Banner Top

Triomfadors amb síndrome d'Ícar

Molts esportistes pateixen la síndrome d’Ícar, també coneguda com la “síndrome del triomfador”. Fa referència a la famosa dita “és més difícil mantenir-se que arribar”. Són persones que deceben un cop han tastat l’èxit: cometen errors impensables en moments decisius, tenen lesions que els marginen, trenquen relacions amb l’entrenador que els portà a l’èxit o donen positiu en un antidòping.

No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.

Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
 
Les ales de la llibertat
En la mitologia grega Ícar era el fill Dèdal, el famós arquitecte del laberint de Creta que havia d’acollir el Minotaure. Minos, el rei de l’illa, s’enfadà molt amb Dèdal en veure que l’heroi atenès Teseu havia aconseguit sortir sà i estalvi del laberint després d’haver matat el monstre. Com a càstig tancà Dèdal i el seu fill allà mateix. 

La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
 
Confinat en aquella presó, Dèdal no parà de pensar en la millor manera per sortir-ne. Aleshores fabricà unes ales que s’aferraven a les espatlles amb cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal advertí al seu fill que no havia de volar gaire alt per evitar que la cera es desenganxàs de les ales, ni tampoc gaire arran de mar per evitar que les ales es banyassin. Tanmateix, Ícar, per arrogància, no féu cas dels consells del seu pare. Cada vegada anà volant més alt fins que, havent-se fos la cola, va caure a la mar on s’ofegà. Des de llavors aquella mar s’anomenà Icària en honor seu.

El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
 
El mite d’Ícar no només ens parla dels antics somnis de la humanitat per poder volar. En clau metafòrica, ens il·lustra també sobre la importància de la mesura contraposada a l’ambició. D’altra banda, Dèdal, el pare d’Icar, representa la veu de l’experiència.

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica)
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.

Gràcies al seu invent, Dèdal seria considerat el pare mitològic dels aviadors. Continuà amb el seu vol fins a Agrigent, a Sicília, on l’anà a cercar Minos. El rei cretenc demanà l’ “extradició” al seu homòleg agrigent, Còcal, però aquest s’hi negà perquè estava molt agraït al seu hoste per les juguetes que havia fet a les seves filles. Així, doncs, l’ordenà matar. Després, tanmateix, Dèdal acabaria marxant a Egipte, on morí.

La caiguda d'Ícar  (1819,  Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo  Museu del Louvre. París)
La caiguda d'Ícar (1819, Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo Museu del Louvre. París)

Aquí teniu un article de Narcís Comadira titulat "La caiguda d'Ícar". Ofereix una lectura contemporània del mite.

Aquí teniu una recreació del mite d'Ícar:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Paraules a vista d'ocell
Quan victòria s'escrivia amb ene de nike

Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria, filla del tità Pal·lant i d’Estígia -pertany, per tant, a la primera estirp divina, anterior als Olímpics. Se la representava com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus.

Nike presidia competicions atlètiques i militars. No debades, tenia la funció de lliurar una palma o una corona de llorer als vencedors en qualsevol tipus de certamen, esportiu o bèl·lic. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles.

El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del nom de la deessa grega per batejar la seva empresa de material esportiu Nike. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura -el verb νικέω també en trobam en els noms propis Nicolau (“vencedor de pobles”, λαός) i Anicet (“invencible”).

La Victòria de Samotràcia
L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
 
Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal·lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple d'Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina.

La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victoria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus (Olímpia)
Zeus (Olímpia)

La Victòria de la Porta de Brandenburg 
La deessa Victòria també és tota una icona a Alemanya, on la trobam dalt del la Porta de Brandenburg (Berlín). En ple període d’entreguerres, a finals del segle XVIII el rei Frederic Guillem II de Prússia encarregà construir aquest monument com a símbol de pau.

foto 671

Porta de Brandenburg 

El disseny de la porta, de 26 m d'alçada, es va basar en el dels Propileus, la porta d'entrada a l'Acròpoli d'Atenes. Està composta per dotze columnes, disposades en dues fileres, que imiten l'estil arquitectònic dòric. Al capdamunt de la porta hi ha l'estàtua de bronze d'una quadriga conduïda per la deessa Victòria. En un principi, però, era la deessa de la pau, Irene (Εἰρήνη).

Charles Meynier napoleon berlin 1024x684Napoleó, entrant amb les seves tropes a Berlín (Charles Meynier)

L’octubre de 1806 Napoleó, havent ocupat Berlín, desmantellà la quadriga ornamental i se l’emportà com a trofeu de guerra. Vuit anys després arribà la revenja de Prússia, que retornà l’escultura a Berlín. Aquest cop, però, la deessa de la pau es convertí en la deessa de la victòria. La corona de llorer de la deessa Irene va ser substituïda per una de roure i el ceptre fou decorat amb una creu i amb l’àguila prussiana.

regreso cuadriga brandenburgo 1024x727Retorn de la quadriga (Rudolf Eichstaedt)

Durant la Segona Guerra Mundial la quadriga quedà pràcticament destruïda. Els soldats soviètics es retrataren dalt de l’escultura mentre enarboraven les seves banderes. Després de la contesa, però, el monument fou refet en bronze.

ii gm puertaEstat de la quadriga després de la Segona Guerra Mundial

No gaire enfora de la Porta de Brandenburg, al centre del parc del Tiergarten, hi ha la Columna de la Victòria. Va ser dissenyada el 1864  per commemorar la victòria de Prússia en la guerra contra Dinamarca. El dia de la seva inauguració Prússia també havia derrotat Àustria i França, la qual cosa donà un nou propòsit a l’obra. Arran de les noves victòries s'afegí al capdamunt de la columna una estàtua de bronze de la deessa Victòria, de prop de vuit metres d'alçada.

columna victoria

Columna de la Victòria (Berlín)

Si voleu conèixer la història etimològica d'altres marques esportives, aquí teniu un link interessant.

També és interessant aquesta entrada de Meritxell Baly titulada "Les sabatilles de l'esport".

Articles del web relacionats:
Vae victis
Victòria pírrica
Si vols pau, paga

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px