Banner Top

El toisó d’or, un obsequi ple de caspa

La princesa Elionor ja té a les seves mans el toisó d’or. Felip VI està orgullós de veure com la seva filla llueix un collar d’or que, tanmateix, està ple de caspa. El nom de l’obsequi prové del llatí tondere (“esquilar”, “tondre”); també és conegut com a velló, que deriva de vellus (“llana”).

El rei d’Espanya és el màxim representant de l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or. Aquesta entitat va ser fundada a la ciutat belga de Bruixes el 1430 per Felip el Bo, duc de Borgonya, amb motiu del seu matrimoni amb Isabel de Portugal.


Toisó d'or
Toisó d'or
 
L’objectiu de l’Orde de Cavalleria del Toisó era produir un acostament de la noblesa de Bruixes a l’entorn del duc de Borgonya. Per tal d’honrar els seus servidors més lleials s’instituí la concessió d’un gran collar d’or amb el símbol d’un moltó d’or al mig –un moltó és el mascle de l’ovella castrat. Atès que es tractava d’uns institució catòlica, l’animal recordava la llegenda del toisó d’or que Gedeó, un jutge d’Israel, va oferir a Déu en sacrifici per la victòria aconseguida contra la tribu dels madianites. Amb tot, és el mateix toisó d’or que apareix en el mite de Jàson.
 
En extingir-se la dinastia Borgonyesa al segle XVI, l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or va passar a mans dels seus legítims hereus, els monarques espanyols. Ara, però, la distinció del collar d’or no s’atorga a fidels servidors del rei com antigament, sinó a aquelles persones que destaquin pel seu talent i noblesa d’esperit. Es concedeix a títol personal, no és hereditari ni transmissible. Així, un cop els seus titulars han mort, ha de ser retornat a la institució.

El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca
El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca

El toisó d’or en la mitologia grega
En la mitologia grega, el toisó estava relacionat amb la història dels dos germans Frixos i Hel·le (l’un home i l’altre dona). Eren fills del sobirà de Beòcia, Atamant, i Nèfele. Després de tenir-los, Atamant havia rebutjat Nèfele i s’havia tornat a casar amb una altra dona anomenada Ino, amb qui tengué més fills. Ino, però, no volia veure ni en pintura els seus fillastres. És per això que persuadí un grup de dones perquè torrassin el gra destinat a la sembra del blat. D’aquesta manera, la terra no produí res.
 
Aleshores Atamant decidí envià missatgers a Delfos per preguntar a l’oracle la manera sobre com acabar amb aquella infertilitat. Ino, amb tot, subornà els emissaris perquè tornassin amb la resposta que la terra només podria tornar a ser fèrtil si Frixos era sacrificat a Zeus. En sentir això, Atamant, pressionat pels seus conciutadans, portà Frixos a l’altar. Nèfele, però, no podent consentir tal injustícia, actuà a temps i aconseguí lliurar el seu fill, juntament amb la seva filla Hel·le, a un moltó, de llana d’or i amb ales, que li havia enviat Hermes.

Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le
Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le

L’animal s’endugué volant els dos germans cap a Orient, però durant el camí Hel·le va relliscar i va caure a la mar. Des d’aleshores, per aquest motiu, l’estret fou anomenat Hel·lespont (“la mar d’Hel·le”) -actualment correspon al mar de Màrmara, que uneix el mar Negre i l’Egeu. Frixos va poder arribar a la Còlquida (l’actual Geòrgia), on el rei Eetes el va acollir. Llavors, Frixos va sacrificar el moltó i va oferir la seva llana daurada al rei per agrair-li la seva hospitalitat. Aquest alhora el consagrà a Ares, déu de la guerra, penjant-lo dalt d’una alzina i posant-li un drac com a guardià. Al cel, aquest moltó quedà immortalitzat amb la figura del Zodíac Àries.
 
Els argonautes
Jàson va ser l’heroi que hagué d’anar a la Còlquida a cercar el toisó d’or. Aquella fou la primera gesta mítica del món grec antic. Havia estat un encàrrec que li havia fet el seu oncle, rei d’Iolcos (nord-oest de Grècia), per poder recuperar el tron que li pertocava. L’empresa semblava impossible. El primer que féu Jàson fou construir un vaixell de cinquanta rems que bateià amb el nom Argos (“ràpid” en grec; el seu constructor, però, també es deia així). Aleshores convocà les cinquanta persones més ben preparades de tota l’Hèl·lade. Entre elles, destacaren personatges molt il·lustres en la mitologia com foren Orfeu, Hèracles, i Peleu i Telamó –que foren pares, respectivament, d’Aquil·les i Àiax, els millors guerrers davant Troia.
 
La ruta dels Argonautes
La ruta dels Argonautes

L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)
L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)


Com passà a Odisseu segles més tard amb el seu retorn a Ítaca, l’expedició a la Còlquida que liderà Jàson va estar plegada d’aventures. Un cop arribat a destinació, l’heroi va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Filla d’Eetes, rei de la regió, aquesta jove, que era fetillera, l’ajudà en les terribles proves que hagué de superar per poder aconseguir el preuat toisó d’or: junyir uns toros salvatges i sembrar-hi, en el lloc on habiten, les dents d’un drac que matà després que Medea li facilitàs uns filtres per adormir-lo. Aquesta argúcia argumental d’introduir l’aliat –normalment femení- que ajuda l’heroi esdevé habitual en els relats d’aventures.

Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)
Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Amb la missió complerta, la jove parella salpà a bord de l’Argos direcció a Iolcos en una travessia igual d’accidentada que la d’anada. En la partida, Medea ja donà bones mostres de la seva sang freda. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, veient que el seu pare era a punt d’agafar-los, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, Eetes s’aturà a recollir els membres del seu fill i després desistí de continuar la persecució per poder enterrar-lo. La de Jàson i Medea, tanmateix, no acabà essent una història amb final feliç.

L’esquema argumental del mite de Jasòn es pot resseguir en altres aventures d’herois com Simbad (recollides a Les mil i una nits), l’arqueòleg Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda) o fins i tot l’espia britànic James Bond.

 

Jàson (Gustav Moreau, 1865)
Jàson (Gustav Moreau, 1865)


Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963):




I aquesta és la pel·lícula "Jason i els argonautes" de l'any 2000:




Articles del web relacionats:
La perversa síndrome de Medea

 

L’esquema argumental del mite de Jasòn es pot resseguir en altres aventures d’herois com Simbad (recollides a Les mil i una nits), l’arqueòleg Indiana Jones (A la recerca de l’arca perduda) o fins i tot l’espia britànic James Bond.

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)

Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest article parla sobre si avui en dia té sentit la cavallerositat.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px