Banner Top

Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

Representacions de Ἡμέρα (
Representacions de Ἡμέρα ("Dia")


El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient.

El dissabte i el diumenge foren els únics dies que l’Església adaptà a les seves creences. Els esforços per cristianitzar la resta de dies fracassaren. Tampoc no resultà l’intent de santificar les constel·lacions paganes.

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

Compte a “venerar” massa Venus!

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata Hesíode a la seva obra Teogonia (150-175), el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella.

En haver complit la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< ἀφρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita -de la sang vessada dels genitals d’Urà i que banyaren la terra naixerien les Erínies, monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social, i els Gegants, éssers colossals dotats d’una gran força semblant a la dels déus, però mortals.

El nacimiento de Venus, Alexandre Cabanel (1863)
El naixement de Venus, Alexandre Cabanel (1863)


El déu Zèfir (el vent de l'oest) impulsà Afrodita suaument cap a Xipre -alguns parlen, en canvi, de l’illa de Citera. Allà fou acollida per les Hores, filles de Zeus, que la conduïren al casal dels olímpics. Essent, doncs, Xipre la seva pàtria d’acollida, no és d’estranyar que un dels sobrenoms de la deessa de l’amor sigui Cipris.

La rosa, la flor del pomer i la murta eren les plantes més apreciades per Afrodita. D’altra banda, els seus animals preferits entre els coloms i els pardals, que arrossegaven el seu carro.



Una Venus trencadora
En el seu famós quadre El naixement de Venus (1485), Sandro Botticelli retrata la continuació del mite, quan la deessa, dalt d’una copinya, és arrossegada fins a Xipre pel buf de Zèfir, dolçament abraçat per l’Aurora. Es mou al llarg d’un mar fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. A terra l’espera l’Hora Primavera, preparada per cobrir-la amb un mantell brodat de flors -quatre anys abans Botticelli ja havia pintat la seva famosa Primavera.

 venus capitolina

Venus Capitolina

El naixement de Venus va ser el primer quadre mitològic del Renaixement. També, després de mil anys de sequera, va ser el primer on apareixia una dona nua que no fos Eva. L’artista florentí s’inspirà en l’escultura Venus Capitolina, que alhora imita la Venus Cnidea, de Praxíteles (segle IV aC). Un altra novetat d’aquesta peça és que va ser el primer quadre pagà que aconseguí despertar una emoció semblant a la que fins aleshores estava reservada només als quadres de temàtica religiosa.

Es creu que la Venus de Botticelli podria ser un retrat pòstum de Simonetta Vespucci, esposa de Marco Vespucci, que va morir l’any 1476 de pneumònia als 22 anys. Entre la noblesa de Florència es coneixia Simonetta com la reina de la bellesa.

venus cupidos

Festa de Venus (Peter Paul Rubens)

Copinyes “venerables”
La copinya (venera) sobre la qual s’erigeix la Venus de Botticelli és tot un símbol de fertilitat. Precisament, en castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina. I en gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, molt abundant a Galícia, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. 

L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)
L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)


Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Aquesta paraula conté l’arrel indoeuropea *leubh, que significa “desitjar àrduament” i que trobam també en l’anglès love o en l’alemany liebe.

Al món romà la libido feia referència principalment al desig intens cap a alguna cosa. Va ser el llatí cristià qui l’especialitzà en el sentit d’impuls sexual. El terme es popularitzaria amb aquest significat a finals del segle XIX amb Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi.

Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)
Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)


En l’àmbit musical es fa servir l’expressió ad libitum (“a voluntat” o “segons plagui”) per dir que el passatge on apareix (sovint abreujat com a ad lib) pot ser repetit tantes vegades com es vulgui; també, però, pot indicar que la part esmentada és prescindible. Curiosament, en angles ad-lib vol dir “improvisar”.

Si una persona ens manifesta molta de libido, el que podem fer és “donar-li carabassa”, és a dir, rebutjar-la. A l’antiga Grècia, la carabassa era considerat un fruit antiafrodisíac. De fet, a l’edat mitjana alguns clergues arribaren a recomanar el consum de pinyols de carabassa com a mètode per mantenir la castedat i defugir la luxúria. Amb el temps, aquest fruit ha esdevingut un símbol de fracàs, extrapolat a altres àmbits. Segurament aquesta connotació negativa ve de l’expectativa que genera la seva mida i que després, en obrir la carabassa i veure la seva buidor, es transforma en frustració.

Els amors d’Afrodita
Afrodita es va veure obligada a casar-se amb Hefest (Vulcà), el déu més lleig del panteó. És per això que no dubtà a anar-se’n amb altres, fent honor així a la seva condició de deessa de l’amor, el desig i el plaer. El preferit va ser Ares, el déu de la guerra. També, però, tengué aventures amb altres déus com Hermes, Posidó i Dionís; amb semidéus com Adonis, i, en la versió romana, amb el mortal Anquises, de qui va tenir Eneas.

Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tizià, 1530 Kunsthistorisches Museum)

Afrodita era molt cruel amb les dones que no li retien culte. Fou el cas de les habitants de l’illa de Lemnos (nord-est del mar Egeu), a qui condemnà a patir halitosi, és a dir, a tenir mal alè. Per aquest motiu, els seus marits no volien fer l’amor amb elles, de manera que ho feien amb estrangeres. Com a venjança, les lemnies decidiren matar tots els homes de l’illa. N’hi hagué una, però, que s’hi negà. Fou Hipsípila, la qual facilità la fugida del seu pare, Toant, que n’era el rei.

Venus venerable
Tanmateix, és millor acotar el cap per resseguir la influència d’Afrodita en les nostres vides, sobretot amb el seu homònim romà, Venus. Aquesta tingué diferents epítets en funció dels seus àmbits d’actuació –els cristians també adorarien la Verge Maria amb diferents advocacions (Montserrat, Guadalupe, etc). Així, hi havia la Venus Victrix (“la vencedora”), la Genetrix (protectora de la maternitat i la vida domèstica), la Erycina (patrona de les prostitutes) o l’Anadiomena (“sorgida de les aigües”), com la de Botticelli.

 

Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)
Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)


El nom de Venus conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que és fàcilment reconeixible en anglès amb el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina. D’altra banda, de Venus també tenim el llinatge Venrell (Vanrell estaria mal escrit) i el topònim Vendrell -a França tenen Vendres, Vendry o Vendrennes.

La Venus del mirall Velazquez
La Venus del mirall Velazquez


Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia o caligenofòbia (< καλός, “bell”, + γένος, “naixement”, φόβος, “por”), vertader pànic a mantenir contacte o relacions sexuals amb una dona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’estimada. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu amb la vènia; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i pecats venials, perdonables.

Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera.
Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera. Ho explica el dermatòleg Xavier Sierra en aquest enllaç.


Verí contra la manca de libido
Les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) han d’anar alerta amb les malalties venèries o de transmissió sexual. La gent que les tem té venereofòbia. En canvi, els qui tenen la libido totalment anul·lada pateixen anafrodisia. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre (< φιλέω, “estimar”) per despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.

Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)
Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)


En anglès i en francès, en canvi, verí és poison, que deriva del llatí potio (“poció”, “beuratge”). A l’antiga Roma es va arribar a promulgar una llei que prohibia els enverinaments (lex Cornelia de sicariis et veneficiis). Els emperadors romans no provaven res si abans ho hagués fet un esclau conegut com a praegustator. En alguns casos, però no serví de res. És el cas de l’emperador Calígula, que va ingerir els bolets mortals que li va donar la seva dona Messalina. També hi hagué papes que moriren enverinats. A Grècia, en canvi, la democràcia atenesa va ordenar la mort per enverinament del mestre Sòcrates, que prengué cicuta. I Cleòpatra, la faraona egípcia, se suïcidà amb la picada verinosa de dues serps.

La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Venus prehistòriques
Els sumeris conegueren Venus com a Inanna, els babilonis com a Ixtar, els fenicis com a Astarté, els vudus d’Àfrica com a Erzulie, els egipcis com a Hathor, els mexiques de Centreamèrica com a Xochiquétzal i els pobles eslaus com a Dziewica. Amb tot, el nom de la deessa romana fou el que serví per batiar la famosa “Venus de Willendorf” (Àustria), una figura femenina de 28.000 anys d’edat, de pits exagerats. Més antiga, però, és la Venus que es trobaria al sud d’Alemanya a la cova de Hohle Fels. Feta d’ivori i datada en 35.000 anys, no és només el primer símbol sexual de la prehistòria, sinó també la representació plàstica més antiga d’un ésser humà.

Venus de Willendorf
Venus de Willendorf

Venus de Hohle
Venus de Hohle

Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres (< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freia, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres es quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Canvi de culte a la imatge
Canvi de culte a la imatge

 

Aquí teniu informació sobre Simonetta Vespucci, la dona que va inspirar el quadre "El naixement de Venus".

Aquí teniu un llistat de pintures de Venus.

Articles del web relacionats:
Condons contra la sífilis
- L'hora de les estacions
Valent Sant Valentí
- Hermafrodites avui en dia
- La guerra de sexes
- Mart, el déu de les arts marcials
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Cupido concupiscent
El mite de la bellesa
Belleses amb gràcia
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Friné, la bellesa feta dona
"Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:

 

 

Aquí teniu la cançó "Venus", de Shocking Blue:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px