Banner Top

Consoladors contra la histèria

No hi ha dubtes: els consoladors serveixen per consolar. La paraula deriva de la preposició llatina cum (que indica companyia) + solor (“calmar”). A l’antiga Grècia els consoladors rebien el nom d’όλισβος o δίλδος. Eren artefactes en forma de fal·lus fets de cuir. Aristòfanes, en la seva famosa comèdia Lisístrata, ja en parla.

Hetaira amb doble consolador
Hetaira amb doble consolador
 

Tanmateix, ja en la prehistòria hi ha testimoniats consoladors. El més antic data de fa més de 28.000 anys. És de pedra i fa 20 centímetres de llarg i 3 d’ample. S’excavà a la cova de Hohle Fels, prop d’Ulm, al sud d’Alemany –d’aquesta mateixa cova és també la primera Venus prehistòrica.


El primer consolador de la història
El primer consolador de la història


En època moderna els consoladors, rebatiats com a vibradors, varen néixer per pal·liar una de les patologies més esteses entre la població femenina del segle XIX, la histèria. Així ho explica Laura Ballart en el magnífic reportatge “La historia del vibrador” publicat a la revista Sàpiens (Núm. 132).
 
Disbauxa amb consoladors
Disbauxa amb consoladors


La histèria de l’úter
Histèria és una paraula que deriva del grec ὑστέρα (“les darreres parts” en al·lusió a l’úter). En els escrits del segle V aC d’Hipòcrates (el pare de la medicina), és un adjectiu que sempre apareix amb el substantiu πνίξ (“ofegament”, “sufocació”). Tal com relata Plató (segle IV aC) en el seu Timeu (91c), en l’imaginari grec l’úter era un òrgan que es movia lliurement pel cos de la dona, provocant greus malalties quan obstruïa les vies de respiració. Aquesta patologia, ja descrita en textos egipcis, seria coneguda pels clàssics com a úter ardent.
 
Al segle III dC, el metge Galè de Pèrgam ja establí que, per tal d’expulsar els “humors uterins corruptes i verinosos”, s’havia de recol·locar l’òrgan femení a la pelvis (“ribell” en llatí) mitjançant un massatge vulvar. En les relacions sexuals, aquest massatge s’assolia amb el paroxisme histèric (entès actualment com a orgasme), que provocava a la dona un gran dolor i plaer alhora. Fora del sexe, per mitigar aquest “mal”, també es podia recórrer a l’equitació, la hidroteràpia o l’electroteràpia. En casos greus, però, l’única solució mèdica era la histerectomia o extirpació (ἐκτομή) de l’úter (ὑστέρα) “enverinat”.
 
El negoci de la histèria
A partir de la dècada dels anys quaranta del segle XIX, la histèria es convertí en una autèntica pandèmia al Regne Unit, on afectà una de cada quatre dones. Atès que es considerava una malaltia incurable, els més espavilats hi veren un gran negoci, oferint sessions terapèutiques per a les dones més “histèriques”.
 
La revolució arribaria el 1889 de la mà del metge britànic Joseph Mortimer Granville. Seva va ser la idea de crear un aparell electromecànic vibràtil destinat al massatge terapèutic. Aquest artefacte, que funcionava amb una pesada bateria, podia arribar a produir tres mil vibracions per minut. D’aquesta manera, multiplicava per deu les vibracions que assolia un metge expert amb el tractament manual estandarditzat.

El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
 
La histèria va esdevenir la malaltia més lucrativa del moment. De fet, el vibrador va arribar al mercat abans que la planxa o l’aspiradora. Les revistes de tot el món no paraven d’anunciar-lo. El seu ús, amb tot, s’havia de fer sempre sota la supervisió d’uns professionals mèdics que, en qualsevol cas, foren els més perjudicats. I és que, per culpa d’aquell invent tan sofisticat, els seus ingressos s’havien vists reduïts dràsticament.
 
Tanmateix, el boom dels vibradors va desaparèixer a la dècada del 1920. A partir dels estudis de l’austríac Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, s’acabà considerant que la histèria femenina no era una malaltia, sinó un mite infundat de l’antiguitat. No seria fins el 1960 quan reapareixerien els vibradors, aquesta vegada, però, amb un canvi de concepció. Aleshores es convertí en un objecte tabú, de plaer sexual, reservat a la vida íntima.

Un dels primers vibradors
Un dels primers vibradors
 

Als seixanta els hippies plantaven cara a les forces armades amb flors. Ara, però, l’arma dels activistes contra la guerra són els consoladors. El moviment gai també la fa servir en les seves reivindicacions. Així protestaren el 2008 contra la política homòfoba de Rússia:



Per acabar, aquí teniu una reflexió sobre el vibrador de la sèrie “Sexo en Nueva York”:
 
 
Si estau més interessats a conèixer la història d’aquest fabulós invent, a San Francisco (EUA), hi ha el Museu del Vibrador.

Paraules amb ànima

Hi ha gent que es passeja pel món sense ànima. Són, per tant, morts en vida. En veure'ls més prims, alguns pensaran que realment han perdut l'ànima. Certament, segons una creença popular, en morir, perdem 21 grams, que és el pes de la nostra ànima. Sembla, però, que això és una mentida, tal com recorda l'investigador Daniel Closa en el seu fantàstic blog. Va ser sobretot a partir de l'extraordinària pel·lícula “21 grams” (de l’any 2003) quan aquesta mentida agafà volada en l’imaginari col·lectiu. El seu protagonista (Sean Penn) afirma:  “Diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” 

 

Ja en les mitologies de l'antiguitat apareix una divinitat (Prometeu a la grega, Jehovà en el Gènesi bíblic) que crea l'home amb fang i després, amb el seu alè, li “insufla” la vida. Per alguns pensadors, això constitueix la base de la teorització de l'existència d'una entitat immaterial, i fins i tot immortal, que abandona el cos en el moment de la nostra darrera expiració.

Ànima, igual que ànim i el mot castellà “alma”, prové de la veu llatina homònima anima (“alè vital”), la qual conté l'arrel indoeuropea *ane-, possiblement una onomatopeia de la respiració forta. La mateixa arrel es troba present en el grec ἄνεμος (“vent”). Com a éssers que respiram, som animals. I la nostra ànima és el que ens anima a seguir vivint. Sense ella, seríem individus exànimes inanimats. 

Paraula de Fray Luis de León
Paraula de Fray Luis de León

També, com a corrent místic, existeix l’animisme. Considera que gairebé tots els llocs, tots els animals, totes les plantes i tots els fenòmens naturals tenen consciència i sentiments. Tots ells, a més, poden comunicar-se directament amb els humans. Segur que tantes etimologies ens faran exhalar més d’un sospir a partir del verb llatí halare (“emetre”), d’on deriven també altres paraules com alè, alenar, inhalar, anhel halitosi, mal alè.

Ψυχή versus spiritus
L'equivalent grec d'ànima és ψυχή. Per relatar la mort d'algú, Homer conta que la ψυχή surt volant com una papallona de la boca del difunt per anar a parar a l’Hades, el lloc de l’ultratomba –curiosament la lletra inicial d’aquesta paraula (Ψ), la penúltima de l’alfabet grec, té una certa semblança amb l’insecte esmentat, que era considerat un símbol de vida immortal.

En la mitologia, en canvi, Psique era una bella adolescent, de qui s’enamorà Eros –aquesta relació representaria la unió entre l’esperit i el cos físic per tal d’arribar a l’elevació de l’ànima, i així esdevenir éssers complets.

François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.
François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.

 

Eros i Psique (Bouguereau)
Eros i Psique (Bouguereau)


Ψυχή compta amb una extensa família de derivats:  psicologia (mot creat el segle XVI per l’humanista alemany Philipp Melanchthon), psiquiatria (amb l’afegitó de ἰατρεία, “tractament”, fou fundada pels metges francesos a mitjan segle XIX), psicoanàlisi (aquesta disciplina, avui considerada una pseudociència, fou creada a finals del segle XIX per neuròleg austríac Sigmund Freud) o parapsicologia (+ παρα, “al costat de”; estudia els processos psíquics que no es poden comprendre a partir dels processos sensorials ordinaris. En parapsicologia el cercle lluminós que envolta un objecte o persona rep el nom d’aurèola (< aurum, “or”), aura (< αὔρα, “brisa”) o halo (< ἅλως, “era”, espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla).

En grec, a part de ψυχήtambé trobam la paraula πνεῦμα (“buf”, “vent”), derivada de πνέω (“bufar”). D’aquesta paraula tenim neumàtic (càmera que s'omple amb un buf d'aire) i pneumònia (< πνέυμων, “pulmó”), que és una inflamació greu dels alvèols pulmonaris i dels bronquíols -del cultisme llatí tenim pulmonia, d’idèntic significat (el conducte cartilaginós “aspre”,τραχύς, que porta l’aire als pulmons rep el nom de tràquea).

L’equivalent llatí de πνεῦμα era spiritus, derivat de spirare, que també significa “bufar”. Fills seus són: espiritualitat, respirar, transpirar, inspirar, expirar, sospirar conspirar (és a dir, “respirar conjuntament contra algú”) o aspirant –l’halitus, que donà hàlit, era l’ “alè” o “buf suau”.

En un principi es creia que l'anima (igual que la ψυχή) era l'alè vital que t'acompanyava tota la vida, mentre que l'spiritus (igual que el πνεῦμα) era l'alè de la darrera exhalació. En tot cas, els clàssics creien que els animals només tenien ànima, mentre que els éssers humans tenen ànima i esperit, vist aquest com l’alè que permet el raonament, la parla.

Això, però, millor que ho deixem en mans de l'Esperit Sant, que és la tercera persona de la Santíssima Trinitat, consubstancial al Pare i al Fill –curiosament, en la teologia cristiana, la doctrina sobre l’Esperit Sant rep el nom de pneumatologia; fora de l’àmbit religiós, aquesta disciplina estudia la influència d’ ”éssers aeris” intangibles en les persones.

Una paraula plena de poesia
Una paraula plena de poesia

 

Una altra paraula grega per referir-se a l’esperit o ànima és θυμός. D’ella tenim ciclotímia, que és un canvi d’estat d’ànim cíclic (< κύκλος, “cercle”), que oscil·la entre l’eufòria i la depressió; o lipotímia, la pèrdua fugaç del coneixement, però conservant, encara que debilitades, les funcions cardíaca i respiratòria (la seva primera arrel és el verb λείπω, “deixar”, “abandonar”). En grec també hi havia el nom propi Eutimi, literalment “de bon ànim”.

Compte amb els fantasmes!
En tot cas, hem d’anar en compte quan se’ns aparegui l’Esperit Sant perquè estarem davant d’un fantasma. Els grecs empraven aquesta paraula, derivada de φαίνω (“aparèixer”, “fer visible”), per al·ludir a qualsevol cosa que es feia visible. Podia ser un reflex, una ombra o qualsevol aparició (epifania en grec). Amb el temps, el mot adoptà l’actual significat, és a dir, imatge del suposat esperit o espectre (< specio, “observar”) d’un difunt. No deixa de ser curiós que, en les pel·lícules de terror, els fantasmes, com a éssers d’aire que són, es manifestin com un vent que recorre les cases, tot obrint finestres i movent mobles.

Ànima
Ànima


També empram fantasma per al·ludir a una calamitat que ens amenaça i que, per tant, ens espanta tant com l’aparició d’un mort. Així parlam del “fantasma de la sequera” o del “fantasma de la pobresa”. D’altra banda, “un poble fantasma” sembla que només és apte per a esperits d’ultratomba que sovint tenen fama de ser uns pedants. D’aquí que també ens trobem amb individus de carn i ossos que són uns autèntics fantasmes!

Per associació amb el concepte fantasma (que també comparteix etimologia amb diàfan), naixerien les paraules fantasia -per referir-se a aquelles aparicions que són producte de la imaginació- i fenomen, literalment “allò que es presenta” o “allò que és accessible als sentits”. Pel que sembla, aquest darrer terme va ser rescatat com a cultisme per Kant. Així, en l’àmbit de la filosofia, respectant el seu significat original, un fenomen era allò que podia ser percebut, tant si la seva aparença ens enganyava com si no ens enganyava; tant si podia ser font de coneixement com si, ben al contrari, ens allunyava de la veritat.

La teoria de l’ànima de Plató
Al món grec, qui es preocupà molt per l’estudi de l’ànima fou Plató (segle IV aC). Al seu parer, l’home està format per dos elements:  cos i ànima. El cos és una identitat purament sensible, format pel Demiürg, que és un petit déu d’origen pitagòric. Les ànimes, en canvi, no són matèria, sinó un principi espiritual, una força vital gràcies a la qual els éssers es poden moure.

El mite del carro alat de Plató
El mite del carro alat de Plató


Per Plató, el cos (σῶμα) és la presó (σῆμα) de l’ànima (ψυχή), la qual és inmortal i prové del món de les idees. En el diàleg Fedre (245 e i ss.) trobam el mite del Carro Alat que explica el tema de l’ànima i el coneixement. Així el relata el filòsof Ramon Alcoberro a la seva web:

“Les ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant les idees que també són eternes i perfectes... Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l’auriga cau en el món sensible. L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes.

Plató creia que les ànimes són eternes i que s’encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat. El cavall negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l’esperit, els humans tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables (opinions) sinó assolir l’esperit, arribar al saber i a la veritat. Per a Plató la relació entre el cos i l’ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral”.

Per acabar, us recoman aquest article titulat "¿Adiós al alma?"

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite d'Èdip:

I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.

Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Aquí teniu un altre article interessant titulat "Èdip rei i la novel·la policíaca".

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


Compte a “venerar” massa Venus!

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata Hesíode a la seva obra Teogonia (150-175), el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella.

venus negre

"El naixement d'Oshun" inspirat en "El naixement de Venus", de la pintora Harmonia Rosales

En haver complit la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< ἀφρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita -de la sang vessada dels genitals d’Urà i que banyaren la terra naixerien les Erínies, monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social, i els Gegants, éssers colossals dotats d’una gran força semblant a la dels déus, però mortals.

El nacimiento de Venus, Alexandre Cabanel (1863)
El naixement de Venus, Alexandre Cabanel (1863)


El déu Zèfir (el vent de l'oest) impulsà Afrodita suaument cap a Xipre -alguns parlen, en canvi, de l’illa de Citera. Allà fou acollida per les Hores, filles de Zeus, que la conduïren al casal dels olímpics. Essent, doncs, Xipre la seva pàtria d’acollida, no és d’estranyar que un dels sobrenoms de la deessa de l’amor sigui Cipris.

La rosa, la flor del pomer i la murta eren les plantes més apreciades per Afrodita. D’altra banda, els seus animals preferits entre els coloms i els pardals, que arrossegaven el seu carro.



Una Venus trencadora
En el seu famós quadre El naixement de Venus (1485), Sandro Botticelli retrata la continuació del mite, quan la deessa, dalt d’una copinya, és arrossegada fins a Xipre pel buf de Zèfir, dolçament abraçat per l’Aurora. Es mou al llarg d’un mar fecundat per la pluja de roses que simbolitza el semen d’Urà. A terra l’espera l’Hora Primavera, preparada per cobrir-la amb un mantell brodat de flors -quatre anys abans Botticelli ja havia pintat la seva famosa Primavera.

 venus capitolina

Venus Capitolina

El naixement de Venus va ser el primer quadre mitològic del Renaixement. També, després de mil anys de sequera, va ser el primer on apareixia una dona nua que no fos Eva. L’artista florentí s’inspirà en l’escultura Venus Capitolina, que alhora imita la Venus Cnidea, de Praxíteles (segle IV aC). Un altra novetat d’aquesta peça és que va ser el primer quadre pagà que aconseguí despertar una emoció semblant a la que fins aleshores estava reservada només als quadres de temàtica religiosa.

Es creu que la Venus de Botticelli podria ser un retrat pòstum de Simonetta Vespucci, esposa de Marco Vespucci, que va morir l’any 1476 de pneumònia als 22 anys. Entre la noblesa de Florència es coneixia Simonetta com la reina de la bellesa.

venus cupidos

Festa de Venus (Peter Paul Rubens)

Copinyes “venerables”
La copinya (venera) sobre la qual s’erigeix la Venus de Botticelli és tot un símbol de fertilitat. Precisament, en castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina. I en gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, molt abundant a Galícia, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. 

L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)
L'origen del món (Gustave Courbet, 1866)


Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Aquesta paraula conté l’arrel indoeuropea *leubh, que significa “desitjar àrduament” i que trobam també en l’anglès love o en l’alemany liebe.

Al món romà la libido feia referència principalment al desig intens cap a alguna cosa. Va ser el llatí cristià qui l’especialitzà en el sentit d’impuls sexual. El terme es popularitzaria amb aquest significat a finals del segle XIX amb Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi.

Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)
Ofrena a Venus (Tizià, Museu del Prado)


En l’àmbit musical es fa servir l’expressió ad libitum (“a voluntat” o “segons plagui”) per dir que el passatge on apareix (sovint abreujat com a ad lib) pot ser repetit tantes vegades com es vulgui; també, però, pot indicar que la part esmentada és prescindible. Curiosament, en angles ad-lib vol dir “improvisar”.

Si una persona ens manifesta molta de libido, el que podem fer és “donar-li carabassa”, és a dir, rebutjar-la. A l’antiga Grècia, la carabassa era considerat un fruit antiafrodisíac. De fet, a l’edat mitjana alguns clergues arribaren a recomanar el consum de pinyols de carabassa com a mètode per mantenir la castedat i defugir la luxúria. Amb el temps, aquest fruit ha esdevingut un símbol de fracàs, extrapolat a altres àmbits. Segurament aquesta connotació negativa ve de l’expectativa que genera la seva mida i que després, en obrir la carabassa i veure la seva buidor, es transforma en frustració.

Els amors d’Afrodita
Afrodita es va veure obligada a casar-se amb Hefest (Vulcà), el déu més lleig del panteó. És per això que no dubtà a anar-se’n amb altres, fent honor així a la seva condició de deessa de l’amor, el desig i el plaer. El preferit va ser Ares, el déu de la guerra. També, però, tengué aventures amb altres déus com Hermes, Posidó i Dionís; amb semidéus com Adonis, i, en la versió romana, amb el mortal Anquises, de qui va tenir Eneas.

Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart i Venus i el seu fill Cupido (Tizià, 1530 Kunsthistorisches Museum)

Afrodita era molt cruel amb les dones que no li retien culte. Fou el cas de les habitants de l’illa de Lemnos (nord-est del mar Egeu), a qui condemnà a patir halitosi, és a dir, a tenir mal alè. Per aquest motiu, els seus marits no volien fer l’amor amb elles, de manera que ho feien amb estrangeres. Com a venjança, les lemnies decidiren matar tots els homes de l’illa. N’hi hagué una, però, que s’hi negà. Fou Hipsípila, la qual facilità la fugida del seu pare, Toant, que n’era el rei.

Venus venerable
Tanmateix, és millor acotar el cap per resseguir la influència d’Afrodita en les nostres vides, sobretot amb el seu homònim romà, Venus. Aquesta tingué diferents epítets en funció dels seus àmbits d’actuació –els cristians també adorarien la Verge Maria amb diferents advocacions (Montserrat, Guadalupe, etc). Així, hi havia la Venus Victrix (“la vencedora”), la Genetrix (protectora de la maternitat i la vida domèstica), la Erycina (patrona de les prostitutes) o l’Anadiomena (“sorgida de les aigües”), com la de Botticelli.

 

Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)
Venus Anadiomena per Tiziano 1525, (National Gallery of Scotland, Edimburg)


El nom de Venus conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que és fàcilment reconeixible en anglès amb el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina. D’altra banda, de Venus també tenim el llinatge Venrell (Vanrell estaria mal escrit) i el topònim Vendrell -a França tenen Vendres, Vendry o Vendrennes.

La Venus del mirall Velazquez
La Venus del mirall Velazquez


Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia o caligenofòbia (< καλός, “bell”, + γένος, “naixement”, φόβος, “por”), vertader pànic a mantenir contacte o relacions sexuals amb una dona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’estimada. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu amb la vènia; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i pecats venials, perdonables.

Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera.
Campanya contra les malaties venèries (1942, Salvador Dalí). Dalí presenta un militar nord-americà mirant dues prostitutes que aixequen provocativament les seves faldes per animar-lo a una trobada sexual. Però les cuixes toves amb lliga de les prostitutes es transformen en el somriure sardònic d’una calavera. Ho explica el dermatòleg Xavier Sierra en aquest enllaç.


Verí contra la manca de libido
Les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) han d’anar alerta amb les malalties venèries o de transmissió sexual. La gent que les tem té venereofòbia. En canvi, els qui tenen la libido totalment anul·lada pateixen anafrodisia. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre (< φιλέω, “estimar”) per despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.

Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)
Venus (Lucas Cranach el Vell, 1532)


En anglès i en francès, en canvi, verí és poison, que deriva del llatí potio (“poció”, “beuratge”). A l’antiga Roma es va arribar a promulgar una llei que prohibia els enverinaments (lex Cornelia de sicariis et veneficiis). Els emperadors romans no provaven res si abans ho hagués fet un esclau conegut com a praegustator. En alguns casos, però no serví de res. És el cas de l’emperador Calígula, que va ingerir els bolets mortals que li va donar la seva dona Messalina. També hi hagué papes que moriren enverinats. A Grècia, en canvi, la democràcia atenesa va ordenar la mort per enverinament del mestre Sòcrates, que prengué cicuta. I Cleòpatra, la faraona egípcia, se suïcidà amb la picada verinosa de dues serps.

La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Venus prehistòriques
Els sumeris conegueren Venus com a Inanna, els babilonis com a Ixtar, els fenicis com a Astarté, els vudus d’Àfrica com a Erzulie, els egipcis com a Hathor, els mexiques de Centreamèrica com a Xochiquétzal i els pobles eslaus com a Dziewica. Amb tot, el nom de la deessa romana fou el que serví per batiar la famosa “Venus de Willendorf” (Àustria), una figura femenina de 28.000 anys d’edat, de pits exagerats. Més antiga, però, és la Venus que es trobaria al sud d’Alemanya a la cova de Hohle Fels. Feta d’ivori i datada en 35.000 anys, no és només el primer símbol sexual de la prehistòria, sinó també la representació plàstica més antiga d’un ésser humà.

Venus de Willendorf
Venus de Willendorf

Venus de Hohle
Venus de Hohle

Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres (< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freia, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres es quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Canvi de culte a la imatge
Canvi de culte a la imatge

 

Aquí teniu informació sobre Simonetta Vespucci, la dona que va inspirar el quadre "El naixement de Venus".

Aquí teniu un llistat de pintures de Venus.

Aquí teniu un vídeo de "This is art" que explica la teoria platònica de l'amor a través de dos quadres de Botticelli:

Articles del web relacionats:
Condons contra la sífilis
- L'hora de les estacions
Valent Sant Valentí
- Hermafrodites avui en dia
- La guerra de sexes
- Mart, el déu de les arts marcials
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Cupido concupiscent
El mite de la bellesa
Belleses amb gràcia
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Friné, la bellesa feta dona
"Mujeres y hombres y viceversa" va néixer a Grècia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:

Aquí teniu la cançó "Venus", de Shocking Blue:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px