Banner Top

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu la reflexió del tot pessimista que feu l’escriptor austríac Stefan Zweig (1881-1942) al seu amic, també escriptor, Joseph Roth (1894-1939): “No podem oblidar que vivim en un món crepuscular, i hem de ser feliços si, mentrestant, anam sobrevivint”.

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)


Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

A Hegel se li atribueix una frase interessant: "L'única cosa que aprenem de la història és que l'ésser humà no aprèn res d'ella".

Aquí teniu un article del filòsof Antoni Aguiló titulat "Escopint sobre Condorcet", que també parla sobre el mite del progrés.

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs:La humanitat progressa i progressarà: si recula, és per agafar empenta. A algunes generacions els pot semblar que no, que anem enrere. Si algú et diu "anem malament", sempre depèn de l'escala amb què s'ho miri. Ara estem millor que fa cent anys i molt millor que fa mil anys”.

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Així s'imaginavaAixí s'imaginava el present el científic Isaac Asimov.

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):

Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana

Consoladors contra la histèria

No hi ha dubtes: els consoladors serveixen per consolar. La paraula deriva de la preposició llatina cum (que indica companyia) + solor (“calmar”). A l’antiga Grècia els consoladors rebien el nom d’όλισβος o δίλδος. Eren artefactes en forma de fal·lus fets de cuir. Aristòfanes, en la seva famosa comèdia Lisístrata, ja en parla.

Hetaira amb doble consolador
Hetaira amb doble consolador
 

Tanmateix, ja en la prehistòria hi ha testimoniats consoladors. El més antic data de fa més de 28.000 anys. És de pedra i fa 20 centímetres de llarg i 3 d’ample. S’excavà a la cova de Hohle Fels, prop d’Ulm, al sud d’Alemany –d’aquesta mateixa cova és també la primera Venus prehistòrica.


El primer consolador de la història
El primer consolador de la història


En època moderna els consoladors, rebatiats com a vibradors, varen néixer per pal·liar una de les patologies més esteses entre la població femenina del segle XIX, la histèria. Així ho explica Laura Ballart en el magnífic reportatge “La historia del vibrador” publicat a la revista Sàpiens (Núm. 132).
 
Disbauxa amb consoladors
Disbauxa amb consoladors


La histèria de l’úter
Histèria és una paraula que deriva del grec ὑστέρα (“les darreres parts” en al·lusió a l’úter). En els escrits del segle V aC d’Hipòcrates (el pare de la medicina), és un adjectiu que sempre apareix amb el substantiu πνίξ (“ofegament”, “sufocació”). Tal com relata Plató (segle IV aC) en el seu Timeu (91c), en l’imaginari grec l’úter era un òrgan que es movia lliurement pel cos de la dona, provocant greus malalties quan obstruïa les vies de respiració. Aquesta patologia, ja descrita en textos egipcis, seria coneguda pels clàssics com a úter ardent.
 
Al segle III dC, el metge Galè de Pèrgam ja establí que, per tal d’expulsar els “humors uterins corruptes i verinosos”, s’havia de recol·locar l’òrgan femení a la pelvis (“ribell” en llatí) mitjançant un massatge vulvar. En les relacions sexuals, aquest massatge s’assolia amb el paroxisme histèric (entès actualment com a orgasme), que provocava a la dona un gran dolor i plaer alhora. Fora del sexe, per mitigar aquest “mal”, també es podia recórrer a l’equitació, la hidroteràpia o l’electroteràpia. En casos greus, però, l’única solució mèdica era la histerectomia o extirpació (ἐκτομή) de l’úter (ὑστέρα) “enverinat”.
 
El negoci de la histèria
A partir de la dècada dels anys quaranta del segle XIX, la histèria es convertí en una autèntica pandèmia al Regne Unit, on afectà una de cada quatre dones. Atès que es considerava una malaltia incurable, els més espavilats hi veren un gran negoci, oferint sessions terapèutiques per a les dones més “histèriques”.
 
La revolució arribaria el 1889 de la mà del metge britànic Joseph Mortimer Granville. Seva va ser la idea de crear un aparell electromecànic vibràtil destinat al massatge terapèutic. Aquest artefacte, que funcionava amb una pesada bateria, podia arribar a produir tres mil vibracions per minut. D’aquesta manera, multiplicava per deu les vibracions que assolia un metge expert amb el tractament manual estandarditzat.

El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
 
La histèria va esdevenir la malaltia més lucrativa del moment. De fet, el vibrador va arribar al mercat abans que la planxa o l’aspiradora. Les revistes de tot el món no paraven d’anunciar-lo. El seu ús, amb tot, s’havia de fer sempre sota la supervisió d’uns professionals mèdics que, en qualsevol cas, foren els més perjudicats. I és que, per culpa d’aquell invent tan sofisticat, els seus ingressos s’havien vists reduïts dràsticament.
 
Tanmateix, el boom dels vibradors va desaparèixer a la dècada del 1920. A partir dels estudis de l’austríac Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, s’acabà considerant que la histèria femenina no era una malaltia, sinó un mite infundat de l’antiguitat. No seria fins el 1960 quan reapareixerien els vibradors, aquesta vegada, però, amb un canvi de concepció. Aleshores es convertí en un objecte tabú, de plaer sexual, reservat a la vida íntima.

Un dels primers vibradors
Un dels primers vibradors
 

Als seixanta els hippies plantaven cara a les forces armades amb flors. Ara, però, l’arma dels activistes contra la guerra són els consoladors. El moviment gai també la fa servir en les seves reivindicacions. Així protestaren el 2008 contra la política homòfoba de Rússia:

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula "Hysteria" (2011):

Aquí teniu un article de Llucia Ramis que parla sobre la nova jugueta sexual femenina que causa sensació, el succionador Satisfyer. 

La histèria també està relacionada amb la bogeria en les òperes. Ho explica aquest article.

Per acabar, aquí teniu una reflexió sobre el vibrador de la sèrie “Sexo en Nueva York”:

 
 
Si estau més interessats a conèixer la història d’aquest fabulós invent, a San Francisco (EUA), hi ha el Museu del Vibrador.

I aquí teniu el documental de TV3 "El sexe ignorat":

 

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació
- El clítoris, quina gran descoberta
L'etern mal uterí

El complex de Prometeu

El complex de Prometeu és un dels grans mals de l’actual món tecnològic. Tal com recorda el pedagog Gregorio Luri, es tracta del sentiment d’inferioritat que sentim els humans davant les màquines que hem creat. Gràcies a elles hem fet un món suposadament més habitable. Tanta perfecció, però, ha posat al descobert les nostres limitacions.

Així mentre anam generant productes cada cop més perfectes, nosaltres anam envellint. D’aquí el concepte d’ “obsolescència de l’home”, que encunyà Günther Anders (1902-1992), un escriptor jueu polonès deixeble de Heidegger. Avui Anders, que morí abans de l’eclosió d’Internet, al·lucinaria amb la nova era digital!

Prometeu, el forjador de la humanitat
Prometeu, el forjador de la humanitat
 

El déu filantrop
El complex de Prometeu agafa el nom del déu filantrop per excel·lència, creador de la tècnica (τέχνη). Es presenta com l’impulsor de la civilització i el progrés, i el causant de l’emancipació humana respecte a la divinitat en robar el foc del déus per lliurar-lo als homes. El grec Hesíode (segle VIII aC) ens conta la seva història a Teogonia i a Els treballs i els dies –al segle V aC aquestes obres inspirarien el Prometeu encadenat d’Èsquil.

Prometeu

Prometeu s'ho pensa

Prometeu era fill del tità Jàpet i tenia un do especial per endevinar el futur –no debades, en grec, el seu nom significa el “previsor”. Així, va poder pronosticar la victòria final dels olímpics en la coneguda titanomàquia. El vencedor Zeus, un cop al poder, li encarregà la creació de la humanitat.

Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
Prometeu (Jan Cossiers, s XVII)
 
Prometeu modelà els homes amb fang a la imatge dels déus i els ensenyà a fer sacrificis per honrar els seus superiors. Amb tot, en el primer sacrifici que organitzà a Mekone, el tità s’atreví a enganyar els déus. Aleshores va convèncer els homes perquè es quedassin ells la millor part, és a dir la carn i les entranyes del bou sacrificat, i que deixassin als déus la pitjor, els ossos i el greix, però sota un bon aspecte.

Zeus va triar aquest darrer munt. Un cop descobert l’engany, va posar el crit al cel. Com a càstig, privà els homes del foc, un element indispensable per cuinar, fabricar estris i no patir fred. Prometeu, indignat, es presentà a l’Olimp d’amagatotis per robar una mica de foc de la farga d’Hefest.

Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
Prometeu roba el foc a Zeus, que té al seu costat Ganimedes
 
Aquesta vegada Zeus decidí posar punt i final a tanta gosadia. Als homes els envià la primera dona, Pandora, que, en obrir la famosa capsa, escamparia tots els mals per la terra. Pel que fa a Prometeu, l’encadenà en unes roques del Caucas, on una àguila li anava devorant el fetge durant tot el dia. Es tractava d’un suplici etern. I és que, de nit, l’ocellot es retirava i el fetge del tità, que era immortal, es regenerava; l’endemà al matí l’animal se’l tornava a cruspir. Prometeu s’acabaria alliberant del suplici de l’àguila gràcies a Hèracles. De camí al jardí de les Hespèrides, l’heroi grec aconseguí matar l’animal.

Prometeu (Tizià, 1549)
Prometeu (Tizià, 1549)
 
Hèracles allibera Prometeu
Hèracles allibera Prometeu


Prometeu (Moreau, 1868)
Prometeu (Moreau, 1868)
 

Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
Estàtua de Prometeu al centre Rockefeller (Nova York), símbol de la llibertat de l'ésser humà (ironies de la vida, a les portes d'una entitat econòmica)
 
Simbolisme de Prometeu
Prometeu és el primer constructor d’homes. Encarna la gran aspiració de crear vida sense generació sexual mitjançant una intervenció intel·ligent i tecnològica. El motiu de la vida artificial es formula també a la tradició jueva, on trobam el poderós mite de Gòlem, estàtua d’argila que adquireix vida a través d’una inscripció màgica que l’imposa el rabí en el front. Déu, creador de l’home amb fang, és qui ha atorgat als rabins la potestat de repetir el seu acte animant aquests gòlems, que acabem destruïts pel perill que suposa la seva força bruta. La llegenda del Gòlem incideix en els perills que comporta l’existència d’una raça d’éssers no creats directament per la divinitat.

El mite de Prometeu és un dels que més s’ha prestat a reinterpretacions al llarg de la història de les idees. Després de múltiples escriptors clàssics que s’inspiraren en el mite –entre ells Ovidi i Horaci-, els primers autors cristians volgueren veure en el tità, a través de la imatge del “just que sofreix pels homes”, una premonició del Crist redemptor de la humanitat –Prometeu, com Jesucrist, actua pel bé de la humanitat i és sacrificat, no a la creu, però sí en una tortura similar en la solitud del Caucas. Durant l’edat mitjana el mite de Prometeu simbolitzà principalment la figura del savi que porta el progrés als homes.

 

Prometeu i Vulcà
Prometeu i Vulcà (Dirck van Baburen, 1595-1624)
 
Tampoc no faltaren les interpretacions pessimistes del mite. Al segle XVIII Rousseau afirmà que Prometeu, en inventar les ciències, arrabassà a l’home la seva bondat original. Goethe, en un drama inacabat, Prometeu (1773-1774), va veure en el tità una personificació de l’intel·lectual que lluita contra el poder establert. D’altra banda, Lord Byron va escriure el seu Prometeu (1816) per tal de representar-hi l’artista o geni incomprès. Al mateix segle XIX, Karl Marx va arribar a dir que “Prometeu és el primer sant en el calendari del proletariat”.

Prometeu
Prometeu
 

Aquí la valoració que fa Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura, sobre el mite de Prometeu. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”:

“La seva força -sobretot en Èsquil- com a emblema de la rebel·lia enfront dels déus ha fascinat els humans com un mirall hipnòtic on poder-hi veure el nostre bocí diví. Com ha afirmat Gregorio Luri, a Occident Prometeu és l’arquetip de tot aquell qui, interrogant-se pel sentit dels límits imposats a l’home, no dubta de la conveniència d’anar sempre més enllà de tot horitzó de sentit. Anar endavant. Fer camí. Evolucionar. Prometeu només indica el principi del camí, atès que els humans estem en un procés d’evolució contínua. Prometeu és un mite que permet una reflexió sobre el poder com a element transformador, també potencialment anihilador, i que -gràficament- és difícil no llegir des d’una formació cultural cristiana com una prefiguració de Crist en la imatge d’algú que se sacrifica per la humanitat i que també pateix un càstig exemplar, ja sigui a la roca o a la creu”.


Prometeu i Frankenstein
El millor homenatge literari a Prometeu arribà a principis del segle XIX de la mà de l’escriptora Mary Shelley. En la seva obra Frankenstein o El modern Prometeu (1818), el doctor Frankenstein esdevé un nou Prometeu en voler crear una criatura que fregàs la perfecció. L’intent, però, li sortí malament. A partir de les restes de diferents cadàvers d’un gran atractiu, el resultat fou un ésser molt lleig, però molt amorós que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic. Per evitar tanta solitud i incomprensió, el monstre acaba demanant al seu creador una companya. El doctor Frankenstein hi accedeix inicialment, però després se’n desentén perquè no vol crear un altre monstre.
 
Frankenstein o El modern Prometeu
Frankenstein o El modern Prometeu

Tal com indica el subtítol de l’obra, Mary Shelley s’inspirà en la figura de Prometeu -creador de l’home- per al personatge del doctor Frankenstein. La novel·lista, però, també tingué present la idea expressada pel judaisme a l’Antic Testament de la creació artificial de l’home amb fang. Amb tot, Shelley ens presenta un home normal, sense poders sobrenaturals, que es creu posseït per una vocació divina per crear un “nou Adam”.  Al científic Frankenstein, però, aquell ésser artificial se li escapa de les mans i acaba fent estralls.
 
La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Aleshores els aspectes negatius de la tecnologia industrial ja es començaven a notar. Així doncs, la novel·la de Mary Shelley fou concebuda com una protesta conscient contra els perills als quals ens pot abocar la nostra creativitat quan l’exercim sense cap mena de responsabilitat moral. Avui en dia no en falten exemples: des de l’energia nuclear fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent.


Frankenstein
Frankenstein

Al famós llibre Sàpiens (pàg 574-575), l’escriptor Yuval Noah Harari ens fa la següent reflexió sobre el llibre de Frankenstein de Mary Shelley:

“El mite de Frankenstein exposa a l’Homo sapiens el fet que s’acosten ràpidament els últims dies. Si no hi ha una catàstrofe ecològica o nuclear, ens diu Shelley, el ritme del desenvolupament tecnològic portarà aviat a la substitució de l’Homo sapiens per uns éssers completament diferents que no solament tenen una psique diferent, sinó també un món cognitiu i emocional molt diferent. Això és una cosa que la majoria de sàpiens troben extremadament desconcertant. Ens agrada pensar que en el futur una gent igual que nosaltres viatjarà de planeta en planeta en naus espacials rapidíssimes. No ens agrada plantejar-nos la possibilitat que en el futur ja no hi hagi éssers amb emocions i identitats com les nostres, i que siguem substituïts per unes formes de vida estranya amb una capacitat que empetiteix la nostra.

En certa manera, ens consolem amb la idea que el doctor Frankenstein va crear un monstre terrible i que va haver de destruir-lo per salvar-nos. Ens agrada explicar la història d’aquesta manera perquè implica que som els millors éssers vius que hi ha, que no hi ha ni hi haurà mai res millor que nosaltres. Qualsevol intent de millorar-nos fracassarà inevitablement, perquè  encara que els nostres cossos es puguin millorar, el nostre esperit humà és intocable.

Ens costaria pair la idea que els científics poguessin dissenyar esperits a més a més de cossos, i que els futurs doctors Frankenstein, per tant, poguessin crear un ésser veritablement superior a nosaltres, un ésser que ens pogués mirar amb condescendència, tal com nosaltres mirem els neandertals”.

Blade Runner i el mite de Prometeu
El 1982 el britànic Ridley Scott estrenà Blade Runner, un dels films de ciència-ficció més importants de la història. La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les "colònies exteriors" de la Terra.

Replicant
Replicant


Aquests androides s'assemblen físicament als humans, però no tenen gens d’empatia. Després d'una revolta sagnant, foren declarats il·legals en el planeta Terra, Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. És evident, doncs, el mite de Prometeu, en la pel·lícula de Ridley Scott. Com passa amb Frankenstein de Mary Shelley, la humanitat es veu amenaçada per unes criatures que ella mateixa ha creat.

El Prometeu de Goethe
El 1774 l’escriptor alemany Goethe va escriure un poema titulat “Prometeu”. El jo poètic de text és el personatge mític de Prometeu. El tità es dirigeix de manera desafiant a Zeus i reivindica la creació de l’home per part de l’home, sense cap intervenció divina. Aquí teniu el poema en castellà (no l’he trobat en català):

Cubre tu cielo, Zeus,
con un velo de nubes,
y, semejante al joven que descabeza abrojos,
huélgate con los robles y las alturas.
Déjame a mí esta tierra,
la cabaña que tú no has construido
y el calor del hogar que tanto envidias.
Nada conozco bajo el sol tan pobre
como vosotros, dioses.
Nutrís, mezquinos, vuestra majestad
con las ofrendas de los sacrificios
y con el vaho de las preces.
En la indigencia viviríais
de no existir los niños y esos necios
mendigos que no pierden la esperanza.
Cuando era niño y nada sabía,
levantaba mis ojos extraviados
al sol, como si arriba hubiese oídos
para escuchar mis quejas,
y un corazón, afín al mío,
que sintiera piedad de quien le implora.
¿Quién me ayudó en mi pugna
contra los insolentes Titanes?
¿Quién de la muerte me salvó,
y de la esclavitud?
¿No fuiste tú, tú solo,
sagrado y fervoroso corazón,
quien todo lo cumpliste?
Y, sin embargo, ardiendo
en tu bondad y juventud, iluso,
agradecías tu salud a aquel
que, allá arriba, dormita...
¿Honrarte yo? ¿Por qué?
¿Aliviaste tú alguna vez
los dolores del afligido?
¿Enjugaste las lágrimas del angustiado?
¿No me han forjado a mí como hombre
el tiempo omnipotente
y la eterna fortuna,
que son mis dueños y también los tuyos?
¿Acaso imaginaste
que iba yo a aborrecer mi vida
y a retirarme al yermo
porque no todos mis floridos
ensueños dieran fruto?
Aquí estoy, dando forma
a una raza según mi propia imagen,
a unos hombres que, iguales a mí, sufran
y se alegren, conozcan los placeres y el llanto,
y, sobre todo, a ti no se sometan,
como yo.

Prometeu i Faust
Un altre personatge literari relacionat amb Prometeu és Faust. Segons una antiga llegenda germànica, Faust (faustus, “afortunat” en llatí) era un mag que, desenganyat amb el seu saber especulatiu, va cedir al diable la seva ànima a canvi del coneixement. Algunes fonts afirmen que, en realitat, era un alquimista universitari del segle XV considerat malèfic per la “màgia” que feia a les seves classes.

Faust
Faust


La llegenda de Faust seria propagada al segle XVI per l'escriptor britànic Christopher Marlowe, contemporani de Shakespeare. El seu impuls definitiu arribaria, però, a principis del segle XIX per Goethe en la seva obra homònima. En aquesta ocasió el diable rep el nom de Mefistòfil, que podria venir d’una corrupció grega de Mefotofiles ("l'enemic de la llum"). En la jerarquia demoníaca tradicional del cristianisme, Mefistòfil és un subordinat de Satanàs –avui mefistofèlic és sinònim de diabòlic.

En l’obra de Goethe, un dia Mefistòtil visita Faust i li diu que li concedirà tot el que vulgui a canvi que li vengui la seva ànima a l’inframon. Amb aquest pacte, Faust s’enamora d’una jove, Margalida, que acaba a la presó. Mefistòtil proposa alliberar-la, però ella s’hi nega. Al final, Faust eludeix el seu destí infernal per intercessió de la seva estimada, ja morta, que baixa del cel per endur-se-l'hi.

Faust i Mefistòfil
Faust i Mefistòfil


El 1859 el francès Charles Gounod convertiria el mite de Faust en una famosa òpera. Com Prometeu, Faust peca de supèrbia, intentà anar més enllà dels paràmetres de la naturalesa. Avui feim servir l’expressió home fàustic per al·ludir a l’home d’Occident perpètuament insatisfet, que sempre vol anar més enllà; és capaç fins i tot de pactar amb la tecnologia (diable) per tal d'arribar a altres planetes, només perquè sí, sense plantejar-se què vol, perquè en realitat el seu ser és un pur voler.

Tots els detalls de l’òpera de Faust són explicats d’una manera exquisida per Ramon Gener en aquest capítol del programa “Òpera en texans” de TV3:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite de Prometeu:

 

Aquí teniu un article sobre el científic Nikola Tesla, considerat el Prometeu del segle XX.

Aquest article parla de la pel·lícula Blade Runner i del complex de Prometeu. I aquest altre article de Rafel Argullol també tracta el mateix tema.

Aquí teniu un article de Rafel Argullol titulat "L'origen de la rebel·lia". Parla del mite de Prometeu..

Aquí teniu un altre article titulat "Frankenstein, 200 años moderno". Aquest altre també és interessant.

Aquí teniu un article de Manuel Vicent, on Julian Assange és presentat com el nou Prometeu.

I aqutí teniu un altre article de Toni Pou titulat "Els Frankensteins del futur".

Aquesta és la conferència "Prometeo y la búsqueda del fuego" impartida per Miguel Ángel Elvira, de la Universidad Complutense de Madrid:




 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:



Articles del web relacionats:
La síndrome d'Epimeteu
Talos, el primer robot de l'antiguitat

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


L'esplendor medieval del català

Extracte del reportatge "L'esplendor medieval" publicat el setembre de 2015 en el dossier especial de la revista Sàpiens amb motiu de l’Onze de Setembre: “La història d’una llengua irreductible” (Núm. 160) . 

A partir del segle XIII es produeix la gran expansió política de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Aquesta embranzida permet al català emancipar-se de l’occità i assolir una gran maduresa formal com a llengua literària. Amb les aportacions de Ramon Llull i amb el suport propagandístic de la Cancelleria reial, no hi ha cap gènere que es resisteixi al “pus bell catalanesc del món”, en paraules de Ramon Muntaner. 

El 1137 s’havia creat la Confederació catalano-aragonesa amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV, representant dels comtats catalans, i Peronella d’Aragó. En un primer moment, aquesta unió implicà una forta diglòssia: mentre el català funcionava com a llengua instrumental, l’occità o provençal esdevenia la llengua literària per antonomàsia. Les tornes començaren a canviar a partir del 1213 arran de la desfeta a la batalla de Muret, on es perderen els territoris del nord dels Pirineus, tret de Montpeller.

Jaume I el Conqueridor, hereu de Pere I el Catòlic mort a Muret, va renunciar a recuperar aquelles terres. Empès per les demandes d’ajut per part dels mercaders catalans, que sovint eren atacats pels pirates sarraïns prop de les costes balears, el nou monarca va dirigir els seus esforços cap al sud peninsular. Així, arrabassà als àrabs Mallorca (1229) i València (1238), mentre que l’ocupació d’Eivissa (1235) la deixà en mans de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí. Menorca no seria sotmesa del tot fins el 1287 per obra del rei Alfons III el Liberal.

Relacionat amb el tema, és interessant aquest article titulat "Porta't bé o vindran els catalans".

I aquest altre article parla de l'època en què Sicília es parlava català.

Aquest dossier parla sobre la història del català.

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
Països Catalans en el divan
-
Qui és en Pep Gonella?
L'esplendor medieval del català

I aquest són uns reportatges meus a l'Ara Balears:
Les arrels de l'anticatalanisme illenc
Quan el català sortí de la clandestinitat
Quan el català es normalitzà a l'escola

Que corruptes que són, aquests romans!

Extracte del reportatge publicat el maig de 2014 a la revista Sàpiens (Núm. 142)

La corrupció no és un fenomen contemporani, sinó una xacra de tots els temps. A Roma, la institucionalització d’aquesta pràctica assolí límits del tot vergonyosos. Els seus ecos encara ressonen a la nostra societat. 
 
Per a alguns historiadors, la història de la civilització romana és la crònica d’una degradació moral plena de cobdícia, suborns i tràfic d’influències. Durant l’edat mitjana, R.O.M.A. es convertí en l’acrònim de Radix Omnium Malorum Avaritia (“l’avarícia és l’arrel de tots els mals”). Es tractava d’una versió lliure de la famosa cita de Sant Pau que il·lustra a la perfecció l’afany de lucre que caracteritzà, des dels seus inicis, la caput mundi (“capital del món”). Es difícil dir, però, si Roma fou realment més corrupta que moltes altres societats del món antic. Per als cristians antics, era evident que si. Més enllà de valoracions morals, però, és interessant analitzar algunes de les pràctiques polítiques i socials romanes, que avui en dia no dubtaríem en qualificar de poc ètiques, i veure’n la seva pervivència en el nostre temps.
 
Al segle VI aC la instauració de la República havia de servir per frenar els abusos de poder comesos fins aleshores per la monarquia. Amb tot, el seu sistema de càrrecs públics, coneguts com a magistratures, no seria garantia d’una major transparència. A partir del segle III aC autors com Plaute o Ciceró ja utilitzen el terme corruptor per al·ludir al polític de pràctiques fraudulentes –la paraula  deriva de rumpo (“rompre, transgredir”).
 
Al segle II aC Iugurta, un líder de la regió nord-africana de Numídia –Estat satèl·lit de Roma-, no dubtà a jugar amb el punt dèbil dels seus protectors. Per mantenir-los lluny de la seva àrea d’influència, els afalagà infinitat de vegades amb suculentes quantitats d’or. Segons relata l’historiador Sal·lusti, tensà tant la corda que en una ocasió, en ser expulsat de Roma, pronuncià una frase lapidària: ¡Vrbem uenalem et mature perituram, si emptorem inuenerit! (“Ciutat venal i cridada a finar a l’instant, si arriba a trobar un comprador!”) [...].

Aquí teniu un reportatge de La Vanguardia que parla sobre la història de la corrupció.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla sobre l'origen de la màfia siciliana.

 

Aquí teniu un reportatge del blog "Històries d'Europa" dedicat a Gai Verres, un model per als corruptes de Roma.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la corrupció a l'antiga Roma.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la corrupció d'Escipió l'Africà.

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)



Grecs a la Mediterrània

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2013 a la revista Sàpiens (Núm. 133) amb l’assessorament d’Arturo Pérez.

Abans d’esdevenir el Mare Nostrum romà, el Mediterrani fou grec en gran part. A partir del segle VIII aC,  l’excedent demogràfic i les tensions civils obligaren els grecs a disputar als fenicis la seva hegemonia marítima. Fou així com bastiren el seu particular pont de mar blava, embrió de moltes ciutats de la nostra conca. 
 
Els grecs sempre foren un poble mariner. La seva abrupta orografia balcànica els empenyé a mirar cap a la mar, per a la qual arribaren a emprar fins a tres paraules: thálassa, póntos i pélagos. La segona, tanmateix, seria la que més s’ajustaria a la seva vocació nàutica. Atès que originàriament póntos significava camí, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade aviat fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el pélagos (“mar endins”). I el pélagos més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.
 
Els habitants de Creta foren els primers a senyorejar les aigües del mar Egeu. Integrants de la cultura minoica, des del tercer mil·lenni aC s’havien erigit en la civilització més pròspera de la Mediterrània. Durant segles infongueren por amb el seu poder marítim, conegut com a talassocràcia. En cas d’un atac exterior, els diferents pobles de l’illa deixaven aparcades les seves diferències internes per sumar forces. D’aquí sorgiria el concepte de sincretisme (“amb Creta”) com a sinònim de fusió de corrents heterogenis. Aquestes rivalitats foren molt habituals en un territori com el grec dividit per illes i per muntanyes. Així es reflectí al segle VIII aC amb l’aparició de les primeres polis. I és que, a pesar de saber-se dipositàries d’una mateixa llengua i cultura, cada polis esdevingué una vertadera “ciutat-estat”, amb les seves pròpies institucions administratives, legislatives i religioses –algunes, fins i tot, comptaren amb moneda pròpia.
 
Les polis naixeren amb mal peu. Moltes es trobaven situades en territoris poc fèrtils i de dimensions reduïdes, de manera que no pogueren absorbir el creixement demogràfic. A això calgué sumar-hi la concentració de les terres en mans de l’aristocràcia, la classe minoritària dominant. La necessitat, doncs, obligà el gruix de la població a aliar-se amb els vaixells per buscar nous horitzons. La seva familiaritat amb la mar féu que per a l’acció de gestionar una polis s’acabés emprant el verb kubernáo (“pilotar una nau”). La paraula ens arribaria a través de llatí com a “governar”. El seu significat s’explicaria pel fet que en l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar –actualment la terminologia grega s’ha recuperat en paraules com cibernauta o cibernètica.

Aquí teniu un article del National Geographic que parla sobre l'expansió marítima dels grecs.

Aquí teniu un reportatge meu sobre Pep Beltrán, el primer caçatresors de Balears.

Aquest enllaç parla del vaixell grec enfonsat a Cala Sant Vicenç.

En aquest enllaç trobareu informació sobre Ses Aiguades (Alcúdia), la cova subaquàtica amb restes arqueològiques més importants d'Europa (amb moltes àmfores).

I aquest article parla sobre un important derelicte trobat a Cabrera.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I aquí teniu un programa de "Desafío extremo"  de l'intrèpid Jesús Calleja dedicat al patrimoni subaquàtic de Mallorca.



Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa



 

Fumata blanca, la història del consens papal

Reportatge publicat el març de 2013 a l'edició digital de la revista Sàpiens.

D'aquí uns dies tothom estarà pendent del cel del Vaticà. La fumata blanca que sortirà de la xemeneia de la capella Sixtina anunciarà l’elecció del nou papa. Serà el corol·lari d’una cerimònia plena de rituals seculars i que té el llatí com a llengua vehicular. 
 
Aquesta vegada la cerimònia serà presenciada per un convidat inesperat, el mateix papa Benet XVI, qui, amb 85 anys, després de vuit anys, renuncia per culpa –en paraules seves- de la seva “avançada edat” (ingravescentem aetatem). En la història de l’Església són cinc els summes pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat. L’últim fou Gregori XII i ho féu fa sis segles, al 1415, arran del Cisma d’Occident. Durant els trenta-nou anys (1378-1417) que durà aquest cisma, fins a tres papes es disputaren l’autoritat pontifícia. El bessó del problema era principalment la rivalitat entre els cardenals francesos i els italians; cadascun volia imposar un papa de la seva respectiva nació. Enmig d’aquest malestar intern Gregori XII, amb 89 anys, va preferir jubilar-se. Ara el cas de Benet XVI ha servit per qüestionar el famós aforisme que circula pel Vaticà “els papes moren, però no emmalalteixen”.
 
En morir un papa, és el cardenal camarlenc qui exerceixi temporalment les seves funcions durant un període que es coneix com a sede vacante (“amb cadira vacant”) –la paraula camarlenc prové del llatí camerarius, que significa “oficial de la cambra”. Aquest cardenal també esdevé el mestre de cerimònies per a l’elecció del nou pontífex. El primer ritual que presideix és la verificació de la seva mort. Després de colpejar tres vegades el front del cadàver amb un petit martell de plata i ivori, pronuncia la frase: Vere Papa mortuus est (“Certament, el papa ha mort”). A continuació li retira del dit l’anell del Pescador (símbol que és “pescador d’homes”), que serà destruït juntament amb l’altre emblema de poder pontifici, el segell de plom –es pretén així evitar qualsevol eventual falsificació de documents papals.  En el cas de Benet XVI l’anell no es destruirà, sinó que serà "anul·lat" fent-li a sobre una ratlla.
 
El conclave
Des de 1059, segons un decret promulgat per Nicolau II, el cardenals són els encarregats d’elegir el successor de sant Pere quinze o vint dies després de la mort del seu darrer representant. Ho fan en un cerimònia que rep el nom de conclave (del llatí cum clave, “amb clau”) per tractar-se d’una reunió a porta tancada a la Capella Sixtina. El seu procediment fou elaborat per Gregori X (1271-1276), l’elecció del qual va durar més de tres anys. Per tal d’evitar dilacions tan escandaloses, s’adoptaren unes severes pautes que implicaren l’aïllament absolut en un palau del qual els cardenals no podien sortir fins arribar a designar el nou papa. Si al cap de tres dies no s’havia produït el nomenament, passaven a rebre només un plat de menjar diari durant cinc jornades. Després d’aquest termini, se’ls donava només pa i aigua.

Conclave a la Capella Sixtina
Conclave a la Capella Sixtina
 
Avui les condicions del conclave són menys estrictes, però es manté l’exigència del secret. Mentre els cardenals romanen reunits a la Capella Sixtina o pernocten a la residència adjacent de Santa Marta, tenen terminantment prohibit, sota pena de fulminant excomunió, mantenir cap tipus de contacte amb l’exterior –no poden tenir mòbils ni llegir diaris. Un cop arribats a la Capella Sixtina, els electors entonen a l'uníson el Veni Creator Spiritus, oració amb la qual s'invoca l'Esperit Sant, i procedeixen a prestar jurament solemne de respectar les normes de la cerimònia. A continuació, el Mestre de les Celebracions Pontifícies tanca la porta del recinte amb la solemne ordre d’Extra omnes! (“Fora tots!”), indicant que tots els aliens al conclave han de sortir.
 
Fumata blanca
Durant la celebració del conclave s’instal·la a la Capella Sixtina una estufa connectada amb l’exterior on es cremen les paperetes de les votacions. Si el resultat és negatiu, s’hi afegeix palla humida, que produeix fum negre (fumata negra en italià) visible des de la plaça de Sant Pere. En canvi, quan l’escrutini és positiu, els vots es cremen amb palla seca, produint-se així fum blanc (fumata blanca) –fora de l’àmbit religiós, avui aquesta expressió es fa servir per al·ludir a la resolució d’un assumpte. En l’actualitat, el color del fum s’aconsegueix amb additius químics.
 
Un cop produïda la fumata blanca, el cardenal degà demana a l'escollit el seu consentiment amb la següent pregunta: Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem? (“Acceptes la teva elecció canònica com a Summe Pontífex?”). Després el nou papa és conduït a la sagristia de la Capella Sixtina, anomenada "Sala de les llàgrimes", ja que sembla que, en un moment d'intimitat, tots els escollits ploren allà davant la magnitud de la responsabilitat que acaben d'assumir. Mentrestant, la sastreria del Vaticà s'encarrega de confeccionar-li la blanca vestimenta papal.

Acte seguit, el nou cap de l'Església catòlica es dirigeix a la balconada principal de la Basílica de Sant Pere i és presentat pel cardenal camarlenc amb la famosa fórmula llatina: Annuntio vobis gaudium mangum: habemus Papam (“Us anuncio amb gran alegria: tenim papa”). Aquesta expressió està inspirada en l'evangeli de Sant Lluc (2;10-11) i és una adaptació de les paraules que digué l’àngel als pastors quan va néixer el Messies. El primer cop que es pronuncià al Vaticà l’Habemus Papam va ser l'any 1484 per anunciar l'arribada del Papa Inocenci VIII. Un cop feta la seva presentació, el summe pontífex  imparteix la benedicció urbi et orbi (“a la ciutat i al món”) amb un nom diferent al seu.



 

Aversió als noms pagans
Aquest costum de canviar de nom fou estrenat al segle VI pel papa Joan II (533-535). El seu nom propi era Mercuri. En tractar-se del nom d'un deu pagà -Mercuri era el déu romà del comerç-, decidí canviar-se'l per un de més “catòlic” i trià honrar la memòria del pontífex Joan I (523-526), convertit en sant. Després de Joan II, cap altre papa es canvià de nom fins al segle X amb l'arribada de Joan XII, que es deia Octavi, un nom massa pagà per tractar-se de l'artífex de l'imperi romà.

Vaticà
Vaticà

El darrer papa que volgué conservar el seu nom propi, Marcel II (1555), tan sols va durar tres setmanes en el càrrec. Per això, una de les moltes supersticions vaticanes profetitza una ràpida mort al papa que desafiï l'onomàstica pontifícia. De tota manera, l’Església ha volgut justificar aquesta tradició apel·lant al passatge de l'evangeli (Mateu 16,13-19) on apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l'apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere [pétros en grec significa pedra] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s'erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l'apòstol.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:




Articles del web relacionats:
Orígens dels títols i les insígnies papals
Per què som cristians?
- L'origen vaticà de la nostàlgia
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px