Banner Top

Plini el Vell, el primer enciclopedista de l’antiguitat

El 24 d’agost del 79 -encara que la data probable seria el 24 d’octubre- el centre d’Itàlia s’estremí amb l’erupció del volcà Vesubi, que acabaria per sepultar la cèlebre ciutat de Pompeia -altres ciutats com Herculà, Oplontis o Estàbia també se’n veren afectades. Presenciant el cataclisme hi havia Gaius Plini Segon, més conegut com a Plini el Vell, qui no pogué evitar acostar-s’hi per investigar-lo. Segons algunes fonts, Plini, de 55 anys, moriria de camí fruit d’una tensió nerviosa. Ho feu en presència del seu nebot, Plini el Jove, a qui dictava una descripció del tot precisa d’aquella erupció volcànica –avui els vulcanòlegs encara parlen d’ “erupcions plinianes”.

Destruction of Pompeii and Herculaneum

Destrucció de Pompeia i Herculà (John Martin's)

Plini el Vell, dotat d’una curiositat insaciable, és considerat el primer gran enciclopedista de l’antiguitat per la seva obra magna Història natural. Publicada l’any 77, és l’única que conservam íntegrament d’ell. La dedicà al futur emperador Titus. Els seus 37 llibres, redactats per ell tot sol, estan plegats d’informacions cosmològiques, geogràfiques, antropològiques, mèdiques, botàniques, biològiques i arquitectòniques. Es tracta d’una sistematització de dades sense precedents a l’antiguitat. Res a veure amb els catàlegs que s’havien elaborat a Mesopotàmia o amb els mil capítols del Taiping yulana que al segle X dC es redactarien per ordre d’un emperador xinès.

En la seva època, la Història natural va tenir un valor ideològic molt potent. No debades, es va concebre com un inventari del coneixement de l’Imperi per a major glòria de Roma. Així, en la seves pàgines es justifica l’existència de l’imperi romà com a garantia i extensió del coneixement. Entre els prop de 20.000 fets dignes de menció que recull Plini destaca el valor de les seves precises observacions en matèria d’història de l’art. Això el converteix en un precursor de Johann Joachim Winckelmann, considerat el fundador oficial d’aquesta disciplina al segle XVIII.

222px Naturalishistoria

 
Avui la Història natural podria ser vist com un simple compendi de coneixements. Al seu moment, però, va significar molt més, ja que intentava explicar el món més enllà dels capricis i fúries dels déus. L’obra es va erigir en un far del coneixement durant l’edat mitjana.
 
Sant Isidor, patró d’Internet
Al segle VI Sant Isidor de Sevilla emularia Plini el Vell amb la cèlebre obra Etimologies, que, al llarg dels seus vint llibres, va permetre la conservació de la cultura romana. En plena decadència de l’imperi romà, aquest bisbe de Sevilla (560-636), natural de Cartagena, es proposà descriure la realitat a través de l’origen de les paraules. No sempre ho feu, però, des del rigor científic. De fet moltes de les seves etimologies, escrites en llatí, són inventades. Amb tot, la seva fantasia té un notable interès literari.

fe77b047cf65bbf66915926fa3c00c93 L

Sant Isidor de Sevilla

La influència d’Etimologies va ser enorme. Dante Alighieri, en la seva Divina Comèdia (segle XIV), va incloure sant Isidor en la quarta esfera del Paradís, com un dels dotze savis de l'Església. El 2002 el papa Joan Pau II declarà aquest clergue patró d’Internet. Considerà que, amb la seva obra, havia estat ell, i no Plini el Vel, el precursor al seu moment d’Internet. La seva onomàstica és el 26 d’abril.

“Una educació en cadena”
Al segle XIII el mallorquí Ramon Llull (c. 1232 - 1315 o 1316) també va intentar fer una obra enciclopèdica amb l’Arbre de la Ciència. Era una exposició en setze capítols de tots els coneixements humans, naturals i sobrenaturals.

La paraula enciclopèdia, tanmateix, no aparegué fins el 1630 en una obra del filòsof alemany Johann Heinrich Alsted titulada Encyclopedia septem tomis distincta. El neologisme contenia tres arrels gregues: el prefix εν (“dins”) i els mots κύκλος (“cercle”) i παιδεία (“educació”). Etimològicament, per tant, una enciclopèdia és una instrucció en cadena, una filera de sabers.

Salon de Madame Geoffrin

Reunió d’il·lustrats al saló de Madame Geofrin, de Gabriel Lemonnier (1755)

Gairebé al cap d’un segle, l’1 de juliol de 1751, la paraula serviria per batejar un dels grans estendards de la Il·lustració: L’Enciclopèdia, de Diderot i d’Alembert. Inspirada en l’exitosa Cyclopaedia anglesa d’Ephraim Chambers, era la primera gran obra que provava de catalogar i organitzar amb criteris científics tots els sabers de l’època. I ho feia de manera alfabètica, trencant així la tradició medieval on alguns temes anaven primer que d’altres perquè eren considerats “superiors”.
 
L’Enciclopèdia constà de 28 volums (11 d’il·lustracions) amb 73.000 articles redactats per centenars de col·laboradors, entre ells Rousseau i Voltaire -això era una novetat perquè ni Plini el Vell ni Isidor de Sevilla ni Ramon Llull  havien comptat amb cap ajuda a l’hora de recopilar tantes dades. Fou tot un èxit comercial. No només es vengué a França, sinó també a la resta d’Europa. Diderot i d’Alembert aconseguiren crear l’Internet del segle XVIII. La seva obra, però, era molt més que un simple diccionari. Representava la fe en la raó i en la difusió del coneixement i, també, la voluntat de rebel·lar-se contra tota autoritat, política i religiosa. Per això va ser prohibida en diverses ocasions. El seu darrer volum sortí publicat el 1772.

dictionnaire raisonxe

 
Wikipèdia
Seguint l’estela de l’enciclopèdia francesa, en sorgiren d’altres que es convertiren en les “bíblies del coneixement”. El 1768 nasqué a Edimburg la Britànica i, al món hispà, el 1907, l’Enciclopedia Espasa, que s’acabà de completar el 1933. Aleshores el coneixement sí que ocupava un bon lloc a les nostres prestatgeries. Per ordre alfabètic, teníem al nostre abast la resposta a tot el que ens volíem preguntar, sense, però, arribar-ho a saber tot, ja que, com deien els clàssics, ars longa, vita brevis (“l’art és llarg, i la vida curta”).

wiki

El gener de 2001 l’autoritat de les tradicionals enciclopèdies es trencà amb l’aparició de la Wikipèdia, la gran enciclopèdia virtual concebuda amb esperit cooperatiu. Fou idea de dos emprenedors californians, Jimmy Wales i Larry Sanger. Llavors estava de moda un nou model de pàgines web anomenades wiki, que en idioma hawaià vol dir “ràpid”. Així, una pàgina wiki és aquella que s’elabora amb programes d’edició que faciliten la creació de contingut per part de qualsevol visitant de la pàgina. A partir, doncs, del software wiki, Wales i Sanger no dubtaren a batejar el seu revolucionari projecte democràtic com a wikipèdia, l’ “educació ràpida”, d’acord amb l’etimologia híbrida del terme. En cinc mesos aquella enciclopèdia lliure ja comptava amb versions en alemany, francès, castellà, suec i català.

El naixement de l’ordinador
L’accés a tanta informació començà a treure el cap en el món digital el 1936 amb el naixement de la primera computadora. L’alemany Konrad Zuse va crear el primer sistema informàtic totalment programable que anomenà Z1. No va ser fins al 1942 quan alguna empresa va veure possibles oportunitats en aquell revolucionari invent, que era més conegut, en el seu nom anglosaxó, com a computer -el nom només al·ludia a les operacions de càlcul.
 
Va ser un professor de llengües clàssiques de la Sorbona, Jacques Perret, qui el 16 d’abril de 1955 va proposar per carta un canvi de nom als directius francesos d’IBM. A les portes de llançar al mercat les noves màquines, apostà per substituir computer per ordinateur, que incidia en la seva funció -molt més important- d’ordenar les dades.

ordinateurlettre

Carta de Jacques Perret amb la seva proposta d' "ordinador"

Curiosament la ingent tasca enciclopèdica de Ramon Llull també li valdria el títol de pare pare de la informàticaAl segle XVII el pensador alemany Leibniz interpretà el seu Art com un tipus de pensament automàtic que, amb el temps, acabaria essent considerat com el precedent del llenguatge computacional. El “doctor il·luminat” va concebre un mètode per poder demostrar, de manera irrefutable, als infidels la veracitat de la fe cristiana. Es tracta d’un sistema força complex basat en la combinació d’una sèrie de figures, taules i textos, molt semblants als tractats d’àlgebra medieval.

Aquí teniu un article de Humboldt, el naturalista global.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?

 

Aquí teniu un documental sobre el misteri de la destrucció de Pompeia:

Articles del web relacionats:
Etimocefalàlgia
- Ramon Llull, el doctor il·luminat
Etimologia comparativa
-
 Entrades etimològiques
Àudios d'etimologia
L'esperançadora democràcia digital
L'origen medieval de l'@
És Internet el nostre espia?
- Vulcà, el déu de la vida volcànica?
Cal·límac, el pare dels bibliotecaris

Ramon Llull, el doctor il•luminat

Reportatge publicat el setembre de 2013 a la Revista Sàpiens (Núm. 121)

Ramon Llull és la millor carta de presentació internacional de la cultura catalana. El seu afany evangelitzador el convertí no només en l’autor més prolífic de l’edat mitjana, sinó també en el primer que s’atreví a emprar una llengua vernacle per a registres cultes. Llull, però, és molt més que el pare del català literari. El complex mètode que inventà per a la seva causa cristiana fa que fins i tot se’l consideri el precursor de la informàtica moderna. 

Ramon Llull fou home d’una personalitat portentosa amb una sola idea al cap: demostrar la veracitat de la fe cristiana. En la seva tasca proselitista, ell mateix es qualificà de phantasticus, paraula llatina que en l’edat mitjana significava “boig”. Aquest místic eixelebrat de les lletres catalanes, coetani de l’italià sant Tomàs de Aquino, va néixer a Ciutat de Mallorques (actual Palma) poc després de la conquesta catalana, en una data incerta entre 1232 i 1233. Fill d’un matrimoni de la noblesa barcelonina, des de ben petit va estar vinculat a la casa reial. Fins i tot arribà a ser nomenat preceptor de l’infant Jaume, el futur rei Jaume II de Mallorca. Als vint-i-cinc anys es casà amb Blanca de Picany, de qui tingué dos fills, Magdalena i Domènec. Les seves obligacions familiars, però, no li impediren continuar amb la seva vena de poeta trobadoresc. Tanmateix, la vida li tenia preparades altres ocupacions.

En vorejar la trentena, Llull viuria una experiència abassegadora. Així ho relata a la Vida coetània, una autobiografia –la millor de l’època medieval- que ell mateix féu dictar, pocs anys abans de morir, a un monjo de la cartoixa de Vauvert (París). Segons la narració, una nit en què es trobava capficat escrivint un poema d’amor per a una amant seva se li aparegué la imatge de Crist crucificat. La visió, que es repetiria quatre vegades més, li féu entendre que havia de deixar aquella vida tan dissoluta per dedicar-se en cos i ànima a servir a Déu. Aquesta entrega es duria a terme a través de tres camins: la conversió d’infidels, la redacció d’un llibre -“el millor del món” per combatre els errors d’aquests infidels- i la fundació, amb el suport de papes i reis, de monestirs on els missioners es poguessin instruir en l’estudi de l'àrab i altres llengües orientals.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Per conèixer més sobre Llull no us podeu perdre aquest fantàstic dossier del suplement "Ara diumenge" (18/09/2016).

Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Àngles Guiteras, publicat al diari Ara (15/12/2016): "Ramon Llull: elogi de la malaltia mental".

En aquest reportatge de Pere Antoni Pons, del setmanari "El Temps", trobareu més informació sobre Ramon Llul.

I aquí teniu el fantàstic documentat de la Perifèrica Produccions sobre la figura de Ramon Llull


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px