Banner Top

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per al faldiller Zeus. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove.

Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones (< γοργός, “terrible”, “espantós”). Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).

Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
Gorgona en el Museu de Terracota de Siracusa, c. 625-600 aC.
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“protegir”). Per tant, el seu nom significaria “la que protegeix”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa.

Perseu també comptà amb l’ajuda dels seus germans Atena i Hermes, que li van lliurar un escut brunyit com un mirall i una falç, respectivament. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, mirant Medusa a través del polit mirall, la va poder decapitar sense ser petrificat. A continuació, del coll sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atena, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

 

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. 

Des de temps antics, però, les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes. El 1978 la Medusa es convertiria en tot un símbol del luxe amb la marca de disseny Versace. El preu dels seus productes deixaven de pedra més d’un.

logo versace

Logotip de Versace

A partir de la figura de Medusa, en aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Mosaic Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)
Mosaic de Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)

 

Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.
Cel blau, Vassily Kandinsky (1940). Hi podem veure una medusa a l'angle inferior dret del quadre.



Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Aquesta és l'escena de la decapitació de la Medusa:



Aquesta és la Medusa de "Fúria de Titans" (2010):



I aquesta és l'escena de "Fúria de Titans" de 1981:



I aquí teniu un documental interssant sobre la Medusa:



I aquest és un altre vídeo sobre el mite de Medusa:


Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència

Fal·lus fascinants

A partir d’ara heu d’anar en compte a l’hora d’emprar l’adjectiu fascinant. A l’antiga Roma els fascina eren una mena d’amulets fàl·lics que portava la gent per protegir-se contra el mal d’ull. Eren, per tant, objectes apotropaics, és a dir, que protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). Estaven associats al déu grec de la fertilitat, Príap.

Tintinnabulum

Tintinnabulum (campaneta fàl·lica d'Herculà)

Els amulets fàl·lics eren un element de decoració ben visible a les cases i carrers romans. També els portaven tota mena de persones, des de nins fins a legionari. Era habitual que, en els actes de bruixeria on es llançaven mals d’ull, s’utilitzassin aquests amulets per fustigar simbòlicament la víctima.

Penis volador (Tintinnabulum)
Penis volador (Tintinnabulum)

Es creu que el mot fascina deriva del llatí fasces (“feixos”), uns paquets cilíndrics de vares, de metre i mig, amb una destral a la part de dalt. D’origen etrusc, la destral personificava la justícia, i el paquet de vares, la força. En temps romans, els fasces eren alçats pels lictors, oficials públics que s’encarregaven d’escortar els magistrats. Amb ells, exhibien l’autoritat que tenien els seus superiors i la seva capacitat per impartir justícia.

Dona damunt d'un fal·lus

Tintinnabulum muntat per una nimfa que corona el gland amb una corona de llorer (Museu Arqueològic de Catalunya. Barcelona)


Mercuri polifàl·lic  (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat
Mercuri polifàl·lic (Museo Archeologico Nazionale, Nàpols), la cabellera amb penis, símbols de fertilitat

 

Mercuri itifàl·lic
Mercuri itifàl·lic

 

Personificació d'un fal·lus, dotat de cames.  Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.
Personificació d'un fal·lus, dotat de cames. Museu Arqueològic de Catalunya. Tarragona.

 

Penjoll amb fal·lus
Penjoll amb fal·lus



Els feixos del feixisme
Els feixos dels fasces també els trobam en les paraules fascicle i feixisme. El 1919 Benito Mussolini, inscrit inicialment al Partit Socialista, fundà uns grups d’agitació anomenats els Fasci Italiani di Combattimento (feixos italians de combat). En aquella època fasci era un terme molt difós a Itàlia per referir-se a grups socials. Aviat, però, els fasci de Mussolini es diferenciaren de la resta. El seu símbol foren els emblemàtics  fasces romans. Es tractava d’un emblema que també ja havia estat adoptat el 1789 per la Revolució Francesa. Aquest cop, però, la revolució que enarboraria tindria un caire ben diferent que, com els antics amulets dels fascina, acabarien embruixant més d’un.

El 1921 els Fasci Italiani di Combattimento foren la base per  a la creació del Partit Nacional Feixista, amb postulats ja clarament de dretes. L’octubre de 1922 els feixistes de Mussolini decidiren fer-se amb el poder en la coneguda marxa sobre Roma. Aleshores el rei Víctor Manel III nomenà Mussolini cap de govern. Durant els tres anys següents Mussolini, home d’una portentosa oratòria, anà assumint tots els poders, de manera que acabà per implantar una dictadura.

Fasces i el feixismeAmulets fascinants
Una altra versió defensa que la mare de fascinant és el verb fari (“dir”). En aquest cas, l’etimologia al·ludiria a les paraules proferides en els antics conjurs. L’accepció de fascinar com a “atractiu, deliciós” s’hauria consolidat al segle XIX fruit d’una lectura positiva del mal d’ull, la d’embruixar. 

Penis amb cames

Penis amb cames sobre un ull (circa segle II dC)

La paraula amulet també prové del llatí, d’amuletum. La seva etimologia, però, no és gens clara. Alguns apunten que derivaria del verb amolior (“allunyar”, “apartar”). Talismà, en canvi, ens ha arribat de l’àrab a través del grec τέλεσμα. En un principi aquesta paraula, derivada de τελέω (“complir”, “executar”), al·ludia a una cerimònia religiosa d’iniciació.

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra que parla del simbolisme del fal·lus escultòric a l'antiguitat. I aquesta és la segona part.

Articles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme
Superstició a la romana
El llegat religiós del món clàssic
El feixisme i l'antiga Roma

 

El priapisme del déu titola

El priapisme és l’erecció contínua i dolorosa del membre viril. Es tracta d’un trastorn vascular que fa que el penis no aconseguesqui evacuar la sang que l’umpl, fins i tot després que hagi desaparegut el desig sexual. Aquest mal, conegut també com a satiriasi, és patit pel protagonista de l’excel·lent novel·la de Quim Monzó La magnitud de la tragèdia.

Segons alguns mitògrafs, Príap fou el primer fill que tingué Afrodita després de sortir de l’escuma de la mar cretenca on anaren a parar els genitals que tallà Cronos (Saturn) al seu pare Urà. En presentar-se davant dels déus, Zeus quedà enamorada d’aquella imponent deessa i s’uní amb ella, deixant-la embarassada.


Quan Afrodita estava a punt de parir, Hera, la dona de Zeus, tement que aquella criatura agafàs la bellesa de la mare i el poder del pare, la maleí tocant-li el ventre. Com a resultat, el nadó sortí deforme, amb un penis descomunal. En veure’l, la deessa de l’amor, no volent ser la befa dels déus, l’abandonà enmig de les muntanyes.

Déu titola o cigala
El nin Príap fou descobert per uns pastors, els quals el criaren. En créixer, aquell ésser inventaria la masturbació, ja que atès la mida del seu membre, ho tenia difícil per practicar el coit.

Príap esdevindria el déu rústic de la fertilitat que protegeix els camps. Nosaltres el coneixem més com el déu titola, terme d’origen expressiu. També, però, el podríem anomenar el déu cigala. No debades, la cigala també s’empra vulgarment per referir-se al penis.

La cigala és un insecte que emet un so estrident. Segons una teoria etimològica, per la seva forma cilíndrica i obscura, hauria originat la paraula cigar. Altres variants d’aquest  petit rotlle de fulles de tabac són cigarreta o cigarro (pronunciat “xigarro” a Mallorca).

Cigala
Cigala

Fal·lus apotropaics
Fal·lus (φαλλός en grec) deriva de l’arrel indoeuropea *bhel-2, que significa “inflar”, “créixer”. És molt habitual trobar en les diferents cultures de l’antiguitat escultures itifàl·liques, és a dir, amb fal·lus en erecció (ἰθυς). Tenien una funció apotropaica, és a dir, protegien dels mals esperits (απο, “lluny” + τροπος, “direcció”). A part de Príap, els grecs i els romans comptaven amb nombroses divinitats itifàl·liques com Hermes, Pan o els mateixos sàtirs.

Com a déu de la fertilitat, Príap era molt venerat entre la gent del camp. A posta comptava amb tantes estàtues que solien tenir genitals tenyits de vermell (ruber). D’aquí que el déu fos conegut com a “ruber” o “rubicundus”. Príap també era considerat el patró de les persones necessitades de bona sort, especialment en les relacions sexuals. Sovint apareix en el seguici de Dionís, el déu de la disbauxa.

Escultura de Príap
Escultura de Príap


A l’entrada de la casa dels Vetii a Pompeia apareix la pintura mural que encapçala aquest escrit. Hi apareix Príap amb el seu descomunal penis que posa en el platet d’una balança; a l’altre platet hi ha col·locada la collita. L’escena vincula la bona producció agrària amb la fertilitat que garanteix el déu de la titola.

A part del mosaic de Príap a la Casa dels Vetti, una altra de les icones més famoses de Pompeia és un enorme fal·lus amb dos testicles, presentats amb la següent inscripció llatina: Hic habitat felicitas (“Aquí habita la felicitat”). Es va trobar en la paret d’un forn i ara es guarda en el Gabinetto Segreto del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. La felicitas llatina –relacionada etimològicament amb femella i fel·lació, començà essent la “bona sort”. Així doncs, aquesta imatge és una nova prova del caràcter apotropaic dels fal·lus.

Priapeus
Els Priapeus són una col·lecció d’uns vuitanta poemes llatins curts de caràcter eròtic-festiu en forma d’epigrames. Hi apareix Príap parlant en primera persona o bé pren la paraula un devot del déu. Solien estar fixats a les estàtues de fusta del déu. Els inventors d’aquest gènere són autors grecs com Leònides de Tarent o Euforió.

 

Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)
Hymenaeus transvestit durant un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin)


Es considera que els priapeus llatins no són obra d’un únic poeta, sinó que més avit són el resultat d’un treball col·lectiu per part d’un grup de literats que formaven part del cercle de Mecenas, el gran protector de les arts de l’antiga Roma. Es creu que aquests autors, reunits en els Jardins de Mecenas al costat d’una estàtua de Príap, es divertien escrivint versos obscens.

 

Hic habitat felicitas
Hic habitat felicitas

 

Fal·lus a una paret d'Empúries
Fal·lus a una paret d'Empúries


Aquests són altres amulets itifàl·lics:

amulet itifàl·lic
amulet itifàl·lic

 

 
Fal·lus amulet
Fal·lus amulet

 

Copa amb forma de fal·lus
Copa amb forma de fal·lus

 

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

Aquí teniu més informació sobre Príap.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre Príap.

Articles del web relacionats:
Penis, un pinzell penjant
Orgies, crònica d'una mentida
Fal·lus fascinants
El tabú de la masturbació

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px