Banner Top

L’origen grec del maleït plàstic

El plàstic que inunda les nostres vides té poc més d’un segle de vida. Així ho recorda el periodista Víctor Farradellas en el reportatge El plàstic, miracle del segle XX, problema del XXI, aparegut al número 207 la revista Sàpiens (juny de 2019). La paraula plàstic va néixer a la segona meitat del segle XIX a partir del verb grec πλάσσω (“modelar”). La primera patent d’aquest material data del 1862 i correspon al químic anglès Alexander Parkes. Tanmateix, qui li va saber treure rèdit econòmic va ser el nord-americà John Wesley Hyatt.

El 1869 una empresa de Nova York va anunciar que oferia 10.000 dòlars a qui, en la fabricació de les bolles de billar, fos capaç d’aportar un substitut vàlid a l’ivori dels ullals d’elefant. Hyatt respongué a la crida amb un material fet de cel·lulosa. Aquell nou material no anava malament per fer bolles de billar, però tenia el defecte de ser molt inflamable. Calia, doncs, millorar-lo. El 1907 Leo Baekeland, un químic de Flandes nacionalitzat nord-americà, va idear la baquelita, el primer plàstic plenament sintètic.

billar

 

La baquelita va servir per fer tot tipus d'objectes, a part de bolles de billar: juguetes, aparells de telèfon i de ràdio, ornaments... Era un bon aïllant i un material resistent i ideal per a la producció en massa. Va anar molt bé sobretot per recobrir els cables elèctrics en un moment en què Estats Units s’estava electrificant a marxes forçades.

Durant la Segona Guerra Mundial el plàstic fou molt emprat per a material militar (paracaigudes, cordes, uniformes, cascs o finestres d’avions). Aquell invent oferia molts avantatges. Permetia preservar els recursos naturals de l’explotació massiva i a la vegada abaratia costos. D’altra banda, la seva eficiència era indiscutible. Els pilots abatuts que sobrevivien se sentien més segurs amb les finestres de plexiglàs que amb les de vidre.

Aliat de la societat de consum
Després de la guerra, el plàstic es convertí en un gran aliat de la nova societat de consum: entrà en la indústria automobilística com a substitut del ferro; en la paqueteria, desplaçà el paper i el vidre; i, en la decoració, els mobles ja no estaven fets de fusta. Amb els anys, però, el moviment ecologista declararia la guerra a aquell invent revolucionari. No debades, el problema principal que plantegen els residus plàstics és que la seva resistència i durabilitat fan que siguin necessaris segles per degradar-se. Així, tenim fenòmens com la gran illa artificial de plàstic, de la mida de l’estat de Texas, que flota a l’oceà Pacífic, davant les costes de Califòrnia (USA).

Els residus plàstics també poden tenir greus conseqüències en la nostra salut. Tanmateix, els plàstics continuen essent una part essencial de l’actual estat del benestar/consumisme. Sense ells no hi hauria mòbils, cables elèctrics i bona part dels instruments que ens poden salvar la vida en un quiròfan. Avui només es recicla un 9% del total del plàstic mundial.

Altres derivats de πλάσσω (“modelar”) són plasma, líquid amb què es forma l’ésser viu, i rinoplastia, reconstitució de l'apèndix nasal (ῥις) mitjançant una intervenció quirúrgica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Articles del web relacionats:
El despertar de la consciència ecologista (Secció "Turista de coa d'ull", Num. 8, 16/09/2018)
Paraules de la terra
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
Etimologies botàniques

ETIQUETAT COM

Palimpsests, l’art de reciclar paper

Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

traducteur écrivant

Clergue a l'scriptorium d'un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Articles del web relacinats
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Biblioteques, la memòria de la humanitat
- La guerra de les biblioteques de l'antiguitat

Les dones de la Bíblia

A la Bíblia trobam diferents perfils de dones:
 
Eva: la temptació
Representa la dona com a font de pecat. Al paradís Eva -que en hebreu significa “font de vida”- es va atrevir a saltar-se la prohibició de Déu de prendre la fruita de l’arbre de la ciència del bé i del mal. Ho feu temptada pel dimoni en forma de serp. Després oferí a Adam la fruita prohibida, que per culpa d’una mala traducció s’identifica amb una poma. Aleshores tots dos s’adonaren que anaven nus i s’hagueren de tapar les parts amb fulles de figuera. D’aquest episodi ve l’expressió “menjar la fruita prohibida”,·que al·ludeix a les ganes de transgredir les normes i aconseguir precisament allò que és vedat.

Davant aquella transgressió, Déu, enutjat, expulsà la parella del paradís. Abans, però, els llançà la següent maladicció (Gènesi 3, 16-19):

“Després digué a la dona:

  • Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.
Després va dir a l'home:
  • Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”.
eva

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Salomé: la luxúria
En hebreu, el seu nom significa “pau”, “benestar”. Era una princesa jueva, filla d’Herodes Filip (fill d’Herodes el gran, el de la massacre infantil) i d’Heròdies. La seva mare s’havia divorciat del seu marit per casar-se, contra la llei jueva, amb el germanastre d’aquest, Herodes Antipas, tetrarca de Galilea.

Segons els Evangelis, Salomé ballà davant d'Herodes Antipas per aconseguir en safata el cap del profeta Joan Baptista, que es trobava a la presó. Ho feu instigada per la seva mare Heròdies, que volia la mort d'aquest perquè havia criticat públicament la seva unió amb el germanastre del seu marit.

salomeSalomé amb el cap de Sant Joan Baptista (Andrea Solario, 1506)

Salomé, per tant, era només una arma utilitzada per la seva mare per aconseguir la mort d'un home que demanava el recte compliment de les lleis jueves. D’aquesta manera, la jove apareix a la història com un personatge submís i manipulat. Va ser, però, Oscar Wilde qui, a la seva obra Salomé (1891), la va presentar amb una forta càrrega sexual durant el seu ball davant del monarca. Així, per culpa de l’escriptor irlandès, Salomé encarna el prototip de dona capritxosa i cruel, una autèntica femme fatale

Judit, la patriota
És una de les grans heroïnes de la Bíblia. Viuda pietosa, va tenir un paper decisiu en el setge de la ciutat de Betúlia (Israel) liderat pel general assiri Holofernes. Judit, (“la dona de Judea” en hebreu) es va introduir en el campament enemic i aconseguí fer-se amb la confiança d’Holofernes. L’embriegà i, en quedar adormit, li tallà el cap amb el seu propi sabre. Aleshores, els assetjadors varen fugir i Betúlia es va veure lliure.

 udit decapitando a Holofernes, por Artemisia Gentileschi

Judit decapìtant Holofernes (Artemisia Gentileschi, 1614–1618)

Susanna, quan “No és no”
Va viure en l’època de la captivitat dels jueus a Babilònia. Susanna, que en arameu podria significar “lliri”, era una bella jove dona d’un home molt ric. Estava cansada que dos vells, que feien de jutges, li fessin tota mena de proposicions deshonestes. Aquests, sentint-se rebutjats, la varen acusar d’adulteri i la varen dur a judici. Quan estava a punt de ser condemnada a morir lapidada, el profeta Daniel la va salvar.

Susanna and the Elders (1610), Artemisia Gentileschi

Judit i els vells (Artemisia Gentileschi)
 
Dalila, la muller traïdora
En hebreu podria significar “dona dèbil”. Era l’esposa de Samsó, un dels jutges del pobles d’Israel dotat d’un físic portentós. Els enemics filisteus la subornaren perquè traís el seu marit. Aquest li acabava de confessar que la seva força extraordinària era deguda a la seva llarga cabellera. Aleshores, Dalila, per complir amb la seva paraula, no dubtà a rapar-lo. De seguida els filisteus capturaren Samsó, li buidaren els ulls i el condemnaren a fer girar la roda d’un molí.

 sanson y dalila 1

Samsó i Dalila

Rut, exemple de lleialtat
Casada amb un dels fills de Noemí, es negà a abandonar la seva sogra quan el seu marit morí. Aquest gest feia justícia al seu nom, que, en hebreu, significa “companya”.

 Ruth Orpah

Noemí, Rut i Orfa (pintura de William Blake, 1795)

Sara, la maternitat tardana
En hebreu el seu nom significa “princesa”. Era la dona d’Abraham, un dels grans patriarques bíblics. Durant molts d’anys va ser infèrtil. El seu marit, però, havia tengut un fill (Ismael) amb l’esclava Agar. Aleshores Déu va voler que Sara també fos mare, ja que el fill d’una esclava no podia ser un digne hereu. Abraham va ser qui comunicà a Sara, de 90 anys, el voluntat divina. En sentir-lo, ella es feu un tip de riure. Al cap d’un mesos naixia el seu fill Isaac

Historia de Abraham y Sara

Articles del web relacionats:
- Pandora, les arrels gregues de la misogínia
-
 L'ofuscació del feminisme
Feministes "femmes fatales"
- La guerra de sexes
Femme fatale, l'origen del mite
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
El seductor cant de les sirenes
Sobre dones i homes
- La poma, una fruita prohibida plena de seny

Què és l'hedonisme?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:

Articles del web relacionats:
Una mica d'hedonisme, per favor!
Carpe diem
Míster Evasió
El capitalisme que ens decapita
Consumisme romàntic
Què és la felicitat?
- Per què som esclaus del consum?
A l'estiu tothom a la platja!
- És possible viure més a poc a poc?

Tiró, el pare de la taquigrafia

Avui l'expressió «amb llums i taquígraf» s'empra per manifestar la transparència d'un assumpte. Això ho saben bé al Congrés dels Diputats, on és habitual veure, enmig de l’hemicicle, unes funcionàries capficades en el seu taquígraf. No poden badar ni un segon. L’escena sembla un anacronisme tenint en compte els actuals sistemes tan sofisticats de gravació d’imatge i so.

La taquigrafia és una paraula d’origen grec: prové de ταχύς («ràpid») i de γραφία («escriptura»). És, doncs, l'art d'escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials. També és coneguda com a estenografia o escriptura estreta (στενός), la qual no s’ha de confondre amb l’estenotípia (< τύπος, «segell», «forma»), que permet transcriure síl·labes i paraules completes amb l’objectiu de reproduir també el discurs oral. Les modernes màquines d’estenotípia fins i tot permeten la gravació digital.

taquigrafia 765x510

Taquígraf

En l'escriptura taquigràfica les paraules s'escriuen com es pronuncien, sense tenir en compte la seva ortografia, com sí fa la mecanografia -els actuals taquígrafs poden superar les dues-centes paraules per minut. Així, la taquigrafia es diferencia de la braquigrafia (< βραχύς, «curt»), de la ciència que estudia les abreviatures, que són representacions reduïdes de paraules.

Tot i que al món grec l’historiador Xenofont ja emprava d’alguna manera el sistema taquigràfic, es considera que el seu artífex va ser Marc Tul·li Tiró, un romà del segle I aC que fou esclau de Ciceró, el gran orador de l'antiguitat. Tiró, que acabà essent llibert, s'encarregava d'apuntar tot el que deia el seu amo. Així, per poder-lo seguir, va inventar un corpus de signes especials que acabaria portant el seu nom: notae tironianae. Aquest sistema de transcripció estava format per uns quatre mil signes i s'utilitzà fins ben entrada l'Edat Mitjana. Al segle XVI s'aconseguí una major abreviació de signes de la mà de l'anglès Timothy Bright, autor de Characterie, An Arte of Shorte, Swifte and Secrete Writing by Character. A partir d'aquesta publicació, la taquigrafia es va estendre arreu d'Europa i s'adaptà a les diferents llengües.
 

Notas tironianas

 
L’origen del signe &
La llegenda diu que Tiró també va ser el pare la &. Aquest símbol seria el resultat d’una evolució gràfica una mica rara de la conjunció llatina et («i»). La & és un logograma: un símbol escrit corresponent a una paraula completa. Atorga una certa solemnitat als noms que acompanya. En català és coneguda com la «i comercial»; en anglès, ampersand (contracció de «and, per se, and»); i en francès, esperluette (contracció de «es per lo et»).

 ampersand evolution

Evolució del signe &

Articles del web relacionats
- L'origen medievla de l'@
- Sobre mentors i cicerones
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px