Banner Top

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera, deessa protectora del matrimoni, “la dels braços blancs”. Aquell matrimoni havia tengut quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). Tanmateix, Hera no es fiava del seu marit, infidel compulsiu. Sempre el vigilava amb el paó que li era consagrat i que, en les seves plomes, portava els cent ulls del gegant Argos, fidel servidor de la deessa.

Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)
Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)


Un dia Zeus i Hera discutien a l’Olimp sobre quin dels dos gèneres obtenia més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Per sortir-ne de dubtes, Zeus féu cridar Tirèsias.

Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)
Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)


Tirèsias era conegut per ser el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps


Donada la seva experiència bisexual, Zeus pensar en Tirèsias perquè fes d’àrbitre en la disputa que mantenia amb Hera. El requerit donà la raó al patriarca olímpic. Contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera

 

Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
 
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia

I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual. És de la pel·lícula "Tot el que sempre va voler saber sobre el sexe i mai s'atreví a preguntar":
 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la seguent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


En aquest enllaç trobareu informació sobre les amants de Zeus.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a les diferents maneres de concebre el sexe que hi ha a Orient i a Occident.

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida

Hormones que exciten

Amb la primavera estam més excitats que mai per culpa de les hormones. Aquesta paraula va ser encunyada el 1905 pel fisiòleg anglès Ernest Starling a partir del verb grec ὁρμάω, que precisament significa “excitar”, “posar en moviment” -idèntic significat té ὠθέω, que ens ha donat osmosi, sinònim de traspàs.

Les hormones són unes substàncies produïdes per una glàndula de secreció interna que excita, inhibeix o regula l’activitat d’altres òrgans. Són considerades, per tant, com una espècie de “missatgers químics”. La branca de la medicina que s’encarrega del seu estudi és l’endocrinologia, mot compost pels ètims grec ἔνδον (“dins”), κρινω (“separar”) i λογος (“estudi”). Així doncs, etimològicament parlant, l’endocrinologia tracta sobre les secrecions internes de les glàndules (< glans, “aglà”).

Hormones sexuals
Un comportament harmònic de totes les hormones del cos és imprescindible per al nostre benestar. L’hormona sexual femenina és l’estrogen, que deriva d’ οἰστρέω (“picar”, “fiblar”) i de γένος (“naixement”) –o sigui, l’etimologia ens diu que l’estrogen provoca “ardor sexual” en les dones.

En canvi, l’hormona sexual masculina és la testosterona, paraula que fou creada el 1935 en alemany, Testosteron, com a un suposat acrònim d’altres tres: del llatí testis + ster [ol] + [horm]one = “hormona esteroide” produïda “en els testicles”. Les hormones que afavoreixen l’atracció sexual són les feromones, compost per φέρω (“portar”) i ὁρμάω (“excitar”); és a dir, les feromones “porten a l’excitació”, desperten la libido (“desig” en llatí).

Hormones sexuals
Hormones sexuals


Hormones de la felicitat
Les hormones de la felicitat són tres: l’endorfina, la serotonina i la dopamina. Les segregam quan feim alguna activitat física. L’endorfina va se creada el 1974 a partir d’ ἔνδον (“dins”) i de morfina. No debades, es tracta d’una hormona que produeix efectes similars a aquesta droga, però és produïda dins del cos. També actua com a un analgèsic natural, ja que redueix el sentiment de dolor (ἄλγος), ansietat i estrès.

Idèntics efectes té la serotonina, sovint coneguda com “l’hormona de l’humor”. La paraula es formà a partir del llatí serum (“líquid”) i del grec τόνος (“ritme”). La dopamina, en canvi, és fruit de la fusió de DOPA i de l’anglès amine -DOPA són les inicials ingleses de l’àcid anímic Dihydr Oxy Phenyl Alaine.

Les hormones que fan la guitza a la felicitat són les de l’estrès: la noradrenalina i el cortisol. La noradrenalina deriva del conjunt llatí norma (“regla”) + ad (“cap a”) + renes (“ronyons”). En canvi, cortisol es formà a partir de cortisona, que deriva alhora del llatí cortex (“escorça”). L’estrès que no puguem dormir i, per tant, fa que no puguem segregar melatonina (+ μέλας, “negra”), l’hormona que ens provoca el son.

El secret de la felicitat
El secret de la felicitat


Hormones del part
Les dones, quan donen a llum, alliberen una hormona que també proporciona molt de benestar: l’oxitocina, fusió dels ètims grecs ὀξύς (“agut”) i τόκος (“part”), d’on tenim també tocologia, que és la part de la medicina que tracta de la gestació, el part i el puerperi –la seva versió llatina és obstetrícia, derivat d’obstare, “estar al davant” perquè la llevadora es posa davant de la partera. I l’hormona que permet tirar endavant l’embaràs és la progesterona, que conté els ètims llatins pro- (“davant”) i gestare (“gestar”).

En els moments d’alta tensió emocional com pot ser un part segregam adrenalina, que fa augmentar la pressió sanguínia, la freqüència respiratòria i el ritme cardíac. La paraula fou creada el 1901 pel japonès Jokichi Takamine en observar que era una hormona produïda per unes glàndules ubicades prop (ad-) dels ronyons (renes).

Quan segregam adrenalina podem estar temptats a menjar. En aquest cas, hem d’anar en compte amb la insulina, un altre tipus d’hormona que regula la quantitat de glucosa (< γλυκύς, “dolç”) present a la sang. La paraula, creada el 1921, agafa el nom del llatí insula (“illa”) perquè és segregada pels illots de Langerhans, situats en el pàncrees (< πᾶν, “tot” + κρέας, “carn”, dit així perquè és una glàndula abdominal que sembla de carn).

Guia d'hormones
Guia d'hormones


En el seu magnífic llibre Sàpiens, una breu història de la humanitat, l’escriptor Yuval Noah Harari fa la següent reflexió sobre la importància de les hormones en les nostres vides (pàg. 542):

“No hi ha res que resumeixi tan bé l’argument biològic com el famós eslògan New Age: `La felicitat comença des de dins´. Els diners, l’estatus social, la cirurgia plàstica, les cases boniques, les posicions de poder: res de tot això et portarà la felicitat. La felicitat duradora prové exclusivament de la serotonina, la dopamina i l’oxitocina”.


I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".
Mapa de les hormones
Mapa de les hormones


Articles del web relacionats:
L'origen mitològic de l'hivern
- Què és la felicitat?
- Vitamines que donen vida

Compte a “venerar” massa Venus!

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata Hesíode a la seva obra Teogonia (150-175), el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella.

venus negre

"El naixement d'Oshun" inspirat en "El naixement de Venus", de la pintora Harmonia Rosales

En haver complit la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< ἀφρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita -de la sang vessada dels genitals d’Urà i que banyaren la terra naixerien les Erínies, monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social, i els Gegants, éssers colossals dotats d’una gran força semblant a la dels déus, però mortals.

El nacimiento de Venus, Alexandre Cabanel (1863)
El naixement de Venus, Alexandre Cabanel (1863)


El déu Zèfir (el vent de l'oest) impulsà Afrodita suaument cap a Xipre -alguns parlen, en canvi, de l’illa de Citera. Allà fou acollida per les Hores, filles de Zeus, que la conduïren al casal dels olímpics. Essent, doncs, Xipre la seva pàtria d’acollida, no és d’estranyar que un dels sobrenoms de la deessa de l’amor sigui Cipris.

La rosa, la flor del pomer i la murta eren les plantes més apreciades per Afrodita. D’altra banda, els seus animals preferits entre els coloms i els pardals, que arrossegaven el seu carro.



Una Venus trencadora
En el seu famós quadre El naixement de Venus (1485), Sandro Botticelli retrata la continuació del mite, quan la deessa, dalt d’una copinya, és arrossegada fins a Xipre pel buf de Zèfir, dolçament abraçat per l’Aurora. Es mou al llarg d’un mar fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. A terra l’espera l’Hora Primavera, preparada per cobrir-la amb un mantell brodat de flors -quatre anys abans Botticelli ja havia pintat la seva famosa Primavera.

 venus capitolina

Venus Capitolina

El naixement de Venus va ser el primer quadre mitològic del Renaixement. També, després de mil anys de sequera, va ser el primer on apareixia una dona nua que no fos Eva. L’artista florentí s’inspirà en l’escultura Venus Capitolina, que alhora imita la Venus Cnidea, de Praxíteles (segle IV aC). Un altra novetat d’aquesta peça és que va ser el primer quadre pagà que aconseguí despertar una emoció semblant a la que fins aleshores estava reservada només als quadres de temàtica religiosa.

Es creu que la Venus de Botticelli podria ser un retrat pòstum de Simonetta Vespucci, esposa de Marco Vespucci, que va morir l’any 1476 de pneumònia als 22 anys. Entre la noblesa de Florència es coneixia Simonetta com la reina de la bellesa.

venus cupidos

Festa de Venus (Peter Paul Rubens)

Copinyes “venerables”
La copinya (venera) sobre la qual s’erigeix la Venus de Botticelli és tot un símbol de fertilitat. Precisament, en castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina. I en gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, molt abundant a Galícia, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. 

L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)
L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)


Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Aquesta paraula conté l’arrel indoeuropea *leubh, que significa “desitjar àrduament” i que trobam també en l’anglès love o en l’alemany liebe.

Al món romà la libido feia referència principalment al desig intens cap a alguna cosa. Va ser el llatí cristià qui l’especialitzà en el sentit d’impuls sexual. El terme es popularitzaria amb aquest significat a finals del segle XIX amb Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi.

Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)
Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)


En l’àmbit musical es fa servir l’expressió ad libitum (“a voluntat” o “segons plagui”) per dir que el passatge on apareix (sovint abreujat com a ad lib) pot ser repetit tantes vegades com es vulgui; també, però, pot indicar que la part esmentada és prescindible. Curiosament, en angles ad-lib vol dir “improvisar”.

Si una persona ens manifesta molta de libido, el que podem fer és “donar-li carabassa”, és a dir, rebutjar-la. A l’antiga Grècia, la carabassa era considerat un fruit antiafrodisíac. De fet, a l’edat mitjana alguns clergues arribaren a recomanar el consum de pinyols de carabassa com a mètode per mantenir la castedat i defugir la luxúria. Amb el temps, aquest fruit ha esdevingut un símbol de fracàs, extrapolat a altres àmbits. Segurament aquesta connotació negativa ve de l’expectativa que genera la seva mida i que després, en obrir la carabassa i veure la seva buidor, es transforma en frustració.

Els amors d’Afrodita
Afrodita es va veure obligada a casar-se amb Hefest (Vulcà), el déu més lleig del panteó. És per això que no dubtà a anar-se’n amb altres, fent honor així a la seva condició de deessa de l’amor, el desig i el plaer. El preferit va ser Ares, el déu de la guerra. També, però, tengué aventures amb altres déus com Hermes, Posidó i Dionís; amb semidéus com Adonis, i, en la versió romana, amb el mortal Anquises, de qui va tenir Eneas.

Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tizià, 1530 Kunsthistorisches Museum)

Afrodita era molt cruel amb les dones que no li retien culte. Fou el cas de les habitants de l’illa de Lemnos (nord-est del mar Egeu), a qui condemnà a patir halitosi, és a dir, a tenir mal alè. Per aquest motiu, els seus marits no volien fer l’amor amb elles, de manera que ho feien amb estrangeres. Com a venjança, les lemnies decidiren matar tots els homes de l’illa. N’hi hagué una, però, que s’hi negà. Fou Hipsípila, la qual facilità la fugida del seu pare, Toant, que n’era el rei.

Venus venerable
Tanmateix, és millor acotar el cap per resseguir la influència d’Afrodita en les nostres vides, sobretot amb el seu homònim romà, Venus. Aquesta tingué diferents epítets en funció dels seus àmbits d’actuació –els cristians també adorarien la Verge Maria amb diferents advocacions (Montserrat, Guadalupe, etc). Així, hi havia la Venus Victrix (“la vencedora”), la Genetrix (protectora de la maternitat i la vida domèstica), la Erycina (patrona de les prostitutes) o l’Anadiomena (“sorgida de les aigües”), com la de Botticelli.

 

Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)
Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)


El nom de Venus conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que és fàcilment reconeixible en anglès amb el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina. D’altra banda, de Venus també tenim el llinatge Venrell (Vanrell estaria mal escrit) i el topònim Vendrell -a França tenen Vendres, Vendry o Vendrennes.

La Venus del mirall Velazquez
La Venus del mirall Velazquez


Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia o caligenofòbia (< καλός, “bell”, + γένος, “naixement”, φόβος, “por”), vertader pànic a mantenir contacte o relacions sexuals amb una dona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’estimada. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu amb la vènia; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i pecats venials, perdonables.

Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera.
Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera. Ho explica el dermatòleg Xavier Sierra en aquest enllaç.


Verí contra la manca de libido
Les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) han d’anar alerta amb les malalties venèries o de transmissió sexual. La gent que les tem té venereofòbia. En canvi, els qui tenen la libido totalment anul·lada pateixen anafrodisia. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre (< φιλέω, “estimar”) per despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.

Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)
Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)


En anglès i en francès, en canvi, verí és poison, que deriva del llatí potio (“poció”, “beuratge”). A l’antiga Roma es va arribar a promulgar una llei que prohibia els enverinaments (lex Cornelia de sicariis et veneficiis). Els emperadors romans no provaven res si abans ho hagués fet un esclau conegut com a praegustator. En alguns casos, però no serví de res. És el cas de l’emperador Calígula, que va ingerir els bolets mortals que li va donar la seva dona Messalina. També hi hagué papes que moriren enverinats. A Grècia, en canvi, la democràcia atenesa va ordenar la mort per enverinament del mestre Sòcrates, que prengué cicuta. I Cleòpatra, la faraona egípcia, se suïcidà amb la picada verinosa de dues serps.

La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Venus prehistòriques
Els sumeris conegueren Venus com a Inanna, els babilonis com a Ixtar, els fenicis com a Astarté, els vudus d’Àfrica com a Erzulie, els egipcis com a Hathor, els mexiques de Centreamèrica com a Xochiquétzal i els pobles eslaus com a Dziewica. Amb tot, el nom de la deessa romana fou el que serví per batiar la famosa “Venus de Willendorf” (Àustria), una figura femenina de 28.000 anys d’edat, de pits exagerats. Més antiga, però, és la Venus que es trobaria al sud d’Alemanya a la cova de Hohle Fels. Feta d’ivori i datada en 35.000 anys, no és només el primer símbol sexual de la prehistòria, sinó també la representació plàstica més antiga d’un ésser humà.

Venus de Willendorf
Venus de Willendorf

Venus de Hohle
Venus de Hohle

Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres (< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freia, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres es quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Canvi de culte a la imatge
Canvi de culte a la imatge

 

Aquí teniu informació sobre Simonetta Vespucci, la dona que va inspirar el quadre "El naixement de Venus".

Aquí teniu un llistat de pintures de Venus.

Aquí teniu un vídeo de "This is art" que explica la teoria platònica de l'amor a través de dos quadres de Botticelli:

Articles del web relacionats:
Condons contra la sífilis
- L'hora de les estacions
Valent Sant Valentí
- Hermafrodites avui en dia
- La guerra de sexes
- Mart, el déu de les arts marcials
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Cupido concupiscent
El mite de la bellesa
Belleses amb gràcia
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Friné, la bellesa feta dona
"Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:

Aquí teniu la cançó "Venus", de Shocking Blue:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px