Banner Top

Sòcrates contra l'escriptura

Si coneixem el pensament de Sòcrates (segle V aC), és gràcies al seu deixeble Plató, qui el recollí en els seus Diàlegs -amb aquesta fórmula pretenia reproduir el mètode intel·lectual del seu mestre basat en la interacció de la paraula. En una societat marcada encara per l’oralitat, el pare de la filosofia sempre es manifestà en contra de l’escriptura, que nasqué a Mesopotàmia al 3300 aC. Considerava que era una eina que debilitava la memòria i que condemnava la saviesa ja que no permetia el debat que sí es dona en una conversa en viu entre persones.

 

escriba simposio seec upvEscriba

Les reflexions de Sòcrates sobre les lletres les trobam en el tercer diàleg Fedre de Plató. Primer (274e – 275e) ens parla del déu egipci Theuth, que, entre altres coses, és el descobridor del càlcul, l’astrologia i l’escriptura. Un dia Theuth es presenta a Tebes al palau del rei d’Egipte Thamus. Li vol mostrar les seves arts perquè les compartesqui amb els seus conciutadans. Aleshores el monarca li pregunta sobre la seva utilitat. Sobre les lletres, Theuth li diu: “L’aprenentatge d’això, oh rei, farà savis els egipcis i els atorgarà més memòria, car s’ha descobert que les lletres són la medicina de la memòria i de la saviesa”. 

En sentir això, Thamus li contestà: “Oh enginyós Theuth! El pare i inventor d’un art no sempre és el millor jutge de la utilitat o inutilitat de les seves creacions. I ara tu, essent el pare de les lletres, per benevolència els atorgues poders contraris als que tenen. És oblit, en efecte, el que causaran en les ànimes d’aquells que les aprenguin, per descuit de la memòria, ja que refiant-se de l’escriptura assoliran els records des de fora, en virtut de caràcters aliens, i no des de dins, per si mateixos i en virtut de si mateixos; per conseqüent, el que has descobert no és una medicina de la memòria sinó una forma suplementària de recordar. D’altra banda, quant a la saviesa, el que proporciones als alumnes és opinió, no pas veritat. En efecte, havent llegit moltes coses, sense un ensenyament instructiu, faran la impressió que són plens de coneixements, essent en la gran majoria dels casos exempts de ciència i a més a més difícils de tractar, tot semblant savis i havent esdevingut el contrari de savis”.

 Thoth

Déu egipci Theut

Al seu interessant blog, el filòsof Ramon Camats reflexiona sobre aquest relat:

“En realitat, el que preocupava al filòsof és que l’escriptura, com qualsevol altre giny tecnològic, podia disminuir el poder humà al qual substituïa, això és, la memòria. Tot plegat exactament de la mateixa manera que l’ús de vehicles a motor sembla que a alguns els incapaciti progressivament per a caminar, o que les calculadores fan perdre la destresa a l’hora de fer arrels quadrades.

L’escriptura, venia a dir el filòsof, és perillosa perquè disminueix els poders de la ment d’aquells que llegeixen, ja que els proporciona sense esforç el contingut petrificat de les ànimes del passat. Atès que els lectors ja no creen res per si mateixos, la seva intel·ligència és una caricatura de les autèntiques ments, i tot el seu saber no és més que una memòria mineral.

D’altra banda, Plató anticipa perfectament una de les malalties de l’esperit que realment pot provocar la lectura, o almenys una certa manera de llegir, i és la síndrome del lletraferit, del pedant que creu saber molt només perquè ha llegit uns quants llibres i és capaç de fingir amb una passadora versemblança que es recorda de cadascun d’ells. En realitat, això no passava en l’època de Plató perquè de llibres no n’hi havia, però sí que existien uns individus, autoanomenats Sofistes (terme que prové de «Sophos», que en grec significa savi), que se les donaven de tals. Pretenien saber tot el que calia saber sobre el bon govern, la justícia, la bondat, la bellesa, la història de cada poble, i, fins i tot, alguns es vantaven de ser capaços de tractar d’un mateix tema des de dos punts de vista oposats i amb la mateixa força, habilitat que, com és sabut, és molt útil en política.

L’únic inconvenient d’aquest tipus de saviesa per a aquells que aparentaven posseir-la era que no resistia ni un sol examen seriós. En efecte, tan bon punt Sòcrates els interrogava queien en les més penoses contradiccions, evidenciant així que tot el seu saber era una impostura. Està clar, aquells sofistes, com els d’ara, en realitat, eren ignorants del pitjor gènere que hi pot haver: eren ignorants que es creien savis. L’única saviesa, en efecte, Sòcrates en donà l’exemple, consisteix a saber que no se sap res, perquè aquesta saviesa ignorant col·loca l’individu en l’únic camí del coneixement, que és de les ganes de saber. L’ignorant que es creu savi, en canvi, creu també que res no li manca i per això mai no sabrà res […].

Theuth 2Theut

Camat insisteix que avui la lectura dista molt de ser una activitat passiva, tal com afirmava Sòcrates, qui era fill de l’imperi de l’oralitat i d’un temps en què els llibres estaven pensats per ser llegits en veu alta, davant de gent analfabeta:

“Sabem, en primer lloc, que els llibres no són la manera de fer que un altre pensi en el nostre lloc sinó que són l’estimulant més poderós del pensament, provoquen l’aparició de noves idees i sovint ajuden a la revisió crítica de les antigues.

En segon lloc, els llibres, en realitat, no anestesien la memòria sinó que l’estimulen, especialment quan ens fan aprendre el seu contingut. D’això els estudiants en podrien dir alguna cosa… De fet, qui de nosaltres no s’ha après un poema de memòria, qui no recorda l’argument d’una novel·la que ha llegit amb plaer i qui no guarda com un tresor les reflexions que ha trobat en algun assaig?. Quan no hi havia cap manera de fixar els pensaments i els coneixements fora de la memòria, hom havia d’entrenar-la per tal de recordar cada cosa. Ara això ja no cal fer-ho, almenys no de la mateixa manera, però ens cal, en canvi, recordar allò que diuen els llibres. Què és el que ha permès, sinó, que jo hagi començat el meu escrit amb la referència al text de Plató?

En fi, els llibres, i no parlo només dels de ciència, de matemàtiques o de filosofia, sinó també dels de poesia, de les novel·les i d’aquells que contenen faules i contes, el llibres, dic, tenen una doble i meravellosa virtualitat: contenen tot el que uns han pensat, imaginat i descobert i, alhora, són la llavor de totes aquelles coses en les quals, els altres, mai no hauríem pensat, mai no se’ns haguessin passat per la imaginació i mai no hauríem cercat a fi de descobrir-les si no els haguéssim llegit […]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la relació de Sòcrates amb l'escriptura. I en aquest altre també.

Aquí teniu l'elogi del científic Carl Sagan a l'escriptura.

Aquí teniu informació sobre un llibre interessant del filòsof Emilio Lledó: "El silencio de la escritura".

Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

 

Contra el desànim: Per aspera ad astra

En temps on predomina la llei del mínim esforç convé invocar l’esperit de sacrifici dels clàssics. Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”), deien els romans. És a dir, el camí cap a l’èxit és ple de dificultats. Altres variants de l’aforisme serien Per ardua ad astra o Ad sidera per aspera -la seva versió grega, en paraules de Plató (Hípias major) , seria Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”). En català deim “Qui vol peix que es mulli”, i en castellà, “Quien algo quiere algo le cuesta”, “Cada sendero tiene su atolladero” o “Quien la persigue la consigue”.

 

La realitat sobre l'esperit de sacrifici actual
La realitat sobre l'esperit de sacrifici actual

 

 
Ja sabem per la Bíblia que el destí de l’home és treballar. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, digué Déu a Adam en expulsar-lo del paradís. Aquest enaltiment del treball també és recollit en un altre llatinisme cèlebre extret de les Geòrgiques de Virgili: Labor omnia vincit improbus (“El treball pertinaç pot amb tot”) -avui és la divisa de molts col·legis de fusters  i ebenistes. A l’Eneida Virgili insisteix en la força de la voluntat: Possunt quia posse videntur (“Poden perquè els sembla poder”). Voler, per tant, és poder.

Al seu llibre Ex Ponto, Ovidi (segle I aC) també ens convida a perseverar amb el següent vers: Gutta cavat lapidem non vi, sed saepe cadendo (“La gota forada la làpida, no per la força, sinó constantment”). La mateixa idea és recollida a Ars amandi (Llibre I): Quid magis est saxo durum, quid mollius unda? Dura tamen molli saxa cavantur aqua (“Què és més dura que la pedra, què és més dèbil que l’aigua? Tanmateix, la dura pedra és erosionada per l’aigua dèbil”).

En tota acció, cal, per tant, combatre la peresa i la resignació, els nostres principals enemics. Un nou proverbi ens interpel·la: “No hi ha major dificultat que la pròpia voluntat”I, quan el vent no ens és favorable, també convé tenir present unes pararules d’Horaci: Aequam memento rebus in arduis servare mentem (“En els moments durs, recorda mantenir la ment serena”).

 

Escut de Kansas
Escut de Kansas
 
No hi ha dubte que el camí cap als estels és ple de dificultats. Així, no ha d’estranyar que la NASA triàs el lema Per aspera ad astra per a les missions de l’Apol·lo a la Lluna. Avui aquest llatinisme també és el lema de l’estat de Kansas, als Estats Units.

L'educació segons Aristòtil
L'educació segons Aristòtil

I per acabar aquí teniu una cita del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956):

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.


I aquí teniu una altra màxima llatina extreta de “Cartes morals a Lucili”: Vivere militare est (“Viure és lluitar”).

Aquí teniu el divulgador científic Carl Sagan reflexionant sobre el lema Per aspera ad astra:

Aquí teniu el poema "No te rindas", Mario Benedetti:

No te rindas, aun estas a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,
liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frio queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños,
porque la vida es tuya y tuyo tambien el deseo,
porque lo has querido y porque te quiero.

Porque existe el vino y el amor, es cierto,
porque no hay heridas que no cure el tiempo,
abrir las puertas quitar los cerrojos,
abandonar las murallas que te protegieron.

Vivir la vida y aceptar el reto,
recuperar la risa, ensayar el canto,
bajar la guardia y extender las manos,
desplegar las alas e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos,

No te rindas por favor no cedas,
aunque el frio queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños,
porque cada dia es un comienzo,
porque esta es la hora y el mejor momento,
porque no estas sola,
porque yo te quiero.

Aquesta cançó dels Catarres, "L'Odissea", parla molt bé de l'esperit de superació a la vida:



Articles del web relacionats:
Treballar és una tortura
Gasos caòtics
-
 Desitjos siderals
- Resignau-vos!

La mort de Déu?

Article publicat a l'Ara Balears (15/12/2014)

Sota l’omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l’omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l’home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborat per l’etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare (“relligar”), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
 
Sovint les creences religioses –algunes lligades a la moralitat- s’han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d’una mancança -atès que l’home no entén el món que l’envolta, recorre a una entitat superior- o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l’ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D’Holbach escriuria: “la ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió”. Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est (“l’home és un déu per a l’home”). Amb ella, pretenia retornar a l’home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
 
Religions
Religions

L’ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l’esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, “la religió és l’opi del poble”. En l’època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa “vall de llàgrimes” de la cultura cristiana.
 
Amb la metàfora de l’opi, l’autor d’El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l’ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. “La religió –deia- és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima [...]. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real”. Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l’anhel religiós.

Déu i els nous visitants del cel
Déu i els nous visitants del cel
 
L’ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem matat”. Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l’escepticisme que, des de l’època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai ), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l’etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La idea aviat s’escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: “Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat”.

Campanya ateista a Barcelona
Campanya ateista a Barcelona
 
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d’adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l’existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l’origen de l’univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
 
L’afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: “L’experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança”. El summe pontífex s’oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s’han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l’opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l’existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l’home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l’holocaust.
 
Món amb gorra de bufó (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial
"Món amb gorra de bufó" (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial


Amb l’actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l’esfera pública, l’ateisme ha cedit protagonisme a l’agnosticisme, una variant de l’escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l’experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d’Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s’aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d’espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.

Papa Francesc
Papa Francesc

Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
Ateisme 2.0

Per reflexionar més sobre Déu, us recoman aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Aquí teniu un article de Juan José Tamayo titulat "¿Ha muerto Dios?"

Aquest article parla sobre la polèmica frase de Nietzsche: "Déu ha mort".

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Aquest article parla del Déu de Spinoza.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.


Aquí teniu un debat sobre la mort de Déu:



Aquests són les reflexions sobre l'ateisme (1959) del gal·lès Bertrand Russell, premi Nobel de Literatura de 1950:



I per acabar, podem gaudir del vídeo de REM, "Losing My Religion"

Els orígens gasosos del cosmos

Què hi havia al principi del tots els temps? La resposta ens la dóna el poeta romà Ovidi (segle I aC), a l’inici de les seves Metamorfosis (I, 5-9/ 21-25) -la traducció és de Jordi Parramon:

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses [...]

Fins que un déu, la millor natura, acabà aquelles lluites,
ja que va treure el cel de la terra, i aquesta de l’aigua,
va separar el cristall celeste dels aires espessos
i, aclarits els espais, n’extragué les masses obscures,
va situar-los en llocs diferents i en pau va lligar-los.

La Metamorfosis, per tant, té moltes similituds amb el Gènesi. En el relat bíblic, al principi “la terra era caòtica i desolada” i en el poema d’Ovidi se’ns parla d’una “unitat primitiva anomenada Caos, de masses informes, confuses”. La tasca de creació també és idèntica. En el Gènesi Déu diu: “Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres [...]. Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i apareguin els continents”. I a les Metamorfosis és igualment un déu qui “acabà aquelles lluites”. Ambdues cosmogonies culminen amb la creació de l’home, que en Ovidi està modelat “a imatge dels déus que tot ho governen”, mentre que en el Gènesi Déu creà “l’home a la seva imatge”.

Abans d’Ovidi el concepte caos (χάος) ja fou tractat al segle VIII aC pel grec Hesíode. A la seva Teogonia (116-141) diu que és un buit, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”) anterior a la creació -avui diríem anterior al Big Bang.

22407709 25125913

Imatge de Schueler-Design

 

El significat de caos com a sinònim de desordre és posterior. La paraula ens donaria gasA principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Big bang o
Big bang o "gran explosió"

Del caos al cosmos
Hesíode ens ofereix més informació sobre els orígens del món. Del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com  Gea (“la Terra”), el tenebrós Tàrtar (l’inframón) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos.

Amb Gea començà tot
Amb Gea començà tot


En llatí, l’equivalent de κόσμος és l’adjectiu mundus, a, um, (“nét”, “endreçat”), d’on tenim món i immundícia, sinònim de brutícia, de “no nét”. Per a món pròpiament dit hi havia dues paraules: universos i orbis. Universus vol dir, literalment, “que gira (verto) de forma unitària”; i orbis ens ha donat òrbita.

La paraula món en les llengües germàniques té un origen ben distint. L’anglès world i l’alemany Welt contenen dos antics mots germànics, wer i eld. Wer, emparentat amb el llatí vir (“mascle”), significa “home”, i eld “temps de la vida d’una persona”. Així, etimològicament, world vendria a significar “el temps de la vida de l’home” i, per extensió, “allà on transcorre la vida de l’home”, és a dir, el “món”.

La Nit que sorgeix del caos
Del Caos també va sorgir Èreb (Ἔρεβος, “les tenebres”) i la negra Nit (Νύξ). De la unió de tots dos va néixer l’Èter (Αἰθήρ, la part més alta i pura del firmament), el Dia (Ἡμέρα) i, segons algunes versions, els bessons Hipnos (Ὕπνος “la son”) i Tànatos (Θάνατος, “la mort” no violenta).

Representació de Dia
Representació de Dia


La Νύξ -Nox en llatí- sol aparèixer representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, coberta d’un mantell fosc en al·lusió a la seva l’obscuritat. Al seu costat, acompanyant-la, hi ha una òliba, famosa au de visió nocturna.

"La Nuit", August Raynaud.

La deessa Nix cobreix el cel amb la seva manta de foscor

L’equivalent de Νύξ per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre. La baba que li cau cobreix la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent.

Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel. Era representada amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans.

La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau
La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau


A la mítica Babilònia, trobam que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. I en el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia.

Gea, el germen de tot
Gea, nascuda del Caos, també va tenir la seva pròpia descendència: primer va donar a llum l’estelat Urà (el firmament) i després les muntanyes i el Pontos (el mar).

Gea, font de vida
Gea, font de vida

Posteriorment, Gea i Urà, és a dir, la Terra i el Cel, es varen unir i engendraren la primera generació de déus i semidéus. Primer varen néixer els sis Titans (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos) i les sis Titànides (Tia, Febe, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Després, arribaren els tres Ciclops, uns éssers amb una gran força i amb un sol ull enmig del front, in finalment els tres Hecatonquirs, uns éssers gegantins i violents, amb cent (ἑκατόν) braços (χείρ) cadascun.

Cosmos de Sagan
Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu.




Aquest vídeo és interessant. Parla sobre la cosmogonia i la teogonia:



I, si parlam del cosmos i del caos, no podem deixar d'escoltar la gran cançó de David Bowie, «Space Oddity»:



I aquí teniu "Il mundo" del gran Jimmy Fontana:

Aquesta enllaç conté textos sobre la concepció de l'univers al món clàssic.

Aquí teniu reflexions sobre Carl Sagan sobre el cosmos.

 Articles del web relacionats:
- Titànic, la maledicció d'un nom
Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
El complex de Prometeu

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px