Banner Top

L'ombra d'Auschwitz

Article publicat a l'Ara Balears (08/05/2016)

Auschwitz remou consciències. La visita al major camp d’extermini nazi en terres poloneses et glaça la sang. A mesura que passeges pels seus barracons i per les sales del seu museu t’assalten els crits de desesperació de les més d’un milió de persones que hi moriren. Costa pensar que tant d’horror sorgís d’un poble tan culte com l’alemany. Aleshores, desconcertat, cerques una resposta consoladora en un guia de veu compungida que s’esforça per mantenir viu el record de les víctimes de la cara més fosca del nostre continent. I la seva resposta encara et genera més impotència. Malgrat que costi de creure –diu-, molts ciutadans alemanys desconeixien el destí final d’aquells jueus que els nazis treien de les seves llars.

Un cop a casa, la magnitud de la tragèdia fa que et documentes més i descobreixes que el debat entre els historiadors continua viu. Setanta-un anys després de l’alliberament d’Auschwitz, no falten els qui defensen que hi havia alemanys que sabien d’aquella ignomínia, però que preferiren ignorar-la. D’altres, en canvi, són de l’opinió que molts la desconeixien. No debades –insisteixen-, la majoria de camps d’extermini estaven fora d’Alemanya.

Camp de Buchenwald
Camp de Buchenwald

Ara l’ombra del drama d’Auschwitz plana sobre els diferents campaments de Turquia, el pati del darrere de l’Europa civilitzada. Allà malviuen 72.000 refugiats sirians –molts són nins- després que el passat 18 de març la Unió Europea signàs el ja conegut com a “pacte de la vergonya”. Empegueït per les escenes de dolor viscudes a Idomeni, a la frontera entre Grècia i Macedònia, Brussel·les ha volgut descarregar el pes de la seva mala consciència en un país poc segur que no coneix molt bé què són els drets humans. El favor ens costarà 6.000 milions d’euros que, en un principi, s’han de destinar a l’atenció dels refugiats.

El “pacte de la vergonya” ignora l’article 33 del Conveni de Ginebra sobre refugiats que imposa als estats la prohibició d’expulsar o retornar una persona al territori de qualsevol país on la seva vida o la seva llibertat es trobin amenaçades. Entre d’altres coses també estipula que “per cada sirià retornat es reubicarà un altre sirià en algun dels països membres”. Això ja està provocant que milers de sirians arrisquin la vida al mar amb l’única intenció de ser deportats i aconseguir així que alguns dels seus familiars puguin viatjar de manera segura a Europa. L’agreujant de tot plegat és que Turquia presta suport logístic a diverses faccions terroristes que alimenten la guerra de Síria, la terra dels que ara ningú no vol.

Així funciona Europa
Així funciona Europa

Avui, doncs, ja no tenim excusa per horroritzar-nos. Alguns, en el cas d’ Auschwitz, s’escudaren en la suposada ignorància de la ciutadania alemanya d’aleshores. El drama, però, actual dels refugiats amuntegats a Turquia ens l’ensenyen cada dia les televisions mentre dinam. Compta, per tant, amb la nostra complicitat i amb el vistiplau d’una Unió Europea que només pot maquillar tanta ineptitud amb el seu himne de fraternitat mundial, l’Oda a l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven –paradoxalment l’Alemanya nazi també va utilitzar aquesta oda per a celebrar grans esdeveniments públics i de propaganda.
 
Demà, 9 de maig, celebrarem amb molt d’estupor el Dia d’Europa. Recordarem que fa 66 anys Robert Schuman, aleshores ministre francès d’Assumptes Exteriors, va fixar les bases de la Unió Europea sota dos principis bàsics: la pau i la solidaritat. Avui, però, la realitat ens deixa en evidència. El sentiment de decepció és el mateix que va retratar l’escriptor austríac Stefan Zweig en la seva obra El món d’ahir. Publicat pòstumament el 1944, el llibre contraposa el món aparentment tranquil de finals del segle XIX amb l’horror de la Primera i la Segona Guerra Mundial. L’ascens del nazisme obligà Zweig, d’origen jueu, a exiliar-se al Brasil. Allà, el 1942, juntament amb la seva dona, es va suïcidar, tement-se el pitjor per a la humanitat.

El nou escenari d'Europa
El nou escenari d'Europa
 
Zweig se n’anà d’aquest món sense veure el triomf de les forces aliades i l’alliberament d’Auschwitz. Ara, però, segur que estaria igual de trist davant el nou auge dels partits d’ultradreta en un continent que es comporta com doctor Jekyll i Mister Hyde. No hi ha dubte que l’actual crisi humanitària dels refugiats sirians revela una altra crisi. Ja ho deia Einstein: “La veritable crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions”. Mentrestant, demà, Dia d’Europa, les nostres institucions ens tornaran a entabanar amb discursos vacus.

Gran pregunta
Gran pregunta

En aquest enllaç teniu més informació sobre el "pacte de la vergonya".

Aquí teniu el testimoni de Brunhilde Pomsel, morta el gener de 2017 a l'edat de 106 anys. Ella va ser secretària del ministre nazi de propaganda, Joseph Goebbels. En aquest documental assegurà que mai no va saber res dels horrors de l'holocaust:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

I aquí teniu una entrevista a Primo Levi, supervivent d'Auschwitz:



Per entendre el drama dels refugiats, us recoman aquest reportatge titulat "Humans" d'IB3 Televisió:



Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
El rapte d'Europa

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu la reflexió del tot pessimista que feu l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942) al seu amic, també escriptor, Joseph Roth (1894-1939): “No podem oblidar que vivim en un món crepuscular, i hem de ser feliços si, mentrestant, anam sobrevivint”.

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)


Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

A Hegel se li atribueix una frase interessant: "L'única cosa que aprenem de la història és que l'ésser humà no aprèn res d'ella".

Aquí teniu un article del filòsof Antoni Aguiló titulat "Escopint sobre Condorcet", que també parla sobre el mite del progrés.

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".



jirafa llamas dali""Girafa cremant" (Dalí, 1937. Es tracta d'un motiu apocalíptic, on el pintor surrealista deixa entreveure tota classe de facetes psicològiques relacionades amb la política, la guerra i l'home)

Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs:La humanitat progressa i progressarà: si recula, és per agafar empenta. A algunes generacions els pot semblar que no, que anem enrere. Si algú et diu "anem malament", sempre depèn de l'escala amb què s'ho miri. Ara estem millor que fa cent anys i molt millor que fa mil anys”.

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Així s'imaginava el present el científic Isaac Asimov.

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):


Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px