Banner Top

Els orígens mítics dels primers pobladors de Balears

L’arribada de l’home a Mallorca continua essent un misteri. Les evidències més antigues de la presència humana a la nostra illa s’han trobat a la Cova del Canet (Esporles), on aparegué un nivell de carbons datat devers el 7.200 aC. La literatura, tanmateix, ja s’encarregà d’assignar uns orígens mítics als primers pobladors de Balears,

Després de la caiguda de Troia (datada vers el 1240 aC), sorgiren els relats dels νόστοι, que parlaven dels “retorns” dels herois grecs a les seves respectives pàtries, superant mil aventures. Alguns d’ells, segons l’historiador Estrabó (segle I aC), haurien pogut recalar a les Illes Gimnèsies, que era així com els grecs coneixien les Balears (concretament, Mallorca i Menorca).

Al segle IV dC el romà Servi parla de la tradició balear del monstre Geríon. En la versió oficial, Geríon era el rei de la pròspera civilització de Tartessos, situada suposadament a Andalusia. Tenia un esplèndid bestiar de bous que Hèrcules, en el desè treball, se’n va endur després de matar-lo i enterrar-lo a Corunya, on erigí una torre (la famosa Torre d’Hèrcules). En la versió de Servi, però, Geríon és presentat com a rei d’Hispània, amb tres cossos per haver governat precisament tres illes prop d’Hispània: les dues Balears i Eivissa. En aquesta versió també es diu que Bali, un company d’Hèrcules, s’establiria a les nostres illes, que batià amb el seu nom.

talaiotsTalaiots de Menorca

 
Tubal
Durant del Renaixement molts pobles d’Europa es varen autoassignar un heroi fundador del món clàssic o de la Bíblia per poder ennoblir el seu passat. També va ser el cas de Balears. En el seu llibre Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593), Joan Binimelis, el primer cronista del Regne de Mallorca, fa descendir de Noè els nostres primers pobladors. Hauria estat un net seu, Tubal, qui, de camí cap a Espanya després del Diluvi, topà amb les illes i les poblà de gegants. Certament, la immensitat de les pedres dels talaiots abonava la creença que hagueren de ser aixecades per gegants. Les rondalles mallorquines també són plenes d’històries de gegants i de coves amb tresors ocults.

rutes tematica

Myotragus balearicus
Fins a l’arribada dels humans, el rei de Mallorca i de Menorca  era el Myotragus balearicus, que en grec significa ratolí-cabra. Es tractava d’un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. Les seves primeres restes foren descobertes el 1909 a la cova de na Barxa (Capdepera) per Dorothea Bate, una jove britànica pionera en la ciència feta per dones.

myotragusMyotragus Balearicus

El Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Amb tot, es creu que també podria haver conviscut amb l’ésser humà. Segons un estudi aparegut el 2019, un parent del Myotragus seria el taquin, una cabra de l’Himàlaia, símbol nacional de Bhutan.

taquinTaquin, de l’Himàlalia

Els nostres primers avantpassats visqueren en la coneguda època talaiòtica. El nom al·ludeix a les torres megalítiques dels seus poblats, els talaiots -augmentatiu de talaia-, que també trobam en altres illes com Còrsega i Sardenya i que varen sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes (123 aC). A Menorca les construccions megalítiques més característiques foren les taules i les navetes. La cultura dels talaiots només es desenvolupà a Mallorca i a Menorca. Les Pitïuses, en canvi, quedaren sota l’òrbita cartaginesa.

Bous de Costitx
Les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro del municipi del Pla de Mallorca. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

bous

Bous de Costitx

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous -el preu exigit pel propietari era de 3.500 pessetes, una quantitat molt important aleshores. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment.

Avui els Bous de Costitx encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Només viatjaren de manera temporal a Mallorca el 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa.

Aquí teniu un article interessant titulat "El primer balear tenia gens dels nòmades de les estepes".

Aquí teniu el primer capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat als primers pobladors de Balears.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger titulat "L'Excàlibur Talaiòtica".

Articles del web relacionats:

Per a més informació podeu consultar els següents llibres:

  • "Enigmas de la arqueologia Balears" (Plural, 2007), de Javier Aramburu
  • "Les Illes a les fonts clàssiques" (Miquel Font editor, 1990), d'autors diversos
  • "Guía arqueológica de Mallorca" (La Foradada, 1994), de Javier Aramburu, Carlos Garrido i Vicenç Sastre

Les ciutats romanes de les Balears

Al segle VII aC els cartaginesos s’instal·laren a Eivissa i Formentera. No s’atreviren a fer el salt a Mallorca i a Menorca, que, en la seva llengua semítica, conegueren com a Ba’lé yaroh (“terra dels mestres de la fona”), que donà Balears. No debades, els seus habitants de la cultura talaiòtica infonien molta de por amb les seves potents pedrades. A causa de la seva escassetat de roba, els grecs batiarien ambdues illes com les Gimnèsies, a dir, les “illes dels despullats (γυμνοι)”. L’apel·latiu, amb tot, també al·ludia als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). D’aquesta manera, els foners eren vistos com a soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant.

Foner de SHort del Rei Palma Llorenç Rossello 1868 1911Estàtua de foner balear a S'Hort des Rei (Palau de l'Almudaina de Palma), obra de Llorenç Rosselló

A part de Gimnèsies, els grecs també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”), atès que era un lloc ple d’esculls, molt perillosos per a les embarcacions. Els fills d’Homer batiaren cadascuna de les nostres illes amb un terme compost pel sufix -oussa. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”), que, juntament amb Eivissa, constituïren  les Pitiüses (“terra del pins”, πίτυς); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”) -el seu nom fenici era Nura.

Quint Cecili Metel
Els romans foren els primers a plantar cara als bel·licosos foners. Ho feren el 123 aC a les ordres del cònsol Quint Cecili MetelEl pretext oficial de la conquesta de les Balears va ser que era un niu perillós de pirates, des d’on es posava en perill l’estabilitat i la fluència del comerç romà per les aigües mediterrànies. El primer objectiu fou Mallorca.  L’historiador Florus relata que, en albirar les tropes invasores, els illencs es feren a la mar i les intentaren aturar amb les seves potents pedrades. Això obligà els romans a cobrir les naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Quintus Caecilius Metellus Pius

Moneda amb l'efígie de Quint Cecili Metel

Després d’aquesta ràpida batalla naval –que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi-, vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els foners es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els costà molt acabar amb aquesta resistència. De fet trigaren dos anys a sotmetre Mallorca i Menorca. La matança hagué de ser enorme si tenim en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus. Es tracta d’un títol que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves incursions. Gràcies a aquella campanya el cònsol també seria conegut com el Balearicus.
 
El procés de romanització a les illes va ser imparable. Començà amb la creació d’una xarxa de ciutats, que tenien l’urbanisme de Roma com a model. Així, tots els carrers es distribuïen formant quadrícules al voltant de dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

pollentia2 crop

Restes de Pollentia (Alcúdia)

 
Mallorca
L’historiador Estrabó diu que, després de la conquesta, Metel establí tres mil colons d’entre els romans d’Ibèria i fundà les ciutats de Palma i Pollentia. Palma agafa el nom de la fulla d’una palmera, símbol de victòria. Es creu que estava situada a la zona del barri de l’Almudaina, entre els carrers Conquistador, Morey, Miramar i Portella. El fòrum de la ciutat ocuparia la cruïlla dels carrers d’Estudi General i Sant Roc. A l’altre extrem de l’illa, a Alcúdia, hi havia Pollentia, que en llatí significa “puixança” i que, amb prop de 18 hectàrees, arribà a ser més important que Palma.

És significativa la ubicació estratègica d’ambdues ciutats vora el mar, dominant les dues badies de l’illa. Aquesta ubicació responia a la necessitat de mantenir la seguretat en la comunicació marítima entre la península Ibèrica i Itàlia.

A Mallorca, però, també hi hagué altres nuclis urbans. Plini ens parla de Bocchoris. Situada vora el port de Pollença, és una població que ja existia abans de l’arribada dels romans i que tingué l’estatut de federada. L’historiador romà cita igualment dos nuclis més, dels quals encara no s’ha trobat cap vestigi: Guium (possiblement prop de Ses Salines) i Tucis (hipotèticament situada entre Petra i Manacor). 

File0483

Menorca
A Menorca els romans ocuparen els que degueren ser uns antics emplaçaments d’origen púnic, Iamno (a l’actual Ciutadella) i Mago (a Maó). Com a Mallorca, estaven situats un a cada extrem de l’illa: l’un dominava la badia de Ciutadella i l’altre el gran port natural de Maó.

Segons Tit Livi, Maó agafà el nom de Mago, el germà d’Anníbal, que es desplaçà fins a l’illa per reclutar foners durant la Segona Guerra Púnica al segle III aC -amb tot, una altra teoria apunta que, en realitat, el topònim significa, en llengua semítica, “protecció”, “escut”. Iamno també prendria el nom d’un general cartaginès (Hannó), encara que, en llengua semítica, pot significar igualment “ponent”. Plini cita una tercera ciutat romana al centre de Menorca: Sanisera. Aquesta estaria situada al lloc que avui ocupa Alaior.

la romanitzaci de les illes balears 18 728

Eivissa, ciutat federada
L’Eivissa púnica (Ebusus) visqué un procés de romanització diferent del de la resta de l’arxipèlag. Durant les guerres púniques, estigué de part de Cartago. En acabar la contesa, però, no va sortir malparada amb el triomf de Roma. Ben al contrari, tot foren privilegis. Se li atorgà la categoria de ciutat federada, igual que passà amb Bocchoris. Amb aquest nou estatus Eivissa gaudí d’una àmplia autonomia legislativa –els seus habitants fins i tot es lliuraven de fer el servei militar-, econòmica -amb una activitat comercial encara més intensa- i religiosa.

El perquè d’aquest tracte de favor és un misteri. Roma només el solia tenir amb els seus aliats. Difícilment s’entendria que aquesta condició es concedís a una ciutat que havia lluitat al costat de l’enemic, a no ser que s’hagués acabat canviant de bàndol, com va fer Gader (Cadis). Però com que cap indici permet pensar tal cosa, també podria ser que, al final del conflicte, s’hagués produït una rendició incondicional d’Eivissa. Als punicoebusitans segurament no els quedà cap altra alternativa, si no volien ser militarment exterminats com els passà als seus veïnats mallorquins i menorquins.

Ebusus mantingué les seves institucions de tradició púnica i els seus privilegis amb Roma fins que acabà integrant-se definitivament dins l’engranatge polític de l’Imperi. Fou el 73 dC, en temps de Vespasià, amb la seva conversió en municipi. 
 
El déu de la festa
Eivissa agafa el nom del déu Bes, la versió fenícia del Dionís grec. Es tractava d’una divinitat amb un caràcter marcadament festiu –no és casual, per tant, que avui l’illa s’hagi convertit en un destí del turisme de marxa. Se’l representava com un nan robust i deforme amb un gran fal·lus, sempre traient la llengua.

bes

Deú Bes

Adoptat del panteó egipci, Bes es convertí en un dels déus principals dels primers fenicis que s’establiren a Eivissa. La seva cara apareixia en la majoria de les monedes que a partir del segle IV aC s’encunyaren a l’illa.

Amb els cartaginesos, Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix pertot arreu com a atractiu turístic d’Eivissa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb l’Astarté fenícia i Afrodita grega. També, per tant, tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.

Tanit

Deessa Tanit

No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa, igual que la península de Formentor, agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Les necròpolis de Son Real
Els romans també feren ús de les necròpolis de Son Real i de l’Illot del Porros, situades a la reserva natural de la costa de Santa Margalida. La necròpolis de Son Real, també coneguda com a cementeri dels Fenicis, és un conjunt de 110 tombes de caràcter monumental datades ja des de l’edat de ferro. Són quadrades, circulars, rectangulars i amb forma de ferradura. Ocupen una superfície de 800 metres quadrats, on s’han localitzat les restes de 300 persones. L’Illot dels Porros, en canvi, és una petita illa de 3.050 metres quadrats, situada a 100 metres de la costa de davant la necròpolis de Son Real. S’hi han trobat restes de 269 persones en una superfície de 450 metres quadrats.

Aquest article parla sobre les ciutats romanes de Catalunya.

Aquí teniu informació sobre un llibre de l’arqueòleg Bartomeu Vallori sobre la Palma romana.

Aquest article parla sobre la romanització de Balears.

No us podeu perdre aquest llibre de  Es titula "La cova de l'últim Gimneta". És una novel·la històrica amb els foners balears com a protagonistes.

La cova de lúltim gimneta 1 e1517573180390

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:

Articles del web relacionats:

I aquí teniu dos articles del periodista Pere Antoni Pons publicats al setmanari El Temps:

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px