Banner Top

En nom de l'odi

Article publicat a l'Ara Balears (08/12/2017)

En nom de l’odi, l’Estat espanyol s’està carregant la llibertat d’expressió, tan essencial per a la salut d’una democràcia. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha estat l’excusa perfecta per escapçar, amb ànim de revenja, les veus dissidents amb l’statu quo. Bé ho sap bona part dels regidors de l’Ajuntament de Reus. Estan imputats per un presumpte delicte d’odi per haver votat a favor d’un text que denunciava la violència policial de l'1 d'octubre, el dia del referèndum. Segons la fiscalia (és a dir, el govern espanyol), la publicació d’aquell manifest va motivar les protestes que hi va haver dies després davant dels hotels on estaven allotjats diversos agents.
 
En la diana de l’actual hipersensibilitzada fiscalia també hi ha vuit mestres de la Seu d’Urgell que a les seves classes varen debatre sobre la repressió policial de l’1-O. Un jutge ha tirat endavant la causa perquè alguns dels alumnes (fills de la Guàrdia Civil) varen patir humiliacions al pati. Hi ha, però, més motius per pensar que l’estat de dret s’ha convertit en un estat de setge. L’humorista Eduard Bisoca i el director de la revista satírica “El Jueves” ja han estat citats a declarar per fer acudits ofensius sobre la policia espanyola. I a Twitter segons quines “injúries” també són perseguides.

La mare constitució
La mare constitució
 
Amb l’espasa de Dàmocles del 155, el delicte d’odi s’ha convertit en una arma repressiva sense base jurídica. No debades, el codi penal espanyol, en el seu article 510, és ben clar a l’hora d’especificar els col·lectius que poden ser objecte d’aquest delicte. Estipula que seran castigats els qui promoguin l’odi “per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.

Així doncs, el delicte d’odi va néixer per protegir les minories i no per defensar els interessos del “nacionalhispanisme”, la “versió cultural del nacionalcatolicisme” en paraules de l’escriptor Francesc Serés. Ara, però, s’han revertit els objectius. Que ho preguntin, si no, al grup de neonazis que l’11 de setembre de 2013 varen assaltar el centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment el seu ingrés a presó mentre no es resolguin els recursos d’empara contra les penes de gairebé quatre anys de presó que els va imposar el Suprem. El TC considera que posar-los entre reixes ara podria ocasionar-los “un dany irreparable” en el supòsit que després se’ls pugui concedir l’empara que demanen. Quanta exquisidesa judicial!

 
Amb aquesta condescendència institucional, a “Francoland” any rere any els feixistes poden celebrar impunement el 12 d’octubre proferint qualsevol mena d’insults i amenaces contra dirigents catalans elegits democràticament. També els surt gratis pegar pallisses en mobilitzacions com la del Nou d’Octubre a València. Mentrestant, el Ministeri de l’Interior, superat per la realitat catalana, ja ha obert una pestanya nova al seu web destinat a delictes d’odi. Amb l’epígraf “Situació a Catalunya: protecció de víctimes”, anima a denunciar els catalans sospitosos de “delictes d’odi” envers qualsevol mostra d’espanyolitat. Berlanga podria fer una gran pel·lícula amb aquesta doble vara de mesurar tan surrealista.

Podemos desconcertant
Podemos desconcertant
 
L’Estat espanyol encara no pot assumir la humiliació que va patir l’1-O. Havia promès que el referèndum no se celebraria i que no hi hauria paperetes ni urnes. I la realitat l’hagué d’afrontar amb porres. Ara el Govern de Rajoy, tancat al diàleg i parapetat en la via penal, s’ha confabulat amb el periodisme d’Estat i amb la resta de partits unionistes per demonitzar l’independentisme. Invoca l’article 155 per aniquilar els heretges de la gran nació espanyola. Així, en nom de la por, s’està produint una persecució ideològica en tota regla. Amb l’amenaça de la presó, s’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. La discrepància és un sacrilegi i el groc, el color que clama per la llibertat dels presos polítics, un anatema.
 
Avui el mal interpretat delicte d’odi forma part de la campanya de manipulació del llenguatge tan propi dels estats totalitaris. Qui controla el llenguatge contra la realitat. Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis encara són a la presó perquè, segons el  jutge Llarena, “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, en cas de reiterar-se, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que se’n vegin afectats”. Quina gran “explosió” de cinisme!
 
Aliè a tota aquesta anormalitat es manté Pablo Iglesias. Segons el líder de Podemos. “l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme”. També podria dir que, si hi ha violadors, és perquè les dones provocatives els desperten els seus instints més baixos. Tal com deia recentment un tuitaire, “és una pena que tant de feixisme no desperti l’esquerra espanyola”.

Aquí teniu el fantàstic gag de Polònia de Soraya Sáenz de Santamaria vestida de Frozen:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/05/2017), reflexion sobre l'odi:



Articles del web relacionats:

La mare llibertat
Francoland?
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme

Les víctimes silenciades d'IB3

Article publicat a l'Ara Balears (27/09/2015)

El desè aniversari d’IB3 ha passat sense pena ni glòria, cosa que evidencia una vegada més la desídia dels seus gestors. És una vertadera llàstima que s’estigui desaprofitant un instrument de luxe per vertebrar una comunitat tan malmenada i acomplexada culturalment com la nostra. N’hi ha que, davant d’alguns programes del tot insultats o de pseudoperiodistes que bravegen de la seva mediocritat, en tenen suficient per demanar el tancament de l’ens autonòmic sense tenir en compte la professionalitat de la resta dels seus treballadors. Ells són, en realitat, les vertaderes víctimes silenciades d’un projecte que va néixer de la megalomania de l’expresident Jaume Matas i que ara, salvant comptats espais, s’ha reconvertit en un canal temàtic (“Canal Cocina”?), de servei impúdic, per culpa de la ineficàcia dels nostres polítics.

Durant
aquests deu anys els treballadors d’IB3 n’han vist de tots colors, tant amb governs del PP com del Pacte de Progrés. Ha imperat el discurs de la por per part de directius de nul·la intel·ligència emocional que, un cop consumada la seva política de terra cremada, han vist premiada la seva manifesta ineptitud amb altres càrrecs de responsabilitat que pagam tots nosaltres. I mentre tot això passava l’oposició callava a l’espera que arribàs el seu torn en aquest serial de “Can Boom”. Així, l’ens autonòmic ha esdevingut una païssa on cada partit ha col·locat els “seus” tan sols amb ànim propagandístic – tanmateix, això no ha servit de res atesos els tres canvis de govern que hi ha hagut aquesta dècada.

Ara els treballadors d’IB3 estan igual de desesperançats amb el nou de govern progressista, que, tres mesos després de les eleccions, continua sense donar senyals de vida –es deu haver quedat adormit amb les desfasades pel·lícules de l’oest de sobretaula que tant agraden a la nostra televisió pública. El crit d’alarma l’ha fet l’encara director general de l’ens, Josep Codony, digitat pel PP, que, atesa la seva dubtosa formació, mai no s’hagués imaginat guanyar tants de doblers amb els nostres impostos. Ha estat ell qui, davant tothom, ha deixat en ridícul els seus nous protectors, nomenant pel seu compte un nou director de la televisió, el realitzador Antoni Bauzá, “alma mater” de l’inoblidable programa “Nit de Bauxa”, de Canal 4.

IB3, la nova intereconomia balear
IB3, la nova intereconomia balear

Davant tal humiliació –Codony no vol dimitir per poder cobrar l’atur-, una poruga i anodina esquerra ja ha posat fil a l’agulla. Tot apunta, però, que la tan promesa redefinició de l’actual model audiovisual només suposarà el canvi de la cúpula directiva d’IB3. Ja ho recordava molt encertadament fa una setmana, a l’Ara Balears, el periodista Rafel Gallego: “Canviar-ho tot perquè no canviï res”, en al·lusió a una cèlebre frase de l’obra “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

La gestió d’IB3 és el millor exemple de la manca d’empenta d’aquest flamant govern, que tantes expectatives havia generat. El PSIB continua exercint de “casta” abonada al nepotisme, Més ja ha desertat de les seves funcions aclaparat per una responsabilitat inesperada i el novell Podemos encara no sap a què juga. Els grans damnificats de tanta deixadesa i incompetència són uns votants estafats i uns treballadors que, tanmateix, sempre s’han sentit maltractats mentre es dilapidaven milionades per alimentar la insaciable fera mediàtica. És ben hora que algú els comenci a valorar com pertoca. Hi ha massa paràsits que els anul·len!

Per recuperar la seva raó de ser –la de servei públic-, la nostra desprestigiada IB3 necessita està en mans de professionals de la comunicació i no de polítics servils –el moment més surrealista fou quan, en la passada legislatura, el vicepresident Antonio Gómez, guarda forestal de professió, hagué d’assumir de manera provisional el càrrec de director de l’ens. Si no hi ha un fort canvi de timó, el vaixell que ara tothom critica s’acabarà d’enfonsar i després tot seran lamentacions. Ara, però, sembla que la prioritat de l’executiu de Francina Armengol és crear una “imprescindible” facultat medicina –si s’ha de gestionar com IB3 estam ben arreglats! Així doncs, no ens queda altra que resignar-nos a ser, com alguns volen, unes illes de pandereta. El PP ja es torna a veure en el Govern d’aquí quatre anys. Els haurem de donar la benvinguda com es mereixen: “Uep! Com anam?”

Articles relacionats: Ànims, companys d'IB3! (Ara Balears, 13/10/2013)

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px