Banner Top

Digau-li feixisme, no populisme!

Article publicat a l'Ara Balears (16/03/2018)

Hem de sortir del nostre estat de negació i dir les coses pel seu nom. El populisme és feixisme en estat pur. Ho assegura el pensador holandès Rob Riemen en el seu darrer assaig Per combatre aquesta època (Arcàdia). Riemen recorda que el feixisme és un moviment vertical, va de baix a dalt. La tirania, en canvi, ve imposada pels de dalt. Després de la Segona Guerra Mundial, Thomas Mann i Albert Camus feren un vaticini que ara, a Espanya, amb la catalanofòbia desfermada arran del Procés, ens ha esclatat a la cara: "La guerra ha acabat, però el feixisme no ha desaparegut".
 
El cineasta Federico Fellini, que fou membre de les joventuts feixistes, féu autocrítica i encertà de ple a l’hora de radiografiar la Itàlia de Mussolini del seu temps: “No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos”. A partir d’aquesta cita, l’assagista dels Països Baixos ens adverteix que som davant un fenomen sense cap ideologia al darrere. No debades, el seu èxit es basa en el virtuosisme de les mentides i en la tergiversació del significat de les paraules, que queden reduïdes a frases buides i a consignes carregades de violència: insultar per insultar i odiar per odiar.

 

80 RIEMEN 2 
Riemen parla de "democràcies de masses desproveïdes d'esperit democràtic". Senyala amb el dit als periodistes, que, venuts als interessos de l’statu quo, es dediquen a soscavar la democràcia en lloc de protegir-la. La seva obsessió per aconseguir clics i visualitzacions dóna com a resultat una infinitat de trivialitats de fets sensacionalistes i de banalitats, on imperen els clixés, els eslògans i la propaganda. Així, els mitjans de comunicació són un perill per partida doble: són la principal escola de demagogs i alhora aquests falsos messies s’aprofiten d’ells perquè el poble, alimentat per la repetició incessant de simplificacions, només és capaç d'entendre simplificacions i ja no vol llegir o escoltar res més. Assistim, per tant, a una preocupant “banalització i idiotització de la nostra societat”.


 

La democràcia és un acte de fe basada en la llibertat. La gent, però, no vol ser lliure, sinó feliç. El pensador holandès ho exemplifica amb un passatge de la novel·la Els germans Karamàzov de Dostoievski. És el diàleg que manté el Gran Inquisidor amb Crist, que ha tornat a la Terra: “Per què tornes? Som l’Església, nosaltres som els que manem. Perquè tu, senyor Crist, has comès un error molt gran. Creus que la gent vol ser lliure? Nosaltres, l’Església, t’ho podem dir: la gent no vol ser lliure. La gent vol ser feliç, i tota aquesta idea estúpida que han de triar entre el bé i el mal l’hem eliminat, perquè els fa infeliços. El que la gent vol és misèria, autoritat, duresa, i nosaltres, l’Església, els hi donem, per tant, demà també et cremarem”.

Tanmateix, el nostre fracàs com a continent no és nou. A finals del segle XIX Nietzsche ja parlà de nihilisme, de la decadència dels valors. El 1929, davant l’ascens del feixisme a Itàlia, Ortega y Gasset féu la següent sentència a la seva obra La rebelión de las masas: "Europa s'ha quedat sense moral". Riemen aprofundeix en l’actual crisi: “Ja no sabem quins són els nostres valors espirituals, l’educació ja no proporciona formació espiritual, ja no tenim ni idea de quina podria ser la resposta a les preguntes fonamentals que formen la base de qualsevol idea de civilització”. És així com ens hem convertit en perillosos “espectadors apàtics” de l’actual “estupidesa organitzada”. Entre ells també hi ha, però, intel·lectuals, representants d’una cultura força deficient: “Han llegit molts llibres, però els falta l’esperit crític”.

262 ctxt acto reflejo

La “histèria de les masses” és regida per la por i la cobdícia. També, però, és atiada pel ressentiment, l’odi i la xenofòbia. Amb tot, Riemen prefereix ser optimista: “El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable”. La seva solució pot semblar tota una ingenuïtat coneixent la cara fosca de la condició humana: “La noblesa d’esperit és l’arma més important per evitar que la democràcia degeneri en una democràcia de masses en la qual la demagògia, l’estupidesa, la propaganda i les enraonies, la vulgaritat i els instints humans més baixos guanyin cada vegada més terreny i acabin inevitablement per donar a llum aquest fill bastard de la democràcia: el feixisme”.
 
Però, si tot va malament, haurem de demanar explicacions als nostres governants. Així de clar es mostra l’autor de Per combatre aquesta època: “Les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos”. A Espanya l’oracle ja s’ha complit amb el feixisme latent que ha despertat la catalanofòbia. I a l’Amèrica de Trump també s’ha fet realitat l’avís que el 1938 llançà Thomas Mann des d’aquelles terres estant: “Si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”.
 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:
 

El problema de ser espanyol

Article publicat a l'Ara Balears (13/10/2017)

Tenc un bon amic de Salamanca que viu amb neguit la seva espanyolitat. En Jorge no es pot avenir del comportament tan agressiu que aquests dies té el nacionalisme espanyol amb el català. Ens vàrem conèixer fa vint anys a Barcelona, on compartírem pis amb un lleidatà i un extremeny. Va ser una convivència molt profitosa. Aconseguírem desmuntar molts de prejudicis que ens entelaven les nostres respectives mirades territorials.
 
Al seu dia en Jorge em confessà que, abans de conèixer la realitat catalana, ell també es molestava quan sentia parlar català per la Península. Sense saber-ho, era víctima de la maquinària mediàtica estatal, que, amarada de franquisme sociològic, sempre s’ha dedicat a atiar l’anticatalanisme. En trepitjar Barcelona, el meu amic salmantí se sentí enganat. Res era com li havien fet creure que era.

Imatge prou eloqüent
Imatge prou eloqüent de concentració unionista a Barcelona
 
En Jorge està cohibit a l’hora de manifestar el seu sentiment nacional. No debades, Espanya té un problema seriós amb els seus símbols. La bandera encara put de franquisme i el seu himne, una marxa militar amb tres segles de vida, no ha aconseguit vèncer les discrepàncies internes per poder tenir lletra pròpia. Dir “¡Viva España!” també ens transporta a èpoques d’infaust record.
 
Sens dubte, Espanya necessita una bona operació d’imatge. No basten els èxits de la selecció nacional de futbol. El periodista Vicent Partal també en parlava en un dels seus últims articles a “Vilaweb”: “I és per això que la bandera espanyola ha presidit sempre les concentracions contra els gais o contra l’escola pública, contra els emigrants o contra els catalanistes. Senzillament perquè és la bandera que encarna no un país sinó una manera d’entendre’l. És la bandera dels ‘fatxes’”.

El diàleg d'Espanya
El diàleg d'Espanya
 
A en Jorge se li ha caigut la bena dels ulls. Dóna la raó a Miguel de Unamuno, que definí la cultura política espanyola com de “mentalidad de cuartel y sacristía”. Li costa creure que hagin passat quaranta-dos anys d’ençà de la mort del dictador. La prova és que, amb el referèndum català, ha surat el pòsit feixista de “la Constitución  que se nos dio”, com agrada dir amb fervor religiós als defensors de la transició fallida -sempre s’oblida que fou una Constitució tutelada per l’exèrcit. Ara ja sabem que el “¡A por ellos!” anava de bon de veres. El PP, amb la complicitat del PSOE, donà el tret de sortida l’1-O amb les càrregues policials, beneïdes després pel rei Felip VIè, el gran estendard del franquisme.
 
La bèstia estava adormida. De sobte, empesos per declaracions institucionals del tot incendiàries i irresponsables, han aparegut grups d’ultres amb el braç aixecat i cantant “Cara al sol”. Per l’opinió pública, la culpa sempre és del catalans. Ho resumia molt bé recentment una piulada a Can Twitter: “Esto de culpar a los catalanes del auge del fascismo me suena a tápate el escote que vas provocando”.
 
A Palma dissabte passat vàrem poder veure tot un professor d’universitat, Joan Font Rosselló, portaveu de la Fundació Jaume III, col·laborant en la destrossa de la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Des de València, dilluns ens arribaren imatges que farien empegueir qualsevol democràcia que es consideràs normal. La policia no féu res per impedir les agressions d’uns grupuscles neonazis a joves que participaven en la Diada del País Valencià. Evidentment totes aquestes imatges foren maquillades per les servils televisions estatals -si les agressions haguessin estat a la inversa, el relat mediàtic hauria estat ben diferent.

 
A en Jorge el molesta molt que espanyolitat s’hagi convertit en sinònim de prepotència i agressivitat. Dissabte passat es moria de ganes de participar a Barcelona en la marea blanca que demanava diàleg en la qüestió catalana. Al dia següent, tanmateix, a la mateixa ciutat comtal, s’imposà l’orgull patri ibèric en la manifestació a favor de la unitat d’Espanya protagonitzada per una riuada de gent arribada principalment de fora de Catalunya. S’hi pogueren veure banderes amb eslògans prou eloqüents: “La unidad de España no se vota, ni se negocia, ¡se defiende!”. Un altre cop el NODO silencià els gestos falangistes d’alguns dels seus assistents i agressions a periodistes de TV3. Sort que tenim la premsa internacional per denunciar que, a Espanya, no és cap delicte fer apologia del feixisme.
 
La corrupció no resta vots; la catalanofòbia, en canvi, en dóna. És trist constatar que vivim en un país que basa la seva identitat en l’odi i en la humiliació del poble català. El patriotisme espanyol és tan curt de mires que no contempla ni la diferència ni el dret a discrepar. Es comporta com un maltractador. Criminalitza la víctima (propietat seva) perquè el “provoca” i l’anul·la com a entitat física independent. I ja sabem que els maltractadors difícilment es poden rehabilitar. Sempre els perdrà la seva vena violenta, intolerant i autoritària. Aquest és el problema de ser espanyol que té el meu amic de Salamanca. Tenint la identitat segrestada, en Jorge em confessa que ara, d’esperit, se sent més català que espanyol.

Molt recomanable és aquest article de Francesc-Marc Álvaro. Es titula "¿Qué españolidad?"

També és recomanable aquest article de J.B.Culla. Es titula "Un problema espanyol".

Aquí teniu un article interessant de Mònica Planas sobre la catalanofòbia mediàtica.

No fa falta dir res més
No fa falta dir res més

Aquí teniu un gag del Polònia sobre la relació del PP de Rajoy amb els fatxes:



En aquest vídeo el gran Wyoming parla sobre el franquisme sociològic a Espanya:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"

Països Catalans en el divan

Article publicat a l'Ara Balears (24/04/2016)

El polèmic concepte de Països Catalans torna estar en el divan de la nostra consciència nacional. El darrer a psicoanalitzar-lo ha estat el valencià Joanjo Aguar Matoses, autor d’un article que s’ha convertit en viral a la xarxa. Es titula “¿I si anomenem Marènia als Països Catalans? Solució al conflicte dels noms”. Aguar proposa un terme ple de bellesa per combatre la catalanofòbia i per seduir els més escèptics. S’inspira en la mar Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum dels romans, una immensitat d’aigua que ens uneix a illencs, valencians, catalans i algueresos. A més, evoca el famós “Pont de Mar Blava” que cantà Lluís Llach a partir d’un poema de Miquel Martí i Pol.
 
Aguar considera que “Països Catalans” és un concepte massa estigmatitzat  que “impedeix la construcció efectiva de la realitat política i social a què aspirem”. Es troba documentat per primera vegada en un llibre de la segona meitat del segle XIX titulat “Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia”. Era escrit per Benvingut Oliver, un valencià no especialment catalanista. Tanmateix, la popularització del terme arribaria el 1962, en ple franquisme, amb els assajos del valencià Joan Fuster Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms.

Joan Fuster
Joan Fuster
 
Per a l’intel·lectual de Sueca, “Països Catalans” tan sols era un concepte estrictament lingüístic, a l’espera que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se “Catalunya”. A casa nostra, aquesta fórmula ja havia estat utilitzada anys enrere per l’escriptor palmesà Gabriel Alomar (1873-1941), que diferenciava entre la “Catalunya continental” i la “Catalunya insular”.
 
El 1985 un altre valencià, Josep Guia, recolliria el testimoni de Fuster amb la publicació d’És molt senzill: digueu-li Catalunya.Hi ha qui diu –escrivia Guia- que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent”.
 
Tanmateix, al llarg del temps la nació catalana s’ha intentat reconstruir amb altres denominacions.  A principis del segle XX també un valencià, Nicolau Primitiu, suggerí Bacàvia a partir de la unió de BA, de Balears, CA, de Catalunya, i VIA, de València. La proposta, però, no reeixí. El mateix ha passat per a molts amb el concepte fusterià de “Països Catalans”, víctima segurament del “subconscient torturat” dels catalanoparlants, en paraules del polític artanenc Josep Melià, autor de “La nació dels mallorquins” (1967).
 
El perquè de tot plegat arrenca al segle XIII amb la conquesta de Jaume I, que suposà la creació de dos regnes independents: el de Mallorca i el de València. A la pràctica, ambdós territoris eren una continuïtat humana, cultural i lingüística amb Catalunya, però sobre el paper, prenien cossos jurídics diferents. Del que no hi havia dubte, però, era de la seva catalanitat. Ja Ramon Llull, en els seus viatges, es presentava com a “català de Mallorca”. Tampoc ens ha d’estranyar que el cronista medieval Ramon Muntaner, nascut a Peralada el 1265, digués dels valencians que “són vers catalans, e parlen del bell catalanesc del món”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Tanmateix, l’existència de dos regnes siamesos al Principat de Catalunya però amb personalitat pròpia aniria construint una consciència pròpia que desembocà en la creació d’uns gentilicis privatius, en concurrència amb el de català. Així, amb el temps, dir-se i reconèixer-se com a “valencià” o “mallorquí” ja no era una simple puntualització jurídicoadministrativa, sinó que implicava un punt d’orgull. Aquesta esquerda disgregadora s’acabaria d’aprofundir amb esdeveniments històrics posteriors. El punt d’inflexió fou el Decret de Nova Planta, del Borbó Felip V. L’ordre de 1717 era clara: “que se procure mañosamente ir introduciendo la llengua castellana en aquellos pueblos”.
 
Fuster, mort el 1992, lamentava la dissort de la nació catalana. “Per no tenir sort, no n’hem tinguda ni en la possessió d’un nom comú”. I aquí s’aferren avui els grups més espanyolistes hereus del franquisme testosterònic per negar la seva existència. Així ja ho aprovà en seu parlamentària l’ofuscat govern de José Ramón Bauzá, d’indigne record. Ara hi haurà gent qui, en comptes de “Països Catalans”, preferirà parlar directament de “Països Espoliats”.

Per saber més sobre el concepte Païso Catalans, us recoman aquest article d'Antoni Rubio, periodista i filòleg.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia.

Articles del web relacionats:
La desnacionalització dels mallorquins
Quan les illes eren independents
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Ramon Llull, el doctor il·luminat
Siau qui sou

L'origen del terme català

Com passà amb la resta de llengües romàniques, al principi el català rebé el nom de romanç. És a començaments del segle XII quan trobem documentats els noms de catalans i Catalunya. Aquestes formes apareixen en llatí en el poema titulat Liber Maiolichinus. L’obra, escrita per un cronista pisà, relata la primera croada catalana que dugué a terme el 1114 Ramon Berenguer III sota el lideratge de la república de Pisa i altres ciutats italianes. Tanmateix, aquelles forces cristianes hagueren de marxar al cap d’un any en assabentar-se que un exèrcit musulmà de ferotges almoràvits es preparava per socórrer els seus compatriotes illencs.
 
L’etimologia del terme català no està gens clara. Amb tot, l’insigne lingüista Joan Coromines apunta a una antiga tribu ibèrica coneguda com a lacetani, que, d’acord amb les fonts clàssiques, poblava la part interior de Catalunya, des del Pirineu fins a la meitat  –es tracta de la zona on se suposa que es començà a parlar la nostra llengua. En la paraula lacetani s’hauria produït un canvi fonètic conegut com a metàtesi, donant com a resultat catelani. I d’aquí provindria el nom de la regió Catalonia, de manera semblant al que va succeir amb Aquitània, Bascònia, etc. 

Malgrat que el terme català està documentat des del segle XII, durant la Renaixença (segle XIX) s’utilitzà molt el terme llemosí. Aquesta denominació, del tot incorrecta, al·ludia a un suposat origen occità de la llengua, de la regió nord-occitana de LlemotgesAvui el català, amb prop de deu milions de parlants, ocupa la posició número 88 de les sis mil llengües que hi ha al món. Dins la Unió Europea, és la novena llengua amb més parlants, més que llengües que tenen estat propi com el portuguès, el danès, el suec o el finès.

Als catalans també se'ls anomena, de manera despectiva, com a "polacos". L'origen d'aquest terme no és molt clar. Aquí, però, en teniu algunes teories.

Sobre la polèmica "llengua balear" us recoman aquest article de l'historiador Antoni Mas Forners.

Aquí teniu una interessant web sobre les gramàtiques de la llengua catalana abans de les reformes ortogràfiques de 1906.

Aquest enllaç és molt útil. Parla de d'una web que tracta sobre com han evolucionat les paraules de cada dialecte de la llengua catalana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'estelada. I en aquest article de la revista Sàpiens trobareula resposta a la pregunta: "Per què els catalans deim "senyera" a la nostra bandera?"

En aquest altre enllaç trobareu la resposta a la pregunta: Corona d'Aragó o Confederació catalano-aragonesa?

Aquest altre article parla sobre l'origen històric de la nació aragonesa.

I aquí teniu un interessant article de Marc Pons sobre l'origen de la catalanofòbia. I aquest altre es titula "Des de quan som catalans?"

Aquí teniu un article que explica l'ambiciós projecte de l'Atles linguïstic del domini català, coordinat del mallorquí Joan Veny.

Éntre les 6.000 llengües que actualment es parlen al món, sabíeu que el català ocupa la posició número 88? Per a més informació, llegiu aquest article.

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre històries del català a les Balears.

Aquí teniu una entrevista a la filòloga Antònia Sabater, que ha estudiat el català de la noblesa mallorquina.

Aquest dossier parla sobre la història del català.

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
Països Catalans en el divan
-
Qui és en Pep Gonella?
- L'esplendor medieval del català

I aquest són uns reportatges meus a l'Ara Balears:
Les arrels de l'anticatalanisme illenc
Quan el català sortí de la clandestinitat
Quan el català es normalitzà a l'escola

Per resoldre dubtes lingüístics, consultau aquestes pàgines:
Els deu errors més freqüents en català
Cinc aberracions lingüístiques nadalenques
-Resum de les darreres modificacions a la gramàtica catalanaAquest resum també està bé.Avui el català, amb prop de deu milions de parlants, ocupa la posició número 88 de les sis mil llengües que hi ha al món. Dins la Unió Europea, és la novena llengua amb més parlants, més que llengües que tenen estat propi com el portuguès, el danès, el suec o el finès.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px