Banner Top

Vulcà, el déu de la vida volcànica?

Tal com el seu nom indica, havia de ser el déu de les passions, però res més lluny de la realitat. En el món grec, Vulcà va ser conegut com a Hefest, el déu de la siderúrgia (< σίδηρος, “ferro”, + ἔργον, “treball”). Era l’únic dels olímpics que treballava. Vivia entotsolat a la seva farga (< fabrica ferreae, “taller del ferro”), situada al volcà Etna (Sicília). Allà fabricava, amb l’ajuda dels Ciclops, els llamps de Zeus, armes per a déus i herois i qualsevol objecte de metall. Atès que la seva feina representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”), Hefest també és considerat el déu de la civilització.

Etna map

Volcà Etna de Sicília

L’arribada al món d’aquest déu ferrer es va produir amb molt mal peu, i mai millor dit. Segons una tradició, va ser concebut arran d’un atac de gelosia d’Hera, que no podia consentir que Zeus hagués engendrat del seu cap Atena, la deessa de la guerra.

Així doncs, Hera va concebre Hefest sense la intervenció de Zeus ni de cap altre mascle. Un dia que el matrimoni olímpic discutia a propòsit d’Hèracles Hefest va sortir en defensa de la seva mare. El pare dels déus, però, l’agafà per un peu i el llançà daltabaix de l’Olimp. Després d'estar caient durant un dia sencer, es va estimbar a l'illa de Lemnos i va quedar coix de la patacada. En tornar a l’Olimp, la seva malaptesa solia provocar una “rialla inacabable” entre els déus, en paraules d’Homer (Ilíada, I, 600) - d’aquí tenim l’expressió “rialla homèrica” en al·lusió a una rialla inextingible.

Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
 
La venjança d'Hefest
Segons altra versió, Hefest era coix de naixement. En veure’l, Hera, avergonyida, el precipità des de dalt de l’Olimp. Va anar a parar a l’oceà, on va ser recollit per les nimfes Tetis i Eurínome, que el varen criar durant nou anys. De gran, per venjar-se de la seva mare, Hefest forjà un tron d’or, de cadenes invisibles. Hera, quan s’hi va asseure, hi va quedar atrapada. Aleshores els déus enviaren Dionís perquè anàs a cercar Hefest, l’artífex d’aquell artefacte. El déu del vi el va embriagar i aconseguí portar-lo de nou a l’Olimp, damunt d’un ase. Després d’aquella entrada triomfal, accedí a alliberar la seva mare.

 

Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
 
Com a mostra d’agraïment, Zeus hauria concedit a Hefest Afrodita com a esposa. Segurament la deessa més atractiva de l’Olimp no degué veure amb bons ulls aquell pacte. La seva nova parella no tenia res a veure amb ella. A part de coix, Hefest era molt lleig -intentava dissimular el seu aspecte monstruós amb una frondosa barba. És per això que Afrodita no dubtà a posar-li les banyes més d’una vegada.

Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)
Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)

 

Un dia, a la farga, Hefest va rebre la visita de l’esponerosa Atena. Estava tan necessitat que, en veure-la, s’hi va afuar amb la intenció de posseir-la. La deessa reaccionà a temps, el pogué esquivar, però no impedí que el seu assetjador li ejaculàs sobre la cuixa. De seguida s’eixugà el semen amb un floc de llana i el llençà a terra, d’on nasqué de sobte Erictoni, també conegut com a Erecteu, futur rei d’Atenes.

Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)
Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)

Coix, lleig i banyut, Hefest és l’únic dels déus de l’Olimp que treballa. En tot cas, se’l considera el déu de la civilització, ja que el seu treball a la forja representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”).

Vista del Volcà Etna
Vista del Volcà Etna

Ciment volcànic
Gràcies al volcà de Vulcà hem heretat un material imprescindible per a la construcció: el ciment. A l’antiga Roma el caementum (< “colpir”, “copejar”) era fruit d’una combinació de calç, aigua de mar, cendres volcàniques i pedra “pomez”. Es tractava d’una pasta fins i tot més resistent que el formigó modern, basat principalment en el ciment Portland, inventat el 1824 pel constructor britànic Joseph Aspdin. El caementum es va començar a desenvolupar a la Campània, la regió volcànica de Pompeia, a principi del segle II aC.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Vulcà.

Articles del web relacionats
Atena o el maldecap de la saviesa
La guerra de sexes
A la recerca de la terra promesa
Compte a "venerar" massa Venus!

Roma com a justificació del colonialisme modern

El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees de l’edat mitjana i de l’època moderna. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l'hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l'univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.
 
Virgili
Virgili

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

Paraules de John Lennon
Paraules de John Lennon
 
Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.

Aquí teniu un article que parla sobre les expediciones romanes al cor d'Àfrica.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat

Grècia i Roma, el traspàs de poders

Traducció al català del reportatge publicat el gener de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm 502)


Hi va haver un temps en què Roma mirava de reüll el món grec. El segle IV aC, però, emprengué la seva conquesta. S’inicià així el traspàs de poders. Roma, captivada pels coneixements del seu veí, s’erigí en l’hereva d’una cultura que s’encarregà de difondre per tota la Mediterrània i de la qual avui dia encara en som dipositaris.
 
Roma sempre s’emmirallà en Grècia, de la qual es considerava filla cultural. La maquinària propagandística, però, es posà en marxa al segle I aC. Derrocada la República i el Triumvirat, Octavi August, fill adoptiu de Cèsar, volgué que els seus conciutadans tinguessin ben presents les bondats del nou règim polític que havia creat: l’Imperi. Per aconseguir-ho, Mecenes, un ric defensor de les arts, li proporcionà els grans poetes del moment. Un d’ells fou Virgili. A ell se li encomanà la ingent tasca d’entroncar la història de Roma amb la de Grècia. El resultat fou, l’Eneida, que acabà convertint-se en el gran poema èpic per excel·lència de les lletres llatines.
 
El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Es tractava, però, d’un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Era fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus. A l’Eneida, Eneas era presentat com un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma.

Per a continuar llegint cliclau aquí.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px