Banner Top

El naixement de l’oratòria

Aristòtil situa el naixement de l’art de l’oratòria (o eloqüència) a Siracusa, al segle V aC. Després de la caiguda dels tirans, els ciutadans lliures, per recuperar les seves propietats confiscades, varen promoure processos civils. Aquesta pràctica animà Còrax i el seu deixeble Tísias a escriure el primer tractat de retòrica que serví per donar normes a l’orador per parlar correctament davant un tribunal.

Hauria estat precisament un sicilià, Gòrgies, l’introductor a Atenes de l’art de la retòrica (< εἴρω, “dir”) en ple segle V aC.  De totes maneres, des dels inicis de la literatura grega hi ha constància de discursos de personatges: a Homer són freqüents els episodis en els quals els herois es dirigeixen a una assemblea o a un exèrcit; nombrosos poemes lírics contenen arengues militars, exhortacions...; en la tragèdia, els discursos de l’Èdip de Sòfocles també són memorables, així com també els que recreà l’historiador Tucídides.

A Atenes l’oratòria es convertí en un gènere literari escrit en prosa a la segona meitat del segle V i el segle IV aC. Ho feu coincidint amb l’auge de la democràcia, la qual donava la possibilitat a qualsevol ciutadà de participar a l’assemblea o de defensar-se davant dels tribunals. L’èxit, però, de l’eloqüència arribà de la mà dels sofistes, que eren una espècie de mestres ambulants (metecs, “estrangers”) que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. És amb ells quan l’eloqüència passà a ser matèria d’estudi (retòrica) i disciplina pràctica (oratòria). Protàgores, a qui Plató dedicà un diàleg, fou un dels primers i destacats sofistes.

sofistesSofistes

Sofistes i logògrafs
Lluny de tractar els problemes transcendentals de l’existència humana, l’oratòria se centrava en el present, en els problemes quotidians més immediats. En aquest sentit, els oradors foren els advocats de la Grècia antiga. Només els rics, però, es podien pagar els serveis d’un sofista per excel·lir en l’art de la paraula.

Els sofistes foren molt criticats per Sòcrates i Plató perquè educaven en la manipulació del llenguatge. Ells eren partidari del relativisme: res no és veritat, tot depèn de l’habilitat amb què s’argumenta. Per ensenyar els joves a parlar a l’àgora utilitzaven el paignion (“joc”) retòric, que consistia a defensar tesis absurdes, prescindint de què fossin veritat o no, simplement per demostrar l’habilitat en l’argumentació. Així doncs, no és d’estranyar que, quan Atenes inicià la seva decadència a partir de la mort de Pèricles i de la derrota de la Guerra del Peloponnès, els sofistes fossin acusats de ser els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Al marge dels sofistes, a la Grècia dels segles V i IV aC també havien proliferat les figures dels logògrafs, és a dir, experts a escriure discursos judicials per a altres persones -alguns d’ells, però, foren també grans oradors com Lísias. El client aprenia de memòria el text que l’expert havia preparat per a ell i el declamava davant el tribunal. El cànon mític dels “deu famosos oradors de l’antiga Grècia” fou Gòrgias (sofista sicilià, però que inicià els ensenyaments de retòrica a Atenes), Antifont, Iseu, Lísies, Demòstenes, Èsquines, Isòcrates, Hispèrides, Licurg i Andòcides.

Tipus de discurs
Al segle IV aC els oradors varen començar a publicar els seus discursos o els reelaboraven i publicaven després de pronunciar-los, com succeeix amb Demòstenes. No tots els discursos són iguals. En funció de la temàtica o de l’ocasió en què es pronunciava els discursos podien ser de tres tipus, tal i com establí al segle IV aC Aristòtil:

  • Discursos “deliberatius” o “polítics”: són els que se pronunciaven davant l’assamble o altres òrgans polítics. Els seus màxims representants foren Demòstenes i Èsquines.
  • Discursos “forenses o “judicials”: Recollien els arguments de les parts implicades en processos judicials públics i privats. Els discursos es pronunciaven davant un tribunal i versaven sempre sobre fets ocorreguts. Generalment, aquest tipus de discursos s’obria amb un pròleg, que anava seguit de la narració dels fets acompanyada de proves; es tancava amb un epíleg en el que es solia sol·licitar al tribunal que se posés de part de qui pronunciava el discurs. Commoure el receptor, per tant, era l’objectiu clau. Els seus màxims representants foren Lísias i Iseu.
  • Discursos “epidíctics” (discurs de lluïment de les arts oratòries o d’elogi d’una persona): la seva finalitat era l’elaboració de bells discursos artificiosos sobre un tema concret: elogis fúnebres, elogis de personatges (panegírics), discursos de banquests .... Tenien un to intel·lectual superior, amb una sintaxi més complexa i literària que sovint s’acostava a la poesia. Eren discursos més per ser llegits que no pronunciats davant d’un tribunal. El seu màxim representant fou Isòcrates.

Ja els llatins assenyalaren els tres objectius de l’oratòria: docere (“ensenyar, informar”), movere (“commoure”) i delectare (“agradar”). Aristòtil, per la seva part, fixà en tres els procediments necessaris per persuadir l’auditori:

  • Caràcter moral (ἔθος) o la credibilitat de l’orador davant el públic.
  • Emoció (πάθος) o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable
  • Argumentació (λόγος), que era el més important de tots tres donat que feia referència a la veritat dels arguments presentats. 
L’elaboració de tot discurs consta de cinc parts, que, a través del sedàs dels romans, ens han arribat amb aquests noms:
  • Inventio: compilació d’idees, arguments...
  • Dispositio: ordenació de les idees, arguments
  • Elocutio: executació lingüística del tema a tractar
  • Memoria: memorització del discurs per a la seva presentació en públic
  • Actio o pronuntiatio: preparació del to, la veu, el llenguatge no verbal per a l’execució del discurs

Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervenir directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola).

Oratòria a Roma
A Roma, l’oratòria com a gènere literari específic començà al segle II aC de la mà de Marc Porci Cató “El Censor”, en plena època de la República, és a dir, quan el poble participava de la política estatal sota el lema Senatus populusque romanus. La teoria de l’estil de Marc Porci Cató es resumia en quatre paraules: rem tene, verba sequentur (“domina el tema, les paraules sortiran soles”). Cató donà a l’oratòria romana una estructura sòlida que permeté a aquesta rebre la influència de l’eloqüència grega sense perdre la seva identitat.

ciceróCiceró

Ja al segle II aC havien proliferat per Roma moltes escoles de retòrica dirigides per rètors grecs vinguts de l’Hèl·lade i fou precisament Marc Porci Cató qui liderà una plataforma per expulsar-los de manera temporal donat que considerava que anava en contra dels costums romans. Amb el temps, però, els estudis de retòrica grega s’acabaren per imposar a Roma, constituint, al costat de la gramàtica, la base indispensable de l’educació dels joves de famílies benestants. No debades, només amb el poder de la paraula un ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política. La figura més important de l’oratòria romana fou Marc Tul·li Ciceró (segle I aC), que la perfeccionà havent-se format a Rodes.

Quintilià
A finals del segle I aC, amb l’arribada de l’Imperi i l’ensorrament de la República, l’oratòria va entrar en crisi donada la seva poca utilitat política en un entorn dominat per l’emperador. Així i tot, encara hi hagué grans experts en aquest art com Quintilià, nascut al segle I dC a Calahorra (La Rioja). L'emperador Vespasià li va concedir una subvenció al costat d'altres retòrics grecs i llatins.

Quintilià és autor de De Institutione Oratoria, una obra enciclopèdica, de dotze llibres que recull tot allò que és necessari per formar un orador. En els dos primers llibres, parla de l'educació elemental i els mètodes per a la formació bàsica en la retòrica. En el llibre X (el més conegut) aconsella la lectura com a peça clau en la formació d'un orador i inclou un estudi sobre les persones que van escriure en grec i llatí. L'últim llibre se centra en les qualitats que ha de tenir qui es vulgui dedicar a l'oratòria, tant en la conducta com en el caràcter. 

estatua de Quintiliano 2Estàtua de Quintilià a Calahorra

Amb l’Imperi, tanmateix, la retòrica s’havia convertit en un simple joc estètic, on imperava el panegíric, lloança de déus, emperadors o ciutats, o desenvolupant temes banals que tenien com a objecte el simple lluïment o exercici escolar. La tècnica d’aquests nous oradors consistia en la descripció artística de persones, llocs, edificis, obres d’art...

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
Tertulians en catarsi
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
- El poder de la fal·làcia
- Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
- Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- Etimologia dels recursos estilístics 

Foren els cristians uns fanàtics amb el món clàssic?

Ha estat molt polèmic el llibre La edad de la penumbra. Cómo el cristianismo destruyó el mundo clásico (Taurus, 2018), de Catherine Nixey. La historiadora i periodista britànica afirma amb contundència que el llegat clàssic d’Occident fou víctima d’un autèntic genocidi cultural a mans dels primers cristians d’entre els segles IV i VI. Aquesta asseveració ha estat refutada per gent com el professor de teologia Armand Puig, que el 4 de novembre de 2018 va escriure a La Vanguardia un article titulat precisament “Cristians, hereus de la cultura grecoromana”.

Puig recorda que, en contra del que afirma Nixey, el decret de l’emperador Teodosi sobre els temples pagans (399) no implicà necessàriament la seva destrucció. Ho demostra -diu- la gran quantitat d’edificis religiosos d’aquella època que es conserven a Barcelona o a Tarragona. També al·ludeix a l’investigador Peter Thonemann (Oxford), segons els qual, dels set-cents temples romans que hi havia a les Gàl·lies, només deu foren destruïts entre els segles IV i V, sense que es conegui l’autor d’aquestes destruccions. Altres estudiosos com Richard Bayliss (Newcastle) eleven la xifra que a quaranta-tres, comptant tot l’imperi. Alguns temples abandonats serien reconvertits en espais cívics, en magatzems o en tallers -no n’hi hagué tants que passaren a ser utilitzats com a esglésies.

edad

Catherine Nixey

En el seu article, el teòleg català també s’encarrega de desmuntar una altra afirmació de Nixey: no és cert que el cristianisme eliminàs el pensament filosòfic antic amb la destrucció d’importants obres gregues i romanes. Puig insisteix que la interacció entre cristianisme i la cultura grecoromana va ser constant, amb adaptacions i avaluacions crítiques. En aquest sentit, recorda que un vuitanta per cent dels coneixements que posseïm de l’antiguitat grecoromana ens han arribat gràcies a les còpies realitzades en els escriptoris monàstics. A part de les traduccions del grec al siríac, també varen ser traduïdes a l’àrab moltes obres d’Aristòtil, que tingueren una gran influència en Avicenna i Averrois. Aquestes obres, que després també es traduirien al llatí, igualment influirien a pares de l’Església com Sant Tomàs de Aquino.

Puig acaba el seu article recordant unes paraules del professor Hans-Joseph Klauck (Chicago): “El cristianisme demostrà ser un deixeble altament agraït de la cultura grecoromana, en cap cas el seu destructor”.

La versió de Nixey
L’autora de La edad de la penombra assegura que els primers cristians estaven obsessionats a eliminar els déus i els temples “demoníacs” del “pecaminós” món clàssic. Al segle IV un ancià bisbe anomenat Basili va escriure una tensa carta als joves aconsellant-los sobre com treure profit de la literatura pagana. Assegurava que calia ignorar els autors clàssics quan escrivien massa sobre els plaers dels grans banquets o quan es recreaven en una cançó lasciva. No volia que ningú es contaminàs amb la lectura d’aquelles paraules vergonyoses i herètiques. Si per casualitat l’ull d’un curiós es posava en un passatge clàssic que retratava homes depravats, aleshores, deia Basili, s’havia d’ “evitar-lo tapant les orelles”.

Segons Basili, els joves havien de llegir els clàssics de la mateixa manera que les abelles visitaven les flors, “i és que aquelles no van per igual a totes les fors (...), sinó que prenen el que d’elles els convé per a la seva tasca i la resta la deixen fins a la pròxima”. Els símils no s’acabaven aquí. “Així com -continuava-, en agafar la flor del roser, evitam les espines, així també en tals obres, després de recol·lectar quant és útil, protegim-nos d’allò nociu”. Per damunt de tot, però, l’ancià bisbe considerava que calia ignorar els autors grecs i romans quan parlaven dels seus déus, “especialment quan es referien a ells dient que són molts”.

agustix

Sant Agustí

Amb aquesta por, hi hagué obres clàssiques que foren censurades. El cas més clamorós fou el primer vers del Carmen 16 de Catul: Pedicabo ego vos et irrumabo (“Us donaré pel cul i me la xuclareu”). En alguns casos, el vers es mantenia en el llatí original, sense traducció. No seria fins a mitjan del segle XX quan la seva traducció reflectiria correctament el seu contingut.

Tanmateix, segons Nixey, els cristians també varen saber treure profit de les conquestes intel·lectuals de grecs i romans. Per exemple, els principis estoics de Ciceró foren adoptats pel bisbe Ambrosi, mentre que sant Agustí s’apropiava de l’oratòria romana amb per a la seva tasca propagandística.

D’altra banda, determinats escrits pagans que presentaven certes semblances amb el cristianisme foren vistos com a ancestres involuntaris de la tradició. Fou el cas de la IV Bucòlica de Virgili, on la sibil·la de Cumes protetitza el naixement  d’un nin que suposarà el retorn de l’Edat d’Or. Segurament l’escena expressava, en forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. El nin que havia de néixer podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el Primer Triumvirat. Alguns autors cristians, però, estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciat pels profetes de l’Antic Testament.

sack of rome1

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Malgrat tot, la investigadora britànica insisteix en la seva teoria que alguns avui discuteixen: “La quasi total destrucció de les literatures llatina i grega va ser una combinació d’ignorància, pot i estupidesa [...]. Es va preservar molt, però molt, molt més es va destruir. S’ha estimat que menys d’un deu per cent de tota la literatura clàssica ha sobreviscut fins a l’era moderna. En el cas del llatí, la xifra és encara pitjor, s’estima que només es conserva un u per cent de tota la literatura llatina”.

Articles del web relacionats:

Palimpsests, l’art de reciclar paper

Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

traducteur écrivant

Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
- La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
- "Tabula rasa" amb estil

Tiró, el pare de la taquigrafia

Avui l'expressió «amb llums i taquígraf» s'empra per manifestar la transparència d'un assumpte. Això ho saben bé al Congrés dels Diputats, on és habitual veure, enmig de l’hemicicle, unes funcionàries capficades en el seu taquígraf. No poden badar ni un segon. L’escena sembla un anacronisme tenint en compte els actuals sistemes tan sofisticats de gravació d’imatge i so.

La taquigrafia és una paraula d’origen grec: prové de ταχύς («ràpid») i de γραφία («escriptura»). És, doncs, l'art d'escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials. També és coneguda com a estenografia o escriptura estreta (στενός), la qual no s’ha de confondre amb l’estenotípia (< τύπος, «segell», «forma»), que permet transcriure síl·labes i paraules completes amb l’objectiu de reproduir també el discurs oral. Les modernes màquines d’estenotípia fins i tot permeten la gravació digital.

taquigrafia 765x510

Taquígraf

En l'escriptura taquigràfica les paraules s'escriuen com es pronuncien, sense tenir en compte la seva ortografia, com sí fa la mecanografia -els actuals taquígrafs poden superar les dues-centes paraules per minut. Així, la taquigrafia es diferencia de la braquigrafia (< βραχύς, «curt»), de la ciència que estudia les abreviatures, que són representacions reduïdes de paraules.

Tot i que al món grec l’historiador Xenofont ja emprava d’alguna manera el sistema taquigràfic, es considera que el seu artífex va ser Marc Tul·li Tiró, un romà del segle I aC que fou esclau de Ciceró, el gran orador de l'antiguitat. Tiró, que acabà essent llibert, s'encarregava d'apuntar tot el que deia el seu amo. Així, per poder-lo seguir, va inventar un corpus de signes especials que acabaria portant el seu nom: notae tironianae. Aquest sistema de transcripció estava format per uns quatre mil signes i s'utilitzà fins ben entrada l'Edat Mitjana. Al segle XVI s'aconseguí una major abreviació de signes de la mà de l'anglès Timothy Bright, autor de Characterie, An Arte of Shorte, Swifte and Secrete Writing by Character. A partir d'aquesta publicació, la taquigrafia es va estendre arreu d'Europa i s'adaptà a les diferents llengües.
 

Notas tironianas

 
L’origen del signe &
La llegenda diu que Tiró també va ser el pare la &. Aquest símbol seria el resultat d’una evolució gràfica una mica rara de la conjunció llatina et («i»). La & és un logograma: un símbol escrit corresponent a una paraula completa. Atorga una certa solemnitat als noms que acompanya. En català és coneguda com la «i comercial»; en anglès, ampersand (contracció de «and, per se, and»); i en francès, esperluette (contracció de «es per lo et»).

 ampersand evolution

Evolució del signe &

Articles del web relacionats
- L'origen medievla de l'@
- Sobre mentors i cicerones
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l’antiga Roma

Ciceró és considerat el gran orador de l’antiga Roma. Al segle I aC, però, hi hagué una dona que li féu ombra en aquest art: Hortènsia. Aquesta docta puella (“jove docta”) va viure al segle I aC. Destacà no només per la seva eloqüència, sinó també pels seus coneixements sobre jurisprudència. Tanmateix mai no es va poder dedicar a l’advocacia perquè a la seva època les dones tenien prohibit les activitats polítiques i jurídiques.
 
Hortènsia era filla de Quint Hortensi, contemporani de Ciceró i un dels seus gran rivals. De petita,  estudià retòrica a partir dels discursos del seu pare i de prominents oradors grecs. Ben aviat els seus serveis foren requerits per a la causa feminista.

Grup de matrones
Grup de matrones

El 42 aC, durant el Segon Triumvirat, l’Estat necessitava doblers per culpa de la guerra. Aleshores els triumvirs (Octavià, Marc Antoni i Lèpid) aprovaren un impost que afectava les 1400 matrones patrícies, les dones riques de Roma. Això desencadenà una revolta femenina similar a la que es produí el 215 aC amb motiu de la Lex Oppia, que limitava el luxe femení.
 
Les dones afectades per aquell gravamen comptaren amb el suport de les parents femenines dels triumvirs: la germana d’ Octavi i la mare de Marc Antoni. En canvi, la dona de Marc Antoni, Fúlvia, els donà l’esquena. Hortènsia no dubtà a dur la veu cantant de la causa. Al fòrum, féu un discurs del tot apassionat on recriminava als governants que fessin pagar a les dones quan en realitat elles no tenien cap paper destacat a la República. Aquí teniu un petit fragment de les seves paraules recollides al Bellum Civile (IV, 33), d’Apià, historiador grec del segle II dC:
 
“Per què paguem tributs si no compartim la responsabilitat en els càrrecs, els honors, els comandaments militars ni, en suma, en el govern, pel qual lluiteu entre vosaltres mateixos amb resultats tan nocius? Deiu “perquè és temps de guerra” I quan no hi ha hagut guerra? Quan s’han imposat tributs a les dones, la naturalesa de les quals les aparta de tots els homes?

Maquillatge d'una matrona (Juan Giménez Martín. Segle XIX. Congrés dels Diputats, Madrid)
Maquillatge d'una matrona (Juan Giménez Martín. Segle XIX. Congrés dels Diputats, Madrid)
 
L’audàcia d’Hortènsia irrità els triumvirs, que no estaven acostumats que una dona els cantàs les quaranta. Immediatament ordenaren als lictors que expulsassin tota aquella torba del fòrum. L’aldarull, però, que es produí ho impedí. Les dones havien guanyat. Així, al dia següent, es publicà un edicte que els va satisfer molt més. Es reduïa el nombre de patrícies que havien d’aportar part de la seva fortuna; de 1400 es passà a 400. Per compensar el dèficit, es creà un tribut similar que afectava tots els homes, ciutadans o estrangers, amb un cert nivell adquisitiu.

Sulpícia
Al costat d’Hortènsia, una altra veu femenina que al segle I aC es feu sentir a Roma va ser la de Sulpícia. Procedent d’una família acomodada, era una docta puella. És l’única autora de la literatura llatina de qui tenim textos. Els seus poemes, però, no ens arribat sota el seu nom, sinó inserits entre els poemes atribuïts a un escriptor del cercle del seu oncle, Tibul. Narren una història d’amor en primera persona i possiblement veraç.

Aquí teniu més informació sobre Hortènsia.

I aquí teniu informació sobre Sulpícia.

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Aquest article parla sobre la figura de la matrona romana.

Aquest article parla sobre l'arquetip d'esposa romana.

Aquí teniu un article d'Irene Vallejo titulat "Deslenguadas".

Articles del web relacionats:
- La primera manifestació femenina de la història
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.

 ceguera"La paràbola dels cecs" (1568, Pieter Brueghel El Vell)

Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago,  Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Paraula de Montesquieu
Paraula de Montesquieu


Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de Miquel Àngel Llauger sobre la poesia mallorquina antitaurina.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

I en aquest altre article meu parl sobre la tradició de la tauromàquia a Mallorca.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px