Banner Top

Per què canviam l'hora?

Avui en dia hi ha prop de setanta països del món que apliquen el canvi horari estacional per reduir el consum d’energia –gran part de l’hemisferi sud no canvia els seus rellotges ni tampoc ho fan algunes zones dels Estats Units i el Canadà. Amb l’avanç i el retard d’una hora a la primavera i la tardor, respectivament, s’ajusta l’horari oficial a l’horari solar, la qual cosa permet aprofitar més les hores de llum solar.

No obstant això, el primer canvi d’hora oficial es féu per motius econòmics. L’instaurà Alemanya durant la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu d’estalviar carbó, un dels béns més preuats de l’època. Arran de la crisi del petroli (1973), la majoria de països industrialitzats s’apuntaren a la mesura.

Franco, el culpable
L'estat espanyol viu una situació curiosa respecte al canvi horari. Per casa nostra passa el meridià de Greenwich, que marca els fusos horaris mundials que cada país ajusta a la seva longitud geogràfica per optimitzar les hores de llum solar. Tot i així, nosaltres som més a prop de l'hora de Polònia que de la del Regne Unit i Portugal. Això és fruit d'un caprici de Franco.

Mapa amb els fusos horaris
Mapa amb els fusos horaris

Durant la Segona Guerra Mundial, el 16 de març de 1940 Franco va decidir que els rellotges d’Espanya marcassin la mateixa hora que els de l’Alemanya de Hitler, situada més a l'est i amb un fus horari diferent. La Gran Bretanya va fer el mateix, però el 1945 va endarrerir els rellotges una altra vegada una hora i va recuperar l’horari que li correspon. A casa nostra encara és hora que es faci aquest pas. Curiosament, en el decret franquista de 1940, a l'article 5, s'indicava que "oportunament s'assenyalarà la data en què hagi de restablir-se l'hora normal". No obstant això, aquesta tornada a la normalitat mai no es produiria, ni amb la restauració de la democràcia.

Així doncs, Franco encara es troba ben present fins i tot en les busques dels nostres rellotges. Per culpa del dictador, vivim amb l'hora canviada i desajustada respecte a les hores de llum i foscor naturals que ens corresponen. Ara hi ha iniciatives populars per acabar amb aquesta herència del franquisme. Cal recuperar l'horari del meridià de Greenwich!

Benjamin Franklin, l’ideòleg
Tanmateix, el primer a mencionar el canvi d’hora va ser el polític nord-americà Benjamin Franklin, el 1784. Fou, però, l’entomòleg neozelandès George Vernon Hudson qui, el 1895, va presentar una proposta a la Wellington Philosophical Society per obtenir un estalvi de llum de dues hores. Deu anys després, a Gran Bretanya, el constructor William Willet va arribar independentment a la mateixa conclusió i defensà un canvi horari en el seu país.

Atès que el canvi d’hora està directament relacionat amb la llum solar, el seu impacte és pràcticament nul en els països propers a l’equador de la Terra, de manera que en aquests països no s’aplica. No obstant això, cada vegada són més els experts que qüestionen els suposats beneficis econòmics i operatius dels canvis horaris. Tampoc no passen per alt els trastorns que provoquen aquests canvis en la salut de la població.

Font: El Punt Avui
Font: El Punt Avui


Aquí teniu més informació sobre el clàssic debat sobre el canvi d’hora. Aquest altre enllaç també és interessant.

A les Baleares ens hem pres seriosament la possibilitat de no canviar d'hora a la tardor. Aquí teniu més informació sobre aquesta proposta. I aquest altre enllaç també és interessant.

Aquest article també és interessant: "Per què alguns països no canvien l'hora el març de 2017?"

En aquest vídeo Sònia Moll recita el seu poema "A les tres seran les dues":



Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Democràcia obsoleta

Article publicat a l'Ara Balears (23/03/2015)

La democràcia se’ns ha quedat obsoleta. El primer ministre britànic Winston Churchill (1874-1965) deia d’ella que és “el menys dolent dels sistemes”. A continuació, però, afirmava: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Considerava que aquest era el temps suficient per adonar-se com de perillós és que els destins d’un poble es regeixin per l’opinió de determinades persones.
 
Plató ja atacà durament la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Estava molt dolgut pel fet que el 399 aC el “poder del poble” hagués condemnat a mort el seu mestre Sòcrates sota l’acusació de corrompre la joventut amb les seves idees tan subversives. Això el portà a la conclusió que la política no pot estar en mans de persones incultes i manipulables, sinó en mans de gent preparada. És famosa una de les seves frases: “El preu de desentendre’s de la política és el de ser governat pels pitjors homes”.

Pérez Reverte i la democràcia
Pérez Reverte i la democràcia

Opinions com les de Plató foren determinants per propagar la imatge d’una democràcia sotmesa a l’arbitrarietat d’un poble radical, capriciós i mesquí. Havia estat el legislador Clístenes qui el 507, un cop expulsat el darrer tirà d’Atenes, havia posat les bases d’aquell sistema tan pioner en fixar, entre d’altres coses, la isonomia, és a dir, la igualtat dels ciutadans davant la llei. Es partia de la base que qualsevol individu sense distinció podia ser un polités, és a dir, una persona que participàs activament en els afers de la polis. Això portà Píndar, gran poeta líric, a dir que la democràcia esdevenia un exèrcit sense comandaments.

Tanmateix, la idolatrada democràcia atenesa deixà molt a desitjar. Només representava un deu per cent de la població, atès que excloïa les dones, els estrangers residents (metecs) i els esclaus. El mateix Clístenes establí una mesura del tot antidemocràtica com fou l’ostracisme, pel qual qualsevol sospitós d’anar contra l’statu quo era enviat a l’exili durant deu anys. Al segle V aC l’estrateg Pèricles incentivà la participació ciutadana, institucionalitzant un salari per compensar els dies que els ciutadans, sobretot els pobres, havien de faltar a la seva feina. La mesura, decisiva per garantir l’èxit del règim democràtic, fou molt criticada, tot i que la quantia no era molt elevada. Plató escriuria: “Pèricles ha fet els atenesos peresosos, covards, xerraires i àvids de diners degut a l’establiment d’un salari per als càrrecs públics”. Un altre problema d’aquell sistema de representació directa fou la presència de demagogs (“arrossegadors del poble”). Es tractava de persones carismàtiques que, gràcies a la seva facilitat de paraula, aconseguien imposar el seu parer damunt del dels altres.

Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
 
Amb algun període d’interrupció, la democràcia atenesa tengué una vida de 185 anys. El 322 aC rebria l’estacada final amb l’ocupació de les tropes macedòniques de Filip II. Aquell projecte tan il·lusionant no tornaria a ser rescatat de l’oblit fins al segle XVII, quan Europa començà a superar les monarquies absolutes. La primera democràcia parlamentària moderna seria la de Gran Bretanya, impulsada el 1688 per l’anomenada “Gloriosa Revolució”.
 
Va ser, amb tot, als Estats Units on a finals del segle XVIII, després de la guerra de la Independència, nasqué la primera democràcia de la història moderna en forma de república federal, sense la figura de cap rei. Aleshores es tengué en compte la famosa separació de poders de Montesquieu: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Atès que ja no es podia parlar d’una democràcia directa, sinó representativa, fou necessària la creació de partits polítics. Amb ells progressivament la sobirania popular s’anà ampliant a tots els segments de la població sense distinció de renda, formació o sexe.
Paraula de Groucho
Paraula de Groucho
 
La nostra democràcia millora, doncs, l’atenesa, on només un reduït nombre de gent podia participar. Per contra, els nostres representants imposats per la partitocràcia ens escolten a les urnes cada quatre anys o excepcionalment a través de referèndums –que ara són titllats d’“antidemocràtics”, mentre que els absentistes entren dins la categoria de “majoria silenciosa” aquiescent. Però el pitjor és que la utilitat dels nostres vots sovint es veu qüestionada. No debades, són molts els que recorden que qui realment governa l’actual món globalitzat són els grups de pressió empresarials o mediàtics, que actuen a l’ombra del poder. És el que es coneix com a “postdemocràcia”. I, mentrestant, alguns, seguint els postulats de Churchill, s’indignen en veure com el vot de Belén Esteban val igual que el de qualsevol altra persona amb dos dits de seny. Què hem de fer, doncs, amb aquesta democràcia obsoleta? 

La democràcia segons Mafalda
La democràcia segons Mafalda

Aquí teniu una definició de democràcia segons Rovira i Virgili (1882-1949), escriptor, historiador i polític català, president del Parlament a l'exili. La trobam en el llibre Defensa de la democràcia, publicat el 1930:

“La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l’ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l’empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l’assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals -crim i vilesa- i els naufragis col·lectius -barbàrie i tirania”.

 

Kakistocràcia
Kakistocràcia

 

Al segle V aC l’orador Isòcrates, desencantat amb la democràcia, va dir: “No hi ha democràcia més segura i més justa que aquella que confia els càrrecs als més capaços i atorga als ciutadans el control sobre ells”.

Sobre el funcionament de la democràcia, convé tenir en compte aquesta frase de Ciceró:

Nihil est incertius vulgo, nihil obscurius voluntate hominum, nihil fallacius ratione tota comitiorum
(“Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”).


Winston Churchill també va dir. “Cada poble té el govern que es mereix”.

Això és el que opinava Oscar Wilde de la democràcia:

“Alguna vegada es dipositaren grans esperances en la democràcia, però la democràcia significa senzillament l’opressió de la gent per gent i per a la gent”

I aquí teniu un concepte interessant: l'epistocràcia, el poder dels qui saben. L'ha encunyat el filòsof americà Jason Brennan, que investiga el comportament del votant. L'explica en aquesta entrevista de La Vanguardia.

I aquí teniu una reflexió de l'escriptor portuguès José Saramago: "La democracia es el punto de partida, no el punto de llegada".

I el filòsof Joan Garcia del Muro assegura: "Democràcia no vol dir, uniformitat de pensament, sinó celebració de la diferència".

I aquí teniu un reporatge sobre el jugador de futbol brasiler Sòcrates, qui, durant la dictadura, va fer apologia de la democràcia i va ser el fundador de Democràcia Corinthiana.

Si voleu conèixer més sobre la història de la democràcia a l'Antiga Grècia també podeu consultar el reportatge Atenes, la primera democràcia. que em varen publicar a la revista Sàpiens (Setembre 2011, Núm. 107)

La democràcia segons Borges
La democràcia segons Borges

I aquí teniu un fantàstic dossier sobre la democràcia publicat al diari Ara (06/04/2015):
De Sòcrates al cas Snowden: 2.500 anys de democràcia
Com la lluita contra l'oligarquia a Atenes va canviar el nostre món
Democràcia, ciutadania, sobirania: 10 conceptes polítics a la Grècia clàssica i al segle XXI
Democràcia, el somni del poble
Democràcia fa 2.500 anys: democràcia real?

La democràcia (Pawel Kuczynski)
La democràcia (Pawel Kuczynski)

Tampoc no us podeu perdre aquest fantàstic article sobre la relació entre la democràcia actual i la Ilíada. Es titula No és bo que una multitud governi?, del filòsof Xavier Antich (Diari Ara, 24/01/2016)

També és interessant aquest article "Platón contra la democracia", de Jacques Rancière. Igual d'interessant és aquest article de Josep Ramoneda, "El mite de l'estabilitat".

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "Què queda de la democràcia?"

Aquí teniu un article del filòsof Gregorio Luri titulat "Reivindicació de la politeia".

I si voleu saber què opinaven els grecs sobre els demagogs, llegiu aquest article. Aquest altre article sobre la demagògia també està molt bé. És de Sofia Menéndez-Arango.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Deben votar solo los más preparados?"

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:



Aquest vídeos sobre la història de la democràcia són molt interessants:







Aquí teniu informació sobre el Club Bilderberg, un grup de pressió a l'ombra de totes les democràcies actuals:



Aquí teniu el discurs de Hitler sobre la democràcia:



I aquí teniu la cançó "Democracy", de Leonard Cohen:



Articles del web relacionats:
- L'esperançadora democràcia digital

Aquí teniu un poema deliciós sobre la democràcia, carregat d’ironia, del cantautor madrileny Javier Krahe:

Me gustas, Democracia, porque estás como ausente 
con tu disfraz parlamentario, 
con tus listas cerradas, tu Rey, tan prominente, 
por no decir extraordinario, 
tus escaños marcados a ocultas de la gente, 
a la luz del lingote y del rosario.

Me gustas, ya te digo, pero a veces querría 
tenerte algo más presente 
y tocarte, palparte y echarte fantasía, 
te toco poco últimamente. 
Pero, en fin, ahí estás, mucho peor sería 
que te esfumaras como antiguamente.

Los sesos rebozados de delfín 
que Franco se zampaba en el Azor 
nos muestran hasta qué grado era ruin 
el frígido y cristiano dictador.

Fue un tiempo de pololos, tinieblas y torturas... 
volvamos al aquí y ahora 
donde tú, Democracia, ya sé que me procuras 
alguna ley conciliadora, 
pero caes a menudo en sucias imposturas, 
fealdades que el buen gusto deplora.

Como el marco legal siempre le queda chico, 
y a eso el rico es muy sensible, 
si tirando, aflojando, empleando un tiempo y pico, 
se hace un embudo más flexible, 
que tú apañes la ley a medida del rico 
al fin y al cabo es muy comprensible.

¿Pero qué hay del que tiene poca voz, 
privado de ejercer tantos derechos, 
porqué al nudista pones albornoz, 
qué hay de los raros, qué hay de los maltrechos?

Y tus representantes selectos, Democracia, 
tus güelfos y tus gibelinos, 
cada día que pasa me hacen menos gracia, 
sus chistes son para pollinos. 
A enmendar tus carencias te veo muy reacia 
y están mis sentimientos muy cansinos

y como ya me aburre decir continuamente 
"eso no estaba en el programa" 
no cuentes con que vaya hacia ti cuatrianualmente, 
no compartamos más la cama, 
vamos a separarnos civilizadamente. 
Y sigue tú viviendo de tu fama.

Cuando veas mi imagen taciturna 
por las cívicas sendas de la vida 
verás que no me acercan a tu urna. 
No alarguemos ya más la despedida.

Si vols pau, paga

L’acció de pagar comporta una certa pau interior per a la persona que rep els doblers. No debades, pagar ve del llatí pax, pacis (“pau”). Pagar, doncs, apaivaga molts d’ànims a través d’un pacte, és a dir, a través d’un intercanvi crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Tot pacte ha de seguir unes pautes que ens permeten empatar, és a dir, quedar en pau.

Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.

Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebia el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.

A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene- i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les tres Hores de segona generació, juntament amb Dike (“justícia”) i Eunòmia (“bona llei”). Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.

Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)
Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)

Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)
Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)


Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat.  Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin elDia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)". Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d'educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.



Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
 
Gandhi, que rebé el sobrenom de Mahatma (“d’ànima gran” en sànscrit), intentà frenar els enfrontaments entre hindús i musulmans que es produïren després de la independència l’agost de 1947 –els colonialistes britànics imposaren, com a condició per retirar les seves tropes, la divisió de l’Índia en dos estats, Índia i Pakistan, un hindú i l’altra musulmà. El 30 de gener  de 1948, a l’edat de 79 anys, l’artífex d’aquella anhelada independència seria assassinat a trets per un fanàtic hindú. A Gandhi, optimista fins a la medul·la, se li atribueix la frase: “Si no tengués sentit de l’humor, ja fa temps que m’hauria suïcidat”.


Gandhi
Gandhi
 
En l’Espanya franquista de la dècada del seixanta, on cada dia als col·legis es cantava el cara al sol, el mallorquí Llorenç Vidal va proposar que aquesta efemèride es convertís també en una jornada escolar de reivindicació de la tolerància i dels drets humans en general. Havent mort ja Franco i després de combatre molts de recels, el Dia Escolar de la No violència i la Pau” va ser reconegut pel Ministeri d'Educació i Ciència mitjançant l'Ordre Ministerial del 29 de novembre de 1976 –l’ONU el reconeixeria el 1993.

Si vis pacem, para bellum
Gandhi, que mai no va guanyar el premi Nobel de la Pau, no devia compartir el famós adagi llatí basat en una frase de Vegeci (segle IV): Si vis pacem, para bellum (“Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta frase, però, no té cap rerefons expansionista o imperialista. S’interpreta en el sentit que la presència de les armes pot garantir, precisament, el manteniment de la pau  –se suposa que qui té una bona defensa serà respectat i no serà atacat. N’és un exemple la guerra freda: tant la URSS com EUA es “respectaven”, sabent que, davant d’una guerra nuclear, no hi havia cap guanyador atès que ambdues potències disposaven d’un gran arsenal.
 
Avui en dia, tanmateix, la frase Si vis pacem, para bellum s’aplica en sentit contrari al seu significat original. Molts de països amb pocs recursos militars han estat atacats pels més poderosos sota el pretext de la "guerra preventiva". Així doncs, sembla que l’única manera que hi hagi pau al món és que tots tenguin les seves bombes atòmiques i que tan sols hi hagi amenaces verbals que no s’arribin a materialitzar.

Símbol de la pau
Símbol de la pau

Al segle I aC Ciceró va expressar l’ideal que el poder civil predomini sempre sobre la força militar. Ho féu amb la seva cèlebre sentència Cedant arma togae (“Que les armes es retirin davant la toga”). Tanmateix, fou un ideal difícil d’aplicar. A l’antiga Roma, el Senat podria recórrer a la guerra de manera excepcional amb el Senatus consultum ultimum. Amb aquest acord es declarava que la República estava en greu perill. Aleshores s’encarregava als cònsols –o bé a altres magistrats- que vetlessin per la seva seguretat. Així se’ls autoritzava a reclutar un exèrcit, fer la guerra i imposar qualsevol càstig a ciutadans i aliats. Alguns consideraren aquesta mesura il·legal. Va ser utilitzada per primera vegada el 121 aC contra Gai Semproni Grac, tribú de la plebs. L’últim afectat va ser Marc Antoni el 43 aC.

L’actual significat de la cita Si vis pacem, para bellum porta a l’escriptor libanès Elias Khoury a parlar de la banalitat de la guerra. Així ho explica en el fantàstic llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011) del periodista Adolf Beltran:
 
“La història de la Humanitat fins ara és la història de la banalitat de la guerra. Hem fet la guerra i després de cada guerra en adonem que va ser un error –“Oh, que estúpids que vam ser!”-, però ho repetim una vegada i una altra. Es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom pensava que ja n’hi havia prou, que aquella era l’última, i entre llavors i avui s’han fet moltíssimes guerres: Vietnam, Cambodja.... I després de la caiguda del mur de Berlín també algú va suggerir que la història s’havia acabat, tancat, i tot d’una la història es va reobrir a Iugoslàvia. I tenim la guerra a l’Iraq..."
 
Quanta raó!
Quanta raó!

Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. 

Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l'antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( "per la força de les armes").

Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d'una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l'enemic. Era el lloc on l'enemic havia "girat" (τρέπω) l'esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.

Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l'armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d'haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l'obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.

Spolia opima
Spolia opima

En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire ("ferir"), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).

El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot,  és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.

L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)
L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)


Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).

Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l'alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.

Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora

“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies...”

Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D'aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l'adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.

L’origen de l’expressió SOS
SOS és la representació alfabètica d'un senyal de socors sonora en codi Morse: tres curts, tres llargs, tres curts (· · · - - - · · ·). Els alemanys van començar a utilitzar aquesta seqüència el 1905. Poc després es va aprovar internacionalment, de manera que se li hagué d’assignar unes lletres. L’opció triada va ser SOS, que els angloparlants associaren amb frases com Save our souls o Save our ship (“Salveu les nostres ànimes” o “Salveu el nostre vaixell”). En aquest cas, més que un acrònim, SOS és un retroacrònim. No debades, primer van ser les sigles, i després se li buscaren els mots que li podrien correspondre.

Aquí teniu una cita de Ciceró: “Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.

I una altra cita de Ciceró: “Una pau injusta és millor que la més justa de les guerres”. 

Una altra cita interessant. És de l’escriptor francès Paul Valéry (1871-1945): “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, pel profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren”.

Aquí teniu retrats de guerra a càrrec d'Otto Dix.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).


Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24".

Aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la violència.

I del "Món 3/24" tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a "La guerra i la humanitat".

Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.

Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.

Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.

Aquí teniu un recull de frases sobre la pau.

Aquí teniu expressions castellanes d'origen militar.

Aquest article parla sobre l'origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.

Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.

I aquest article perquè el colom és símbol representatiu de la pau. El violoncel·lista català Pau Casals féu un himne a la pau: "El cant dels ocells":



Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d' "Universal soldier", de Donovan:



I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: "Master of war".



Aquí teniu la cançó de Raimon "Sobre la pau":



I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d'amor?


 

 

El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






Les arrels hípiques dels derbis

Avui toca el derbi Madrid-Barça. La premsa esportiva, amb tot, prefereix parlar de "clàssic", essent així més fidel a l'etimologia del terme relacionada amb el món de l'hípica. Al 1780, lord Henry Durham, 12è comte de Derby, va organitzar una espectacular cursa de cavalls a Epsom Downs, al sud-est de Londres. Volia celebrar així el seu matrimoni amb lady Elizabeth Hamilton. Amb el temps, aquesta cursa, que encara ara té lloc a principi de juny, es convertí en una de les cites esportives més importants de Gran Bretanya, equiparable al torneig tennístic de Wimbledon.
 
La dimensió popular que tingueren els derbis hípics féu que el terme acabàs per al·ludir també als enfrontaments esportius, generalment futbolístics, de rivals de la mateixa ciutat o del mateix país anglosaxó. La resta d’Europa adoptaria aquest anglicisme a partir de la primera guerra mundial.

Cursa hípica del comte de Derby
Cursa hípica del comte de Derby
 
Etimologia d’esport
Gran Bretanya, el bressol de la competició esportiva, també seria l’encarregada de difondre la paraula esport. Fou un manlleu que féu de l’antic francès deport, que alhora contenia els ètims llatins de (prefix que indica procedència) i porto (“conduir”). Etimològicament, doncs, esport significa “sortir a fora”. Durant l’edat mitjana, però, la paraula adquirí el significat de “distreure’s”, “divertir-se”. Després, en anglès, fruit d’una afèresi, es passà de disport a sport. Amb tot això, doncs, ja podem gaudir tranquil·lament del derbi d’avui. I compte a veure cavalls en lloc de futbolistes!

La part fosca del futbol són els hooligans. Antonio José Navarro fa la següent reflexió sociològica d’aquest fenomen en un article publicat al suplement “Rar”, del diari Ara (03/07/2016):

“Les arrels del fenomen hooligan i ultra cal buscar-les en el profund simbolisme del mateix futbol: un camp (de batalla) on dos equips (o exèrcits) d’onze jugadors (guerrers), perfectament uniformats i dirigits pel seu entrenador (general), s’enfronten per guanyar, per demostrar la seva força. És una guerra sense víctimes, una possibilitat real de resoldre conflictes històrics sense morts, d’escenificar la lluita de classes sense sang, d’alliberar velles tensions racials avui condemnades. Recordem, per exemple, la rivalitat política/militar/econòmica entre les seleccions d’Anglaterra i Alemanya, entre ciutats com Madrid i Barcelona... El Sevilla FC ha sigut considerat, des de la seva fundació, el club dels señoritos, mentre que el Betis, a la mateixa capital, és l’equip dels treballadors... Els derbis entre el Tottenham Hotspur i l’Arsenal FC, veïns del nord de Londres, són la il·lustració del secular antisemitisme anglès: els primers, amb una àmplia massa social de jueus des dels seus orígens, vengen al terreny de joc les ofenses del rival, amb una forta base social de workers autòctons...”


Amb motiu d'un clàssic Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) vaig parlar sobre les etimologies clàssiques del futbol.



Articles del web relacionats:

Una de "Champions", per favor!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px