Banner Top

L'Arcàdia perduda

Article publicat a l’Ara Balears (18/11/2013)
 
“Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”. Aquestes foren les paraules amb les que el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s’instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d’aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques, al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l’historiador Polibi ja l’havia idealitzada com un locus amoenus, un lloc ple de pau i harmonia.

1437475303 776105 1437594473 sumario normal

Robert Graves en el seu "locus amoenus" mallorquí

 
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l’Arcàdia perduda, sinó també a l’Edat d’Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d’aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l’escriptor anglès trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi, l’obra que li reportaria més fama internacional.

Robert Graves (1895-1985)
Robert Graves en el seu estudi de Deià Can Alluny (1895-1985)

En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l’imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d’haver actuat de manera poc honrosa –ara ja sabem, doncs, quin és l’origen de l’actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.

51CWKZW64GL. SX307 BO1,204,203,200

Llibre de memòries del fill de Robert Graves

 
El polític asturià va saber aprofitar el seus set anys de confinament insular per prendre consciència d’una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l’obra, titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza, que presentà el 1804 en un concurs convocat per la “Sociedad Patriótica” de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l’ensenyament de la “lengua mallorquina” en un temps marcats pels Decrets de Nova Planta: “Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines”.  

Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811)
 
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustra, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d’antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
 
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sisí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Dario o Santiago Rossinyol, autor del sobrenom “l’illa de la calma”.

Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
Son Marroig (Valldemossa), l'Arcàdia perduda de s'arxiduc
 
La faceta més humanística de s’arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen (“Les Balears”), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l’obra guanyà una medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Des d’aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Els intel·lectuals tampoc no ens perdrien de vista. “Mallorca es un lugar parecido a la felicidad”, escriuria el 1926 l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, tot recordant les seves dues estades a l’illa entre 1919 i 1921.

Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat el 1985 després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social cada cop més pressionada per les institucions a desertar d’uns trets d’identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d’aquella Arcàdia perduda que “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”.

No us podeu perdre aquest documental sobre Robert Graves de la sèrie de TVE "Baleares, un viaje en el tiempo".

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Aquest article parla de l'edèn mallorquí de Robert Graves.

Articles del web relacionats:
Mallorca amb ulls d'un Graves
-
 L'arxiduc Lluís Salvador, el primer ecologista de les Balears
-
 El Jovellanos catalanòfil més desconegut
A la recerca del paradís perdut
Què és la felicitat?
- Adéu, paradís
Siau qui sou
Quan Mallorca era Hollywood
- Serra Tramuntana, patrimoni de la Humanitat

Bous bucòlics

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Exemple d'escriptura bustrofèdica
Exemple d'escriptura bustrofèdica


Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

 

Sacrifici d'un bou
Sacrifici d'un bou

Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)
Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Vaca grassa
Vaca grassa
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Articles del web relacionats:
El mite dels toros
- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
- Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px