Banner Top

Cabines asfixiants

Article publicat a l'Ara Balears (14/09/2018)

La nostra crònica sentimental suma una nova pèrdua. Telefònica ja té el vistiplau del Govern central per acabar de retirar dels carrers totes les cabines que encara queden de l’època en què la comunicació era considerada un servei universal. Ara, en l’era de la hiperconnectivitat, fins i tot ja podem veure un vagabund demanant almoina amb un mòbil aferrat a l’orella. El capitalisme ha sabut estendre bé els seus tentacles. Ja hem deixat enrere aquells temps en què, per falta de monedes, ens quedàvem amb la paraula a la boca.

Les cabines eren els petits temples de la paraula. Tancat entre quatre vidres, tenies la intimitat i el silenci necessari per encetar el ritual de la comunicació, que avui s’ha dessacralitzat. Encara record l’impacte que em va produir veure una persona parlant pel mòbil pel carrer. Era l’any 1996 i em va semblar una obscenitat, un acte impúdic. Tanmateix, amb el canvi de mil·lenni, arribà la revolució tecnològica i ens convertírem amb petits déus exhibicionistes amb el do de la ubiqüitat. De sobte, el paisatge urbà s’omplí d’individus parlant tots sols i a tota hora mentre passaven pel davant d’uns habitacles que només associaven amb les fantàstiques pel·lícules de Superman o amb l’angoixant curtmetratge La cabina, estrenat a TVE el desembre de 1972.

cabina

Adéu, cabina

Aquesta obra mestra d’Antonio Mercero, amb guió de José Luis Garci, va estendre la claustrofòbia en una societat asfixiada ja pel franquisme. El seu protagonista és un home normal i corrent (el genial José Luis López Vázquez) que es queda tancat en una cabina d’un barri de Madrid. En qüestió de minuts, a l’altra banda del vidre, es troba envoltat de gent que l’observa, però que es manté indiferent a la seva desesperació. Uns fins i tot es riuen d’ells, d’altres (una minoria) l’intenten ajudar.
 
Igual que en El Procés o la Metamorfosi de Franz Kafka, José Luis López Vázquez es veu completament indefens davant el que li passa i en cap moment sap el motiu del seu tancament. Al final uns operaris s’emporten la cabina amb l’ocupant desconcertat i la deixen en un magatzem on hi ha altres cabines amb cadàvers a dins. El curtmetratge era, en realitat, un retrat social d’un país empresonat, necessitat d’aires de llibertat. El seu èxit en festivals internacionals obligà la franquista TVE a emetre-la, no sense, però, censurar-ne alguns fragments.

unnamed1

 
Ara ja no tenim cabines físiques que ens empresonin. Les presons, però, són els nostres cervells dipositaris de prejudicis estèrils. Ens comunicam més que mai, però no escoltam. Comunicam per damunt de les nostres possibilitats, sense que la qualitat de l’acte hagi millorat molt. Antigament la intimitat d’una cabina convidava a una conversa més pausada i reflexiva. Es mesuraven bé les paraules, com si fossin un bé escàs. A casa, el telèfon també estava ubicat en un raconet a mode de capella. El canvi ha estat bestial.
 
La cabina de Mercero igualment deixava entreveure amb encert els comportaments de l’actual societat de l’era de l’Smartphone. Hi trobam l’espectador mancat d’empatia que, davant la tragèdia, opta per treure el mòbil i gravar sense cap intenció d’intervenir-hi. També és fàcil reconèixer-hi l’individu atrapat en la bombolla de les xarxes socials, que, encara que l’haurien d’ajudar a projectar la seva veu, l’acaben reduint a un simple avatar. I fins i tot, en la nostra precària democràcia, José Luis López Vázquez s’identificaria amb el raper o el tuitaire dissident de torn, que, com el protagonista de La cabina, és víctima de les represàlies d’un statu quo amb olor de naftalina.

650 1462169252ndice

Il·lustració: Alba Domingo

Avui la cabina del franquisme ha estat substituïda per la cabina del capitalisme o de la nostra pròpia existència. Així reflexionava Mercero, mort fa quatre mesos, sobre el simbolisme del seu punyent curtmetratge: “Todos seres humanos tenemos muchas cabinas de las que tenemos que librarnos, hay cabinas del tipo moral, hay cabinas del tipo educativo, hay cabinas del tipo mental, cabinas económicas que nos aprisionan y yo creo que uno de los destinos del ser humano es irse librando, que la vida es un continuo liberarse de cada uno de sus propias cabinas para ser libre, espontáneo y ser feliz, cada uno tiene que intentar ver cual es la cabina que le aprisiona, en qué cabina está metido e intentar liberarse… ese es nuestro destino”.

Aquí teniu el curtmetratge:

Aquí teniu reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Articles del web relacionats
- Esclaus de l'horror vacui
Mai més sol
Paraules letals
Paraules adulterades
Francoland?
- El capitalisme que ens decapita

 

Sant Josep, el pare putatiu més famós

Sant Josep és el pare putatiu més famós. Un dia vaig demanar a classe de Llatí de 4t d’ESO si sabien què volia dir aquest adjectiu. De seguida un alumne va alçar el braç i em va il·luminar: “Un pare putatiu és un pare que se’n va de putes”. Gran resposta! Una llàstima que la seva vertadera etimologia sigui una altra.

Sobre “Pepes” i “Peps”
Putatiu ve del llatí puto (“considerar”, “pensar”). Com a pare putatiu de Jesús, sant Josep era el seu pare adoptiu, no biològic -ho sigui, “es considerava” que era el seu pare. Durant l’edat mitjana era habitual que els copistes, a l’hora d’esmentar els sants, fessin servir un apel·latiu al·lusiu a un fet significatiu de la seva vida. N’és un bon exemple sant Joan (el) Baptista. Així, quan es citava sant Josep, se li afegia el sobrenom de Jesus Christi Pater Putativus (“el pare putatiu de Jesucrist”).

Sant Josep i el nin Jesús
Sant Josep i el nin Jesús


Amb el temps, per tal d’estalviar paper (o pergamí), els copistes recorrien sovint a una abreviatura. D’aquesta manera, sant Josep s’acabà convertit en PP (no confondre amb les sigles del partit, que curiosament té fama de ser molt catòlic). En castellà, aquesta abreviatura es completaria amb dues vocals que donà el nom propi de “Pepe”. Amb tot, alguns autors creuen que aquesta forma vendria del nom italià de Giuseppe. En català, en canvi, el resultat final va ser Pep.

El verb puto llatí ens ha donat altres derivats: imputat (persona de qui es “considera” que ha participat en algun delicte), diputat (“considerat” el representat del poble), disputa,  reputació, computar i, en castellà, “apodo” (sobrenom en català). Així doncs, si hem de ser fidels a aquest argument etimològic, quan ens fan una putada hem de pensar que el que ens fan en realitat és una "consideració".

Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.
Crist a casa dels seus pare (1849, John E. Millais). Londres. Tate Gallery.


Sant Josep, fuster?
Tothom dóna per fet que sant Josep era fuster. Els Evangelis, però, utilitzen la paraula grega τέκτων, de significat ampli. Normalment, al·ludia a artesans que treballaven amb fusta i pedra. Per tant, τέκτων pot significar tant fuster, ebenista (< ἔβενος, nom de l’arbre en qüestió), com picapedrer o constructor.

Tot i que la tradició cristiana sempre ha entès τέκτων com a fuster, res d’aquest ofici podem deduir de les paràboles de Jesús, on abunden més les referències al món de l’agricultura i, a vegades, al de la pesca. Tanmateix, no hi ha cap dubte que avui Sant Josep, com a bon artesà que devia ser, seria amic de la tecnologia i de la música tecno. No debades, l’arrel indoeuropea de τέκτων (*teks-, “fabricar”) també es troba present en paraules com técnica (τέχνη) o arquitecte (< ἄρχω, “manar”, és a dir, el cap dels obrers).

Litosfera
Litosfera

Avui Sant Josep també seria un incondicional de les plaques tectòniques. La geologia va crear aquest terme a partir del grec τεκτονικός (“el que construeix”) ja que són la base sobre la qual està “construïda” la litosfera (λίθος, “pedra” + σφαῖρα, “esfera”), nom donat a la capa de la Terra que comprèn tota l'escorça i una part del mantell superior. Les plaques tectòniques es desplacen lentament (uns 5 cm per any), la qual cosa provoca sismes, volcans, falles, formació de muntanyes, etc.

En llatí també podem resseguir l’arrel τέκτων en paraules com tela, subtil, teixir, textura, text o context. La versió llatina de τέχνη és ars, artis, d’on tenim artefacte (literalment, “cosa feta d’acord amb l’art”) –en castellà, artefacte és “artilugio”, que amb l’afegit del verb lugere, “plorar”, inicialment significava “plor fingit”.

Aquí teniu una selecció de fragments del llibre "Carta al pare" de Franz Kafka.

Qui ha reflexionat sobre la història de la paternitat és Luigi Zoja, psicoanalista italià seguidor de Junguian. Ho ha fet al llibre "El gesto de Héctor".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Articles del web relacionats:
La controvertida etimologia de puta
Realment era verge la Verge Maria?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px