Banner Top

L’origen grec del maleït plàstic

El plàstic que inunda les nostres vides té poc més d’un segle de vida. Així ho recorda el periodista Víctor Farradellas en el reportatge El plàstic, miracle del segle XX, problema del XXI, aparegut al número 207 la revista Sàpiens (juny de 2019). La paraula plàstic va néixer a la segona meitat del segle XIX a partir del verb grec πλάσσω (“modelar”). La primera patent d’aquest material data del 1862 i correspon al químic anglès Alexander Parkes. Tanmateix, qui li va saber treure rèdit econòmic va ser el nord-americà John Wesley Hyatt.

El 1869 una empresa de Nova York va anunciar que oferia 10.000 dòlars a qui, en la fabricació de les bolles de billar, fos capaç d’aportar un substitut vàlid a l’ivori dels ullals d’elefant. Hyatt respongué a la crida amb un material fet de cel·lulosa. Aquell nou material no anava malament per fer bolles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. Calia, doncs, millorar-lo. El 1907 Leo Baekeland, un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, va idear la baquelita, el primer plàstic plenament sintètic.

billar

 

La baquelita va servir per fer tot tipus d'objectes, a part de bolles de billar: juguetes, aparells de telèfon i de ràdio, ornaments... Era un bon aïllant i un material resistent i ideal per a la producció en massa. Va anar molt bé sobretot per recobrir els cables elèctrics en un moment en què Estats Units s’estava electrificant a marxes forçades.

Durant la Segona Guerra Mundial el plàstic fou molt emprat per a material militar (paracaigudes, cordes, uniformes, cascs o finestres d’avions). Aquell invent oferia molts avantatges. Permetia preservar els recursos naturals de l’explotació massiva i a la vegada abaratia costos. D’altra banda, la seva eficiència era indiscutible. Els pilots abatuts que sobrevivien se sentien més segurs amb les finestres de plexiglàs que amb les de vidre.

Aliat de la societat de consum
Després de la guerra, el plàstic es convertí en un gran aliat de la nova societat de consum: entrà en la indústria automobilística com a substitut del ferro; en la paqueteria, desplaçà el paper i el vidre; i, en la decoració, els mobles ja no estaven fets de fusta. Amb els anys, però, el moviment ecologista declararia la guerra a aquell invent revolucionari. No debades, el problema principal que plantegen els residus plàstics és que la seva resistència i durabilitat fan que siguin necessaris segles per degradar-se. Així, tenim fenòmens com la gran illa artificial de plàstic, de la mida de l’estat de Texas, que flota a l’oceà Pacífic, davant les costes de Califòrnia (USA).

Els residus plàstics també poden tenir greus conseqüències en la nostra salut. Tanmateix, els plàstics continuen essent una part essencial de l’actual estat del benestar/consumisme. Sense ells no hi hauria mòbils, cables elèctrics i bona part dels instruments que ens poden salvar la vida en un quiròfan. Avui només es recicla un 9% del total del plàstic mundial.

Altres derivats de πλάσσω (“modelar”) són plasma, líquid amb què es forma l’ésser viu, i rinoplastia, reconstitució de l'apèndix nasal (ῥις) mitjançant una intervenció quirúrgica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Articles del web relacionats:
El despertar de la consciència ecologista (Secció "Turista de coa d'ull", Num. 8, 16/09/2018)
Paraules de la terra
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
Etimologies botàniques

ETIQUETAT COM

L'Atlàntida andalusa?

Extracte del reportatge publicata a la revisa Sàpiens de juny de 2018 (Núm. 195)
 
Fa vint anys que un grup de científics indaga sota les maresmes del Parc de Doñana a la recerca de les restes de l’Atlàntida, la mítica illa de Plató. A mitjans del segle XX, en aquesta mateixa zona, es va descobrir la primera gran civilització de la península Ibèrica: Tartessos.
 
Es diu a l’Antic Testament que, en el segle X aC, les naus de Salomó, el rei d’Israel, viatjaven cada tres anys a un lloc llunyà i misteriós anomenat Tarsis d’on obtenien or, plata, marfil, micos i galls dindi. Alguns historiadors creuen que aquest poble remot amb qui els semites mantenien relacions comercials eren els tartessis, una civilització rica i avançada que hauria florit més enllà de les columnes d’Hèrcules; és a dir, a l’estret de Gibraltar, entre el 1000 i el 500 aC, i que avui ja se sap clarament que va ser la primera civilització de la península Ibèrica.

Amb tot, l’aura mítica dels tartessis ha acompanyat multitud de viatgers i arqueòlegs, ja des de l’antiga Grècia. El grec Heròdot és la primera font fidedigna que tenim sobre els tartessis i ens detalla el nom d’almenys un dels seus reis: Argantoni, que significava ‘home de plata’ en al·lusió a un dels minerals que extreien. Per la seva banda, l’escriptor romà Ruf Fest Aviè també va parlar de Tarsis al seu Ora marítima, un poema en el qual es descriuen les costes mediterrànies.

andalucia atlantida

L'Atlàntida podia estar situada al Parc de Doñana (Cadis)

Per a més informació consultau la pàgina web de Georgeos Díaz-Montexano, president emèrit de la Scientific Atlantology International Society (SAIS). Porta més de vint anys compilant informació per demostrar que l’Atlàntida està situada al Parc Natural de Doñana. Té més d’una trentena de llibres escrits sobre el tema i recentment ha assessorat diversos documentals del National Geographic.

Ibèria franquista

Extracte del reportatge publicat al núm. 190 (Gener 2018) de la revista Sàpiens, amb l'assessorament del professor Alberto Prieto.

El franquisme es preocupà molt de fer una recreació patriòtica i providencial de la historiografia antiga de la Península Ibèrica. L’objectiu era que el relat del passat reforcés l’eslògan d’ “una unidad de destino en lo universal”. Així, personatges com Viriat, Indíbil o Mandoni foren vistos com a exemples de la tenacitat i coratge de la “raza española”.
 
“Qui controla el passat controla el futur, qui controla el present, controla el passat”. Aquesta és una de les cites més cèlebres de 1984, l’al·legat contra els autoritarismes del segle XX que va escriure el 1949 el periodista britànic George Orwell. Com no podia ser d’altra manera, Franco també la convertí en la màxima premissa dels seus trenta-sis anys de dictadura. Després d’haver-se desfet de la Segona República, el Caudillo es proposà reinventar el passat per retornar als espanyols els seu orgull patri. El mateix ja havia fet al segle I aC  Octavi August amb l’obra propagandística Eneida, escrita per Virgili.
 
A l’hora de bastir la seva pròpia visió integrista de la història, el franquisme s’aprofità de la feina ja feta per estudiosos de la segona meitat del segle XIX. La maquinària propagandística, amb tot, s’activà el 1941.  El dictador havia aconseguit que el museu del Louvre de París li retornés el bust de la Dama d’Elx. Es tractava d’una de les peces més emblemàtiques de la història de la Península Ibèrica (veure desglossat). La seva recuperació permetia al règim, àvid de símbols d’un passat gloriós, treure pit. La falta de fonts directes i fidedignes donava ales a una fàcil manipulació dels orígens de la “raza” espanyola.
 
La historiografia franquista assignà als celtibers de la Dama l’Elx l’origen comú de la consciència nacional. Foren localitzats geogràficament a la zona del que posteriorment seria el regne de Castella. L’objectiu era demostrar que Castella havia estat sempre l’element aglutinador de “la unidad”. A més, amb la seva elecció s’esborrava del mapa qualsevol protagonisme de la resta de nombrosos tribus que habitaven la península abans de l’arribada dels cartaginesos i dels romans. Als celtibers se’ls conferí una unitat política i cultural que, als ulls del règim, havia estat clau en la resistència a les agressions exteriors [...].

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Articles de web relacionats:
- El feixisme i l'antiga Roma

Llistat de publicacions a Sàpiens

Sàpiens

Agost 2018 Presos a Formentera Núm. 197

Juny 2018  L'Atlàntida andalusa? Núm. 195

Gener 2018 La Ibèria franquista Núm. 190

Maig 2016 Per què Amèrica no es diu Colúmbia? Núm. 168

Gener 2016 La conquesta mallorquina de les Canàries Núm. 164

Setembre 2015 L'esplendor medieval del català Núm. 160

Desembre 2014 Per què som cristians? Núm. 150

Maig 2014 Que corruptes que són, aquests romans! Núm. 142

Setembre 2013 Grecs a la Mediterrània. Núm. 133

Març 2013 Fumata blanca, la història del consens papal. Edició digital.

Setembre 2012 Ramon Llull, el doctor il•luminat. Número especial.

Juliol 2012 Etruscs, els mestres oblidats de Roma. Núm. 118.

Febrer 2012 El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any. Núm. 113.

Novembre 2011 Imperi bizantí. L’edat d’or de Constantinoble, capital del món. Núm. 110

Setembre 2011 Atenes, la primera democràcia. Núm. 107

Juny 2011 Serra de Tramuntana, patrimoni de la humanitat (edició digital Sàpiens, 28 de juny)

Gener 2011 L’oracle de Delfos. Núm. 99

Maig 2010 La guerra de les biblioteques de l’antiguitat: Alexandria i Pèrgam. Núm. 91

Abril 2010 Els museus de l’espoli. La polèmica constitució del fons arqueològic dels principals museus europeus. Núm. 90

Març 2010 Heròdot, el primer periodista de la història. Núm. 89

Març 2010 Ramón Franco, el germà rebel del dictador. Inclou entrevista amb l’historiador Paul Preston. Núm. 89

Febrer 2010 Nefertari: poder i seducció a l’Egipte faraònic. Núm. 88

Desembre 2009 Entrevista a l’arabista Guillem Rosselló Bordoy. Núm. 86

Agost 2009 Quan Mallorca era musulmana. Núm. 82

Abril 2009 La pederàstia a la Grècia clàssica. El tabú més ben guardat de la civilització hel•lènica. Núm. 78

Març 2009 Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Núm. 77

Gener 2009 Les històries que amaguen les estrelles. L’origen mitològic dels signes del zodíac a l’antiga Grècia. Núm. 75

Desembre 2008 Va ser Atenes una democràcia? Núm. 74

Setembre 2008 Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història. Núm. 71

Juny 2008 Joan March, història d’un suborn. La conxorxa que va deixar Espanya fora de la Guerra Mundial. Núm. 68

Abril 2008 L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres. Núm. 66

Abril 2008 Eivissa 1968: Franco contra els hippies. Núm. 66

Març 2008 Quan Menorca era britànica. Núm. 65

Juliol 2007 Vercingètorix: el vertader Astèrix. El líder de la tribu celta que va inspirar Uderzo i Goscinny. El reportatge inclou entrevista a Uderzo. Núm. 57

Juny 2007 Quan les illes eren independents. 1276-1349: setanta-tres anys de Regne de Mallorca. Núm. 56

Maig 2007 A la recerca de la llengua mare. Núm. 55

Març 2007 Eivissa, l’illa de l’excepció. Núm. 53

Juliol 2006 La tragèdia dels jueus mallorquins: la història d’una segregació que ha perdurat en el temps. Núm. 45

Febrer 2006 Els guerrers balears. Foners: els soldats d’elit de l’antiguitat. Núm. 40

Per què Amèrica no es diu Colúmbia?

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (maig 2016, Núm. 168)

Paradoxalment, el Nou Món no agafa el nom del seu descobridor, sinó de la persona que el reconegué com un continent a part. Poc es pogué imaginar el florentí Americo Vespucci abraçar la glòria eterna per culpa d’un embull de mil dimonis. 

La comèdia dels errors començà el 1503 amb l’aparició d’una carta titulada Mundus novus (“Nou món”). El seu autor, un tal Americus Vesputius, un mercader nascut a Florència el 1454, narrava a Lorenzo de Mèdici el tercer viatge que havia fet el 1501 als confins de l’oceà Atlàntic. Concretament havia trepitjat Brasil mesos després que hi arribessin Yáñez Pinzón y Álvares Cabral, els seus descobridors oficials.

Mundus novus era el primer opuscle que relatava amb tot luxe de detalls i de manera amena un gran viatge per terres llunyanes. “Si enlloc –deia- existia el paradís terrenal, no podia ser molt lluny d’aquí”. Vespucci, amb una sòlida formació humanística, no dubtava a afirmar que allà on havia arribat no era l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa.
Pocs anys enrere, entre 1492 i 1493, en les seves dues primeres expedicions, Cristòfor Colom ja havia explorat diferent illes del Carib (La Española, Cuba, etc.). El 2 d’agost de 1498, però, en el seu tercer viatge, arribà al golf de Paria, a l’actual Veneçuela. Amb tot, Colom pensà que aquelles contrades formaven part d’Àsia [...].

Sabíeu que la festa del dia de la hispanitat (antigament coneguda com "el día de la raza") va ser idea d'un mallorquí, Antoni Maura, president del govern espanyol el 1918? Pep Martí ho explica en aquest article.

Aquí teniu una reflexió sobre el 12 d'octubre, de Ferran Sáez. Aquest altre article de Quim Curbet ("La hispanitat mutilada") també està molt bé.

Aquest article parla sobre la mentida de la creació d'Espanya.

Aquest article parla sobre la conquesta i no descobriment d'Amèrica.
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/10/2018) reflexion sobre el sentit del Dia de la Hispanitat:



Aquí teniu l'etimologia d'algunes paraules del descobriment d'Amèrica:



Sabíeu que va ser Mussolini qui va impulsar l'origen genovès de Colom? Jo, però, agran cap a ca nostra, i m'estim més pensar que era mallorquí. L'investigador Gabriel Verd defensa que era de Felanitx. Ja ho diu la famosa cançó d'Ossifar "Tòfol Colom, de Felanitx a Washington":



I aquí teniu un gran gag del Polònia sobre l'arribada de Colom a Amèrica:


 
Articles del web relacionats:
- El mapa etimològic dels continents
- El problema de ser espanyol
"¡Antes roja que rota!"

La conquesta mallorquina de les Canàries

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (gener 2016, Núm. 164) i que també podeu llegir íntegrament en aquesta versió del diari Ara Balears.


La història d’una aventura atlàntica robada per l’imperialisme espanyol

Abans de ser ocupades per la Corona de Castella al segle XV, comerciants mallorquins ja havien posat el peu a les Canàries. Els ecos d’aquella aventura del Regne de Mallorca es perdrien en la boira del temps durant segles, injustament silenciats per la conquesta espanyola. 
 
La història oficial, passada pel sedàs hispà, diu que les Canàries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan el 1402 un aventurer francès anomenat Jean de Bethancourt les hi va oferir. Va ser així com, al llarg del segle XV, els castellans anaren conquerint  aquelles set llunyanes i càlides illes situades davant les costes del Sàhara Occidental.
 
Aquesta tesi, però, seria desmuntada el 1960 amb la publicació d’un llibre, El Obispado de Telde: misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. El seu autor era l’historiador canari, d’ascendència catalana, Antonio Rumeu de Armas, catedràtic en diverses universitats. Rumeu partia de documents trobats en diversos arxius com el de la catedral de Mallorca, els de Saragossa o el de la seu papal d’Avinyó. Les seves descobertes, tanmateix, van passar desapercebudes en el món acadèmic espanyol d’aleshores.
 
En el seu llibre, Rumeu de Armas manifesta així el silenci que hi ha hagut al voltant de la presència catalano-mallorquina a les Canàries: “El misterio se trueca en sorpresa ante el cúmulo de extrañas y variades circunstancias que han hecho factible la pervivencia del sigilo [...]. Para los pueblos de la Corona de Aragón cuanto aquí se recoge solo puede servirle de legitimo orgullo. Para Mallorca es un preclaro timbre de gloria, por afectarla de manera especial y particularísima. Para Canarias, uno de los más bellos y emotivos capítulos de su historia ...”. Ara Rumeu, mort el 2006, estaria content de veure que la numismàtica li ha donat la raó [...].

Articles relacionats:
Quan les illes eren independents


Per saber més sobre aquest tema, aquí teniu la meva intervenció al programa "Els entusiastes" d'IB3 Ràdio (01/02/2016):


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px