Banner Top

La guerra dels nombres

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532)

Fa sis segles Orient va guanyar una important batalla intel·lectual a Occident: els àrabs aconseguiren imposar els nombres hindús als romans. No fou una victòria fàcil. Les noves xifres suposaven una democratització de les matemàtiques. El poder establert, però, lluità per mantenir els nombres romans que, tot i la seva inoperància, feia inaccessible les seves finances a la majoria de la població. 

En l’actualitat les xifres romanes s’empren puntualment en els rellotges de sol, en l’enumeració de segles i capítols de llibres o per anomenar reis i Papes. Es tracta de restes d’una batalla perduda. Els temps gloriosos d’aquests nombres es remunten al segle VI aC. Aleshores els romans, per influència dels seus veïns del nord  –els etruscos-, van adoptar un sistema de numeració alfabètic de set xifres. En aquesta ocasió, les lletres, a diferència dels set numerals emprats inicialment pels grecs, no feien referència a la inicial de cap paraula: l’1 era un I; el 5, una V; el 10 una X; el 50, una L; el 100, una C; el 500, una D; i el 1.000, una M.

Algunes d’aquestes grafies podrien ser un vestigi de la manera de comptar amb els dits que s’utilitzà des de temps antics –no debades, les xifres encara són conegudes com a dígits, terme que prové del llatí dico (“dir”, “indicar”). Així, segons alguns estudiosos, l’1, el 2 i el 3 correspondrien a un, dos i tres dels dits aixecats, respectivament; la mà oberta amb el polze estirat significaria 5, i les dues mans obertes i creuades a l’altura del canell expressarien el 10.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Nombres romans
Nombres romans

Per conèixer la història del número zero, aquest article us pot resultar interessant.

Aquí teniu un article que explica per què compten diferents els francesos.

I aquí teniu uns vídeos molt instructius del canal pedagògic edu3.cat sobre la història dels nombres:



El profeta dels números

Lingua franca, el primer esperanto

En sociolingüística, es parla de llengua franca o lingua franca (en la seva versió llatinitzada) per referir-se a un idioma de comunicació entre parlants de llengües diferents. Actualment, l'anglès compliria aquesta funció en l'àmbit científic i en el món dels negocis.
 
Des del segle XII fins al XVIII, a la Mediterrània, ja va existir l'autèntica lingua franca que certament ajudà els mariners i comerciants a fer-se entendre. Coneguda pels francesos com a langage des galéres, es tractava d'una llengua híbrida de base romànica amb termes procedents del llatí vulgar, castellà, català, francès, provençal, italià, genovès, venecià, àrab o grec.
 
Aquesta antiga llengua comuna mediterrània només utilitzava l'infinitiu del verb per a tots els temps i modes de la conjugació. Encara ara conservam algunes restes seves en el nostre vocabulari: noms de vents (llebeig, xaloc, mestral, tramuntana), denominacions de fenòmens meteorològics (bòrees) o nomenclatura d'embarcacions típiques (llaüt). Tanmateix, mai no hi va haver una sola forma de lingua franca homogènia.
 
Varen ser els àrabs els primers a fer servir l'expressió “llengua dels francs” per anomenar la parla dels genovesos i venecians a la conca oriental. Aleshores, al món musulmà, l'adjectiu “franc” era sinònim de “cristià europeu”. Per extensió, per tant, la “llengua franca” fou la designació genèrica de “llengua dels europeus occidentals”. A finals del segle XVIII aquesta llengua d'interrelació, que els grecs anomenaren koiné (κοινή, “comuna”), començà a perdre força. La causa principal fou la desaparició, a la Mediterrània, de l'esquadra de galeres.
 
Una llengua ben “lliure”
La lingua franca era una llengua ben “lliure”, des d’un punt de vista etimològic. A l’antiga Roma el franc, el “cristià europeu” sota l’òptica musulmana, fou un poble germànic que al segle V dC arrabassà les Gàl·lies als romans, rebatejant-les com a França en honor seu. A finals del segle VIII els francs de l’imperi carolingi iniciaren la conquesta d’Espanya, aleshores sota domini musulmà. Tan sols, però, pogueren ocupar les terres del sud dels Pirineus, que passarien a ser conegudes com a “Marca Hispànica”.

La Marca Hispana
La Marca Hispana
 
Els francs que habitaven aquest nou territori, que feia de barrera defensiva contra els atacs dels musulmans, varen estar exempts de pagar tributs; d’aquí que amb el temps la paraula franc adquirís el significat de “lliure”. A casa nostra originaria també un llinatge d’infaust record, Franco, que, amb tota franquesa –és a dir, amb tota “llibertat”-  no va ser cap amant de la llibertat; ell actuava més com a franctirador.
 
Durant l’edat mitjana els sobirans francesos solien concedir privilegis als seus súbdits per poder realitzar activitats tals com la pesca i la caça en determinades zones del regne. Aquesta mena de permisos ens donarien la paraula franquícia, que no és més que l’autorització que dóna un fabricant a un distribuïdor o comerciant perquè exploti els seus productes.
 
L'esperanto
En època moderna el somni d'una nova lingua franca tornaria a cobrar força amb l'esperanto. Tot va començar a finals del segle XIX. Aleshores l'Imperi Rus era l'estat més gran d'Europa. Els seus 23.000 kilòmetres quadrats acollien més de 125 milions de persones de 100 grups ètnics. Davant aquesta mescladissa, un oftalmòleg polonès, L. L. Zamenhof, s'obsessionà per trobar un idioma comú amb el qual poder evitar conflictes com els de la Torre de Babel.

Zamenhof, el pare de l'esperanto
Zamenhof, el pare de l'esperanto
 
Zamenhof, natural de Varsòvia, era un gran poliglot. Parlava rus, polonès, jiddish (o judeoalemany), alemany, anglès, franhcès i una mica d'italià i espanyol. El 1879 un capellà alemany, Johann Martin Schleyer, ja havia intentat crear una llengua artificial, el volapük, per facilitar la comprensió entre persones de diferents cultures. Tanmateix, tengué poc èxit degut a la relativa complexitat de la seva gramàtica en comparació amb la que ideà el seu gran competidor.
 
El 1887 es publicà el primer fulletó de la “Llengua Internacional” signat amb el pseudònim de Doktoro Esperanto (“Doctor Esperançat”). Aquella nova lingua franca, que acabaria essent coneguda com a esperanto, es basava en un vocabulari bàsicament llatí i germànic i una gramàtica simplificada al màxim. Amb ella, Zamenhof, lluny de substituir les llengües maternes, el que pretenia era crear un segon idioma a nivell planetari que també seria conegut com el “llatí dels obrers”.

La bandera de l'esperanto
La bandera de l'esperanto
 
El 1905 ja se celebrà el 1r Congrés Internacional d'Esperanto, on es fixaren les seves bases lingüístiques i es dissenyà la seva bandera, de color verd (esperança) i blanc, símbol de pau i harmonia. El 5è congrés se celebraria a Barcelona el 1909. Els més eufòrics també volgueren fundar el primer estat esperantista. El lloc elegit fou Moresnet, entre Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos. Es tractava d'un micropaís (3,5 km²), sorgit del Congrés de Viena (1815), que va existir com a zona independent durant més d'un segle -el 1919, arran del Tractat de Versalles, s'annexionà a Bèlgica.
 
Un altre intent de nació esperantista, encara més efímer, fou una illa artificial sobre una plataforma a l'Adriàtic, de 400 m², prop de Rímini. El 1968 es declarà independent sota el nom esperanto d'Insulo de la Rozoj (“l'illa de les Roses”). Tanmateix, el govern italià s'encarregà de dinamitar-la.

Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
Segell del 5è Congrés Internacional de l'esperanto a Barcelona
 
Ido, una variant de l’esperanto
El 1907 naixeria una versió modificada de l’esperanto, l’Ido, de paternitat controvertida, encara que alguns apunten al filòsof francès Louis Couturat. Sobre la seva etimologia hi ha dues teories: podria ser l’acrònim d’Idiomo di Omni (“idioma de tots”) o bé agafar el sufix –ido de la paraula esperantido, que literalment significa “descendent de l’esperanto”. El 1909 el químic Wilhelm Ostwald donà els diners que havia cobrat pel premi Nobel per a una fundació que promogués la coneixença i ús de l’ido.
 
Cap el 1951 l’esperanto i l’ido s’havien estès per tot el món. No havien assolit, però, el nombre suficient de parlants com per a poder exercir de llengua auxiliar universal. Aleshores un grup de lingüistes europeus i americans donaren a conèixer una nova llengua artificial, la Interlingua. Avui, després de l’esperanto, és la segona llengua artificial amb més parlants –la tercera és l’ido.
 
Un precedent d’Interlingua és el Latino sine Flexione (“llatí sense flexió”), creat pel matemàtic italià Giuseppe Peano a principis del segle XX. És una espècie de llatí amb una gramàtica molt simplificada. Avui, però, és pràcticament mort, com altres llengües inventades dins els segles XIX i XX.
 
Una llengua estigmatitzada
El nazisme sempre va veure amb mals ulls l'esperanto. En el seu Mein Kampf (1925), Hitler ja advertí que un contuberni jueu -Zamenhof, mort el 1917, ho era- podria utilitzar aquesta llengua per dominar el món. Stalin fins i tot considerà que era una “llengua d'espies”, de manera que no tingué escrúpols a l'hora de fer executar els seus parlants.
 
Enmig d'aquest clima de persecució, el 1940 Charles Chaplin s'atreví a fer una paròdia del nazisme en la seva cèlebre pel·lícula El gran dictador. Hi va incloure un homenatge a Zamenhof fent que els cartells del gueto jueu sortissin escrits en esperanto i no en alemany. Anys més tard, als Estats Units, el senador MacCarthy, instigador de la famosa “cacera de bruixes” (1950-1956), proclamaria als quatre vents que conèixer aquella maleïda llengua era “quasi sinònim” de simpatia envers el comunisme.

Esperanto, és clar!
Esperanto, és clar!

Després d'un segle d'una existència tan atzarosa, avui es creu que l'esperanto compta amb prop de dos milions de parlants. Encara que l'actual lingua franca per excel·lència és l'anglès -també a internet-, el “llatí dels obrers” no es dóna per vençut. Fins i tot el Papa l'empra en la seva felicitació nadalenca urbi et orbi. No poden dir el mateix altres idiomes artificials com l'èlfic d'El senyor dels anells, el klingon de l'univers Star Trek o el na´vi que parlen els blavosos habitants de Pandora a la pel·lícula Avatar. Llarga vida, doncs, a l'esperanto!

Aquí teniu una entrevista de Sebastià Alzamora (de l'Ara Balears) a Elisabet Abeyà i Xavier Margais, esperantistes residents a Mallorca.

Aquí teniu una entrevista a l'esperantista italià Nicola Ruggieri.

Aquí teniu uns quants vídeos de l'esperanto:







 

Articles del web relacionats:
- Romàntics, no em vengueu amb romanços
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px