Banner Top

Paraules amb coneixement

No podem anar per la vida sense conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), avisava una famosa sentència esculpida en el frontispici del temple de Delfos, el centre religiós més important de l’antiga Hèl·lade –en llatí aquest aforisme fou traduït com a Gnosce te ipsum. Per conèixer-nos bé a nosaltres mateixos cal mirar-nos (specio, en llatí) bé dins (intro-) nosaltres. 

La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi. I Sant Agustí d’Hipona (segle V dC), un dels pares de l’Església, tornava a insistir en la mateixa idea Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No vagis fora, torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat”). Només pouant en les nostres ànimes podrem fer realitat la frase que al segle V aC el poeta grec Píndar emprava per esperonar els atletes: “Arriba a ser allò que ets”.

 

Gnosce te ipsum.
Gnosce te ipsum.
 
El verb grec per a conèixer (γιγνώσκω) encara avui ens il·lumina molt a través d’un bon grapat de derivats: agnòstic (dit de qui declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció de l'absolut), gnosticisme (corrent filosoficreligiós, nascut al segle III dC, que es basa en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la gnosis), diagnòstic, pronòstic (o prognosi), gnoseologia (que, com a sinònim d’epistemologia, és una ciència que estudia els postulats i les hipòtesis científiques) o prosopopagnosi (incapacitat per reconèixer rostres, πρόσωπον).
 
El coneixement dóna saviesa (σοφία). I els amants (φιλέω) de la saviesa són els filòsofs. La persona que suposadament encunyà aquest terme fou Pitàgores de Samos al segle VI aC. Fins aleshores els pensadors eren coneguts com a físics. El nom al·ludia a l’objecte de les seves observacions, la natura (φύσις), la qual cosa revela que en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina. La ciència que s’encarregà d’estudiar la realitat que hi ha més enllà (μετα) del món sensible s’acabà coneixent com a metafísica -així es conegué un llibre d’Aristòtil.

Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
 
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer al segle VI aC a partir del sentiment d’admiració, perplexitat (θαυμασμός), que sentia l’home davant l’espectacle de la natura. Això va ocórrer al segle VI aC a Jònia, a les costes de l’actual Turquia. Aleshores els famosos presocràtics -anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia al segle V aC- varen començar a qüestionar les explicacions mítiques donades a determinats problemes.

Per tant, l’admiració anà de la mà del dubte. “Saber dubtar és el principi de la filosofia”, insistí Aristòtil. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.

Els grecs no situaven la ment en el cervell, sinó en el diafragma (< διαφράσσω, “separar”), el múscul pectoral encarregat de la respiració. És per això que la paraula per a diafragma (φρήν), també significava enteniment. D’ella tenim esquizofrènia (+ σχίζω, “dividir”, manca d’equilibri psicològic), frenesí (excitació extrema), frenopatia (+ παθος, “malaltia”, part de la medicina que estudia les malalties mentals) o oligofrènia, que és un tipus de retard mental (+ ὀλίγος, “poc”). La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat.

Filosofia
Filosofia

De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l'ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”,  i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.

Mite de l'auriga o del carro alat
Mite de l'auriga o del carro alat

Els set savis de Grècia
Abans de l’aparició de la filosofia, els prohoms amb una certa ascendència intel·lectual eren coneguts com a σοφοί (“savis”). Els més coneguts foren els “Set savis de Grècia”, que varen viure entre els segles VII i VI aC. Paradigmes del seny i la justícia, es tractava de gent de pau i de diàleg, constructors d’un ordre social.

Joseph Wright"El filòsof a la llum d'un fanal", també conegut com "Un ermità estudiant anatomia" (Joseph Wright, 1769)

 
El llistat oficial d’aquests homes “prudents” varia d’un autor a un altre. La seva saviesa es concentrava en màximes, moltes de les quals varen acabar esculpides en el frontispici del temple de Delfos: el mateix “Coneix-te a tu mateix (atribuït a Tales de Milet)”, “Res amb excés, tot amb mesura” (de Soló, el famós legislador atenès), “La majoria dels homes són dolents” (de Bies de Priene, també legislador), “La moderació és el millor” (del tirà Cleòbul de Lindos), “Sigues previsor amb totes les coses” (del també tirà Periandre de Corint), “Has de saber escollir l’oportunitat” (de l’estadista Pítac de Mitilene) o “No desitgis allò que és impossible" (del també estadista Quiló de Lacedemònia).

savis grecia

Els set savis de Grècia en un Mosaic de Pompeia. Museo Arqueològic Nacional de Nàpols

Consciència per a existir
Els romans tenien dues paraules per al verb “conèixer”: gnosco nosco (que seria el calc del γιγνώσκω grec) i scio. De gnosco tenim paraules com cognitiu, ignot, ignar (no saber res), incògnita, notícia, noció, notori, noble, reconèixer, ignorar, enyorar, que deriva d’ignorar (en un primer moment, enyorar significava “ignorar el lloc on es troba algú” i, posteriorment, “trobar a faltar algú”).
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior

De scio tenim ciència, neci (< ne scio, “no saber”) o consciència (< cum scientia, “amb coneixement”; és una paraula que encunyà al segle I aC Ciceró a partir del terme grec συνείδησις). El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).

Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)
Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)


La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.

Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.

A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.

llocs filosofia

Mapa dels filòsofs a l'antiga Grècia

Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.

Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència

Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". 

Paraula d'Èsquil
Paraula d'Èsquil
 

No hem de tenir por a filosofar. Ho recordava al segle III aC Epicur, el pare de l’hedonisme, a Carta a Meneceu:

“Que ningú pel fet de ser jove tingui por de filosofar, ni pel fet de ser vell se’n cansi. (…) El que diu que el temps de filosofar no li ha arribat encara o ja li ha passat és com si digués que encara no li ha arribat o que ja li ha passat el temps de la felicitat; així doncs, tant el jove com el vell han de filosofar: el vell per trobar-hi rejoveniment i alegria pel temps viscut; i el jove per guanyar serenitat i valentia de cara al futur”.

Des dels seus inicis els filòsofs es varen dedicar a contemplar al món. Al segle XIX, però, l’alemany Karl Marx va dir que ja era hora que passassin a l’acció. Així ho va afirmar a la seva obra Tesi sobre Feuerbach (1845): “Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”

“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.


Ludwig  Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge."

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin



També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):

[...] La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix [...]. La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia [...].
¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?
I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Les dones filòsofes, les grans marginades
Les dones filòsofes, les grans marginades


Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes.

Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).

Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.

Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:

"Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara't a ser escarnit qualque vegada, prepara't a ser befat per molta gent, prepara't a què et preguntin: "¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?" i "¿D'on ha sortit aquesta cella aixecada?" Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita't a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc."

Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat "Quin filòsof va dir què?"
 
Aquí teniu un article d'Antoni Aguiló titulat "No dispareu contra el filòsof".

Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.

Altres frases per a la reflexió:

  • "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge” (Ludwig Wittgenstein, 1889-1951)
  • “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (René Descartes, 1596-1650)
  • “El món no m’entén i jo no entenc el món” (Paul Cézanne, 1839-1906).
  • “La saviesa no ens ve donada, sinó que hem de descobrir-la nosaltres mateixos, en un viatge que ningú pot estalviar-nos ni fer per nosaltres” (Marcel Proust, 1871-1922).
  • "Cada persona és una illa en si mateixa, en un sentit molt real, i només podrà construir ponts cap a altres illes si està disposada a ser ella mateixa i es permet ser ella mateixa” (Carl Rogers, psicòleg nord-americà, 1902-1987).



Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica
Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica

La filosofia és l'art de preguntar. D'això parla aquest article de "Filosofar".

Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.

Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.

Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.

Aquí teniu un llistat d'anècdotes dels filòsofs més famosos.

Aquí teniu les meves intervencions a "Sapere aude", la secció de filosofia moderna del programa "Múltiplex", d'IB3 Ràdio.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?

Aquí teniu les meves reflexions sobre la màxima de Delfos "Coneix-te a tu mateix" (Gabinet de crisi, IB3 Ràdio, 31/03/2015)



I aquest vídeo del programa "Amb filosofia" està dedicat a "Fer-se preguntes":




I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l'antiga de Grècia:



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude?
-
 L'oracle de Delfos
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome

Nadal com a catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (20/12/2015)

L’escriptor britànic Graham Greene, mort el 1991, ho tenia clar: “Pens que Nadal és una festa necessària, necessitam una temporada durant la qual puguem lamentar totes les imperfeccions de les nostres relacions humanes. És la festa del fracàs, trista, però consoladora”. Certament, als més agnòstics o ateus, tot i rebutjar-ne el sentit religiós, ja els pot anar bé tenir uns dies que, en realitat, a les portes d’un any nou, ens serveixen per fer una catarsi col·lectiva. És un tornar a començar des de zero amb el millor decàleg de bones intencions.
 
Tanmateix, l’actual esperit nadalenc, que apel·la a la germanor enmig d’un bullici consumista, va ser un invent de l’escriptor anglès Charles Dickens. El desembre de 1843 publicava Un conte de Nadal, que tenia com a protagonista un vell esquerp, avar i solitari que es torna bondadós per Nadal. Aquest argument estava en consonància amb l’època en què l’obra va veure la llum. A la segona meitat del segle XIX l’Anglaterra victoriana vivia immersa dins el capitalisme de la Revolució Industrial. Era una societat marcada pels constants conflictes entre la burgesia i una classe obrera, que, en la seva emigració del camp a la ciutat, era víctima de moltes injustícies.

Un conte de Nadal
Un conte de Nadal
 
A Un conte de Nadal, Dickens, conegut com el “novel·lista de la vida popular anglesa”, va descriure les festes nadalenques com el temps en què més s’accentuaven totes aquelles diferències socials. Els pobres passaven fred i penúries al carrer, mentre que els acomodats burgesos vivien aïllats dins la seva bombolla de benestar. L’escriptor britànic va saber aprofitar bé els ingredients emotius d’amor i caritat d’una efemèride religiosa que aleshores havia perdut intensitat. El seu conte pretenia ser un toc d’atenció a les classes dirigents perquè donassin protecció als més desvalguts.
 
L’obra de Dickens va tenir un èxit inesperat. No aturà de vendre’s en Nadals posteriors i posà de moda la imatge edulcorada de carrers coberts de neu i la figura de l’arbre, tot un símbol de fecunditat originari de les zones germàniques. Es tornaren a escoltar antigues nadales i proliferaren un altre cop les targetes de felicitació. Avui encara estam hipnotitzats pel Nadal més idealitzat que ens regalà l’escriptor britànic. La felicitat, el bon humor i la companyonia sobrevinguda d’aquests dies ens reconcilien amb la condició humana i ens manté esperançats en un món millor.
 
Som fills de Dickens, però també som fills de Sísif. En la mitologia grega, els déus havien castigat la insolència d’aquest personatge amb una dura tasca a l’ultramón. Havia d’empènyer una roca enorme fins al cim d’una muntanya; un cop a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, rodolava i aquella ànima en pena havia de començar de bell nou amb el seu etern suplici. A la vida real tots nosaltres també som petits Sísifs que empenyem, amb esforç i sacrifici, la pedra dels nostres somnis particulars. En caure, amb l’inici del nou any, no ens queda altre remei que tornar-la aixecar i autoenganar-nos que aquesta vegada sí que podrem. És la història de l’etern retorn.

L'etern càstig de Sísif
L'etern càstig de Sísif
 
Graham Greene prengué bona nota del trist missatge d’aquest mite grec. Amb tot, considerà que les plàcides festes nadalenques són l’excusa perfecta per donar-nos una nova oportunitat. Any nou, vida nova! Toca fer examen de consciència i el punyent record dels que ja no hi són ens ha de fer valorar més les nostres vulnerables i efímeres existències. Per una qüestió de supervivència, necessitam miratges en el desert, l’escalfor humana i la idea de pertinença a una família, a una comunitat, tot i les seves imperfeccions i hipocresies. Són les nostres millors vitamines per digerir tantes frustracions.
 
Un cop, doncs, celebrada la catarsi col·lectiva amb dinars i misses nadalencs, tornarem a aixecar-nos. Amb la feixuga motxilla de les il·lusions perdudes a les espatlles, remuntarem el nou any amb un renovat propòsit d’esmena. Tanmateix, encara que la vida mai no serà com voldríem, no ens ha de fer por ser fills de Sísif. Pitjor és estar amb les mans plegades. Nadal només dóna oxigen a aquells que intenten tirar endavant sota el reparador influx del conte de Dickens. Per no defallir davant l’impacte de la crua realitat, també ens podem fer nostres les paraules de John Lennon, un altre clàssic per aquestes dates d’emocions desbordades: “Al final tot sortirà bé perquè, si no ha sortit bé, és que encara no és el final”. Molts d’anys!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/12/2016), reflexion sobre l'esperit nadalenc en l'era de la postreligió: 




Articles relacionats:
La mort de Déu
El sentit tràgic de la història
La degradació humana
-
 Els orígens del cristianisme

Josep Carner (1884-1970) tenia clar que un nou any és un nou engany. Així ho manifesta en un cèlebre poema seu:

Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s'esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l'estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
 
 

I, per acabar, un poema de Miquel Martí i Pol (1929-2003):

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.


Aquí teniu altres poemes de temàtica nadalenca seleccionats per Jordi Llavina.


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px