Banner Top

Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.

I aquesta és la valoració de Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”

“Llegir és tornar a néixer. Néixer a un altre món, el de la ficció, el de la interpretació, imprescindibles per a qualsevol ésser humà. Perquè consumim ficcions des de petits i en formats diversos, perquè llegim el gran text del món i llegir-lo ens ajuda a entendre’l. Diu Emilio Lledó que un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix. Per Emili Teixidor sense llibres seríem desconeguts per a nosaltres mateixos. El llibre com a riu. El llibre com a mirall”.

També cal tenir en compte una cita de Joan Fuster (1922-1992): “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”.

I aquí teniu una cita de Ciceró: "Una llar sense llibres és com un cos sense ànima".

Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquí teniu una ressenya del llibre Fahrenheit 451 que parla d'una distopia on un grup de bombers es dediquen a cremar els llibres prohibits pel govern.

Aquí teniu reflexions sobre la lectura d'Emili Teixidor.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de cançons inspirades en llibres.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu un article de Jorge Luis Borges titulat "El libro".

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". 

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

 

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats


Xavier Antich té més articles que parlen de la lectura:
"Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
"Llegir és viatjar sense sortir de casa?"
Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca". Aquest altre article de Melcior Comes també reflexiona sobre la lectura.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital.

Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.
 
 
Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:
 

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.


 
Articles del web relacionats:
 
Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Corruptes amb el cor romput?

Article publicat a l'Ara Balears (10/07/2013)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
 
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de la repartidora de les institucions públiques.
 
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
Vinyeta corrupció (Daniel Rosell)
 
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
 
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.

Relectura de la creació de l'home
Relectura de la creació de l'home
 
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
 
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
 
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.

Winston Churchill: “Un mínim de corrupció serveix com a lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democracia”.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:



No us podeu perdre aquesta intervenció del Gran Wyoming sobre la corrupció:



Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre els polítics corruptes de Vicente Vallés:



Per a més informació,  podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (maig 2014, Núm. 142) amb el títol Que corruptes que són, aquests romans! 

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)




Articles del web relacionats:
- Ave, Caesar Matas

La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"

Els romans ja perdien oli

L’expressió “perdre oli” per indicar que un home és homosexual està relacionada amb el món romà. I té una història ben curiosa. Els homosexuals romans que es dedicaven a la prostitució utilitzaven oli d’oliva per lubrificar el seu anus. En marxar de fer el servei, era normal que els en regalimàs una mica. I d’aquí l’origen de l’expressió.

La paraula homosexual és un neologisme que no formava part del vocabulari llatí. Com en la societat grega, el que existia era el concepte d’efeminat (effeminatus), molt negatiu, ja que es relacionava amb el paper passiu o de receptor (pathicus), impropi de l’home. En l’àmbit sexual, doncs, el “mascle alfa” només podia fer el paper de dominant, d’actiu. També li podien fer fel·lacions.  En canvi, ser penetrat o ser la persona que realitzava la fel·lació (fellatio o irrumatio) era una de les majors humiliacions. És per això que al mateix Cèsar l’anomenaren uir omnia mulieris et mulier omnia uirorum (“marit de totes les dones i dona de tots els marits”).

Escena homosexual d'Espàrtac
Escena homosexual d'Espàrtac

 

Tampoc entrava en els plans de l’amant virtuós preocupar-se per fer gaudir la seva parella. En aquest sentit, en una relació heterosexual un cunnilingus també era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.
 
Així doncs, a l’antiga Roma el sexe mai no era una relació entre iguals, sinó un joc de poder, on allò que era acceptable o no venia determinat pel lloc que un dels dos ocupava en la jerarquia social. Ho manifestà clarament Sèneca el Vell (Controvèrsies, 4, praef 10): “la passivitat sexual és, per a un home lliure, un crim, per l’esclau una necessitat, per a un llibert una obligació”.

Les obscenitats de Catul
Valeri Catul (segle I aC) és considerat el poeta llatí més obscè. Així demostrava la seva virilitat en uns dels seus poemes més famosos (Carmen-16) que va escriure per defensar-se dels crítics que titllaven els seus versos de mollici (“suaus” o “covards”).

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Us donaré pel cul i me la xuclareu,
Aureli súcube i Furi cosó,
que pels meus versets m'heu considerat
Doncs bé: cal que un poeta sigui cast
en la vida, als versets no els fa cap falta.
Que en el fons només tenen sal i enginy
si són blans i un poquet desvergonyits
i poden excitar i posar calents
no diré els nois, sinó també els peluts
que no poden ni moure els seus lloms durs.
Vosaltres, després de tants mils petons
com heu llegit m'heu de jutjar poc mascle?
Us donaré pel cul i me la xuclareu”.

Queda clar, doncs, que en llatí, “donar pel cul” era paedico (o pedico). Curiosament, en grec l’expressió que es feia servir per a “donar pel cul” (avui “fer un grec”) era Λακωνίζω, literalment “fer un espartà” (natural de la regió de Lacònia).

Escena homosexual grega
Escena homosexual grega

Copa Warren
Les escenes més explícites de sexe anal provenen de la famosa copa Warren, un recipient romà de plata que data del segle I dC. Copes com aquesta, d’una gran qualitat artística, es degueren fer servir en simposis o trobades d’homes per beure, una pràctica que a l’antiga Grècia ja tenia una forta tradició. La copa gafa el nom del seu antic propietari, l’escriptor i col·leccionista d’art nord-americà Edward Perry Warren (1860-1928). Sembla que l’adquirí a la ciutat de Jerusalem el 1911.

En un dels costats de la copa es representa una parella practicant sexe anal. Un home amb barba (erástes en la terminologia grega o participant actiu) jeu amb un jove (un erómenos o participant passiu), que està assegut damunt d’ell. Aquest s’aferra a una corda que penja del sostre mentre és penetrat. Hi ha, però, un tercer individu, possiblement un esclau, que observa clandestinament, talment un voyer, l’escena darrere una porta.

Copa Warren (1)
Copa Warren (1)


En la còpula anal que hi ha altre costat de la copa, un home jove sense barba penetra per darrere un al·lot més jove que es troba tombat lateralment.

Copa Warren (2)
Copa Warren (2)

La dècada dels anys cinquanta del segle passat la duana dels EUA va denegar el permís per a l’entrada de la Copa Warren. Fins i tot diversos museus, inclosos el Museu Britànic, rebutjaren comprar-la a causa del seu contingut sexual. En els anys vuitanta, però, hi hagué un canvi general en l’actitud social envers el col·lectiu homosexual, que començava a patir la xacra de la sida. Així, després d’haver estat exhibida en diverses sales d’Europa, finalment la copa Warren fou adquirida el 1999 pel Museu Britànic per 1 800 000£.

Satiricó
El Satiricó és la millor obra de la literatura llatina que ens ofereix un interessant testimoni sobre les relacions homosexuals en l’època de la Roma imperial. Lamentablement només se’ns han conservat alguns fragments. Es creu que el seu autor és Titus Petroni, que hauria nascut al segle I dC a l’actual Marsella (França). Aquesta obra, a més, es tracta del primer exemple de novel·la picaresca de la literatura occidental. Relata les desventures del jove Encolpi i del seu atractiu amant, un jovenet de 16 anys anomenat Gitó a qui li plouen pretendents de per tot.

Sodomites que “surten de l’armari”
Durant molt de temps els homosexuals també foren coneguts com a sodomites sodomitzar, per tant, al·ludeix al coit anal. Aquesta etiqueta feia referència a la ciutat bíblica de Sodoma que, juntament amb Gomorra, fou destruïda per Déu com a càstig a les “aberracions sexuals” dels seus habitants. 

La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)
La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)


A poc a poc, tanmateix, el col·lectiu gai ha deixat d’estar estigmatitzat i molts s’han animat a “sortir de l’armari”. L’origen d’aquesta expressió és més recent. Va ser encunyada per primera vegada el 1869 per l’advocat alemany Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, gais, Bisexuals i Transsexuals). Amb ella volia animar els homosexuals a donar a conèixer la seva condició i a plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que patia aquest col·lectiu.

Dos anys abans, el 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual a declarar-ho públicament en un discurs davant el Congrés de juristes alemanys a Munich. Allà va demanar una resolució per a l’eliminació de les lleis contra els homosexuals. Es tractava de lleis molt dures que, entre altres coses, contemplaven acomiadaments i fins i tot penes de presó. Als països anglosaxons s’utilitza l’expressió “coming out of the closet”.

Aquest article parla sobre homosexualitat i legislació a l'antiga Roma.

I aquest article para sobre la condició de gai a l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre la bisexualitat a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article que parla sobre com es va ocultar la relació homosexual entre els protagonistes de Ben-Hur:



I aquí teniu la famosa escena d'Espartacus, també de contingut sexual, el famós diàleg d' "ostres i caragol":

 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

- Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual.

Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:

I aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



I aquí teniu unes quantes cançons icòniques del moviment LGTB: "La revolución sexual", "I am what I am", "Go West", "Love Today":



 

Biblioteques, la memòria de la humanitat

Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

Parnasus

Les Muses del Parnàs


En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".

El far d'Alexandria
El far d'Alexandria


Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.

L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.

L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

Cleopatra Acti

Cleòpatra

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Alguns historiadors conten que es cremaren 400.000 rotlles de papir.

A pesar del disgust, els detractors foren eliminats i Cleòpatra es convertí en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 "Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."

Aquí teniu un vídeo sobre la biblioteca de la Real de Palma, una de les més importants de Balears:

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.



Aquí teniu un article d'Àlex Milian titulat "Les biblioteques, escenari de ficcions".

Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
El nas de Cleòpatra

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat "Lladres de llibres".

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I aquest és un altre article de Jordi Llovet. Es titula "La utopía de las bibliotecas ideales".

Sobre l'autor

Vaig néixer a Mallorca i vaig estudiar Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB) amb l’objectiu d’entendre el present a partir del passat. Després vaig poder satisfer les meves ànsies comunicatives estudiant Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En aquesta aventura vaig tenir la sort de guanyar un premi de periodisme d’investigació de la fundació Fundeso que, durant mig any, em va permetre fer unes pràctiques en un mitjà de comunicació de Xile.
 
En acabar la carrera, durant quatre anys vaig exercir el periodisme actiu a ‘Última Hora Punto Radio’. La meva gran decepció va ser descobrir que el món mediàtic, massa contaminat per la política, és una farsa. Aleshores em vaig decantar per la docència. Ara faig de periodista del món clàssic a l’IES Inca (Mallorca), seguint la màxima d'Horaci prodesse et delectareque es podria traduir com “ensenyar delectant”. Així, pretenc ensenyar entretenint i animant els alumnes a enfilar-se a les espatlles dels gegants de la nostra cultura, sense vertigen. També, però, som fan d'una altra cita atribuïda a Ciceró: Si vis discere, doce ("Si vols aprendre, ensenya"), o, dit d'una altra manera, Qui docet, discit (“Qui ensenya, aprèn”).

Així doncs, intent divulgar de la manera més amena possible unes matèries, el llatí i el grec, que tenen la mala fama de ser “llengües mortes”. Com a esquer faig servir l’etimologia, que m’ajuda a relacionar el món actual amb l’antiguitat clàssica. De fet, un alumne meu em va ajudar a posar nom a la meva obsessió per l’origen de les paraules: l'etimocefalàlgia

Col·laboracions periodístiques
Aquesta voluntat de difondre el món clàssic m’ha portat a col·laborar en diferents mitjans escrits, com "Ara Balears", "Sàpiens", El Temps’, Historia y vida", "Clío", ‘Memoria’, ‘Presència’ i "Historia de Iberia Vieja" i en els programes radiofònics ‘Luces en la oscuridad’ (Gestiona Radio), ‘Balears fa ciència’ (IB3 Ràdio), "Gabinet de crisi" (IB3 Ràdio) i "Múltiplex" (IB3 Ràdio), on des del 2016 fins al 2019 analitzava l'actualitat des de la filosofia des d'una secció  titulada "Sapere aude" (aqui teniu els 131 programes sencers).

Som autor del llibre "Mitologia per a profans. Manual per entendre la tradició clàssica d'Occident" (Publicacions l'Abadia de Montserrat, 2020). El 2015 vaig participar en la redacció de dos volums (el de Grècia i Roma) d'un projecte enciclopèdic molt ambiciós de la SÀPIENS: Història de la Humanitat i la Llibertat. El 2017 vaig elaborar una sèrie de píndoles sobre etimologia per a l'empresa de restauració catalana Viena. El 2018 em vaig encarregar de coordinar per al Consell de Mallorca una sèrie de xerrades amb la presència dels cineastes Laura Gost i Jaume Carrió (Premis Goya pel curtmetratge "Woody and Woody"), dels periodistes Antoni Bassas, Josep Ramoneda i dels psiquiatres Oriol Lafau i Aina Fernández, especialistes en el suïcidi. Tamé he rebut el premi "Miquel Duran i Saurina 2019" de comunicació de l'Obra Cultural Balear d'Inca.

Referents
No puc sentir-me més identificat amb aquests versos del poeta menorquí Ponç Pons: Vici secret, passió mortal,/ estic fet de paraules ("Dillatari", ed. Quadrens Crema, 2005). També però m'identific amb el vers de J.V.Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell" (Sol, i de dol, 1947)

Igualment compartesc les paraules que va pronunciar el 2015 el gran filòleg Joan Veny i Clar (Campos, 1932) en rebre el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2015):

“Em plau reiterar que sóc un enamorat de les paraules. Xalo amb el dring dels fonemes, em fascina la força potent d’un significat, em meravella la frondositat de geosinònims entorn d’un concepte, em fa respecte un arcaisme cobert per l’òxid dels segles, m’entristeix el desús, la mort d’una paraula, m’anima com a senyal de vida el naixement de noves unitats, especialment quan són productes genuïns, de la creativitat dels nostres parlants, però m’emociona especialment conèixer l’origen d’un mot.”

Joan Veny també té clar com d'emocionant és la ciència de l'etimologia: "Arribar a les arrels d’un mot i resseguir-ne les seves mutacions formals i semàntiques és de les grans emocions que pot experimentar un lingüista empeltat de diacronista".

També em qued amb una cita del dramaturg irlandès Samuel Beckett (1906-1989): “Les paraules són tot el que tenim”.

A l'hora de definir el meu estat d'ànim, prenc unes paraules del filòsof italià Antonio Gramsci (1891-1937): “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat”

Aquí teniu les meves reflexions sobre la situació del Llatí i el Grec a les aules. I aquí teniu una entrevista que em varen fer al Punt Informatiu Pollença arran d'una conferència.

Aquest article meu, titulat "Tots som grecs a l'exili", parla sobre la importància de la llengua d'Homer en les nostres vides. I aquest altre està dedicat al llatí: "Menys llatí i més esport".

Aquí teniu el llistat de totes les meves publicacions.

En aquest enllaç trobareu algunes de les meves intervencions radiofòniques.

Aquí teniu una entrevista que em va fer Pere Estelrich al seu programa "El crespúcle encén estels". És a partir del minut 29. 

Acabaré aquesta presentació amb un poema de Borges, que parla del plaer de descobrir una etimologia en aquest poema titulat "Los justos":

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En la meva tasca docent també tenc present aquest poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):

No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 



Aquí teniu el llistat de conferències que em dedic a impartir:
Per què llegim en silenci? Una història de la lectura
- Semper dolens: reflexions filosòfiques sobre el suïcidi
Amor i sexe al món clàssic
- Les arrels occidentals de la misogínia: la història d'un estigma
La vida secreta de les paraules: el fantàstic món de les etimologies
Dimonis, del món clàssic a l'actualitat
La meravellosa història de les llengües del món
L'origen dels noms i cognoms catalans
Mitologia i astronomia. Les històries que amaguen les estrelles
Les arrels paganes de les festes de Nadal
- Mites grecs, una llavor immortal

Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:


I aquí teniu una entrevista que em varen fer Elisa Moya i Francesc Xavier Gras, alumnes de l'IES Premià de Mar de Catalunya. El motiu va ser el seu treball de recerca "A cada passa referents clàssics", dirigit per Margalida Capellà.



El 2015, amb el meu company periodista Felip Palou i l'humorista Xavi Canyelles, he posat en marxa "Via Corrupta: la ruta de la rampa". Es tracta d'una ruta dramatitzada pels carrers de Palma relacionats amb la corrupció d'aquests darrers anys. Jo m'he encarregat principalment de relacionar la corrupció actual amb la de l'antiga Roma. Aquest és el nostre vídeo promocional:




Aquí teniu la conferència íntegra que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016) sobre les arrels paganes de les festes de Nadal:



Aquí teniu una altra conferència meva. Va ser a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Hi vaig parlar sobre "Dimonis, del món clàssic a l'actualitat":

 

En aquesta altra xerrada parl sobre "Amor i sexe al món clàssic" (25/11/2019):

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px