Banner Top

Europa, de genollons

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2016)

Ja fa temps que Europa ha claudicat davant l’islam més primitiu. Ara ja ho fa de genollons. Així ho va escenificar fa dues setmanes Roma, el pare cultural d’Occident. El govern italià de Mateo Renzi va ordenar cobrir amb uns púdics cubs de fusta les estàtues despullades dels Museus Capitolins. L’objectiu era no ofendre el president iranià Hasan Rohani, de visita a la Ciutat Eterna –era la primera vegada que un dignatari iranià visitava un país europeu després de 16 anys d’aïllament per l’amenaça mundial que representava el seu pla nuclear, avui ja anul·lat. Per a les autoritats locals, aquesta humiliant baixada de pantalons estava més que justificada: la signatura d’uns contractes de 17.000 milions d’euros que seran una autèntica vàlvula d’oxigen per a una malmenada economia italiana.

Estàtues censurades
Estàtues censurades
 
Atès que la religió islàmica prohibeix la representació del cos despullat, emissaris de la delegació iraniana varen suggerir tapar les vergonyes d’unes estàtues mil·lenàries, tot un símbol de la nostra identitat cultural. Entre elles hi havia la sensual Venus Capitolina, còpia romana de l’original del mestre dels escultors clàssics, Praxíteles. Una altra víctima de la ridícula censura fou l’estàtua eqüestre de Marc Aureli –els portentosos testicles del cavall eren massa incòmodes per al dirigent musulmà. Els serveis de protocol italià no dubtaren a atendre aquella petició per “respecte” a l’ínclit convidat. Perquè se sentís encara més com a casa, també acceptaren retirar de la taula presidencial qualsevol beguda alcohòlica.

Solució italiana
Solució italiana
 
Itàlia encara mastega la indignació contra el que ha estat considerat com una submissió cultural. “Cobrir les nostres obres és renegar de la nostra cultura”, és el comentari més estès. Mateo Renzi, però, assegura que no estava al cas de l’assumpte i ja ha ordenat una investigació per depurar-ne responsabilitats. L’espectacle, però, del tot servil, oferí altres elements més surrealistes.
 
El president iranià també tengué temps per entrevistar-se amb el papa Francesc. Segons el comunicat oficial, durant quaranta minuts ambdós mandataris parlaren sobre la lluita contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Després del protocol·lari intercanvi de regals, Rohani va demanar a Jorge Mario Bergoglio que resàs per ell, un president que en el seu país consent que es lapidin adúlteres i que es pengin homosexuals a les places públiques. Al summe pontífex ja li convé resar molt.

El papa Francesc i el president d'Iran
El papa Francesc i el president d'Iran
 
Un dels intel·lectuals italians més crítics amb tota aquesta pantomima institucional ha estat Giovanni Sartori, que, amb 92 anys, és considerat tot un expert en ciència política. Premi Príncep d’Astúries (2005), Sartori acaba de publicar La carrera hacia ninguna parte. Diez lecciones sobre nuestra sociedad en peligro. El seu principal cavall de batalla és precisament el discurs políticament correcte que hi ha al voltant del multiculturalisme: “El multiculturalisme no existeix. En la nostra societat tenim unes normes generals, uns principis. L’immigrant pot fer a casa el que vulgui, però ha d’acceptar les regles de l’Estat que l’accepta”.
 
Sartori manté que “Occident i els seus valors estan en perill perquè no s’està donant una resposta adequada al fonamentalisme islàmic”. I és que la polèmica visita del president iranià a Itàlia ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. La passada nit de Cap d’Any la ciutat alemanya de Colònia també va ser blanc d’un altre despropòsit musulmà. Més de 500 dones que passejaven pel carrer varen ser agredides sexualment per milers de joves àrabs. D’aquesta manera, el país que més generós està essent amb l’acollida de refugiats sirians se sentia estafat. El foc s’atià encara més amb unes desafortunades declaracions de l’imam de Colònia. Al seu parer, la responsabilitat d’aquelles agressions va ser de les dones que anaven pel carrer totes soles, mig despullades i perfumades.

Sartori no es mossega la llengua: “L’islam és incompatible amb la nostra cultura. Els seus règims són teocràcies que es funden en la voluntat d’Alà, mentre que a Occident es funden en la democràcia, en la sobirania popular”. Des de la Il·lustració Europa s’ha esforçat per sortir de la minoria d’edat en què havia viscut durant tants de segles. Ara, estant de genollons davant una cultura del tot intransigent, ha traït la memòria dels seus mentors intel·lectuals. Faríem bé, doncs, de tornar a llegir Voltaire: Écrasez l’infâme! (“esclafau l’infame!”).

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article de Rubén Amón titulat "Y la tolerancia acabó con la tolerancia".


Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
Protàgores i l'islam
Democràcia obsoleta
Adéu, llibertat

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.
 
Aquí teniu informació sobre Eurimedont, la batalla de les Guerres Mèdiques on els grecs es varen disfressar de perses.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

Paraules adulterades

Article publicat a l'Ara Balears (02/06/2014)
 
Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?
 
La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.
 
Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.
 
La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

La premsa (El roto)
La premsa (El roto)
 
La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall (1868 - 1956) subscriuria la seva famosa cita, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”.
Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.
 
Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.
 
La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

És interessant aquest article titulat "La llibertat exigeix l'acceptació de límits i normes".

També és interessant aquest article de Miquel Àngel Llauger sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el poder manipulador del llenguatge.

Aquí teniu els articles del dossier especial sobre la llibertat d'expressió al diari Ara (01/04/2017)
La llibertat d'expressió
Entrevista a Darío Adanti, Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Momo, la deessa del sarcasme
Llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió


Sobre la llibertat d'expressió aquí teniu un discurs de Jordi Évole:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px