Banner Top

Pare Noel o el triomf del màrqueting

El rialler Pare Noel (o Pare Nadal) és la icona cultural per excel·lència de l’actual societat nadalenca de consum. És fruit d’un exitosa operació de màrqueting bastant enrevessada, que fusiona una figura històrica amb una altra de fictícia. El personatge real és Nicolau, un bisbe del segle IV natural de la ciutat de Pàtara, a l’antic regne de Lícia, actual territori de Turquia -Nicolau, en grec, significa “victòria” (νίκη) del “poble” (λαός).
 
Nicolau fou empresonat i torturat per ordre d’un decret de l’emperador Linici contra els cristians. Amb l’arribada, però, de Constantí al tron de Bizanci, va quedar en llibertat i va poder participar al Concili de Nicea (325). La mort li arribaria el 6 de desembre del 345. L’any 1087, davant l’amenaça de les invasions musulmanes, les seves restes foren traslladades a la ciutat de Bari, al sud-est d’Itàlia, on encara suposadament descansen.

Sant Nicolau, abans i després
Sant Nicolau, abans i després
 
Després de la seva mort, Sant Nicolau es convertí en protector dels mariners i en patró de Rússia, Turquia i Grècia. Foren molts els miracles que se li atribuïren gràcies al seu caràcter bondadós. Per recordar-lo, des de mitjan segle XIII sorgí l’hàbit de fer regals als nins el dia de la seva festivitat, el 6 de desembre, la data oficial de la seva mort.
 
El Nicolau de Lapònia
Hi hagué un moment en què la figura història de Sant Nicolau s’assimilà amb la d’un altre Nicolau, Nikolaas Joulupukki, un nin que havia nascut a Lapònia, al nord de Finlàndia. Curiosament havia quedat orfe un 6 de desembre, el mateix dia de la mort del bisbe homònim turc. Aleshores, al petit poble on vivia cada família es comprometé a tenir-lo un any per hom. Com a agraïment, el nin tallava juguetes de fusta per als altres nins del poble. Un cop mort, les família del poble continuaren amb aquest costum, el qual s’anà estenent al altres països del nord d’Europa.

Nadal

 
Nicolau viatja a Amèrica com a Santa Claus
Amb Nicolau ja fusionat d’aquesta manera, a Holanda fou conegut com a Sinterklaas - Klaas és la versió neerlandesa abreujada de Nicolau. El segle XVII els emigrants holandesos se l’emportaren a Nova Amsterdam (la futura Nova York). Allà, adaptat a la fonètica anglosaxona, es rebatià com a Santa Claus. La devoció per aquell personatge tan pintoresc cridà molt l’atenció en el Nou Continent. El 1809 l’escriptor americà Washington Irving el ridiculitzà en un llibre, on apareixia com el guardià de Nova York.

El trineu del Pare Noel s'assembla al d'Hèlios, el déu grec del Sol
El trineu del Pare Noel s'assembla al d'Hèlios, el déu grec del Sol
 
El 1823 Santa Claus patí el primer canvi important d’imatge. El professor de teologia Clement Clarke Moore, en un poema titulat A Visit of St Nicholas, el descrigué com un gnom primet que la nit de Nadal (i no el 6 de desembre) arribava a les cases dalt d’un trineu volador, tirat per una manada de rens i adornat amb sonores campanetes. La segona operació d’imatge arribaria quaranta anys després.  El 1863 Thomas Nast, dibuixant de la revista Harper’s Weekly, el pintà com un senyor gras i barbut i vermell. Tot i que les seves il·lustracions nadalenques popularitzaren un Santa Claus vermell, a l’antiga iconografia religiosa els bisbes, com el Nicolau turc, ja vestien de vermell.

Il·lustració 'Una visita de St. Nicholas', de 1881
Il·lustració 'Una visita de St. Nicholas', de 1881
 
Pare Noel, de tornada a Europa
A la segona meitat del segle XIX, Santa Claus va tornar a Europa totalment transformat. A Anglaterra seria conegut com a Father Christmas (papà Nadal) i a França com a Père Noël (“Pare de Nadal”).
 
A Holanda la tradició diu que Santa Claus arriba en vaixell procedent de Madrid. Apareix acompanyat d’un criat, Pere el Negret (Zwarte Piet), el qual amb unes potents ulleres mira els nins per veure si mereixen o no regals. No és casual que aquest Sinterklaas sigui espanyol. Del s. XV al XVIII la ciutat italiana de Bari, on suposadament es troben les despulles del Nicolau turc, formava part de la Corona Espanyola.

Santa Claus holandès, amb Pere el Negret, d'origen espanyol
Santa Claus holandès, amb Pere el Negret, d'origen espanyol
 
El fals mite de la Coca-Cola
Hi ha la creença que el Pare Noel és vermell per culpa de la Coca-Cola. Això és totalment fals, ja que, tal com hem dit, el vermell era l’antic color sagrat dels bisbes. El 1926, la Lomen Company, una empresa nord-americana de frigorífics, ja havia fet servir la seva figura per a una campanya de Nadal. El 1931, la Coca-Cola, creada el 1886, també se l’apropià per a unes festes tan assenyalades. Per a l’ocasió encarregà a Hadbon Sundblom, dibuixant d’origen suec, que refés la imatge del sant bondadós per fer-lo més proper a la gent i, per tant, més versemblant.

El Pare Noel i la Coca-Cola
El Pare Noel i la Coca-Cola
 
El nou Pare Noel, que era més rialler, s’adaptà als colors de la companyia de begudes: al vermell inicial del seu vestit s’hi afegiren els ribets blancs a les mànigues i la jaqueta. No hi ha dubte, però, que, amb la Coca-Cola, el Pare Noel fou definitivament vermell, ja que abans també se l’havia representat de verd o de blau.

Pare Noel verd
Pare Noel verd
 
Per saber si el Pare Noel pren Coca-Cola haurem de viatjar fins a Finlàndia. Es creu que viu a Korvatunturi, una muntanya al nord-est del país, a la frontera amb Rússia i prop de la ciutat de Rovaniemi. Avui és un autèntic parc temàtic. L’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de 700.000 cartes de nins cada Nadal.
 
Pare Noel, fent feina a Korvatunturi
Pare Noel, fent feina a Korvatunturi

Altres pares Noels, l’Olentzero i Sant Basili
Al País Basc i a Navarra no tenen Pare Noel. Ells, cada 24 de desembre, reben la visita del gegant Olentzero, un carboner  que baixa de les muntanyes. Diu la tradició que era un home molt esquerp, gens niner, però que un dia, de sobte, es va tornar bondadós. En alguns llocs, es diu que té 365 ulls, un per a cada dia de l’any, per vigilar els petits.

Olentzero
Olentzero
 
A Grècia tampoc no tenen Pare Noel. Qui assumeix el seu paper és Sant Basili, un dels pares de l’església ortodoxa. També era un bisbe turc del segle IV, de Capadòcia, i d’ànim bondadós. Arriba a les cases carregat de regals la nit del 31 de desembre. L’endemà, l’1 de gener, el dia del seu sant, és costum menjar un pastís anomenat vasilòpita.

Sant Basili
Sant Basili

Qui porta els regals per Nadal a Europa?
Qui porta els regals per Nadal a Europa?

Articles del web relacionats:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Nadal com a catarsi
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
-L'origen de la iconografia nadalenca

Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px