Banner Top

La mort de la conversa

Article publicat a l'Ara Balears (04/08/2017)

És quan conversam que hi veim clar. Bé ho sabia al segle V aC Sòcrates, el pare de la filosofia. El seu art, la maièutica, consistia a donar a llum idees a través del diàleg. La conversa, però, com a eina civilitzadora, s’institucionalitzà a França a principis del segle XVII. Aquesta és una gran història que podem resseguir en el llibre “La cultura de la conversación” (Editorial Siruela), de la professora italiana de llengua i cultura francesa, Benedetta Craveri.
 
Va ser l’aristocràcia de l’Antic Règim qui, reunida en els sumptuosos salons de Versalles i París, començà a veure en la dialèctica un bon joc per distreure’s. Per a l’ocasió dotà aquell art d’unes regles precises que havien de garantir l’elegància i el respecte per l’altre. Havent acabat les guerres de religió, el millor aleshores no era qui utilitzava un arma, sinó qui parlava amb més educació i sabia seduir l’interlocutor sense recórrer a la vehemència verbal. Allò important era convèncer i no vèncer.

"La cultura de la conversación"
 
Convertida en tot un ritual, a poc a poc la conversa s’obrí a la introspecció i a la reflexió intel·lectual i política. Un dels grans escriptors de l’època va dir: “Quan parlo amb vosaltres, em sento molt més intel·ligent, m’animeu a pensar”. Amb aquest gran pòsit, en arribar la Revolució Francesa, els representants de la noblesa a l’Assemblea Constituent seguiren distingint-se per seu to assossegat i per la seva capacitat de mediació.
 
Avui, per desgràcia, ja ens hem oblidat d’aquest ideal de la conversa nascut fa quatre segles a França i que estava lligat a la tolerància i a la recerca de la veritat a partir de l’intercanvi harmoniós d’idees. Avançant-se als francesos, el nostre Ramon Llull també ens ho advertí: “En el diàleg, qui reconeix la veritat no és vençut, sinó que aprèn”. Així, les antigues tertúlies eren interessants més pel civisme que exhibien que no pas pel seu contingut. Es tractava d’un exercici exemplar de convivència.

Benedetta Craveri
Benedetta Craveri
 
En el llibre “La cultura de la conversación” podem trobar les quatre condicions bàsiques de la conversa: educació, interès pels altres, capacitat d’escoltar-los i inhibició de l’ego. Tot plegat, però, es redueix a l’empatia i la humilitat, les dues crosses de la intel·ligència emocional, de la qual estan mancats moltes eminències erigides avui en líders d’opinió, ja siguin polítics o tertulians.
 
En l’actual societat del renou i del bram testicular, el debat d’idees s’empobreix amb gent autoreferencial, encantada d’haver-se conegut, que només s’escolta a si mateixa i que es tanca en banda davant el que pensa l’altre. Amb les xarxes socials, el coneixement s’ha democratitzat, però alhora s’ha aïllat per culpa de la nostra ofuscació mental. Ja no dialogam, sinó que discutim amb l’única intenció de reafirmar-nos en les nostres pròpies idees.

Cal menjar paraules (Il·lustració del diari
Cal menjar paraules (Il·lustració del diari "La Vanguardia")
 
La reflexió ha donat pas a l’exaltació de l’ego i a la desqualificació del proïsme. Insolents amb la dissidència, som autosuficients i vanitosos perquè pensam que la visió de l’altre no ens pot aportar cap matís interessant sobre la complexa realitat. Oblidam que si volem dialogar, hem d’estar disposats a acceptar que l’altre pot tenir raó. I això requereix saber escoltar, un acte que és el primer pas per al coneixement mutu, l’amistat i l’amor. Hem de fer cas a Madame de Sevigné, escriptora francesa del segle XVII: “Si hem nascut amb dues orelles i una sola llengua és perquè s’ha d’escoltar dues vegades abans de parlar.” Sens dubte, el talent per escoltar sempre és més apreciat que el talent per parlar.

Cal, per tant, recuperar l’art civilitzador de la conversa per mitigar tanta agressivitat i afavorir el consens i la cohesió social. Hem d’exorcitzar dels nostres gens l’extravagància expressiva, la incontinència verbal i l’arrogància intel·lectual. Només així podrem evitar la mort de la conversa i, amb ella, la mort d’un dels nostres trets distintius com a Homo Sapiens. Abans, però, de caure en el catastrofisme, donem-nos el plaer de deixar-nos dur, un altre cop, per l’intercanvi harmoniós de paraules que ens llegaren els francesos de l’Antic Règim. El diàleg és molt gratificant: reanima esperits i sacseja consciències.

Llibre de Francesc Torralba
Llibre de Francesc Torralba

Aquí teniu una reflexions del  poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”.


Aquí teniu una entrevista a Francesc Torralba sobre el seu llibre "L'art de saber escoltar".

També és molt interessant el llibre "Conversación,Cómo el diálogo puede transformar tu vida", de Theodore Zeldin.

Aquí teniu un vídeo de la conferència Benedetta Craveri a la Fundació Joan March de Madrid. I aquí teniu una còpia del seu llibre.

A l'hora de conversar hem de tenir en compte el llenguatge no verbal de les diferents cultures.

Aqui teniu l'entrevista d'Antoni Bassas a Benedetta Craveri per al diari Ara.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:


Aquest article d'Irene Vallejo també parla sobre la mort de la conversa:

Article d'Irene Vallejo
Article d'Irene Vallejo


Aquí teniu una sèrie d'imatges del fotògraf Babycakes Romero que parlen sobre la mort de la conversa

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertulians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

 

Aquí teniu una xerrada TEDd'Álvaro González-Alorda sobre el poder de la conversació




Articles del web relacionats:

Tertulians en catarsi
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Esclaus de l' "horror vacui"

El fòrum dels aforats

Article publicat a l'Ara Balears (28/06/2014)

A l’antiga Roma el forum era la plaça major, el que els grecs anomenaren ἀγορά (d’on tenim agorafòbia, la por als espais oberts). Un derivat seu és fur (“fuero” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el forum esdevingué l’espai públic per excel·lència on s’impartia justícia, generalment en uns edificis anomenats basíliques (de βασιλευς, “rei”), que amb el cristianisme adoptaren una funció religiosa.

D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.

De forum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“privat de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble. 

Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el Govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra –sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.

A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals, uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.

Aforats (Duarte)
Aforats (Duarte)

Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els propis parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px