Banner Top

El desolador triomf de la soledat

Article publicat a l'Ara Balears (30/03/2018)

Una de les característiques de la cultura moderna és la soledat. L’home primitiu no la coneixia. La gent cercava refugi en l’escalfor de la família, la tribu. Es tenia consciència que tots naixem en la precarietat d’un part, fràgils i malaltissos. Es necessitava l’aixopluc de la comunitat per sobreviure. Avui, però, en la “generació del jo”, impera l’hiperindividualisme. Naixem sols, vivim sols i morim sols. Bé ho saben a Suècia.
 
El 2015 s’estrenà La teoria sueca de l’amor, del cineasta Italo-suec Erik Gandini. El film parla sobre la plaga de la solitud en el país escandinau, que molts consideren perfecte, un dels grans models de la societat del benestar. Tot començà als anys setanta arran d’un projecte polític. Els socialistes d’Olof Palme es marcaren com a objectiu l’autonomia del l’individu fora de l’asfixiant estructura familiar tradicional. Propugnaren que totes les relacions humanes autèntiques s’han de basar en la independència fonamental entre les persones. Havia arribat el moment d’alliberar les dones dels homes, els ancians dels seus fills, i els adolescents dels seus pares. Aquest revolucionari ideari quedà plasmat en el manifest La família del futur.

Paraules de Marlyn Monroe
Paraules de Marlyn Monroe
 
Després de quaranta anys i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, tanta autonomia ha portat un entotsolament de conseqüències dramàtiques. Avui, a Suècia, la meitat de la població ja viu sola. És el percentatge més alt del món. Cada ciutat del país té un departament especialitzat a entrar en pisos de gent que ha mort sola. Poden trobar un cadàver amb més de dos anys en estat de descomposició sense que cap veïnat se n’hagi temut. Els funcionaris investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Molts d’aquests difunts fan servir l’autogir, un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens doblers al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis de lloguer no donaran cap alerta. Així, mors sol, però continues pagant factures.
 
Els suecs creuen que la felicitat consisteix a no necessitar ningú. Allà és l’Estat qui sosté la societat i no a la inversa, com passa a casa nostra. Així, perquè la gent es pugui autorealitzar professionalment, l’Estat, a través d’escoletes i tot tipus d’ajudes, substitueix la família i els amics com a xarxa de protecció. I, enmig d’aquest panorama d’autosuficiència absoluta, no atura de créixer el nombre de mares solteres que recorren a la inseminació artificial. Volen fills, però no parella.

Paraules de Danns Vega
Paraules de Danns Vega

Els experts insisteixen que la soledat pot perjudicar seriosament la salut: altera el son i el sistema immunològic i augmenta el risc d’estrès i d’infart. A més -diuen-, sentir-se tot sol és com fumar quinze cigarros al dia. Curiosament, Suècia, com la resta de països escandinaus amb un altíssim nivell socioeconòmic, és on es registra un dels índexs més elevats de suïcidis.
 
En tot cas, cal diferenciar la soledat volguda -necessària i terapèutica per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i per conviure en societat- de la imposada, de la que ens arriba en contra de la nostra voluntat. Tampoc no és el mateix soledat que individualisme. De fet, no totes les soledats són individualistes, ni tots els individualismes són solitaris. A Suècia, però, la soledat és el drama de la vellesa. I l’epidèmia ja és global. “La soledat es muy hermosa... cuando se tiene alguien a quien decírselo”, escrigué Bécquer.
 
Tanmateix, no som davant d’un canvi moral. Són els efectes del capitalisme ferotge, que ha volgut identificar modernitat amb desinterès familiar. Paradoxalment, tot plegat passa en temps de la hiperconnexió que proporcionen Internet i les xarxes socials. Avui la sociabilització de l’homo tecno-mercator es fa prescindint del contacte físic, d’una abraçada amb un “Hola”, un “Com estàs?” o un “Què fas?”. “Empantallats”, vivim abocats a la deshumanització.

Paraules de Henry Bataille
Paraules de Henry Bataille

Al Regne Unit l’entotsolament de la gent gran ja és un assumpte d’Estat. L’executiu de Theresa May acaba de crear el Ministeri de la Solitud -res a veure amb el Ministeri de la Felicitat de Butan, un estat independent situat prop de l’Himàlaia. Amb tot, la idea no respon a raons humanitaris, sinó econòmiques. L’exèrcit de persones aïllades en la desgràcia de la incomunicació (nou milions) costa a les arques públiques una suma inadmissible en sanitat i serveis socials. Per a molts governs occidentals, aquest problema pressupostari se soluciona endarrerint l’edat de jubilació.
 
La medicina ens ha allargat la vida, però, en alguns casos, no necessàriament ens l’ha millorada. El progrés social, la llibertat de viure tot sol i no de no haver de donar comptes a ningú, ja ha encès totes les alarmes. Hem convertit la solitud en desolació. “Ningú és una illa”. El magnífic aforisme de John Donne ha saltat pels aires. Ara el repte és conciliar autonomia amb solidaritat. Rilke ens pot esperonar: “L’amor consisteix en això, que dues soledats es protegeixin, s’acaronin i s’acullin una a l’altra”.

Aquest article parla sobre l'individualisme.

Aquí teniu la pel·lícula documental "La teoria sueca de l'amor":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/01/2017), reflexion sobre la solitud.

Molt interessant aquest capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la solitud.

Articles del web relacionats:

- El capitalisme que ens decapita
- Atletes ascetes

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px