Banner Top

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquestes imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que, a Espanya, no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

També és recomanable aquest article de J.B.Culla. Es titula "Un problema espanyol".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

Aquí teniu un gag del Polònia sobre la relació del PP de Rajoy amb els fatxes:



En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px