Banner Top

La conquesta mallorquina de les Canàries

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (gener 2016, Núm. 164) i que també podeu llegir íntegrament en aquesta versió del diari Ara Balears.


La història d’una aventura atlàntica robada per l’imperialisme espanyol

Abans de ser ocupades per la Corona de Castella al segle XV, comerciants mallorquins ja havien posat el peu a les Canàries. Els ecos d’aquella aventura del Regne de Mallorca es perdrien en la boira del temps durant segles, injustament silenciats per la conquesta espanyola. 
 
La història oficial, passada pel sedàs hispà, diu que les Canàries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan el 1402 un aventurer francès anomenat Jean de Bethancourt les hi va oferir. Va ser així com, al llarg del segle XV, els castellans anaren conquerint  aquelles set llunyanes i càlides illes situades davant les costes del Sàhara Occidental.
 
Aquesta tesi, però, seria desmuntada el 1960 amb la publicació d’un llibre, El Obispado de Telde: misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. El seu autor era l’historiador canari, d’ascendència catalana, Antonio Rumeu de Armas, catedràtic en diverses universitats. Rumeu partia de documents trobats en diversos arxius com el de la catedral de Mallorca, els de Saragossa o el de la seu papal d’Avinyó. Les seves descobertes, tanmateix, van passar desapercebudes en el món acadèmic espanyol d’aleshores.
 
En el seu llibre, Rumeu de Armas manifesta així el silenci que hi ha hagut al voltant de la presència catalano-mallorquina a les Canàries: “El misterio se trueca en sorpresa ante el cúmulo de extrañas y variades circunstancias que han hecho factible la pervivencia del sigilo [...]. Para los pueblos de la Corona de Aragón cuanto aquí se recoge solo puede servirle de legitimo orgullo. Para Mallorca es un preclaro timbre de gloria, por afectarla de manera especial y particularísima. Para Canarias, uno de los más bellos y emotivos capítulos de su historia ...”. Ara Rumeu, mort el 2006, estaria content de veure que la numismàtica li ha donat la raó [...].

Articles relacionats:
Quan les illes eren independents


Per saber més sobre aquest tema, aquí teniu la meva intervenció al programa "Els entusiastes" d'IB3 Ràdio (01/02/2016):


Qui varen ser Alfons el Magnànim, el general Luque i la reina Constança?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (24/11/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears: Nicolau Rubió i Tudurí (el menorquí creador del jardí mediterrani), Giovanni Battista Calvi (l'artífex de les muralles reinaixentistes d'Eivissa), Alfons el Magnànim, capità Salom, general Luque (que té un quarter a Inca), Antoni Mateu (batle republicà d'Inca assassinat durant el franquisme) i reina Constança (consort del rei Jaume III, darrer rei del Regne de Mallorca).





Articles relacionats:

Quan les illes eren independents
L'esplendor medieval del català

Manual mallorquí de misogínia

Extracte del reportatge publicat a l'Ara Balears (07/02/2015)

Joan Baptista Binimelis fou un prestigiós humanista mallorquí del segle XVI autor d’un manuscrit sobre misogínia acabat de trobar a l’Arxiu del Regne de Mallorca

Les dones han estat les grans damnificades de la història. La seva condició de sexe dèbil sempre els ha jugat en contra. Avui, en una societat força sensibilitzada amb la violència de gènere, la misogínia és un tabú. A casa nostra, però, tenim motius per reflexionar-hi arran d’una nova publicació de l’editorial Lleonard Muntaner: Sobre els vicis de les dones i el seu tarannà variable; Catàleg de dones especialment sàvies. Aquests dos opuscles escrits inicialment en llatí formen part d’un manuscrit del segle XVII que es creia perdut fins que fa pocs anys l’investigador Gabriel Ensenyat el va descobrir a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Ara ja podem gaudir de la troballa amb una traducció al català feta per un equip de filòlegs clàssics dirigits per Alexandre Font i integrat per Àngela Martí, Mireia Mulet i Pep Campillo.
 
L’autor d’aquest manuscrit és Joan Baptista Binimelis, un dels mallorquins més genials i excepcionals que va viure a cavall entre els segles XVI i XVII. Es creu que va néixer a Manacor el 1539. Com a bon humanista, va ésser una figura polifacètica: eclesiàstic, metge, historiador, escriptor, matemàtic i astrònom. D’orígens humils, estudià medicina a València i completà els seus estudis a Roma. Un cop a Mallorca, es relacionà amb les esferes del poder fins que caigué en desgràcia arran d’un procés inquisitorial. El 1604 quatre monges del convent de Santa Clara de Palma l’acusaren de tenir un comportament indecorós amb elles mentre les confessava.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Llibre de Binimelis
Llibre de Binimelis


Articles del web relacionats:

El clítoris, quina gran descoberta
El complex de Fedra
Penèlope no tenia cap síndrome!
El complex de Cassandra
Lilith, la primera dona rebel
L'etern mal uterí
Les noves amazones
El mite de la bellesa
Lisístrata o el poder sexual de les dones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
La guerra dels sexes
- El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)

Eivissa 1968: Franco contra els hippies

Extret del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament de la historiadora Rosa Rodríguez.

A finals dels anys seixanta Eivissa es convertí en el centre de pelegrinatge dels hippies. El franquisme, però, aviat passà a l’acció per sufocar un moviment que atemptava contra la moral del Règim i perjudicava la imatge d’una Espanya que es començava a obrir al turisme. Els plans que s’ordiren queden reflectits en una sèrie d’informes oficials de la Secretaria del Govern Civil que es conserven a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca.
 
El 1968 va ser un any de vertigen. A París, al maig, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com “Prohibit prohibir” o “la Imaginació al poder”. Els Beatles ja eren més que un referent musical i la fotografia del Che, mort just feia un any a Bolívia en nom de la revolució, era objecte d’adoració. A Mèxic, el Govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics (vegeu Sàpiens 57). A Txecoslovàquia, s’hi produí un intent de reforma anomenat Primavera de Praga que propugnava el “socialisme de rostre humà” i que no trigà a ser reprimit per les forces soviètiques. I els Estats Units es consternaren amb els assassinats de dos dels principals defensors dels drets de la població negra, el reverend afroamericà Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca, Robert Kennedy –germà petit del president John Fitzgerald, mort també en un magnicidi cinc anys enrere.
 
Però el 1968 fou sobretot l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1958 fruit de les tensions de la Guerra Freda. El número de nord-americans morts no parava d’augmentar i el president Johnson es sentia aclaparat per una opinió pública cada vegada més crítica. Ningú no entenia aquella guerra i menys els hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. El seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors. No en va, també foren batejats com els “fills de les flors”.
 
Les Pitiüses, un paradís perillós
Encara que no canviaren el món com volien, els hippies van tenir una enorme influència cultural a nivell internacional. Els seus postulats antisistema traspassaren les fronteres dels EUA. De sobte sorgiren hippies per tot arreu. Molts fins i tot viatjaren d’una part a l’altra del món a la recerca de pau i tranquil·litat. I un d’aquests oasis foren les Pitiüses. La seva elecció no va ser casual. Ja als anys trenta del segle XX els seus encants captivaren a més d’un que fugia de la convulsió política de l’Europa d’aleshores. Fou el cas del filòsof alemany Walter Benjamin o de l’artista, també alemany, Raoul Hausmann. A finals dels anys seixanta, Eivissa i Formentera continuaven essent un paradís perdut enmig de la grisa Espanya franquista del moment. El seu nom corria en boca de tothom com les illes de la tolerància, que estaven al marge de la mà de ferro de la dictadura. L’estiu de 1968 fou quan hi arribaren els primers hippies atrets per aquesta fama. El fenomen aviat descol·locà el Règim.

Aquí teniu un article que parla sobre la revolució sexual dels hippies i les drogues.

Aquest article del diari Ara també és interessant. Es titula "Els últims hippies".
 
Aquí teniu una entrevista a Josep Soler, considerat el fotògraf dels hippies.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies.

Eivissa, l'illa de la sal

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Quan les illes eren independents

Extracte del reportatge publicat el juny 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 56) amb l’assessorament de Pau Cateura, catedràtic d’Història Medieval de la UIB i membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Hi va haver un temps en què les Balears van tenir una monarquia pròpia. El 1276, en morir el rei Jaume I, la corona catalanoaragonesa es repartí entre els dos fills del Conqueridor. Pere el Gran es quedà amb el tros més gran del pastís. Jaume II, amb el més petit, el Regne de Mallorca. Les intrigues familiars acabaren amb aquest reialme insular. Foren tan sols 73 anys d’independència però el seu llegat encara és molt present a l’arxipèlag. 

Sovint, a Mallorca, els qui volen marcar distàncies amb Catalunya evoquen amb orgull l’època d’esplendorosa independència que suposà el Regne de Mallorca (1276-1349). Fou en morir el rei Jaume I. Qui tant contribuí a fixar les bases de la corona catalanoaragonesa (veure Sàpiens núm. 50) deixà un testament que portaria cua. L’infant Pere, el major dels fills supervivents, rebé el que passà a ser la Corona d’Aragó integrada pel propi regne d’Aragó, el de València i el comtat de Barcelona. Jaume II, el fill petit, heretà el Regne de Mallorca. A part de l’illa major de les Balears, aquest regne incloïa les Pitiüses i Menorca com a illes adjacents, els comtats pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i Conflent, la ciutat de Montpeller i els enclavaments de Carladès i Omeladès. La partició responia a un sol motiu: en una època plenament feudal, molts monarques consideraven els seus estats patrimoni personal i, com tal, a la seva mort, els repartien entre els seus descendents.
 
Intuint ja les ambiciones del seu primogènit, Jaume I deixà clar en el testament que el Regne de Mallorca havia de mantenir-se perpètuament, amb tota la seva integritat, sota l’autoritat dels seus monarques. No hi podia haver cap mena de submissió en forma de vassallatge als reis de la Corona d’Aragó. Dies abans de morir, el Conqueridor fins i tot féu cridar el seu fill Pere, oí missa amb ell i després, amb paraules emocionades, li encarregà que honrés i estimés el seu germà petit i que es conformés amb la seva part, ja que era el preferit en la distribució de l’herència. Tanmateix, Pere, que per alguna cosa ha passat a la història com “el Gran”, mai no acceptà de bon grat la voluntat del seu pare. No podia consentir que el seu germà es quedés amb uns territoris de vital importància per a la seva política expansionista tant cap al Mediterrani com cap a França.

Aquí teniu el capítol 5 del programa "La Increïble Història de les Illes Balears", d'IB3 Televisió, dedicat al Regne de Mallorca.

I el capítol 97 d' "Això és mel" també tracta aquest període històric de les nostres illes.


Qui era Baró de Pinopar, reina Esclaramunda, Mascaró Pasarius i Ignasi Wallis?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (04/08/2015). Hi parl sobre personatges que han donat el seu nom a carrers de les Balears: Baró de Pinopar, reina Esclaramunda, Mascaró Pasarius i Ignasi Wallis.




Per a més informació podeu llegir el meu reportatge de la revista Sàpiens ( Núm. 56, juny 2007): Quan les illes eren independents. 1276-1349: setanta-tres anys de Regne de Mallorca.

 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px