Banner Top

La falsa llegenda de la marató

La carrera de la marató és una aportació de l’esperit olímpic modern. Es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes (1896). Va ser una proposta de l’historiador francès Michel Breal, col·laborador del baró de Coubertin, l’artífex de la restauració dels Jocs Olímpics. La intenció era retre un homenatge a Filípides, el soldat atenès protagonista de la batalla de Marató, que significà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC).
 
La versió oficial diu que Filípides va ser el corredor professional (hemerodromos) que s’encarregà de dur la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 kilòmetres que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat per tant d'esforç.

"Le soldat de Marathon", obra de Luc Olivier Merson
 
Tanmateix, aquesta dramàtica gesta és falsa, ja que mescla diverses interpretacions dels fets narrats per Heròdot. El cèlebre historiador d’Halicarnàs relata que Filípides s’encarregà de recórrer una distància de 240 kilòmetres en dos dies per demanar ajuda a Esparta. Resulta, però, que a Esparta tenien les festes patronals, les Carneas, que coincidien amb la lluna plena i en les quals estava prohibit lluitar. Així, Filípides va haver de tornar a Marató amb la mala notícia. Mentrestant, hauria estat un altre corredor qui féu prop de 40 kilòmetres fins a Atenes per anunciar la victòria sobre els perses. I ell mateix hauria pronunciat: “Hem guanyat!”. 

Estàtua actual de Filípides en el trajecte que uneix Marató amb Atenes
Estàtua actual de Filípides en el trajecte que uneix Marató amb Atenes
 
Amb el temps, la imaginació popular combinà ambdós episodis, atribuint així l’autoria de la gesta a Filípides. La seva popularitat augmentà en ser recollit per autors del prestigi de Plutarc. Ja en el segle XIX, la història seria immortalitzada pel poema de l'anglès Robert Browning “Filípides” (1879). Aquest fou precisament el text que inspiraria l’entorn del baró de Coubertin per instaurar la prova de la marató en els Jocs Olímpics de l’era moderna.

La distancia definitiva de la carrera de la marató  (42,195 km) no s’instaurà fins als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella carrera.

Pel·lícula de peplum que narra la suposada gesta de Filípides
Pel·lícula de peplum que narra la suposada gesta de Filípides

Si voleu conèixer més detalls de la història de la marató, us recoman aquest enllaç

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
-
 Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat
-
 Heròdot, el primer periodista de la història

Coubertin, el humanista olímpico

Reportaje publicado en julio de 2012 en el dossier especial de los Juegos Olímpicos de la revista "Historia y vida".

En abril de 1896 se inauguraron en Atenas los primeros Juegos Olímpicos de la era moderna. Su restauración tras quince siglos de olvido fue fruto del tesón de un hombre, el francés Pierre de Coubertin, que soñaba en conseguir el entendimiento mundial a través de la competición deportiva. Los hechos, sin embargo, le demostraron la dificultad de su empresa humanística. 
 
La historia de la restauración de los Juegos Olímpicos modernos es la historia de una utopía. Su impulsor, el aristócrata francés Pierre de Frédy, barón de Coubertin, vio en el deporte un elemento educativo renovador que, en caso de propagarse, ocasionaría una transformación de la sociedad. Fueron las circunstancias históricas de finales del siglo XIX las que llevaron a este parisino, nacido en 1863, a abanderar un proyecto tan revolucionario. Desde 1871 Francia había dejado de ser la principal potencia occidental tras caer derrotada ante Prusia. Ello había sumido al país galo en una profunda crisis política y social. Esta realidad no pasó desapercibida a un joven Coubertin que, poniéndose en contra a su familia, decidió dejar la carrera militar que le había estado reservada. Hacía tiempo que le perseguía una obsesión: cambiar la sociedad desde la educación.
 
Después de la guerra franco-prusiana, las grandes decisiones políticas se tomaban en Berlín, la cual se había convertido en el nuevo motor de la Segunda Revolución Industrial. Coubertin atribuyó este nuevo despuntar alemán a su sistema educativo. Sin embargo, los ambientes intelectuales antigermanos en los que se movía, le animaron a fijarse en la Gran Bretaña victoriana, poseedora entonces del mayor imperio colonial de todo el mundo.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

És molt recomanable aquest article de Toni Padilla (diari Ara, 29/07/2016) titulat "Els grans pecats capitals dels Jocs Olímpics".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936. Aquest article parla del mateix.

Aquest article parla sobre la idiotesa dels valors olímpics.

No us podeu perdre aquest article sobre el racisme en els Jocs Olímpics moderns. Es titula "El tercer home".

Aquí teniu la meva intervenció a la secció de Sapere aude, del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/08/2016). Parl sobre "Tenen sentit avui els Jocs Olímpics?".

 
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px