Banner Top

Electra tampoc no patia cap complex!

La versió femenina del complex d’Èdip és el complex d’Electra, que va posar de moda el psicoanalista suís Carl Gustav Jung (1875-1961). Segons aquest complex, per tant, les nines d’entre 3 i 6 anys idolatren el pare i rebutgen la mare. En aquest cas un altre cop la psicologia també va fer una interpretació interessada de la mitologia grega.
 
En acabar la guerra de Troia, Agamèmnon, rei de Micenes i cap de l’expedició grega, s’emportà cap a casa l’endevina Cassandra com a botí. Al seu reialme, però, l’esperava la venjança de la seva dona Clitemnestra, que no podia consentir que, en partir cap a Troia deu anys enrere, hagués lliurat en sacrifici la seva filla Ifigènia. Clitemnestra l’assassinà amb l’ajuda del seu amant Egist. Aquest episodi és el tema de la primera peça de la trilogia Orestíada d’Èsquil, l’Agamèmnon.

La venjança d'Orestes
La venjança d'Orestes
 
La segona peça de la trilogia d’Èsquil s’anomena les Coèfores i se centra en l’assassinat d’Egist i Clitemnestra a mans del fill d’aquesta, Orestes, el qual és ajudat per la seva germana Electra ("ambre"). Una altra vegada, doncs, la psicologia va tergiversar el mite, on no trobam que Electra desitgi sexualment el seu pare.

Articles del web relacionats:
Les fúries de l'Iraq
Èdip no patia cap complex!

Paraules amb ànima

Hi ha gent que es passeja pel món sense ànima. Són, per tant, morts en vida. En veure'ls més prims, alguns pensaran que realment han perdut l'ànima. Certament, segons una creença popular, en morir, perdem 21 grams, que és el pes de la nostra ànima. Sembla, però, que això és una mentida, tal com recorda l'investigador Daniel Closa en el seu fantàstic blog. Va ser sobretot a partir de l'extraordinària pel·lícula “21 grams” (de l’any 2003) quan aquesta mentida agafà volada en l’imaginari col·lectiu. El seu protagonista (Sean Penn) afirma:  “Diuen que tots perdem 21 grams al moment exacte de la mort, tots.” 

 

Ja en les mitologies de l'antiguitat apareix una divinitat (Prometeu a la grega, Jehovà en el Gènesi bíblic) que crea l'home amb fang i després, amb el seu alè, li “insufla” la vida. Per alguns pensadors, això constitueix la base de la teorització de l'existència d'una entitat immaterial, i fins i tot immortal, que abandona el cos en el moment de la nostra darrera expiració.

Ànima, igual que ànim i el mot castellà “alma”, prové de la veu llatina homònima anima (“alè vital”), la qual conté l'arrel indoeuropea *ane-, possiblement una onomatopeia de la respiració forta. La mateixa arrel es troba present en el grec ἄνεμος (“vent”). Com a éssers que respiram, som animals. I la nostra ànima és el que ens anima a seguir vivint. Sense ella, seríem individus exànimes inanimats. 

Paraula de Fray Luis de León
Paraula de Fray Luis de León

També, com a corrent místic, existeix l’animisme. Considera que gairebé tots els llocs, tots els animals, totes les plantes i tots els fenòmens naturals tenen consciència i sentiments. Tots ells, a més, poden comunicar-se directament amb els humans. Segur que tantes etimologies ens faran exhalar més d’un sospir a partir del verb llatí halare (“emetre”), d’on deriven també altres paraules com alè, alenar, inhalar, anhel halitosi, mal alè.

Ψυχή versus spiritus
L'equivalent grec d'ànima és ψυχή. Per relatar la mort d'algú, Homer conta que la ψυχή surt volant com una papallona de la boca del difunt per anar a parar a l’Hades, el lloc de l’ultratomba –curiosament la lletra inicial d’aquesta paraula (Ψ), la penúltima de l’alfabet grec, té una certa semblança amb l’insecte esmentat, que era considerat un símbol de vida immortal.

En la mitologia, en canvi, Psique era una bella adolescent, de qui s’enamorà Eros –aquesta relació representaria la unió entre l’esperit i el cos físic per tal d’arribar a l’elevació de l’ànima, i així esdevenir éssers complets.

François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.
François-Edouard Picot (1786-1868). Eros y Psique (1817). Louvre.

 

Eros i Psique (Bouguereau)
Eros i Psique (Bouguereau)


Ψυχή compta amb una extensa família de derivats:  psicologia (mot creat el segle XVI per l’humanista alemany Philipp Melanchthon), psiquiatria (amb l’afegitó de ἰατρεία, “tractament”, fou fundada pels metges francesos a mitjan segle XIX), psicoanàlisi (aquesta disciplina, avui considerada una pseudociència, fou creada a finals del segle XIX per neuròleg austríac Sigmund Freud) o parapsicologia (+ παρα, “al costat de”; estudia els processos psíquics que no es poden comprendre a partir dels processos sensorials ordinaris. En parapsicologia el cercle lluminós que envolta un objecte o persona rep el nom d’aurèola (< aurum, “or”), aura (< αὔρα, “brisa”) o halo (< ἅλως, “era”, espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla).

En grec, a part de ψυχήtambé trobam la paraula πνεῦμα (“buf”, “vent”), derivada de πνέω (“bufar”). D’aquesta paraula tenim neumàtic (càmera que s'omple amb un buf d'aire) i pneumònia (< πνέυμων, “pulmó”), que és una inflamació greu dels alvèols pulmonaris i dels bronquíols -del cultisme llatí tenim pulmonia, d’idèntic significat (el conducte cartilaginós “aspre”,τραχύς, que porta l’aire als pulmons rep el nom de tràquea).

L’equivalent llatí de πνεῦμα era spiritus, derivat de spirare, que també significa “bufar”. Fills seus són: espiritualitat, respirar, transpirar, inspirar, expirar, sospirar conspirar (és a dir, “respirar conjuntament contra algú”) o aspirant –l’halitus, que donà hàlit, era l’ “alè” o “buf suau”.

En un principi es creia que l'anima (igual que la ψυχή) era l'alè vital que t'acompanyava tota la vida, mentre que l'spiritus (igual que el πνεῦμα) era l'alè de la darrera exhalació. En tot cas, els clàssics creien que els animals només tenien ànima, mentre que els éssers humans tenen ànima i esperit, vist aquest com l’alè que permet el raonament, la parla.

Això, però, millor que ho deixem en mans de l'Esperit Sant, que és la tercera persona de la Santíssima Trinitat, consubstancial al Pare i al Fill –curiosament, en la teologia cristiana, la doctrina sobre l’Esperit Sant rep el nom de pneumatologia; fora de l’àmbit religiós, aquesta disciplina estudia la influència d’ ”éssers aeris” intangibles en les persones.

Una paraula plena de poesia
Una paraula plena de poesia

 

Una altra paraula grega per referir-se a l’esperit o ànima és θυμός. D’ella tenim ciclotímia, que és un canvi d’estat d’ànim cíclic (< κύκλος, “cercle”), que oscil·la entre l’eufòria i la depressió; o lipotímia, la pèrdua fugaç del coneixement, però conservant, encara que debilitades, les funcions cardíaca i respiratòria (la seva primera arrel és el verb λείπω, “deixar”, “abandonar”). En grec també hi havia el nom propi Eutimi, literalment “de bon ànim”.

Compte amb els fantasmes!
En tot cas, hem d’anar en compte quan se’ns aparegui l’Esperit Sant perquè estarem davant d’un fantasma. Els grecs empraven aquesta paraula, derivada de φαίνω (“aparèixer”, “fer visible”), per al·ludir a qualsevol cosa que es feia visible. Podia ser un reflex, una ombra o qualsevol aparició (epifania en grec). Amb el temps, el mot adoptà l’actual significat, és a dir, imatge del suposat esperit o espectre (< specio, “observar”) d’un difunt. No deixa de ser curiós que, en les pel·lícules de terror, els fantasmes, com a éssers d’aire que són, es manifestin com un vent que recorre les cases, tot obrint finestres i movent mobles.

Ànima
Ànima


També empram fantasma per al·ludir a una calamitat que ens amenaça i que, per tant, ens espanta tant com l’aparició d’un mort. Així parlam del “fantasma de la sequera” o del “fantasma de la pobresa”. D’altra banda, “un poble fantasma” sembla que només és apte per a esperits d’ultratomba que sovint tenen fama de ser uns pedants. D’aquí que també ens trobem amb individus de carn i ossos que són uns autèntics fantasmes!

Per associació amb el concepte fantasma (que també comparteix etimologia amb diàfan), naixerien les paraules fantasia -per referir-se a aquelles aparicions que són producte de la imaginació- i fenomen, literalment “allò que es presenta” o “allò que és accessible als sentits”. Pel que sembla, aquest darrer terme va ser rescatat com a cultisme per Kant. Així, en l’àmbit de la filosofia, respectant el seu significat original, un fenomen era allò que podia ser percebut, tant si la seva aparença ens enganyava com si no ens enganyava; tant si podia ser font de coneixement com si, ben al contrari, ens allunyava de la veritat.

La teoria de l’ànima de Plató
Al món grec, qui es preocupà molt per l’estudi de l’ànima fou Plató (segle IV aC). Al seu parer, l’home està format per dos elements:  cos i ànima. El cos és una identitat purament sensible, format pel Demiürg, que és un petit déu d’origen pitagòric. Les ànimes, en canvi, no són matèria, sinó un principi espiritual, una força vital gràcies a la qual els éssers es poden moure.

El mite del carro alat de Plató
El mite del carro alat de Plató


Per Plató, el cos (σῶμα) és la presó (σῆμα) de l’ànima (ψυχή), la qual és inmortal i prové del món de les idees. En el diàleg Fedre (245 e i ss.) trobam el mite del Carro Alat que explica el tema de l’ànima i el coneixement. Així el relata el filòsof Ramon Alcoberro a la seva web:

“Les ànimes són eternes, viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de l’intel·ligible i que només pot ser conegut per l’enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant les idees que també són eternes i perfectes... Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l’auriga cau en el món sensible. L’auriga representa la part racional de l’ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta... i el cavall negre la part concupiscible, sensual, de l’ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes.

Plató creia que les ànimes són eternes i que s’encarnen en el cos com a càstig d’un pecat de sensualitat. El cavall negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l’esperit, els humans tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables (opinions) sinó assolir l’esperit, arribar al saber i a la veritat. Per a Plató la relació entre el cos i l’ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L’ànima governa el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples.

Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l’ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral”.

Per acabar, us recoman aquest article titulat "¿Adiós al alma?"

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Mobbing o la síndrome de Cronos

La síndrome de Cronos, com la de Ganimedes, està relacionada amb el món laboral. La pateixen aquelles persones que tenen por a perdre el seu estatus en benefici d’una altra persona més competent o amiga del cap. En alguns casos, moguda per la inseguretat, la víctima d’aquesta síndrome exerceix l’assetjament laboral o mobbing en l’individu que és una amenaça per a ella. El déu Cronos (Χρόνος, “temps”), que juntament amb Rea formà la segona parella de déus titans, també va tenir por de ser desplaçat per un dels seus. Així l’havia advertit la seva mare Gea.

Per evitar el pitjor, Cronos (Saturn al món romà) no dubtà a empassar-se els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà el darrer (Zeus) en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços, que el déu devorà igualment. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans. A continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia, que acabà perdent Cronos. Queda clar, doncs, que tot treballador hauria de tenir a mà un manual de mitologia clàssica per evitar ensurts importants.

El mal de Saturn
En psiquiatria també es coneix com a mal de Saturn un trastorn mental que porta els pares a causar dany o fins i tot la mort del seus fills. Ho fan convençuts que és l’única solució per evitar-los els problemes que tendran a la vida.

Els anglesos cada dissabte (Saturday) adoren el déu Saturn -a casa nostra aquest dia s’acabà consagrat al descans jueus, el shabbat. Tanmateix, la seva versió grega, Cronos, és ben present en el noste vocabulari: anacronisme, crònica, cronologia, cronòmetre, sincronisme, diacronia o isocronisme.

L’homòleg llatí de χρόνος (tempus, -oris) també ens ha donat molts de derivats: temporada, contemporani, extemporal, temperatura, tempesta, temporal, intempèrie, intempestiu o témpores -en la litúrgia romana, era celebració penitencial i d'acció de gràcies que consagrava l'inici de les estacions (tempora) de l'any.

En llatí, tanmateix, també trobam la paraula aevum per referir-nos al temps durador. Aevum donà alhora aetas (“edat”), d’on tenim etern (res a veure, per tant, amb l’èter grec, αἰθήρ, que significa “aire pur”), coetani o sempitern.

Ja no tenc temps per a tantes etimologies. Recordau: Tempus fugit (“El temps fuig”). Fuig, però, amb els daus a la mà. Ja ho digué Heràclit, filòsof grec del segle VI aC: “El temps és un nin que juga als daus”. I els seus efectes són devastadors: Nihil est quod non conficiat vetustas ("No hi ha res que el pas del temps no destrueixi”).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps.

Articles del web relacionat:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
Esclaus de l'horror vacui
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos
Fills de Cronos
El present és un present
Carpe diem
Memento mori
Per què tenim por a fer-nos grans?

 

La vulgarització de l'amor platònic

L’amor platònic és un amor idealitzat, impossible, sense sexe, no correspost o romàntic, on l’objecte a estimar és un ésser perfecte, sense defectes. Aquest terme es va popularitzar al segle XV a partir d’una vulgarització de la noció d'amor (Eros) en Plató, filòsof atenès que va viure a cavall entre els segles V i IV aC.

El famós deixeble de Sòcrates realment es nomia Aristocles, però fou conegut amb el sobrenom de Plató (“el d’amples espatlles”) degut a la seva gran envergadura –els dos ossos que constitueix la part posterior de l’espatla (ὦμος) s’anomenen omòplats, i el plàtan es diu així per les seves fulles amples.

L’amor platònic és plantejat en el diàleg Simposi (trobada de bevedors”, en grec), també conegut com El banquet a través de la tradició llatina (Convivium). Aquest simposi té lloc a casa del poeta tràgic Agató, que acaba de ser guardonat a les festes Lenees del 416 aC. Els sis comensals, per iniciativa de Fedre, exposen els seus diferents punts de vista sobre l’amor. Intervenen d’acord amb el següent ordre -al final apareix ebri l'atractiu Alcibíades, de qui Sòcrates rebutja les seves insinuacions sexuals:


Pintura de Anselm Feuerbach que representa la llegada de Alcibíades (1871–1874).
Pintura d'Anselm Feuerbach que representa l'arribada d'Alcibíades al Simposi de casa d'Agató (1871–1874)

Fedre
: fa una valoració idealista de les bondats de l’amor. Diu que un enamorat és capaç de fer grans i belles proeses.

Pausànias: parla de la moral de l’homosexualitat. Distingeix entre Afrodita Urània – deessa de l’amor pur, celestial, que, segons Hesíode, és filla del castrat Urà- i Afrodita Pandemia –deessa de l’amor vulgar, que, segons Homer, és filla de Zeus i Dione. Pausànias atribueix a aquesta última l’amor entre un home i una dona, perquè entre ells només hi pot haver un amor físic. En canvi, Afrodita Urània seria qui regiria l’amor entre dos homes i els impel·liria a les belles accions i a ser millors persones. Cal no oblidar que a l’antiga Grècia la dona era considerada inferior a l’home i, per tant, indigna d’ésser la seva companya (el matrimoni només servia per a la reproducció).

Erixímac: fa una lectura científica de l’amor. Assegura que tota la naturalesa està impregnada d'amor.

Aristòfanes: veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda. Ho il·lustra amb el mite de l’androgin.

Agató: seguint l’argumentari de Fedre, parla del coratge que infon l’amor en les persones joves.

Sòcrates: la seva dissertació sobre l’amor no es pot entendre sense la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria és formulada en el llibre VII de la República mitjançant el famós mite de la caverna, segons el qual tot el món terrestre és una mala còpia del món de les idees. Així doncs, Sòcrates, que exerceix d’alter ego de Plató, afirma que l'amor és una via cap al coneixement, ja que estimant les coses belleses i, per tant, justes, hom pot copsar la idea pura de bellesa i de justícia. Es parteix de la premissa de la kalokagathía, segons la qual allò bell (καλός) s’identifica amb allò bo (αγαθός). Així doncs, per a Plató, els cossos bells són indispensable per contemplar el model intel·ligible, igual que les ombres del mite de la caverna són el primer que copsam tot i que haurem d’anar més enllà d’elles per tal d’arribar a l’autèntica realitat.

Per boca de Diotima, la mestra de Sòcrates en l’art de l’amor, sabem que Ἔρως és un δαίμων, un petit déu, que va ser infantat durant el convit que donaren els déus per celebrar el naixement d’Afrodita. En aquesta versió platònica, però, no és fill d’Afrodita i Ares, sinó de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar.

Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)
Venus desarmant Cupido (Francois Boucher)

Plató tornaria a reflexionar sobre l’ Ἔρως en un altre diàleg, Fedre. Al segle XV, durant el Renaixement, el filòsof florentí neoplatònic Marsilio Ficino va ser qui va utilitzar per primera vegada l’expressió “amor platònic” com a sinònim d’ “amor socràtic”. Amb ella, per influència del cristianisme, al·ludia a un amor que deixava de banda el físic per centrar-se en la bellesa del caràcter d’una persona. Amb tot, l’únic en comú que té aquesta nova noció de l’amor platònic amb el seu originari és la renúncia a la sexualitat.

Amor platònic
Amor platònic

Avui, doncs, el filòsof atenès quedaria astorat amb el nou significat, del tot vulgaritzat, que ha adquirit el seu “amor platònic”. En tot cas, una experiència genuïnament platònica és la que hagem pogut tenir a través d’un professor que ens ha introduït en un camp que ens era totalment desconegut. Gràcies a ell hem pogut copsar la bellesa d’un experiment físic, d’un text o d’una història que ens ha fet millor persones. No debades, per a Plató l'Eros, que es manifesta en les realitats belles, ens ha de servir de camí a la perfecció com a ésser humans. En aquest exemple docent, però, sovint l’alumne, enlluernat per la intel·ligència del professor, s’acaba enamorant de la seva persona i no pas dels seus coneixements.

Amor platònic?
Amor platònic?

Relacionat amb l’amor platònic, la psicologia actual ha encunyat el terme sapiosexual per referir-se a l’atracció sexual per la intel·ligència d’una altra persona. Majoritàriament són dones que s’estimulen per mitjà de la conversa i fugen de la superficialitat amb noves experiències intel·lectuals. Els estudiosos alerten dels perills que suposa aquesta atracció. No debades, hi pot haver persones amb baixa autoestima que fàcilment admirin persones narcisistes. I això pot generar relacions dependents i asimètriques.

Si volem escriure poemes d’amor, convé que invoquem Erato (“la que provoca desig”), la musa de la poesia lírica o amorosa, normalment representada amb una lira.

Sapiosexual
Sapiosexual


Aquí teniu més informació sobre l'amor platònic.

I aquí teniu un article de Carmes Buades, de l'Ara Baleares, titulat "Rompre amb el mite de l'amor romàntic".

Aquí teniu deu claus per entendre la filosofia de Plató.

Per saber entendre què és l'amor no us podeu perdre aquest programa "Som dones" del Canal 33:

Aquí teniu històries d'amor platònic:



I aquesta és una altra història d'amor platònic:


Amor cortès
Relacionat amb l’amor platònic tenim l’amor cortès o ideal que potencià sobretot el Romanticisme i després Hollywood. El terme va ser encunyat el 1880 per Gaston Paris. Amb tot, té el seu origen entre els trobadors occitans del segle XII. En l’amor cortès l’amant es declara servent incondicional de la seva dama, generalment una dona casada. Aquesta, però, sempre es nega a correspondre’l. Com el platònic, es tracta, per tant, d’un amor també desgraciat, impossible, perpètuament insatisfet. La dona es presenta com a principi possible d’una vida superior, encarnació sublim de la bellesa i la virtut, però roman sempre inaccessible.

Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair
Tristan i Isolda (1902), Edmund Blair


En la seva famosa novel·la Lolita, Vladimir Nabokov, desvela un aspecte poc conegut de la literatura amorosa de l’edat mitjana:

“El matrimoni abans de la pubertat no és estrany, encara en els nostres dies, en algunes províncies de l’Índia oriental. Després de tot, Dante es va enamorar perdudament de Beatriu quan ella tenia nou anys, amb un vestit carmesí... i això era el 1274, a Florència, durant una festa privada en l’alegre mes de maig. I quan Petrarca s’enamorà bojament de la seva Laura, ella era una nimfa rossa de dotze anys que corria amb el vent, amb el pol·len i la pols, una flor daurada de la formosa plana al peu de Vaucluse”.

I per acabar, una cita de Jane Austen (1775-1817): “El veritable amor no és cec: accepta, respecta i tolera”.

Aquí teniu un article molt interessant sobre l'amor romàntic com a utopia emocional.

En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.

Aquí teniu la
 teoria triangular de l'amor de Sternberg

El triangle de l'amor
El triangle de l'amor

 
Aquí teniu Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. La cançó, amb lletra de Piaf, és un homenatge al boxador Marcel Cerdan, amb qui va mantenir un romanç fins que ell va morir en un accident d'avió mentre viatjava per trobar-se amb ella. 


Una persona que ha reflexionat sobre el concepte d'amor és l'eslovè Slavoj Zizek. Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat a ell:


I per acabar de reflexionar sobre el mite de l'amor romàntic no us podeu perdre la pel·lícula Blue Valentine:

  • Publicat a Amor

Cupido concupiscent

Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal. També se sol considerar que Cupido era el protector de l’amor homosexual. La seva mare, en canvi, s’encarregava més de vetllar pels amors heterosexuals.

Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)
Cupido contemplant Venus (Lucas Cranach)

Cupido, quan s’enfadava, feia molta de por. Bé ho sabé Apol·lo, que un dia es burlà d’ell per la seva poca perícia en l’ús de l’arc. Cupido, molest amb aquella actitud tan prepotent, va llançar al déu una fletxa que feu que s’enamoràs bojament de la nimfa Dafne. A ella, però, la ferí amb una fletxa d’odi, de manera que la venjança ja estigué servida.

Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


Un Cupido ben cobejat

Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama. Quan en la intimitat ens encomanam a Eros, hem de prestar atenció a les “zones erògenes”, les parts del cos especialmente sensibles a l’exitació sexual.

L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602
L'amor victoriós (Amor Vincit Omnia), Caravaggio, 1602

En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo. 

Venus i Cupido (Allesandro Allori)
Venus i Cupido (Allesandro Allori)

La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.


 
 
Segons Plató, Eros “construeix la seva casa en el cor dels humans, encara que no en tots, ja que fuig dels que estan endurits”.

Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu,  Eros ja apareix adult.

Eros i Psique (François Gérdard, 1797)
Eros i Psique (François Gérdard, 1797)

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.

Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.

Cupido i Psique de nins El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
Cupido i Psique de nins (William-Adolphe Bouguereau)
 

Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.

Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.


El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)
El rapte de Psique (William-Adolphe Bouguereau)

L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.

Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.

Eros i Psique (1889)
Eros i Psique (1889)

Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.

 Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)


Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)
Noces de Psique i Cupido (Perino del Vaga, segle XVI)


A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Aquí teniu un llistat d'etimologies de mals d'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l'exèrcit de l'amor).

Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):

«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»

«L'amor etern no té sentit, perquè l'amor ve quan ve i se'n va quan se'n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se'ns esmuny d'entre els dits quan volen retenir-lo. L'eternitat està renyida amb la mateixa idea de l'amor... l'amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»

«Una cançó d'amor no ho és mai quan s'estima, sinó quan es recorda... Sense cançons d'amor no tindríem paraules d'amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia...»
 
Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat al desig.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.



Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa "Para todos la 2" de TVE:



En aquest àudio del programa "La noche en vela" de RNE es reflexiona sobre l'amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido. I aquest altre àudio parla sobre "Lo que mueve el amor".

I us deix amb la canço "Las flechas del amor" de Karina:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
- Compte a "venerar" massa Venus!
- Dafne, el llorer que corona els batxillers
  • Publicat a Amor

El mite de la bellesa

Article publicat a l'Ara Balears (29/12/2014)

D’ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l’artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l’anti-Barbie “representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles”. Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.
 
La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: “conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració”. És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista:  “dona bella”. El feminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibre El mite de la bellesa (1991).

Evolució dels cànons de bellesa
Evolució dels cànons de bellesa
 
Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l’últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l’Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se’ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalisme començà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l’èxtasi cuinant, planxant i passant l’aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l’autora d’aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l’especialitat mèdica amb més demanda.
 
En opinió de Wolf, el patriarcat s’ha encarregat d’imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclisme de la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. “Esborrar –assegura- l’edat d’un rostre d’una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història”. La submissió a l’home també vendria donat pel culte al cos perfecte: “La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l’obediència femenina [...]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones”.
 
Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l’occidental. Mentre una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l’ús del vel, l’altra viu a cara descoberta, però se l’obliga a ser bella, prima i jove. L’activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: “La identitat de les dones s’ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l’aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l’amor propi”.

Venus tapada per dona musulmana
Venus tapada per dona musulmana
 
Per a Wolf, l’actual societat de consum s’aprofita d’aquesta tirania de la bellesa: “D’alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d’odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l’aspirant a bellesa”. Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.
 
Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trenta aniversari de la pel·lícula Tootsie de Sydney Pollack, on interpretà el paper d’un actor a l’atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d’una dona poc agraciada físicament: “En veure’m en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a Tootsie] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s’ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l’experiència de conèixer en aquesta vida perquè m’han rentat el cervell”.


 
 
Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l’endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s’agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.

Us recoman aquest article de Míriam calo titulat "El cos perfecte".

Aquest article parla sobre els cànons de la bellesa a l'antiga Grècia.

Aquí teniu il·lustracions sobre mentides per ser una dona de veritat.

Aquí teniu un article molt interessant de Salvador Macip, titulat La tirania de la bellesa.

Aquí teniu un article que parla sobre els diferents tipus de pentinats femenins a l'antiga Roma. I aquest parla sobre els cosmètics.

 
Aquí teniu una història de la depilació femenina, des de la Grècia clàssica.

Aquí teniu un article interessant titulat "La infelicidad de las niñas".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa.

Aquí teniu l'homenatge musical a Barbie: la cançó Barbie Girl, del grup "Aqua":

 

Una marca de llenceria ja ha posat en marxa la campanya #ImNoAngel, una iniciativa en la qual les models de talles grans reivindiquen la vertadera bellesa femenina:

La vertadera bellesa femenina
La vertadera bellesa femenina


Fins i tot ja es parla de l' "orgull curvy":




I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



I aquí teniu uns videos que expliquen com ha canviat el concepte de bellesa al llarg del temps:


 




Aquí teniu un altre vídeo sobre la història de la bellesa femenina:



Aquí teniu un curmetratge feminista interessant. Es titula "Cosas de chicos":



Aquest és un dels anuncis considerats més sexistes, de la Superbowl:



I aquí teniu unes interessants reflexions sobre el mite de la bellesa del periodista i escriptor David Trueba“Hoy solo tiene prestigio social la gente atractiva, guapa, sin ningún otro valor, frente a una presencia más defectuosa. Las presentadoras de los telediarios tienen que ser guapísimas, en las portadas de las revistas... Bajo la excusa de la belleza hay una especie de nazismo encubierto. Si no eres perfecto, parece que no tengas derecho a tener sentimientos”.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara sobre l'evolució del cànon de la bellesa al llargs dels anys.

Aquí teniu un reportatge que parla sobre dones que han decidit no depilar-se.

Articles del web relacionats:
Belleses amb gràcia
Femme fatale, l'origen del mite
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Els biquinis són la bomba!
Friné, la bellesa feta dona

- La hipersexualització de l'escola

Sota el signe de Lesbos

Reportatge publicat a l'Ara Balears (28/09/2014)

Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres” (μνάσεσθαΐ τινά φαμι χαΐ Οστερον άμμίων).
 
 
 
 
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
 
Des de la seva escola, coneguda com  “la casa de les servidores de les muses”, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poema Adéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.

Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
 
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
 
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.

SAFO en un fresc de Pompeia del segle I dC
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
 
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
 
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris

Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau). 

Sappho, Amanda Brewter (1891)
Sappho, Amanda Brewter (1891)
 
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.

Safo (August Mengin)
Safo (August Mengin)

Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
 
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
 
Escena lèsbica en el món grec
Escena lèsbica en el món grec


La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
 
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.

Convé recordar que cada 26 d'abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica.

Dues amigues, 1916 (Klimt)
Dues amigues, 1916 (Klimt)

Aquí teniu un article que parla de Lesbos com a antic destí de turisme sexual.

Aquest article també és interessant. Es titulta "Lesbos, la isla de las mujeres intrépidas". Igual d'interessant és aquest altre.

Aquí teniu un article titulat "Lesbianismo: cuando el armario se abrió, estaba lleno de palabras".

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les lesbians durant el franquisme.

simon

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (26/08/2014) per parlar sobre etimologies lèsbiques.






Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:




Us deix amb el videoclip lèsbic de Mecano, "Mujer contra mujer":

 I aquí teniu una altra cançó: "I Am What I Am", de Gloria Gaynor:

Entrades del web relacionades
El clítoris, quina gran descoberta!
Els romans ja perdien oli
Mestres en gai saber
-
 El llenguatge sexista: entrevista a la filòloga Eulàlia Lledó (El Temps, agost 2008, Núm. 1.263)
L'etern mal uterí
El mite de la bellesa
Les noves amazones
Sobre dones i homes
-
 Alerta a venerar Venus
La guerra dels sexes
-
 Lisístrata o el poder sexual de les dones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px