Banner Top

Demóstenes: un antiglobalizador en la era clásica

Reportaje publicado en abril de 2011 en la revista "Historia y vida" (Nº 517)

En la segunda mitad del siglo IV aC Filipo II de Macedonia se las prometía felices cuando decidió invadir su vecina e idolatrada Grecia. Dados los estragos que había ocasionado la Guerra del Peloponeso entre las diferentes polis, muchos veían al monarca como el gran unificador del estado heleno y, además, su mejor salvador ante el azote persa, muy presente desde las Guerras Médicas. Hubo una persona, sin embargo, que no se dejó engañar por el filohelenismo de Filipo II. Su nombre fue Demóstenes (384?-322 aC).
 
Desde su Atenas natal, este orador de lengua mordaz pronunció las famosas filípicas, cuatro encendidos discursos contra la política imperialista del macedonio. Así de contundente se mostraba en el 352 aC en la primera de ellas: “Atenienses, fijaos en la situación. Ese hombre ha llegado hasta tal punto de insolencia que no os deja ni escoger entre actuar o manteneros en paz; os amenaza, pronuncia discursos -según dicen, llenos de jactancia- y no tiene bastante con conservar lo que ha subyugado, sino que extiende continuamente sus dominios y nos rodea de cerca por todas partes, mientras nosotros vacilamos y nada hacemos”.

Para seguir leyendo cliclad aquí.

El feixisme i l'antiga Roma

Traducció al català del reportatge publicat el novembre de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 512)

El feixisme italià no sorgí del no-res. El seu pilar fou l’antiga Roma. En la pobre Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, Mussolini s’apropià dels símbols imperials com a vehicle de reafirmació nacional i es presentà com l’encarnació del nou líder disposat a fer renéixer l’Imperi romà. 
 
La Roma dels cèsars sempre ha fascinat els estats totalitaris. No debades, fou uns dels imperis més poderosos i duradors de l’antiguitat. Ja a partir del segle XVI, als països eslaus, els mandataris es feren dir Tsars, terme que deriva del llatí Caesar. Aquest era el sobrenom que acompanyava tots els emperadors romans des d’Octavi August, el qual l’emprà per primera vegada al segle I aC per senyalar que era descendent de l’artífex de l’Imperi, Juli Cèsar. La Rússia tsarista tampoc no tingué cap problema a considerar Moscou com la “tercera Roma”, després de la segona –la de Bizanci.
 
Amb el temps, a la filoromana Rússia tsarista, li sortiren seguidors. A principis del segle XIX Napoleó adoptà l’àguila de les antigues legions romanes com a senyera dels seus invencibles exèrcits –a l’antiga Roma l’àguila era un símbol de fortalesa. També s’apropià de la salutació romana que anys abans, al 1789, ja havien rescatat de l’oblit els revolucionaris francesos com a mostra d’identificació amb la idealitzada República romana. Aquesta salutació consistia a inclinar el braç dret cap endavant amb els dits junts i rectes. Era la manera respectuosa que tenien els soldats romans de saludar les autoritats –encara que existeixen estàtues romanes amb el braç aixecat, tanmateix, mai no fou una salutació habitual.

Per continuar llegint cliclau aquí. I aquí teniu la versió publicada a La Vanguardia.

Aquí teniu un article interessant titulat "La cara americana del feixisme".

Us recoman aquest article del web "Històries d'Europa" titulat "Els inicis del feixisme italià".

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Per conèixer més la connexió entre el nazisme i Roma, aquí teniu un interessant vídeo titulat "La superciudad de Hitler"


Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
- Digau-li feixisme, no populisme!
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista

L'origen de la moneda

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 508)

Des de fa mil·lennis la humanitat ha fet intercanvis de caràcter comercial. Van haver de passar, però, molts d’anys perquè en aquests intercanvis intervingués la moneda com a mitjà de pagament.
 
Molts tenen clar que els doblers mouen el món; per a d’altres, a més, són el causant de tots els mals. Ja ho va dir al segle XVII, en un dels seus poemes, Don Francisco de Quevedo: ¡Poderoso caballero en don Dinero! La irrupció, però, d’aquest invent que ens condiciona tant la vida no es produí de la nit al dia. Per obtenir els primers béns, antigament la humanitat feia servir la barata, és a dir, l’intercanvi d’un producte per un altre que tingués el mateix valor (tres vaques per deus sacs de blat). Aquest fou, doncs, la primera eina de l’economia, paraula grega que deriva d’oĩkos (“casa”) i némō (“administrar”).

Moneda d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda a Grècia
Moneda d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda a Grècia

Heròdot d’Halicarnàs, historiador grec del segle V aC, ens explica com funcionava la barata en el comerç internacional: els propietaris d’una determinada mercaderia desembarcaven a un port, descarregaven els seus béns i, acte seguit, es retiraven a les seves naus, on aixecaven una columna de fum per indicar les seves intencions comercials. Llavors apareixien els nadius del lloc i mostraven allò que tenien per intercanviar; després, es retiraven. A continuació, els mercaders desembarcaven de nou i valoraven l’oferta: si els semblava adequada, acceptaven el canvi; en cas contrari, esperaven una nova oferta que els convencés.


Diferents nomes de la moneda a l'antiga Grècia

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquest article parla de la moneda com a instrument propagandístic al món clàssic.

Aquí teniu un enllaç que explica com s'han de llegir les monedes romanes.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb els doblers.
 
Aquí teniu un resum de la història de la moneda:



Aquest article parla de treball i capital a l'antiga Roma.

I aquí teniu un enllaç que explica els noms de diferents monedes del món.

El canvista i la seva dona (Quentin Massys, 1514)
El canvista i la seva dona (Quentin Massys, 1514)

Aquest vídeo és sobre diferents tipus de moneda que hi havia a l'antiguitat:



També podeu veure aquest vídeo del fantàstic programa Economia en colors, de TV3, titulat "Groc, l'arma de destrucció massiva".




Articles del web relacionats:

El capitalisme que ens decapita
Els doblers no fan olor
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
-
 El complex de Cresos
-
 Monedes admonitòries
-
 Dòlars clàssics
-
 L'origen espanyol del dòlar

Grècia i Roma, el traspàs de poders

Traducció al català del reportatge publicat el gener de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm 502)


Hi va haver un temps en què Roma mirava de reüll el món grec. El segle IV aC, però, emprengué la seva conquesta. S’inicià així el traspàs de poders. Roma, captivada pels coneixements del seu veí, s’erigí en l’hereva d’una cultura que s’encarregà de difondre per tota la Mediterrània i de la qual avui dia encara en som dipositaris.
 
Roma sempre s’emmirallà en Grècia, de la qual es considerava filla cultural. La maquinària propagandística, però, es posà en marxa al segle I aC. Derrocada la República i el Triumvirat, Octavi August, fill adoptiu de Cèsar, volgué que els seus conciutadans tinguessin ben presents les bondats del nou règim polític que havia creat: l’Imperi. Per aconseguir-ho, Mecenes, un ric defensor de les arts, li proporcionà els grans poetes del moment. Un d’ells fou Virgili. A ell se li encomanà la ingent tasca d’entroncar la història de Roma amb la de Grècia. El resultat fou, l’Eneida, que acabà convertint-se en el gran poema èpic per excel·lència de les lletres llatines.
 
El que féu Virgili fou recrear en forma de gesta els moviments migratoris d’Àsia Menor a Itàlia que al segle XII aC dugueren a terme els anomenats pobles del mar, just després de la guerra de Troia. Aprofitant la coincidència històrica, féu protagonista d’aquesta gesta Eneas, un heroi troià que en la contesa havia tingut un paper secundari. Es tractava, però, d’un personatge molt atractiu des del punt de vista literari. Era fill d’un mortal, Anquises, i d’una divinitat, Venus. A l’Eneida, Eneas era presentat com un dels pocs supervivents del bàndol dels vençuts. Acompanyat del seu pare i del seu fill, s’havia llançat a la mar amb l’encàrrec, fet per la seva mare, de fundar una nova Troia, la futura Roma.

Per a continuar llegint cliclau aquí.

Esparta, el mirall del nazisme

La revista d'història Clío, en el seu darrer número de juliol (165) m'acaba de publicar el reportatge "Esparta, el espejo del nazismo". Hi parl sobre la forta influència que tengué el mite d'Esparta en el Tercer Reich. Aquí en teniu un petit tast. El trobareu en els quioscs.

La ideologia del nazisme tingué un fort rerefons clàssic. Hitler, àvid lector, s’inspirà en el model d’Esparta. L’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria acabaren per atorgar a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. En ple segle XX, Alemanya estava disposada a seguir el mateix camí per esdevenir la nova potència mundial. 

El 1933, en assumir la presidència de l’Estat, Hitler només tenia una idea al cap: recuperar la “glòria nacional” perduda després de la Primera Guerra Mundial, convertint Alemanya en la nova Esparta del segle XX. Per al Führer la capital de l’antiga regió de Lacònia havia estat el primer estat Nacional Socialista, el zenit de la cultura grega que tant admirava: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: ‘Els grecs’ ”.

Aquesta sorprenent vinculació d’Alemanya amb el món clàssic no fou casual. A l’Europa de principis del segle XX l’antiga Grècia ja s’erigia com el bressol de la civilització occidental. A més, era indiscutible la seva connexió amb la raça ària, dipositària de l’indoeuropeu, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent. La recerca d’aquesta raça tan aclamada pel nazisme s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit anticlerical d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les races humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien d’ascendència jueva. Així doncs, es preferí desplaçar l’origen dels homes de l’Orient Mitjà a l’Índia. Ja a principis del segle XIX el filòsof alemany Schlegel havia apostat pel terme ari per designar aquesta primera estirp humana –segons alguns, en sànscrit (l’antiga llengua sagrada de l’Índia) el terme significa “noble”.


Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Aquest reportatge està relacionat amb un altre que em publicaren a la revista Historia y Vida titulat El fascismo y la antigua Roma. (Núm 512, novembre de 2010)

Aquest àudio d' "En guàrdia" de Catalunya Ràdio està dedicat als "nazis i l'antiguitat".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936.

Aquí teniu més informació sobre la Lebensborn, la fàbrica de nins nazis.



Aquí teniu la meva intervenció sobre aquest tema al programa "Luces en la oscuridad" (14/01/2016) de Gestiona Radio.

 
No uns podeu perdre aquest documental titulat "Els fills de Hitler".
 
  • Publicat a Clío

Els matemàtics són els millors aprenents

Des d’un punt de vista etimològic, els matemàtics són els millors “aprenents”. Matemàtiques ve del grec μανθάνω, que vol dir “aprendre” –el seu homònim llatí és disco, d’on tenim disciplina i deixeble. El terme va ser encunyat al segle VI aC per Pitàgores, natural de Samos, una illa del sud-est del mar Egeu. Ell és l’autor del famós teorema que porta el seu nom: en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets (els dos costats menors que formen l'angle recte) és igual al quadrat de la hipotenusa (l'altre costat de major longitud).

Tanmateix, Pitàgores copià aquest teorema dels egipcis, a qui visità durant els seus anys de formació. Així ho demostra el Papir Rhind, una espècie de Bíblia egípcia de les matemàtiques on també apareixen altres fites que posteriorment foren atribuïdes a grecs com Arquimedes o Euclides.

La pressió dels perses a Àsia Menor obligà Pitàgores a instal·lar-se al sud d’Itàlia, a la colònia grega de Crotona. Allà fundà una escola ascètica (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”) de caire religiós i polític, on la música i les matemàtiques tenien un pes especial. En aquesta secta (< sequor, “seguir”), el de Samos tenia una certa predilecció pels matemàtics (“els qui aprenen”), que eren els deixebles més avantatjats en contraposició als acusmàtics (“els qui escolten”) –d’ἀκούω deriva també acústica
 
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael

Els més iniciats en la doctrina pitagòrica, és a dir, els matemàtics, entraven dins la categoria dels esotèrics (< ἔσω, “dins”) –avui l’esoterisme fa referència a coses obscures, incomprensibles. Els acusmàtics, en canvi, eren considerats uns exotèrics (<ἔξω, “des de fora”).
 
Vegetarians
Els pitagòrics foren els primers a proclamar l’esfericitat de la Terra. El seu principal objectiu, però, era la purificació de l’ànima tant a nivell corporal com intel·lectual. En aquest sentit, defensaren la doctrina òrfica de la transmigració, d’influència oriental -l’hinduisme i el budisme encara conserven alguns dels seus trets. Així, creien que l’ànima era immortal i que aquesta es reencarnava una i altra vegada. El cos, per tant, era vist com la presó de l’ànima.

pitagoras

Pitàgores al Museu Capitolí de Roma

Segons els pitagòrics, en arribar la mort, l’ànima s’havia de sotmetre a un judici que podia implicar un càstig (és a dir, una nova reencarnació o metempsicosi) o bé un premi (l’alliberació definitiva del cicle d’encarnacions per tornar a ser únicament esperit). Aquesta teoria portà els pitagòrics a fer-se vegetarians. No debades, no podien sacrificar cap animal perquè podia ser la nova seu d’un amic mort. Pitàgores també prohibia als seus seguidors menjar faves. El considerava un llegum impur que provocava flatulències i que impedia tenir somnis tranquils.

Diverses de les ciutats de la Magna Grècia no trigaren a ser governades per membres de la comunitat pitagòrica. Tanmateix, acabarien essent rebutjats per la població pel seu elitisme antidemocràtic. De fet, molts d’ells foren assassinats o obligats a exiliar-se. Segons la tradició, Pitàgores va aconseguir escapar a una ciutat veïna. Es desconeix el lloc i la data de la seva mort. La filosofia pitagòrica exerciria una gran influència en Plató. 

Per acabar, aquí teniu una cita atribuïda a Pitàgores: “Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes”. És similar a una altra de Victor Hugo: “Obriu escoles per tancar presons”.

Una altra frase per emmarcar de Pitàgores és aquesta: “L’home és mortal per les seves pors i immortal pels seus desitjos”.

Aquí teniu un article sobre els preceptes pitagòrics.

Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Com escrivien els nombres els grecs i els romans?
Atletes ascetes

No us podeu perdre aquest vídeo del canal Edu3. cat:  El profeta dels números

I aquest està dedicat als "Càlculs grecs":




Aquest altre està dedicat a mesurar l'espai:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Ramon Masià, llicenciat en Matemàtiques i Filologia Clàssica i doctor en Història de la Matemàtica Grega, parla sobre la figura de Pitàgores.

Aquí teniu informació sobre la copa justa de Pitàgores.

Aquí teniu un Kahoot d'ètims del lèxic matemàtic.

Aquí teniu un documental que parla sobre la bellesa de les matemàtiques.

Si voleu conèixer la història dels nombres podeu consultar el reportatge "La guerra de los números" que em varen publicar el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532).

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (29/09/2012) per parlar sobre l'origen dels nombres:

L'origen dels nombres

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio per parlar sobre l'origen dels nombres. El punt de partida és la publicació a la revista "Historia y vida" d'un reportatge que em varen publicar el juliol de 2012 amb el títol "La guerra de los números" (Núm. 532).

 

Articles del web relacionats:
- Els matemàtics són els millors aprenents
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Com escrivien els nombres els grecs i els romans?

  • Publicat a Mixt

Etimologies primàries

Ja ho diu sant Mateu (19,30): "Així els darrers seran els primers i els primers els darrers". Es refereix al dia del judici, o potser també a la situació que es donarà quan arribi el Regne de Déu, que suposarà un trasbals en les relacions humanes. En basc, lehen vol dir “primer”, d’aquí que lehendakari sigui el nom que rep el president del País Basc –ari expressa professió o ofici.

En grec tenim la paraula πρῶτος per a “primer”. Aquests són alguns dels seus derivats:

  • Protocol (+κολλα, “cola”). Al món antic, el protocol era el primer full aferrat al principi del manuscrit, en el qual l’escrivà escrivia resumia el seu contingut en forma d’índex; després passà a significar la col·lecció ordenada dels manuscrits que custodiava l’escrivà. Avui en dia, el protocol és la cerimònia que han de seguir els actes diplomàtics. De protocol també tenim patracol, llibre molt voluminós (“mamotreto” en castellà).
  • Proteïna: aquesta paraula va ser encunyada pel químic suec Berzelius (1779-1848) a partir del grec. Seria, però, el químic holandès Gerardus Johannis Mulder (1802-1880) qui popularitzaria el terme en descobrir que certes substàncies derivades dels aminoàcids constituïen la matèria bàsica de l’organisme de plantes i animals. L’adjectiu que correspon a proteïna és proteínic o proteic. 
  • Prototip (+ τύπος, model): primer model.
  • Protagonista (+ ἀγωνίστής, “combatent”): en el teatre grec, era el nom que rebia l’actor principal. Per extensió, avui és la persona que, en un episodi qualsevol, té un rol destacat.
  • Protàgoras (+ ἀγορα, “assemblea”): el primer de l’assemblea. Nom d’un cèlebre sofista grec del segle V aC conegut per la frase ὁ ανθρωπος μετρον παντα εστιν (“L’home és la mesura de totes les coses”).
  • Protozous (+ ζῶον, “ésser viu”): tipus d’organisme microscòpic, unicel·lular.

Relacionat amb el numeral que ens ocupa, en grec també existia l’adjectiu μόνος (“únic”), d’on prové:

  • Monopoli (+ πωλειν, “vendre”): exercici exclusiu d’una activitat.
  • Monjo: deriva de μοναχός (literalmente, “el que té unitat”, “solitari”).
  • Monestir comparteix la mateixa etimologia.


En llatí tenim el numeral unus, que ens ha donat paraules com:

  • Algú: deriva de aliquis unus (“algú un de sol”). Un variant d’aquest indefinit seria “qualcun”. En versió negativa tenim “ningú”, derivat de nec (“ni”) i aliquis.
  • Unanimitat (+ animus, “esperit”): acord d’un conjunt de persona en un mateix sentit.
  • Univers (+ verto, “girar”). Durant molt de temps es va creure que la Terra era el centre de l’univers; per això, es considerà que tota la “unitat” d’astres “girava” al seu voltant.
  • Universitat (+ verto, “girar”). Inicialment era qualsevol comunitat de persones, gremi professional o associació política. A Europa la institució de la Universitas, neix al segle XII. De fet en un principi era coneguda com a Universitas scholarium (“Comunitat universal d’escolars”).
  • Uniforme, unisex...

El llatí també existia l’adjectiu primus, -a, -um, d’on tenim:

  • Primitiu, príncep (+ capio, “agafar”, “capturar”), prior (adj. comparatiu).
  • “Primo”: aquesta paraula castellana prové de la segona part de l’expressió llatina consobrinus primus (“cosí primer”) -el català cosí deriva de la primera part.
  • Primavera: per als romans, només hi havia dues estacions: una curta i una altra llarga. La curta, que equivaldria al nostre hivern, s’anomenava hibernum tempus. La més llarga, en canvi, era la suma de la nostra primavera, estiu i tardor, i s’anomenava ver, veris –aquesta paraula deriva de l’arrel indoeuropea ver-, relacionada amb la idea de creixement (també és present en els mots verd, verdura, verger, verga, verge i el castellà “verdugo”).

L’estació ver era la primera de totes, per això s’anomenà prima vera, d’on sortí la nostra “primavera”. La importància que els llatins atorgaven a aquesta estació es reflecteix en el calendari que imperava a Roma abans de la reforma de Juli Cèsar al 45 aC. I és que aquest antic calendari començava amb el mes de març. Tampoc no s’ha d’oblidar que el primer signe del zodíac és Àries, corresponent a la primavera.

I, per acabar, si miram la llengua mare del llatí i grec, l’indoeuropeu, trobam la prolífica arrel sem-:
  • Simple, singular, senzill, sincer (únic, no alterat en la seva naturalesa)
  • Assemblea (+ ad, “cap a”) i simultani, ambdues paraules provenen del llatí simul, “al mateix temps”).
  • Sempre, simular, assimilar, assemblar, dissimular, facsímil.
  • “Verosímil” en castellà (versemblant en català)
Articles del web relacionats:
La guerra dels nombres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px