Banner Top

Luter, el monjo que “protestà” contra la corrupció del Vaticà

Fa 500 anys un home va destapar les vergonyes de l’Església.  El 31 d’octubre del 1517, el monjo agustinià, d’origen alemany, Martí Luter (Eisleben,1483-1546) va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses “95 tesis” contra el mercantilisme de la fe -el document fou conegut en llatí amb el nom de Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum. La data marca el naixement del protestantisme.

Luter era fill del somni cívic de l’humanisme renaixentista, que, alimentat pel llegat grecoromà, afavorí noves interpretacions del missatge cristià. Un dia s’assabentà que el Vaticà es dedicava a vendre indulgències, absolucions del pecat a canvi de doblers o béns. Amb el que recaptava la Santa Seu va poder sufragar obres com la construcció de la majestuosa basílica de Sant Pere de Roma.

Luter
Luter pintat per Lucas Cranach el Vell el 1532

El de Wittenberg no només atacà l’afany lucratiu de l’Església. La seva reforma religiosa anava més enllà i s’acabà articulant sobre tres pilars:

  • Autonomia dels fidels davant del creador, sense la intervenció ni del clergat ni del mateix Papa (la relació entre l’home i Déu s’estrenyia a través de la pregària).
  • La Bíblia com a única font de coneixement espiritual. Per fer-la arribar als seus compatriotes en llengua vernacla, Luter la traduí a l’alemany –aquesta traducció, completada el 1534, assentà les bases de l’estàndard alemany. Així, es renunciava al valor de la vida dels sants.
  • Secularització del sacerdoci i el matrimoni entre el clergat.

Amb el protestantisme molts monestirs es reconvertiren en hospitals. Així les noves col·lectivitats varen assumir deures socials per contribuir al desenvolupament cívic de la societat. Allà, però, on les tesis de Luter varen tenir més incidència va ser en la percepció del treball: aquest ja no era vist com un càstig expiatori del pecat original, com recollia la doctrina catòlica, sinó un valor fonamental  per apropar-se a Déu a través de l’esforç, l’honradesa i l’estalvi.

Protestants per a tots els gustos
El papa Lleó X va denunciar Luter per heretgia i Carles V -l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic afí a Roma- el va condemnar a l’exili. Tanmateix, gràcies a la protecció del príncep Frederic de Saxònia, el monjo agustinià va burlar la condemna i el seu missatge es va propagar arreu d’Europa. Ho féu aprofitant-se del poder comunicatiu de la impremta –“un regal de Déu” en paraules seves. També aconseguí que artistes com Durer i Lucas Cranach es posassin al servei d’unes idees que acabaren provocant una nova divisió de l’Església, ja dividida des del segle XI pel Cisma d’Occident.

Els reformadors (Lucas Cranach)
Els reformadors (Lucas Cranach)
 
Els seguidors dels postulats de Luter foren coneguts com a “protestants”. El terme té l’origen en la protesta que varen fer els partidaris del monjo agustinià quan un decret pontifici els va prohibir escampar la nova doctrina a països on encara no havia arribat. A França el protestantisme adoptà el nom de calvinisme a partir del teòleg Joan Calví. A Anglaterra, en canvi, l’anglicisme no fou fruit d’una bel·ligerància dogmàtica, sinó que es tractà més aviat d’un afer polític. En denegar la Santa Seu el divorci d’Enric VIII de Caterina d’Aragó, al 1534 el monarca Tudor, amb el suport del Parlament, es va proclamar cap de l’Església d’Anglaterra.

L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
L’escultura de Luter que presideix la plaça principal d’Eisleben, la població on va néixer i morir
 
Contrareforma: l’Església contraataca
La resposta de l’Església a tots aquests moviments reformadors fou la Contrareforma. Al 1534 es fundà la Companyia de Jesús. Des dels seus diferents centres d’ensenyança  –col·legis i universitats- els jesuïtes, vertaders soldats de Crist, inculcaren amb disciplina i rigidesa la glòria de Déu.
 
Al 1542 el papa Paule IV donà un nou impuls a la Inquisició, sobretot a Itàlia i a Espanya. Es tractava d’un tribunal eclesiàstic que des del segle XII s’encarregava de perseguir i castigar els heretges. Això suposaria l’inici de la fi del període d’obertura intel·lectual, tolerància i progrés que va significar el Renaixement. Els pensadors i intel·lectuals ja no s’atreviran a escriure amb tanta llibertat ni a experimentar en ciència o en tècnica. Vivien amb por de ser apressats o fins i tot condemnats a mort.

Concili de Trento
Concili de Trento
 
La Contrareforma també tingué efectes interns. Per reafirmar els seus dogmes tan qüestionats pel protestantisme, l’Església celebrà el concili de Trento (1545-1563). En aquest concili també s’aprovà la creació de nous ordes religiosos amb fins específics: els Caputxins, austers predicadors; els Teatins, dedicats a l’atenció de malalts i a la formació del clero; els Paulins, que estimulaven una vida de pietat i devoció; o els Salesians, entregats a l’educació amb Sant Francesc de Sales com a referent.

Aquí teniu un interessant reportatge de "La Vanguardia" sobre les conseqüències de la Reforma de Luter.

Aquí teniu informació sobre les indulgències del Vaticà.

Si voleu més informació sobre la figura de Luter, us recoman aquests articles del diari Ara:
Luter, un home del seu temps que va canviar la història
Una moral que pesa a Europa
La ruta luterana
Protestantisme als Països Catalans

Aquest article parla sobre per què els països protestants són menys corruptes.

Articles del web relacionats:
-  Els orígens del cristianisme

Aquí teniu la pel·lícula "Luter" (2003):

La guerra propagandística

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2013)
 
Abans se li deia propaganda i ara comunicació. És la força dels eufemismes, que sovint maquillen mentides. La paraula propaganda apareix per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”). A partir del segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi romà, els habitants d’aquells llogarets més apartats que es resistien a adoptar la nova doctrina havien passat a ser coneguts com a paganspaís i pagès també contenen el mateix ètim.
 
Tot i que es tracti d’un mot d’encunyació recent, des de l’antiguitat la propaganda ha estat al servei dels més poderosos. Un dels qui en sabé treure més partit fou Juli Cèsar. Aquest polític de la Roma republicana del segle I aC, que ha passat a la història amb eslògans com alea iacta est o ueni, uidi, uici, no dubtà a magnificar les seves gestes militars a través de textos com la Guerra de les Gàl·lies i la Guerra Civil. En una iniciativa sense precedents, també va aconseguir, amb el vistiplau del Senat, estampar la seva efígie en les monedes, la qual cosa, juntament amb l’erecció d’estàtues, li garantia una major presència “mediàtica” entre la població.
 
Els admiradors de Cèsar no dubtaren a parlar bé d’ell en qualsevol reunió. Fou així com tengueren sentit els discursos panegírics, paraula provinent del grec pan (“tot”) i d’agyris (“assemblea”). Amb aquesta fama, no és d’estranyar que alguns fins i tot el volguessin fer rei. Ja als llibres sibil·lins –premonitoris del destí de Roma- hi havia escrit que el poble iranià dels parts “només podria ser vençut per un rei”. Quedava clar, doncs, que a Roma, com abans a l’antiga Grècia, els oracles també podien estar al servei de la propaganda  –és el mateix que passa actualment amb les enquestes governamentals del CIS.
 
A pesar de tants d’esforços persuasius, Cèsar acabaria essent assassinat pels seus. Octavi August, tanmateix, en fou un digne successor. No debades, contractà Virgili perquè li escrigués l’Eneida, una obra del tot apologètica a la seva figura. L’historiador Tit Livi també li faria la gara-gara amb Des de la fundació de la ciutat. L’objectiu del llibre era enaltir els valors de la Roma d’August davant de les misèries dels pobles sotmesos. A més de lloar els valors patriòtics, la propaganda, però, també és un mitjà eficaç per difondre la mentida històrica. És el que passà amb l’emperador Tiberi. Dècades després de morir, la seva imatge pública fou destrossada pels historiadors Tàcit i Suetoni, que el presentaren com un vell sanguinari i pederasta.
 
En època moderna, la propaganda consolidaria la seva càrrega negativa amb el nazisme. Al ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels, se li atribueix la frase “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”. El seu ideari era així de clar: “No hi ha necessitat de dialogar amb les masses, els eslògans són molt més afectius. Actuen en les persones com ho fa l’alcohol. La multitud no reacciona com ho faria un home, sinó com una dona, sentimental en lloc d’intel·ligent”.
 
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
Joseph Goebbels, el pare de la propaganda nazi
 
Hem de suposar que el Govern Bauzá també es fa seves aquestes paraules de Goebbels. Si no, no s’entén que cap dels seus incondicionals súbdits aduladors hagi volgut assistir a gairebé cap de les taules rodones sobre l’ensenyament públic que aquests darrers mesos s’han celebrat a gran part de pobles de Mallorca. Han preferit adoctrinar els seus en petit comitè i a porta tancada. I, per convèncer les díscoles masses que tanta por els infonen, IB3, l’altaveu de les consignes institucionals, ja s’ha encarregat de fer-los la feina.
 
La darrera ordre executada de franc per l’ens autonòmic ha estat l’emissió del vergonyós vídeo de la Fundació Jaume III titulat A Mallorca, en bon mallorquí. Estaria bé que aquests defensors de “lo nostro” també reivindicassin la figura de Francesc de Borja Moll, l’encarregat d’adaptar la gramàtica de Fabra a les modalitats insulars. Tem, però, que a ell també el considerin un “pancatalanista”. Ara tan sols hem d’esperar que TVE emeti aviat un altre vídeo: “En Andalucía, en buen andaluz”. A veure què en dirà la RAE. I mentre dura aquest renou ideològic la maquinària propagandística ja parla de brots verds. Al carrer, però, només s’hi veuen males herbes que delaten la ineptitud governamental.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px