Banner Top

El llegat religiós del món clàssic

La religiositat grega s’expressava a través de dos conceptes. Per una part hi havia l’εὐσέβεια (“pietat”), que era  l’actitud de respecte envers allò sagrat -l’adjectiu σεβαστός (“venerable”) donà el nom propi Sebastià. I per l’altra banda hi havia la λατρεία (“culte”, “adoració”), amb la qual s’expressava l’actitud de submissió cap a les persones o realitats considerades superiors -d’aquesta paraula tenim idolatria, l’adoració als ídols, “imatges” (εἶδος).
 
En un poble tan disseminat com el grec, la religió fou, juntament amb la llengua, el principal motiu d’unitat. Les característiques de la religió grega són principalment tres:
  • Politeista. La religió grega va ser el resultat d’una fusió entre les creences prehel·lèniques i els cultes aportats pels pobles que arribaren a l’Hèl·lade al llarg del II mil·lenni -especialment important va ser la influència del món oriental i d’Egipte. Aquest conjunt de pràctiques es va estructurar al segle VIII aC quan va aparèixer l’organització política típica del món grec: la polis.
  • Absència de dogmatismes. Els grecs no tenia cap llibre oficial de la veritat revelada (com la Bíblia en el cas de la cultura judeocristiana). L’esperit religiós hel·lè descansava en la transmissió ancestral d’uns costums que passaven de generació a generació sense la intervenció d’un cos sacerdotal o d’una “església” que els regulàs o controlàs. Així doncs, no hi havia cap guia espiritual, com passava a Egipte o Mesopotàmia. En el seu lloc, eren els poetes, ensinistrats en la memorització i en la composició, primer oral i després escrita, els qui forjaren i transmeteren el saber mitològic i moral dels grecs, moltes vegades amb versions diferents. Els més destacats foren Homer i Hesíode.
  • Visió religiosa fortament naturalista. Es divinitzaven elements i éssers de la naturalesa. Així ho demostren alguns epítets com Zeus l’ “apleganúvols” o Atena la d’ “ulls d’òliba”. També, però, hi havia déus que personificaven una qualitat abstracta, com la “Justícia” o la “Joventut”, i que no tenien un aspecte humà.
Déus grecs
Déus grecs

ὕβρις versus pecat
A Grècia era desconeguda la nostra idea cristiana de pecat, paraula derivada del llatí pecco (“travelar”, “ensopegar”) -relacionada amb ella el grec tenia el terme σκάνδαλον (“trampa”, “pedra amb la qual travelam”), que ens ha donat escàndol. El que hi havia era ὕβρις, “desmesura”, “supèrbia”, que es contraposava a la σωφροσύνη  (“prudència”) dels ciutadans. Aquest terme ha originat el neologisme híbrid aplicat a aquell animal de pares de distinta espècie. Etimològicament, és un atemptat, un acte de “supèrbia”, contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. Les paraules que contenen arrels de diferents llengües també reben el nom d’híbrid (per exemple, televisió, que prové del grec τήλοῦ, “lluny”, i del llatí visio, “visió”).
 
El fet que la religió a Grècia no tengués un pes asfixiant en la vida quotidiana ajudà al naixement de la filosofia al segle VI aC, la qual, tanmateix, no implicà la desaparició definitiva de la religió mítica oficial. Basta dir que, al segle V aC, el filòsof Anaxàgoras va ser condemnat per impietat (ἀσέβεια) en afirmar que el Sol no era un déu (Hèlios o Apol·lo), sinó una enorme roca incandescent. I més famós va ser encara el trist cas de Sòcrates, que aquell mateix segle fou condemnat a mort. Se l’acusà també d’impietat per no creure en els déus d’Atenes i per introduir-ne de nous.

Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència
Anaxàgoras, el primer màrtir de la ciència


Hecatombes i holocausts

Entre els diversos ritus practicats pels grecs, el sacrifici era el més important -el seu nom deriva del llatí sacrum facere, “fer una cosa sagrada”. Significava la renovació del pacte que unia la ciutat amb els seus déus i garantia l’ordre i la prosperitat. Acompanyats de pregàries i cants rituals, els sacrificis podien ser de dos tipus:

  • Incruents. Consistien normalment en libacions, és a dir, en el vessament de líquids en honor a una divinitat (vi, mel, aigua o oli).
  • Cruents. Consistien en l’esquarterament d’un animal. Es cremaven els ossos embolicats en greix. Mentre el fum es creia destinat als déus, la carn es rostia en el foc i es repartia entre els assistents. En el nostre llenguatge habitual feim servir dos noms de sacrificis cruents: hecatombe -la mort de cent (ἑκατόν) bous (βοῦς) i l’holocaust -implicava que la crema (καίω) de l’animal sencer (ὅλος).

Sacrifici a l'antiga Grècia
Sacrifici a l'antiga Grècia

Com que la religió grega estava mancada de llibres sagrats i d’una casta sacerdotal que servís d’interlocutor amb la divinitat, era difícil saber què volien o pensaven els déus. A falta d’un clero, doncs, els grecs varen recórrer a l’endevinació (μαντική). N’hi havia de dos tipus:
  • L’endevinació exercida per mitjà de diferents tècniques: el vol i els crits de les aus (ornitomància), l’examen del fetge dels animals sacrificats (hepatoscòpia) o la interpretació dels somnis (oniromància).
  • L’endevinació inspirada pels déus en els oracles. El terme oracle, derivat del llatí os, oris (“boca”), designava tant la resposta de la divinitat com el santuari i el lloc on se li feia la consulta. A l’antiga Grècia n’hi havia dos molt importants: l’oracle de Dodona, situat a l’illa de Corfú i consagrat a Zeus, que donava la seva resposta a través d’una alzina sagrada; i l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, que era consultat no només per particulars, sinó també per autoritats de les polis davant un assumpte transcendent.

Pitonissa d'un oracle
Pitonissa d'un oracle

Religió romana
L’historiador grec Polibi (segle II aC) afirmava que els romans eren “més religiosos que els mateixos grecs”. A ells els devem precisament el concepte religió, d’etimologia incerta. En la seva obra De natura deorum (segle I aC), Ciceró el relaciona amb el verb relegere, que significa “recollir” en al·lusió als gestos i a les paraules que la divinitat “recull” dels homes que els reten culte. En canvi, autors cristians com Lactanci o  Agustí associaren el mot amb el verb religare (“lligar, “vincular”) en clara al·lusió als lligams íntims que uneixen l’home amb els déus.

Religió romana
Sacrifici en la religió romana
 
Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió, la qual cosa s’expressà en la màxima do ut des (“et dono perquè em donis”). Així, esperaven que els déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració, com si fos un pacte.
 
Igual que la grega, la romana era una religió sense control espiritual sobre els practicants. Així, tolerava qualsevol interpretació o incorporació de noves divinitats, sempre, però, que no anassin en contra de l’ordre social establert. Això explica que la religió romana acceptàs cultes procedents de les províncies conquerides. El cristianisme, en canvi, va tenir dificultats per incorporar-s’hi perquè afirmava l’existència d’un Déu únic, negava la divinitat de l’emperador i defensava la igualtat entre tots els homes, fins i tot els esclaus.
 
A Roma, els encarregats de vetlar perquè els ritus s’executassin correctament eren els sacerdots, terme que prové de sacer (“sagrat”) i do (“donar”). Una de les seves peces de roba més distintives era les ínfules, un element ja present en altres cultures de l’antiguitat. D’origen desconegut, es tractava d’unes cintes de llana blanca, a vegades amb tinta porpra, que se subjectaven al voltant del cap com a símbol d’autoritat del sacerdot. Els seus extrems queien a ambdós costats.

Les ínfules també foren emprades per les vestals i, en altres estats, per alguns reis com a símbol de poder. Els bisbes encara les fan servir en seus capells. Avui l’expressió “tenir ínfules de” al·ludeix a la vanitat desmesurada d’algú.

infules

Les actuals ínfules dels bisbes 

Hi havia molts tipus de sacerdots i, segons la funció, s’agrupaven en col·legis. Els més importants foren:
  • Col·legi dels pontífexs: tal com indica la seva etimologia (pons, “pont”), en un principi els pontífexs eren funcionaris que, havent construït (facere) els ponts sobre el riu Tíber, vetlaven pel seu bon estat. Després, passaren a ocupar-se de les pràctiques generals de la religió romana: elaboraven el calendari, fixant els dies feiners i els festius, i organitzaven les cerimònies anuals. D’entre els pontífexs sobresortia el Pontífex Màxim, un càrrec vitalici considerat com l’autèntic cap de la religió a Roma.
  • Col·legi dels flàmens: eren sacerdots consagrats al culte d’un determinat déu. Els tres més rellevants eren els flamen Dialis (Júpiter), el flamen Martialis (Mart) i el flamen Quirinalis (Ròmul).
  • Col·legi dels àugurs: havien d’interpretar especialment el vol o els crits dels ocells i el comportament dels pollastres sagrats.
  • Col·legi de les vestals: eren unes sacerdotesses es preocupaven perquè el foc sagrat de la ciutat de Roma no s’apagués mai, ja que simbolitzava el caràcter etern de la ciutat.

Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).
Festival de la Vinàlia. Oli de Lawrence Alma-Tadema (1870).

En els sacrificis cruents de la religió romana, l’animal rebia noms diferents en funció de la seva mida. Si era petit es deia hostia -com hostis (“enemic”), la paraula deriva d’hostire (“ferir”) i, en el cristianisme, al·ludí al cos de Crist. I si era gran s’anomenava victima (< vinco, “vèncer”).

L’acció de sacrificar l’animal era coneguda amb el nom d’immolatio, d’on tenim el cultisme immolació. El terme derivava de salsa mola, que era un tipus de salsa, feta de sal i farina, que es vessava sobre la víctima (mola provenia alhora de molo, “moldre”). Segons la divinitat a qui es feia el sacrifici, calia immolar un tipus determinat d’animal: a Ceres se li sacrificaven truges; a Venus, coloms; a Diana, cérvols; a Mitra, braus, etc.
 
Un cop mort l’animal, entraven en acció els harúspexs, uns sacerdots que observaven (spicio) les vísceres (hira, “intestí”) de l’ofrena per veure si els déus l’acceptaven. En cas afirmatiu, es cremaven sobre l’altar les entranyes de l’animal, mentre que la resta es podia menjar en comunitat.

Religió romana
Religió romana

Aquí teniu un article que parla sobre el mite de creació de la religió romana.

Aquí teniu un article que parla del concepte de religió a l'antiga Grècia. Es titula "Religión en tiempos del cólera".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Isabel Rodà, directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica, parla de la religió romana.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:


Aquí teniu un article que explica per què som espirituals.

Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 El rostre de Déu
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
L'oracle de Delfos
Superstició a la romana

Ateisme 2.0

Article publicat a l'Ara Balears (23/12/2016)

L’esperit de Nadal, pervertit pel consumisme capitalista, ja ha entrat de ple en l’era de la postreligió. “No crec en Déu, m’avorreix”, afirmà el francès Albert Camus, un dels grans representants de l’existencialisme ateu. Amb una sentència tan contundent el premi Nobel de Literatura de 1957 reprimia una part essencial de la nostra condició com a homo quarens (“home que cerca”): l’espiritual.
 
L’existència és més que ciència. Einstein ho tenia clar: “La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega”. Tanmateix, avui el paper dels sacerdots, antics mèdiums, és exercit pels intel·lectuals i els artistes. Sens dubte, la seva pulsió creativa manté viva la idea de transcendència que regeix qualsevol religió i que ens permet escapar de l’horror que ens envolta. És el que el mediàtic filòsof suís Alain de Botton anomena ateisme 2.0, un terme en sintonia amb els nous temps tecnològics.

Religió per a ateus
Religió per a ateus
 
L’autor de Religió per a ateus critica l’actual ateisme arrogant i iconoclasta, que apel·la massa a l’individualisme en creure que l’home és el centre de tot. Al seu parer, Occident va abodar de manera massa agressiva la secularització, sense saber treure profit d’aspectes interessants de les religions, sobretot de les seves estratègies. A destacar hi ha l’ensenyança didàctica, que proporciona consol i guia moral als fidels més esmaperduts, les cerimònies rituals, que donen escalfor a la tribu i la fan sentir menys vulnerable, l’oratòria, esdevinguda la millor arma per convèncer, o el patrimoni arquitectònic, que atia l’experiència mística.
 
A partir d’aquestes premisses, de Botton insisteix en el paper terapèutic de l’art com a succedani de la religió. Afirma que expressions culturals laiques com la pintura, la literatura i la música contenen metàfores i explicacions del misteri de la vida que ens conviden a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, per tant, també ens ajuden a pouar en el nostre vessant més espiritual. En defensa del seu ateisme 2.0, el filòsof suís recorda que a principis del segle XIX l’assistència als temples catòlics d’Europa va començar a decaure de manera considerable. Això provocà pànic entre l’estament eclesiàstic. Aleshores, però, hi hagué veus influents que feren un crit a la calma. Asseguraven que humanitat no estava perduda perquè la cultura podria suplir el mestratge moral que monopolitzava l’Església. Així, autors com Plató, Epicur, Sèneca, Ciceró, Shakespeare o Jane Austen es convertiren en els nous gurús espirituals d’un temps en què començàrem a voler viure significativament sense déus.

Som
Som "homo quarens"
 
Segons de Botton, el problema de l’ateisme és que només es queda amb la part més negativa de religions. Aquestes són vistes com una superstició infantil que cultiven el seguidisme acrític d’unes creences indemostrables en nom de la fe. Alguns fins i tot afirmen amb rotunditat que la religió està darrere totes les guerres. Amb tot, s’obliden que la barbàrie humana també provocà dues guerres mundials, l’Holocaust, el gulag o Hiroshima. D’altra banda, la Revolució Francesa va ser un moment estel·lar de la nostra història, però causà milers de morts. Cal anar en compte, doncs, amb les simplificacions. De fanatismes sempre n’hi ha a un bàndol i a l’altre.
 
Al segle XVIII David Hume, un dels pares de la Il·lustració escocesa, flirtejà amb l’agnosticisme. Acabà fent una defensa aferrissada de la utilitat de la religió per a controlar i encaminar la gent en el trànsit de la vida. Ara, seguint aquest corrent, es troba de Botton, que, amb el seu ateisme 2.0,  aposta per fer una lectura eclèctica del fet religiós. Res a veure, per tant, amb l’ateisme tradicional, que per desgràcia massa sovint, en nom de la raó, s’ha mostrat tan dogmàtic i intolerant com els fonamentalismes religiosos que critica.
 
Ens cal, doncs, més humilitat i més empatia a l’hora d’observar el món i a nosaltres mateixos. Només amb una ment lliure de visions egocèntriques i apriorístiques trobarem l’equilibri intern en aquests temps de religiositat laica plena de contradiccions. Mentre cercam una espiritualitat sense Déu, celebram Nadal en honor al capitalisme, erigit ja en la nova força còsmica. Bon Nadal!

Adam es rebel·la contra Déu
Adam es rebel·la contra Déu

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquí teniu quatre mites que comparteixen totes les religions.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Nacidos para creer?"

Aquí teniu un article titulat "Vivir sin creer"

Aquí teniu unes reflexions del filòsof Jordi Pigem, extretes d’una entrevista al diari Ara (27/04/2017). Parla sobre com avui els mòbils han assumit el paper que antigament tenia Déu a les nostres vides:

“Algunes qualitats que s'atribuïen a Déu en la cultura cristiana estan representades ara als mòbils. Com l'omnisciència: Google t'ho diu tot. O l'omnipresència: et pots connectar amb qui sigui des de tot arreu. I l'omnipotència: pots aconseguir fer-ho gairebé tot, amb l'aparell. Però hem substituït el cel de les religions tradicionals per un paradís artificial de pampallugues. Perquè hi ha una diferència bàsica. Totes les tradicions humanes han considerat que el propòsit de la vida humana va més enllà d'un mateix. Això s'ha anat perdent. El supòsit de la vida col·lectiva ara és que creixi el PIB. I, en l’àmbit individual, el propòsit de la vida és consumir”.


Aquí teniu la intervenció d'Alain de Botton parlant de l'ateisme 2.0:



Aquí teniu reflexions de Woody Allens sobre creure o no creure. És de la pel·lícula "Hanna i les seves germanes".


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:


I aquest vídeo parla del paper social de les religions:



Aquí teniu un article interssant titulat: "¿Es internet bueno o malo para el diálogo entre religiones?"

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Articles del web relacionats:

Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
El llegat religiós del món clàssic
- Les arrels clàssiques de l'ateisme

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)

Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

La mort de Déu?

Article publicat a l'Ara Balears (15/12/2014)

Sota l’omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l’omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l’home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborat per l’etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare (“relligar”), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
 
Sovint les creences religioses –algunes lligades a la moralitat- s’han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d’una mancança -atès que l’home no entén el món que l’envolta, recorre a una entitat superior- o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l’ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D’Holbach escriuria: “la ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió”. Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est (“l’home és un déu per a l’home”). Amb ella, pretenia retornar a l’home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
 
Religions
Religions

L’ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l’esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, “la religió és l’opi del poble”. En l’època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa “vall de llàgrimes” de la cultura cristiana.
 
Amb la metàfora de l’opi, l’autor d’El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l’ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. “La religió –deia- és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima [...]. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real”. Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l’anhel religiós.

Déu i els nous visitants del cel
Déu i els nous visitants del cel
 
L’ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem matat”. Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l’escepticisme que, des de l’època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai ), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l’etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La idea aviat s’escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: “Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat”.

Campanya ateista a Barcelona
Campanya ateista a Barcelona
 
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d’adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l’existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l’origen de l’univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
 
L’afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: “L’experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança”. El summe pontífex s’oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s’han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l’opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l’existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l’home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l’holocaust.
 
Món amb gorra de bufó (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial
"Món amb gorra de bufó" (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial


Amb l’actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l’esfera pública, l’ateisme ha cedit protagonisme a l’agnosticisme, una variant de l’escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l’experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d’Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s’aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d’espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.

Papa Francesc
Papa Francesc

Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
Ateisme 2.0

Per reflexionar més sobre Déu, us recoman aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Aquí teniu un article de Juan José Tamayo titulat "¿Ha muerto Dios?"

Aquest article parla sobre la polèmica frase de Nietzsche: "Déu ha mort".

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Aquest article parla del Déu de Spinoza.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.


Aquí teniu un debat sobre la mort de Déu:



Aquests són les reflexions sobre l'ateisme (1959) del gal·lès Bertrand Russell, premi Nobel de Literatura de 1950:



I per acabar, podem gaudir del vídeo de REM, "Losing My Religion"

Bous bucòlics

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Exemple d'escriptura bustrofèdica
Exemple d'escriptura bustrofèdica


Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

 

Sacrifici d'un bou
Sacrifici d'un bou

Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)
Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Vaca grassa
Vaca grassa
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Articles del web relacionats:
El mite dels toros
- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
- Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px