Banner Top

Eivissa, l’illa de l’excepció

Extracte del reportatge publicat el març 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 53), amb l'assessorament de l’arqueòleg Javier Aramburu.

Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat
Portada de la Sàpiens amb el reportatge citat



Eivissa és l’illa més diferent de les Balears. El seu fort llegat feniciopúnic, el tracte especial que rebé de Roma i la forma com els catalans la colonitzaren l’han convertit en un món apart dins l’arxipèlag. Tant és així que un grup d’estudiosos de la Universitat de les Illes ha demostrat que l’actual població de la Pitiüsa major té una genètica diferenciada de la resta.
 

La genètica és una caixa de sorpreses. Els eivissencs de soca-rel encara no es saben avenir que per les seves venes pugui corre sang fenícia, vint-i-set segles després de l’arribada del seus primers avantpassats. La UIB, però, s’ha preocupat de constatar-ho amb proves. Primer ha analitzat l’ADN de 200 persones amb llinatges autòctons que almenys tenien pares i avis nascuts a Eivissa. Paral·lelament ha estudiat les herències genètiques d’altres poblacions de l’entorn de les Balears, com ara Catalunya, València, el nord d’Àfrica, el sud d’Europa i el Pròxim Orient. La comparació entre les dues mostres no ofereix cap mena de dubte: mentre que els mallorquins i menorquins presenten un substrat genètic gairebé idèntic al de la resta del llevant peninsular i d’Europa, la genètica dels eivissencs s’emparenta amb la dels habitants de l’Orient Mitjà. Aquesta és precisament la terra d’on sortiren els fenicis que al segle VII aC s’establiren a la Pitiüsa major i que alhora foren els pares dels cartaginesos que més tard poblaren de manera continuada l’illa. Però, com és possible que aquesta herència genètica hagi pogut resistir les successives invasions que ha patit Eivissa? La història, com sempre, en té la clau.

Els primers pobladors
L’arribada dels fenicis a les Pitiüses no va ser casual. Abans que la Mediterrània fos batejada pels romans com a Mare Nostrum, ells en foren els seus reis indiscutibles des del 1200 aC. Ni els grecs, que sempre els miraren de reüll, els pogueren fer ombra. De fet, foren els hel·lens qui encunyaren el seu gentilici. El nom prové de phoinikes, que significa "els vermells". Al·ludia a la porpra, un colorant vermell, tirant a morat, que s'obtenia de la closca d'un tipus de mol·lusc abundant a les costes del Pròxim Orient. Amb aquest color, sinònim d’opulència, solien anar pintades les naus amb què els fenicis, des del seu Líban natal, aconseguiren arrabassar als grecs l’hegemonia de les nostres aigües. Aquests aventurers intrèpits fins i tot d’endinsaren a l’Atlàntic per arribar a les Illes Britàniques i bordejar la costa africana. Gràcies a les rutes marítimes que descobriren pogueren proveir l’Orient de tot tipus de joies i metalls.

Aquí teniu informació sobre l'estudi genètic que demostra que els eivissencs són diferents.

Articles relacionats: 
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (31/08/2014)
- Eivissa 1968: Franco contra els hippies, revista Sàpiens (núm. 66, abril de 2008)

Eivissa, l'illa de la sal

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
   
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç

La paradoxal creació del mite de l’illa de la llibertat i el plaer en una terra oprimida pel franquisme

Eivissa viu presonera del seu mite d'arcàdia feliç. Qui ho sap bé és la historiadora Rosa Rodríguez, autora del llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa 1936-1975 (Editorial Afers, 2014). Tot començà a la dècada dels anys trenta, quan un grup d’intel·lectuals alemanys recalaren a la Pitiüsa Major fugint del nazisme -els més coneguts foren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann-. No només els captivà el seu idíl·lic paisatge, sinó també el fet que, gràcies a la Constitució del 1931, aprovada durant la Segona República espanyola, fos un lloc on les llibertats estaven garantides i on la vida podia resultar molt barata. Paral·lelament a aquesta presència estrangera, també hi hagué un grup d’arquitectes catalans, liderats per Josep Lluís Sert, que arribaren a l’ illa blanca -una denominació encunyada el 1912 per Santiago Rusiñol-, fascinats per la seva arquitectura tradicional, de formes austeres i funcionals.

Clica aquí per continuar llegint el reportatge del suplement Ara Diumenge del diari Ara.

Articles del web relacionats amb el tema:
- Eivissa, l'illa de la sal, suplement "Ara diumenge" del diari Ara (09/08/2015)
"Eivissa 1968: Franco contra els hippies" , revista Sàpiens (Núm. 66, abril de 2008)
Eivissa, l’illa de l’excepció, revista Sàpiens (Núm. 53, març 2007)

Aquest article del setmanari "El temps" parlar d'Eivissa com a refugi fugaç dels jueus que fugien del nazisme.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/07/2017), reflexion sobre el llegat dels hippies:



Aquest reportatge de La vanguardia sobre els hippies d'Eivissa també és interessant.

I aquest reportatge parla sobre la Formentera hippy.

Tampoc no us podeu perdre aquest documental d'Eivissa de RTVE, de la sèrie "Baleares, un viaje en el tiempo".

I aquí teniu un recull de fotos de l'Eivissa hippie.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px