Banner Top

La Feixina com a símptoma

Article publicat a l'Ara Balears (05/06/2016)

Són molts els símptomes que demostren que Espanya encara no sap assumir les vergonyes del seu passat feixista. Un d’ells és la controvèrsia generada al voltant del monòlit de la Feixina de Palma dedicat al “Baleares”, un creuer franquista que el 1938 va ser enfonsat davant les costes de Cartagena per l’armada republicana. Les prop  de 800 persones que hi moriren –molts eren joves mallorquins enrolats a la força- foren homenatjades amb un monument sufragat per subscripció popular. El mateix Franco es desplaçà en persona fins a la capital balear per inaugurar-lo el 1947 enmig d’un entusiàstic acte multitudinari que immortalitzà el NODO.

Franco en la inauguració de La Feixina
Franco en la inauguració de La Feixina
 
El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo aprovà reciclar el monument de la discòrdia en un maniobra que alguns consideraren poc valenta. Aleshores se’n retiraren els símbols franquistes i s’hi col·locà una inscripció per a “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Ara, però, el nou consistori presidit pel socialista José Hila, antiga mà dreta de Calvo, troba que aquella acció va ser del tot insuficient. És per això que està decidit a esbucar el polèmic monòlit. El Consell de Mallorca, tanmateix, li acaba d’aturar  els peus de manera temporal a l’espera que es resolgui el recurs interposat per l’Associació de Veïnats i Amics de Santa Catalina contra l’acord pres per la Comissió insular de Patrimoni Històric. Aquesta comissió es negà a declarar Bé d’Interès Cultural l’obra feixista que presideix la badia de Palma per falta de valors patrimonials.
 
La suspensió cautelar de la demolició de la Feixina ha coincidit aquesta setmana amb una altra notícia relacionada amb la memòria històrica. Els ciutadans de Tortosa (Tarragona) han aprovat en una consulta popular “mantenir, reinterpretar i contextualitzar” el monument franquista que commemora la victòria del bàndol nacional a la Batalla de l’Ebre. Els més crítics amb la decisió no han dubtat a evocar les paraules de Buenaventura Durruti, anarquista lleonès mort el 1936 en esclatar la Guerra Civil: "Al fascismo no se le discute, se le destruye."
 
Monument franquista a Tortosa
Monument franquista a Tortosa

Tot plegat passa quaranta-anys després de la mort del dictador, que avui descansa en un altre monument del tot polèmic, el Valle de los Caídos, construït per presoners republicans. A Alemanya, el búnker on se suïcidà Hitler fou destruït durant els bombardejos de les forces alidades. D’altres construccions del règim, en canvi, es preservaren. És el cas l’estadi olímpic de Berlín, que en els Jocs de 1936 serví d’exaltació de la “raça ària”, o la Tribuna Zeppelin, a Núremberg, des d’on el Fürher arengava les masses els anys previs a la Segona Guerra Mundial. En aquests casos, però, se n’eliminaren les esvàstiques o qualsevol altre símbol nazi com les àguiles imperials.
 
No fou fins el 2007 quan Espanya començà a plantar cara a la seva incòmode herència franquista. Aleshores el govern socialista de Rodríguez Zapatero aprovà la Llei de Memòria Històrica, que només salva de la purga aquells vestigis feixistes que tenguin un cert valor arquitectònic o artístic. Tractant-se, però, d’una norma que no comptà amb el vistiplau de totes les forces polítiques, la seva aplicació fins al moment ha estat bastant irregular.
 
Tanmateix, la contestació a certs punts de la Llei de Memòria Històrica no només ve dels hereus del franquisme que pilotaren la transició. També hi trobam intel·lectuals de la talla de l’hispanista anglès Paul Preston, gens sospitós de ser un nostàlgic del règim. Preston és partidari de mantenir les restes feixistes “com a instruments d’educació”, sempre i quan comptin amb una placa explicativa del que representen. Al seu parer, aquesta operació ha d’estar regida per un procés complet de “desfranquització”. No debades, a Espanya tristament encara s’autoritzen manifestacions de grups neonazis exhibint banderes feixistes. Així ho estableix el Codi Penal “si [aquesta conducta] no va acompanyada d’una conducta activa pròpia d’un crim d’odi”. A Alemanya, on els feixistes perderen la guerra, tal despropòsit es castiga amb penes de presó.
 
Tot plegat és prou simptomàtic de la democràcia tan acomplexada que tenim. Per ventura,  seguint l’exemple d’Alemanya, el manteniment de monuments franquistes com el de la Feixina seria una bona forma de començar a assumir, amb esperit crític, la tragèdia que suposa una guerra civil. Ara, per sort, a casa nostra, el relat dels fets s’acabarà de completar amb l’obertura de les fosses comunes on hi ha un gran nombres de desapareguts del bàndol dels vençuts. A la fi les víctimes oblidades de tanta ignomínia ja podran descansar en pau. Ens queda, però, una assignatura pendent: encetar un debat social seriós sobre el nostre trist passat perquè així les noves generacions no s’atrevesquin a banalitzar-lo.

Així va cobrir el NODO la inauguració del monument de la Feixina:

 

Aquí teniu el programa de "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al buc "Baleares".

Aquest article parla sobre on estan enterrats els grans dictadors de la història.

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/12/2018) reflexion sobre la importància de la memòria històrica i sobre les pedres de la memòria, les Stolpersteine:

 

Aquest vídeo és molt interessant. Para sobre què s'ha de fer amb monuments com el del Valle de los Caídos. És del programa "Quan arribin els marcians", de TV3.

Aquí teniu un enllaç d'arquitectura nazi que s'ha mantingut com a recordatori dels horrors.

Aquí teniu una peça sobre l'autoritarisme avui en dia.

Aquest article és molt interessant. Parla sobre una iniciativa curiosa a Itàlia sobre la gestió dels monuments feixistes. Aquest altre article reflexiona sobre el mateix tema.

Aquest article parla de monuments a dictadors en països democràtics.

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat al creuer Baleares.

Aquest article també és interessant. Es titula: "Les violacions dels aliats".

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

L’escriptor Narcís Comadira fa la següent reflexió sobre la memòria història en un article, "La memòria", publicat al diari Ara (22/10/2016):

“I si Paul Ricoeur va dir que un excés de memòria és tan dolent com un excés d’oblit, en el cas del franquisme hem pecat per un excés d’oblit i no pas per un excés de memòria. N’hem de fer molta encara, de memòria del franquisme, hem de fer entendre què va significar i, sobretot, què significa encara per a les nostres consciències. Els joves d’ara potser es pensen, com que no en saben res, que ells són immunes al virus franquista, però se’ls hauria de fer comprendre que en una atmosfera tan contaminada de franquisme com és la que encara ens envolta, sobretot, però no únicament, la que ens ve de la part de ponent, la immunitat només s’aconsegueix amb el coneixement, un coneixement seriós que només dóna una memòria viva i ben estructurada”.


Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
- Francoland
- Mallorca sota la bota de Mussolini

Ramón Franco, el germà rebel del dictador

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de l’historiador Paul Preston.

A Mallorca està enterrada una de les persones més incòmodes del dictador: Ramón Franco. Morí el 1938 en un accident d’avió prop de Pollença. El Caudillo perdé un germà però també es tragué de sobre un maldecap. A pesar que al final s’havia sumat al bàndol nacional, Ramón Franco tenia un passat temible. Havia estat un exaltat opositor del dictador Primo de Rivera i del rei Alfons XIII. El seu republicanisme fins i tot portà Francesc Macià a fitxar-lo per a Esquerra Republicana de Catalunya. 
 
El Caudillo va tenir en els accidents aeris un dels seus millors aliats. El 20 de juliol de 1936 el general Sanjurjo, un dels líders de la insurrecció militar, morí en estavellar-se l’avioneta que l’havia de traslladar de Portugal a Espanya. Gairebé un any després, el 3 de juny de 1937, l’altre dels cervells d’aquella insurrecció, el general Emilio Mola, perdé la vida en un sinistre semblant prop de Burgos. Aquestes dues morts convertiren Francisco Franco en l’únic líder indiscutible del bàndol nacional. Però encara hi havia una altra persona que li podia fer nosa: el seu germà petit, Ramón Franco. Curiosament una altra fatalitat aèria prop de Pollença també l’acabà esborrant del mapa un 28 d’octubre de 1938. El dictador pogué respirar més tranquil. Tenia memòria. Ramón, a pesar que a darrera hora li havia fet costat, havia estat un dels instigadors de la II República.
 
El Plus Ultra
Abans de fer el salt a la política, Ramón havia tingut altres curolles al cap. El 10 de febrer de 1926 es féu mundialment famós per estar al front del Plus Ultra, el primer avió de la història a travessar l’Atlàntic. El germà petit dels Franco, un oficial de 30 anys de l’aeronàutica militar espanyola, havia partit 20 dies abans de Palos de Moguer (Huelva) direcció a l’Argentina. L’objectiu era realitzar per aire el que segles abans havia fet Cristòfor Colom per via marítima. La gesta fou lloada tant a una banda com a l’altra de l’oceà. El mític Carlos Gardel fins i tot dedicà al capità d’aquella travessia un tango, “Franco y galán”. Amb tantes celebracions, a Espanya havia passat quasi desaparcebuda una altra notícia: Francisco Franco, de 33 anys, s’havia convertit en el general més jove d’Europa. Aleshores, però, el seu germà petit tenia més anomenada.

El 1929 Ramón va voler repetir la proesa, aquest cop provant un altre trajecte: volar d’Espanya a Washington. L’intent quasi acabà en tragèdia. L’avió va perdre el rumb prop de les Açores. Durant tota una setmana les armades britànica, italiana i espanyola es mobilitzaren en la recerca. Quan el trobaren es pogué veure un plorós Francisco Franco abraçat públicament pel dictador Primo de Rivera, igual d’emocionat. L’alegria durà poc.
 
Aviat començà a circular el rumor que per a aquell vol Ramón no havia utilitzat un avió espanyol, sinó un d’alemany, a canvi d’una suculenta suma de diners. Això suposà un cop dur per a l’honor de les forces aèries espanyoles. Com a represàlia, Ramón fou expulsat del cos. De la nit al dia l’heroi del Plus Ultra s’havia convertit en rebel. La venjança fou dura: es féu simpatitzant de l’esquerra, ingressà en la massoneria i intervení en conspiracions anarcosindicalistes amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII.

Aquest reportatge de la revista "Memoria civil" també parla de Ramón Franco.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px