Com a missatger dels déus, Mercuri (Hermes al món grec) bé podria ser considerat el fundador de Correus. Fill de Zeus i la nimfa plèiade Maia, també era el protector dels viatgers, del comerç i dels lladres -sovint portava una bossa, símbol dels guanys que proporcionaven aquests negocis. A l’inframón apareix com a guia dels morts amb l’epítet Psicopomp (“l’acompanyant de les ànimes”). 

 

Mercuri, a qui honram els dimecres (Mercurii dies), és representat com un jove amb un capa i un barret d’ales amples (pètalus), calçat amb sandàlies també alades i duent el caduceu  (< caducus, “que cau”) a la mà. Es tractava d’una vareta amb dues serps enroscades, sovint amb dues aletes al capdamunt -tantes ales en la seva indumentària asseguraven la celeritat del déu en els seus encàrrecs.

El caduceu de Mercuri, amb dues serps enroscades, no s’ha de confondre amb la vareta d’Asclepi, el déu de la medicina, que només té una serp enroscada. Un altre símbol del déu és la tortuga. Amb la seva closca inventà la lira afegint-hi cordes confeccionades amb budells de vaca. Amb Venus (Afrodita), Mercuri (Hermes) tingué Hermafrodit, un al·lot d’una irresistible bellesa pretès per la nimfa Salmacis. I amb la nimfa Dríope infantà el déu selvàtic Pan.

 

Mercuri vivia estressat exercint de missatger dels déus. Fou qui va anar a cercar el pastor troià Paris perquè aquest dirimís qui era la deessa més bella de l’Olimp. També va haver de matar el pastor Argos per poder rescatar la nimfa Io -Zeus l’havia transformat en vedella perquè la seva gelosa esposa Hera no descobrís la seva adúltera relació. Atesa la seva funció de missatger, no és d’estranyar que trobem diaris amb el nom d’aquest déu. És el cas d’El Mercurio de Xile, que, publicat el 12 de setembre de 1827, és el primer periòdic en llengua castellana de tot el món.

 

Com a déu del comerç que era, Mercuri està relacionat amb el llatí merx, mercis (“mercaderia”), d’on tenim comerç, mercat, merceria (botiga de teixits de seda i teles), mercader, marxant (comerciant ambulant) i l’anglicisme “marketing”. Casualment avui la deessa europea que dirigeix els nostres mercats és l’alemanya Angela Merkel.

 

En llatí també hi havia la merces, -edis com a sinònim de paga. Un mercenari, per tant, era aquell soldat que oferia els seus serveis a qualsevol individu a canvi d’una paga. Amb el temps, el terme també adquiriria el significat de compassió o de protecció. D’aquí tenim les expressions “demanar mercè a algú” o “estar a la mercè d’algú” (= al seu arbitri; l’anglès mercy significa “pietat”, “misericòrdia”).

 

En plural, mercès ha esdevingut sinònim de gràcies (merci en francés; i remercier és “donar les gràcies”). Durant l’edat mitjana, a Castella era habitual concedir el títol de “merced” a aquell vassall que havia destacat per algun mèrit especial. Se’l solia premiar amb una quantitat econòmica o amb una parcel·la de terra. El tractament que rebia aleshores era de “vuestra merced”.

 

Mercè, igual que la versió castellana “Mercedes”, és un nom propi ben estès en el domini català. La marca automobilística alemanya “Mercedes”, registrada el 1902, agafa el nom d’una nina vienesa, Mercedes Jellineck, filla d’un dels seus artífexs.

 

Per les seves peculiars característiques fisicoquímiques, el mercuri s’utilitza àmpliament en medicina, entre d’altres coses, per a la fabricació de termòmetres. D’aquí que sovint el mercuri sigui sinònim de termòmetre. No és casual que el nom del nunci dels déus hagi servit també per batiar un metall més pesat que el plom. No debades, es tracta d’un metall fluït i mòbil, com ha de ser un missatger.

 

De l’Hermes grec deriva la paraula hermenèutica (+τέχνη “tècnica”), que és l’art de desxifrar, interpretar textos. Quan l’hermenèutica es dedica a la interpretació de textos sagrats, com la Bíblia o el Corà, agafa el nom d’exegètica (< εξηγέομαι, “extreure”, “revelar”). En època moderna, Hermes s’encarnaria en Freddie Mercuri, la gran icona del rock que ens regalà cançons com aquesta:




Articles del web relacionats:
- Dies divins
- Hermafrodites avui en dia

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 

En grec, tortuga és χελώνη, d’aquí que avui aquest rèptil formi part de l’ordre dels quelonis. Hi hagué una nimfa coneguda precisament com Quelone. Fou protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.

La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

 

En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.

La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

 

D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

 

Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

 

Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

 

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:
- Realment existeix l'infern?

Al seu gran poema èpic La deixa del geni grec (1900), el poeta pollencí Miquel Costa i Llobera (1854-1922) volgué unir la prehistòria mallorquina amb l’esperit de la civilització grega. I ho féu a partir de la història d’amor entre una autòctona illenca, Nuredduna, i un nouvingut grec, Melesigeni, l’alter ego d’Homer jove. Al poema Mallorca surt amb el nom de Clumba. L’acció transcorre en el poblat de Ses Païsses d’Artà, el més gran de la cultura talaiòtica que s’ha conservat a l’illa.

 

Nuredduna és presentada com una sibil·la néta del sacerdot suprem de la tribu del poblat, la Tribu de l’Alzina. La seva vida dóna un gir inesperat amb l’arribada de les llunyanes terres hel·lèniques de Melesigeni. Aquest nouvingut, però, és encadenat per la tribu amb el propòsit de oferir-lo en sacrifici als déus. Nuredduna cau rendida als seus peus. No entén la llengua estrangera que parla. Per enamorar-se’n, però, li basta la música que surt de la seva lira. Desobeint els seus, l’ajuda a escapar. Nuredduna paga car el seu atreviment. Mor apedregada, però abraçada a la lira que Melesigeni li ha regalat i amb la qual la seva ànima balear queda amarada de l’esperit grec.

 

Aquesta llegenda que immortalitzà Costa i Llobera és plena de simbolismes. Nuredduna personifica el foc sagrat de la raça, element comú a la majoria de cultures primitives del Mediterrani. De fet, el poeta pollencí creà el nom de Nuredduna a partir del mot nur, que en les llengües antigues del Pròxim Orient significa foc –no és casual que els talaiots de l’illa de Sardenya rebin el nom de nuraghe.

 

Nuredduna anteposa l’amor a la lleialtat del seu poble. Es deixa seduir per l’estranger i trenca la seva fidelitat a la tribu. Accepta la novetat i el progrés per damunt de la tradició. Nuredduna, per tant, és la Pocahontas mallorquina. La lira de Melesigeni, en canvi, representa l’esperit de la civilització grega, bressol de la cultura occidental.

 

El 1997 l’Observatori Astronòmic de Mallorca descobrí un asteroide que batià amb el nom de Nuredduna. D’altra banda, a Palma, aquest personatge que creà Costa i Llobera també té una escultura al començament del Passeig Marítim, davant el Palau de Congressos. És obra de l’autora mallorquina Remigia Caubet (1919-1997). Fou un encàrrec que li féu el consistori municipal el 1971 per commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Costa i Llobera. Va ser, però, el 1992, quan l’escultura fou col·locada al seu emplaçament actual.

Aquí teniu un fragment del poema La deixa del geni grec:

 

S'incorporà el rapsoda, i prest a l'entorn seu
vibraren d'un preludi les notes delicades...
En va tronaren contra les veus avalotades
de tota aquella tribu, puix des del talaiot
la verge profetessa, manant-ho el sacerdot,
féu senya de silenci. Callà tothom, i pura
la veu de l'alt rapsoda sonà per l'espessura.

Aquest fragment és completat pel meu exalumne, el campaner Miquel Àngel Adrover, mestre de la glosa, de la següent manera:

Les pregàries, Nuredduna,
càntics a posta de Sol,
m'han deixat sense agombol,
fuit dins la teva pell bruna.
Ajocats rere una duna
fets desig, passió i voler,
l'Invisible ha fet valer
la seva gràcia divina
i un batrala de gavina
ha creuat el cel sencer

I al cel ha deixat a lloure
joc, desig i fantasia,
ha elevat la poesia
tan amunt que ha fet commoure
uns niguls grisos que, en ploure,
han pedregat la besada
calenta, humida, esperada,
amb gust de sal de Migjorn
però amb la dolçor del forn
que has encès amb la mirada.

Els antics penyals ascetes
impassibles s'han nodrit
amarant-se dins la nit
de les libacions que hem fetes
i la lira dels poetes
que el temps va perpetuar
ha pogut enarborar
el seu penó primigeni
i en nom de Melesigeni
ens hem fos a dins la mar.

Us deix amb la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (07/07/2015). Hi parl precisament sobre de Nuredduna:

El 22 novembre se celebra Santa Cecília, patrona de la música. Aquest dia, però, és millor que recordem Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’), la musa de la música. També, però, podem invocar Orfeu, el músic per excel·lència de la mitologia grega, present en la nostra paraula orfeó, nom donat a una agrupació coral.

Orfeu fou, sens dubte, un gran melòman (μέλος, “música” + μανία, “bogeria”). Era fill d’Apol·lo, déu de la poesia, i de Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Va heretar dels seus pares la bella veu i el do per la música. Com el seu pare, Orfeu toca la lira o la cítara. Els seus encisadors cants amansaven les feres i fins i tot apaivagaven el caràcter dels homes més esquerps. Així ja va quedar demostrat en l’expedició dels Argonautes, on Orfeu va aconseguir vèncer els temptadors cants de les Sirenes.

 

Al costat de la seva estimada, la nimfa Eurídice, Orfeu protagonitzà una de les històries d’amor més passionals de l’antiguitat, per desgràcia sense final feliç. Al segle I aC Ovidi, en les seves Metamorfosis, la recreà magistralment.

Un dia Eurídice s’escapava de les mans del pastor Eristeu, que la volia violar. Amb les presses tengué la mala sort de ser mossegada per una serp. La picada resultà mortal. Aleshores Orfeu, desconhortat, decidí baixar al món de les ombres a la recerca de la seva estimada. El problema, però, és que els vius no tenien accés a l’Hades. Per burlar aquesta prohibició, el músic es posà a tocar la seva la lira d’una manera tan estremidora que els déus se n’apiaden.

 

Hades i Persèfone, els sobirans infernals, acordaren restituir Eurídice al seu espòs. Li imposaren, però un condició: no l’havia de mirar fins abandonar el món dels morts. Així, Orfeu caminava davant i Eurídice el seguia. Però, quan estaven a punt de tocar la llum terrenal, Orfeu, desconfiat, no pogué contenir la temptació de comprovar si realment el seguia la seva muller. A l’instant de fer-ho, Eurídice li fou arrabassada de bell nou, aquesta vegada de manera definitiva.

 

Desconsolat per la pèrdua de la seva dona, Orfeu renuncià per sempre al tracte amb dones. Aquesta actitud molestà tant a un grup de tràcies, que l’esquarteraren. El seu cap i la seva lira varen anar a parar a Lesbos, considerada l’illa de la poesia, futura pàtria de Safo, tota una icona de la poesia lírica. De tota manera, altres versions apunten que va ser Zeus qui, molest com estava per haver revelat certs secrets del més enllà, va matar Orfeu, enviant-li un llamp.

 

Després del seu descens als inferns, Orfeu instituí uns misteris basats en informes sobre la manera com les ànimes podien arribar al país dels benaurats. A partir del segle VII aC, les creences òrfiques sobre la immortalitat de l’ànima ampliaren l’imaginari grec del món d’ultratomba. Prengué força la idea d’un Hades que també tenia reservat un lloc per als malvats, denominat Tàrtar, on patirien penes terribles, molt similars a les que després s’imaginarien els jueus.

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

 

 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

 

A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:

 

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).