Banner Top

L'origen de la iconografia nadalenca

Els diferents elements de la iconografia nadalenca tenen un origen ben curiós. Anem a pams:
 
Missa del gall amb neules
Al segle V el papa Sixt III  instaurà la missa de matines la nit de Nadal. Començava a les 12 de la nit (matines, hora litúrgica) i durava fins que cantava el gall. Segons una llegenda, va ser aquest animal el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom.
 
La preparació de la missa de Nadal té lloc un mes abans en un període conegut com a Advent (adventus, “arribada”). Des del segle XIV, durant aquest temps, les esglésies s’engalanen amb neules (< nebula, “boira”), que és una espècie de calendari religiós que indica els dies que manquen per a la celebració del naixement de Jesús.

Neules
Neules
 
Betlem amb animals?
El Betlem, l’escenificació del naixement del Messies, va ser idea de Sant Francesc d’Asís. Amb el vist-i-plau previ del papa Honori III, el muntà per primera vegada la Nit de Nadal de 1223 en una cova propera a l’ermita de Greccio, a la regió italiana de la Toscana. Es tractava un pessebre vivent que incorporà el bou i l’ase com a animals de companyia a partir d’un passatge del profeta Isaïes (1, 3-4): “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Aquests animals, però, no surten en cap dels dos evangelistes que parlen del natalici a Betlem: Sant Mateu i Sant Lluc. En tot cas, el bou és símbol de paciència i de treball, i l’ase,  d’humilitat.

Betlem
Betlem
 
Betlem -d’on, per metonímia, tenim el nom de la representació del naixement- era una petita ciutat de Galilea, al nord de Palestina. Ja era coneguda per haver estat el lloc natal del mític rei David. Segons sant Lluc, Josep i Maria hi varen anar per l’imperatiu d’un decret de l’emperador romà August que obligava tots els súbdits de l’imperi romà a l’empadronar-se al poble d’origen de cada família. Quan varen arribar allà, es varen trobar que enlloc no els volien hostatjar. Així doncs, no els quedà altre que refugiar-se en un estable abandonat, on Maria va donar a llum Jesús -Sant Mateu, en canvi, diu que va néixer en una casa.

Josep i Maria avui
Josep i Maria avui
 
Segons la versió de Sant Lluc, Jesús hauria nascut en una menjadora (praesepe) -originàriament el terme, derivat de prae, “davant” i saepire, “cenyir”, significava “clos per als animals”. Segons el filòleg Gabriel Bibiloni, en català, per raons etimològiques, s’hauria de dir pesebre, amb essa sonora. Si la deim amb essa sorda és per influència del castellà. A Espanya la tradició de fer el betlem arribaria al segle XVIII a instàncies del rei Carles III.

Caganer
Un dels protagonistes estrella dels betlems de Catalunya és el caganer. Es troba documentat des de finals del segle XVII. Hi ha dues teories sobre el seu origen. Una diu que es tractaria d’un vestigi d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort. Una altra, en canvi, el considera un contrapunt burlesc a la religió.

Caganer
Caganer
 
Arbre de Nadal
L’arbre de Nadal procedeix del culte als esperits arboris de la naturalesa durant els solstici d’hivern, un costum molt arrelats entre els pobles germànics. El seu ús cristià tenia una doble finalitat: l’ornamental i la d’intentar emular els arbres del Paradís Terrenal. En un principi serví qualsevol arbre, fins que arribà el senyor avet, que aconseguí la primacia sobre la resta. Amb el temps s’introduïren les bolles, que representaven les pomes, la fruita prohibida (tanmateix en cap moment, a les Sagrades Escriptures, se’ns diu que fossin pomes).

Arbre de Nadal
Arbre de Nadal
 
Durant el segle XVI catòlics i protestants també mantingueren discrepàncies entorn la iconografia religiosa. Els primers eren partidaris de promoure el betlem entre els seus fidels, mentre que els segons, amb la seva tendència iconoclasta, apostaven per l’ancestral arbre de Nadal. En l’actualitat en la majoria de llars cristianes europees conviuen pacíficament ambdues tradicions.
 
El tió
El tió és un de les tradicions més arrelades a Catalunya, molt associada amb l’arbre de Nadal. És un tronc que també evoca el do de la fertilitat i el foc hivernal, símbol de comunitat i d’escalfor familiar. La nit del 24 de desembre els infants es congreguen al seu voltant i li fan “cagar” regals i llepolies a cops de bastó i cantant el famós “caga tió”. És una manera de demanar que la natura, pels volts dels solstici d’hivern, continuï produint béns.

El tió
El tió
 
Nadales
Provenen d’antigues cançons populars, sobretot de temàtica amorosa, que es cantaven durant l’edat mitjana -en castellà villancico prové del llatí villa (“vil·la”). A mitjan segle XVIII l’Església les prohibí pel seu contingut pagà. Tanmateix, eren cançons tan arrelades que no pogueren aconseguir que la gent les deixés de cantar. Fou així que aixecaren la seva prohibició amb la condició que pels volts de Nadal continguessin al·lusions al naixement del Nin Jesús. D’aquesta manera, els pagesos que no sabien llegir podien participar de les festes de Nadal i honorar la figura de Jesús.
 
Raïm i torró
La llegenda diu que l’any 1909 en el País Valencià va haver-hi una collita excepcional de raïm. Per treure’s de sobre aquell excedent, algú va tenir la idea de menjar un singló de raïm per a cada una de les dotze campanades de Cap d’Any.

Torró de Xixona
Torró de Xixona
 
Pel que fa al torró, es creu que el seu origen es remunta al segle XVI, al poble de Xixona del País Valencià. Després de les collites dels fruits del camp, en les cases varen començar a fer unes postres amb una sèrie de components naturals com eren la mel i les ametlles. Aquest dolç va agradar tant que els pobles dels costats varen començar a fer-lo. Amb el temps va travessar fronteres amb distintes elaboracions.
 
Altres teories diuen que el torró va ser un invent del segle XVII, quan la pesta assolia Catalunya. Aleshores, el gremi de pastissers va organitzar un concurs amb l’objectiu de fer unes postres que tinguessin totes les garanties sanitàries. Un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, va fer un dolç a base d’avellanes, mel i pinyons. Va agradar tant que va prendre el seu nom en diferents variacions provades des de llavors. Una altra etimologia fa derivar torró de terra en el sentit de 'terròs', per comparació amb un conglomerat de terra. Altres versions apunten a un origen àrab.
 
La Rosca de Reis
La tradició de menjar aquest tortell el dia 6 de gener es remunta a diverses celebracions precristianes d’origen romà. Entre d’altres, podria estar relacionada amb les Saturnals, festes dels solstici d’hivern en honor a Saturn, el déu del camp, en les quals s’elaboraven uns pastissos rodons fets amb figues, dàtils i mel.

Rosca de Reis
Rosca de Reis
 
L’origen del tortell, però, també podria estar associat a festes en honor al déu Janus, conegut com el “déu dels pastissos”. En un primer moment s’introduïa una fava dins d’un dels pastissos que es distribuïen, i l’afortunat a qui li tocava era nomenat rei per un dia, independentment de la seva condició social. Posteriorment aquesta tradició fou cristianitzada i passà a ser el dolç estrella del dia de l’Adoració dels Reis.
 
Loteria
“Any nou vida nova”, diuen. A posta ens convé invocar la bona sort amb la loteria. El 1763 el rei Carles III i el seu ministre Esquilache instauren la loteria primitiva en benefici d’establiments piatosos. La loteria de Nadal, però, es crearia el 1812 per pal·liar les despeses de la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814). El 1941 arribaria el Sorteig del Niño. I ara, a Catalunya, des del 2013 celebren la Grossa de Cap d’Any, el 31 de desembre.

La Grossa catalana de Cap d'Any
La Grossa catalana de Cap d'Any

Paga extra
A Espanya, la paga extra de Nadal va ser una idea de Franco. La va instaurar el 1944 per compensar els treballadors per l’encariment de la vida que s’havia produït durant la postguerra. El 1947, per commemorar el 18 de juliol, Día del Alzamiento, també s’instauraria la paga extra d’estiu.

Articles del web relacionats:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
La pèrfida sibil·la
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
Nadal com a catarsi?
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting

La vida és sort

Ja ho diu el protagonista de la fantàstica pel·lícula Match Point (2005), de Woddy Allen: “Aquell que digué `més val tenir sort que talent´ coneixia l'essència de la vida. La gent té por a reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control. Hi ha moments en un partit de tennis en què la pilota aconsegueix pegar a la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere. Amb un poc de sort segueix la trajectòria i guanyes. O tal volta no i perds”.

La vida, doncs, no es pot concebre sense la sort. En llatí, en un principi la paraula sors, sortis era el lot de terra en què es dividia el camp cultivable. I com que unes terres eren més productives que d’altres, la sort esdevingué sinònima de fortuna -de sors, sortis també deriva dissort (el prefix dis- significa contrari) i sortilegi, endevinació del futur per mitjà d’arts màgiques.

El lot de la sort ens donaria la paraula loteria. Lot deriva alhora del gòtic blauts (“porció de terra heretada”). Qui heretava la millor porció de terra era com si li tocàs la loteria. Podem resseguir aquest ètim en altres llengües: l’italià lotto (“loteria”), l’alemany Los (“premi de loteria”), l’anglès to draw lots (“tirar els daus a l’atzar) o el francès gros lot (“premi gros”). Al segle XVIII, quan el govern institucinalitzà la loteria, optà pel nom de "Loteria Nacional", esdevenint així el "loter" que reparteix els lots per la via del sorteig.

Quan arriba Nadal, hi ha gent que no vol deixar passar l'oportunitat de comprar loteria, pensant que li pot tocar. En el llenguatge mariner romà, el vent oportú era aquell vent favorable que et duia a bon port. Després, oportú ha passat a significar moment convenient, amb encert.

Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)
Fortuna (Guido (Reni 1637 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans)


La ruleta de la Fortuna
Sempre, doncs, hem d’estar pendents de la ruleta de la fortuna. En la mitologia romana la Fortuna era considerada la deessa de la sort –equivalia a la Τύχη grega. Α diferència del Fatum (“destí”), la Fortuna és imprevisible i canviant, però no necessàriament inexorable ni fatal. Distribueix de manera aleatòria la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, de manera que, en algun moment de la vida, tots podem ser o bé afortunats o feliços, és a dir, fausts (<for, fatus, “dir”), o bé desafortunats o malvats (<malifatius , “amb un fat dolent”) o bé patir algun infortuni.

Ciceró a L’amistat (54) parla de l’acció cega de la deessa Fortuna i de les seves conseqüències. Non enim solum ipsa Fortuna caeca est sed eos etiam plerumque efficit caecos quos complexa est (“No sols la mateixa Fortuna és cega, sinó que fa que es tornin cecs tots aquells a qui abraça”).

 
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)

La deessa Fortuna solia ser representada amb la cara oculta sota un vel i amb una espècie de ruleta, que significava l'atzar, i un timó, ja que guiava els esdeveniments de la vida. També podia dur una cornucòpia o “corn de l’abundància” per ressaltar el seu aspecte positiu. Tanmateix, en els Carmina Burana, hi ha diversos poemes on es parla de la seva volubilitat: “Oh Fortuna, com la lluna, sempre creixes o decreixes...”. Per això es diu que la fortuna és fortuïta (<for, fatus). Convé no riure’ns de la sort dels altres. Ja ho diu un famós llatinisme: Cuius potest accidere quod cuiquam potest (“A cadascú pot succeir el que succeeix a tothom”).

 

Tots estam sotmesos al caràcter fortuït de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venire. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de tal volta. Aquestes són les vicissituds de la vida –la seva arrel és el llatí vix, vicis, “torn”, “alternança”, que també trobam present en paraules com vicari (que actua de “suplent” d’alguna altra autoritat eclesiàstica), viceversa  (literalment “amb el torn girat”), vicepresident, virrei o vescomte.

La vida és una tómbola!
Alguns, en lloc de sort, fortuna o ventura, prefereixen parlar d’atzar. Aquesta paraula prové de l'àrab az-zahr, que significa "dau", i, més concretament, "flor" (zahr) -és el mateix ètim que en castellà donà "azahar", la flor del taronger i del llimoner. La flor era el valor màxim del dau -el que avui seria l'as en les cartes-, de manera que els àrabs, quan tiraven el dau, temptaven l'atzar, tot esperant que la sort els florís.  Els jocs de l’atzar també són coneguts com a rifa. Es creu que aquesta és una paraula onomatopeica, expressiva, que a·ludia al aldarulls que ocasionaven.

Atzar al joc
Atzar al joc
 
I si parlam de rifes hem de parlar de tómboles. Es tracta d’un mot que deriva de l’italià tombolare (“caure rodolant”) i aquest alhora conté l’arrel onomatopeica tumb-, que simularia el renou del cop. El terme, doncs, fa referència a les antigues urnes de sorteig, giratòries, d’on sortien els nombres premiats. D’altra banda, premi ve del llatí praemium, que es descompon en prae (“abans”) i en em, arrel que vol dir “agafar”. El praemium era el botí de guerra, allò que “s’agafava abans dels altres”. Després passà a significar recompensa. Continuar vivint, si la sort ens somriu, pot ser el nostre millor premi. Tanmateix, hem de saber conviure amb l’atzar. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri assegura que “si controlam l’atzar acabam amb la creativitat”.


 

Lliure albir
Els més incrèduls envers la sort són els incondicionals del lliure albir (“libre albedrío” en castellà). En filosofia el lliure albir és creure que els humans són els amos i senyors de les seves pròpies decisions. És el que diu la màxima llatina atribuïda a Api Claudi el Cec: Faber est suae quisque fortunae (“Cadascú és l’artífex del seu propi destí”). Tanmateix, una altra màxima diu: Omnia causa fiunt (“Totes les coses succeeixen per algun motiu”).

Albir està relacionat amb la paraula arbiter, -tri, que era el nom que rebia en llatí un jutge o arbitre –el terme és compost de la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”; no debades, quan hi havia una disputa, hom anava a aquesta persona perquè li fes de mediadora. Amb el temps, albir al·ludí a la capacitat que té cada individu de formar-se un judici de quelcom

Audentes fortuna iuvat
Jo, tanmateix, amb qued amb la darrera frase de Match Point: “Jo només esper que [aquesta criatura] tengui sort!”. En qualsevol cas, en la vida no podem estar amb els braços creuats i ser un simples espectadors. Ja ho va dir Virgili en la Eneida: Audentes fortuna iuvat (“La fortuna ajuda els atrevits”), o, dit amb paraules més nostrades, “qui no arrisca no pisca”. De la mateixa opinió és Corneli Nepot, escriptor llatí del segle I aC (De latinis historicis, Atticus, 1, 6): sui cuique mores fingunt fortunam hominibus (“el propi caràcter modela la fortuna de cadascú”). I Sèneca, en la tragèdia Medea (159), deia: Fortuna fortes metuit, ignavos premit (“La Fortuna tem els valents, aixafa els covards”).

Per als més pessimistes hi ha la famosa frase de Sòfocles: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). A Antígona, Sòfocles també té una altra cèlebre cita: “De la sort que el destí té assignada als mortals, no hi ha qui pugui evadir-se’n”.

Match Point
Match Point


A l’Èdip rei de Sòfocles, el corifeu constata la desgràcia de l’heroi sota la forma d’una màxima ben colpida: “Ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena”.  Eurípides, al final de Les bacants, és molt més explícit, per boca del corifeu: “Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que fan, no esperat, els déus; el que ens pensàvem no s’acompleix i pel que no ens crèiem, un déu troba pas. S’ha vist per la fi d’aquest drama”.

Altres clàssics reflexionaren també sobre la sort:
  • Quintilià (segle I dC): Nihil est periculosius in hominibus mutata subito fortuna (“Res és més perillós per als homes que un sobtat canvi de fortuna”).
  • Ciceró (segle I aC): Vitam regit fortuna non sapientia (“La sort governa la vida, no la saviesa").
  • Sèneca (segle I dC): Fortuna opes auferre non animum potest (“La sort pot llevar-los els béns, però no l’ànim”).

    Aquí teniu més reflexions sobre l'atzar.

    A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2016), reflexion sobre el destí i la sort.

    La sort i el destí són temes universals. El grup suec Abba li dedicà una cançó amorosa genial: The winner takes it all. Aquí la teniu substitulada. Fixau-vos en la lletra:


 

Per reflexionar sobre la sort, aquí teniu aquest fantàstic video del programa "Bricolatge emocional" de TV3. Aquest enllaç és la primera part, i aquest altre, la segona.

Tampoc no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich, titulat "Z de zig-zag". I aquest de Carles Capdevila titulat "Salud, suerte y buen humor".

Aquest altre programa de TV3, "Amb filosofia", també reflexiona sobre la sort:



I recordau, molta sort!!! Ja ens ho diu Lluís Llach




Articles del web relacionats:
Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida penja d'un fil




Penis, un pinzell penjant

Una de les metàfores genitals més universals consisteix a comparar el membre viril amb la coa dels animals. Al món romà la coa dels quadrúpedes era coneguda com a penis (del llatí pendeo, “penjar”). I aquest fou el terme que també s’emprà com a eufemisme per referir-se al fal·lus (< φαλλός), que en llatí també era conegut col·loquialment com a mentula (“verga”). Curiosament, aquesta “coa” metafòrica dels romans s’ha convertit per a nosaltres en un cultisme que únicament conserva ja el seu sentit anatòmic.

Una selfie ben curiosa
Una selfie ben curiosa


A part de penis, el pendeo llatí (“penjar”) també va donar pensar. O sigui, ja és ben cert, almanco des del punt de vista etimològic, que, en l’actual “fal·locràcia”,  els homes pensen amb el penis! I a molts d’ells el penis els fa ser uns autèntics pendons (de vida dissoluta); no debades, van d’un lloc a un altre, pendulant

El diminutiu de penicillus (“coeta”) s’aplicava, també en sentit metafòric, a l’estri dels pintors, per la seva similitud innegable amb la coa dels animals. D’aquí ve, doncs, pinzell –en alemany també es diu Pinsel; en anglès, en canvi, pencil és un llapis i paintbrush és un pinzell.

Mapa lingüístic europeu del penis
Mapa lingüístic europeu del penis



Penicil·lina miraculosa
En medicina també es recorr al penicillus llatí per donar nom a les estructures anatòmiques que tenen forma de pinzell, com els penicil·lis. De manera similar degueren pensar els científics del segle XIX quan batejaren com a Penicillium un gènere de fongs diminuts amb forma de pinzells fins.

El 1929 es produí una de les passes més transcendentals en la història de la medicina: el bacteriòleg anglès Alexander Fleming (1881-1955) va descobrir per casualitat que el penicillium tenia substàncies antibiòtiques que acabaven amb les infeccions: havia nascut la penicil·lina, nom format amb el sufix –ina, indicatiu de “substància procedent de”, present també en termes com aspirina, insulina o morfina. La penicil·lina fou un dels primers antibiòtics comercialitzats. Amb ella, per primera vegada els metges pogueren combatre amb eficàcia pneumònies, meningitis i altres infeccions bacterianes mortals.

Manneken Pis (Brussel·les)
Manneken Pis (Brussel·les)

Els cobdiciosos penis petits
Crida l’atenció que les escultures clàssiques tenguin penis petits. Això, però, té una explicació. Els grecs associaven un penis petit i no erecte amb la moderació, una de les virtuts que formaven part de l’ideal de la masculinitat. Ja ho defensava el comediògraf Aristòfanes en la seva obra Els núvols: “Pit sa, espatlles amples, llengua curta, glutis forts i membre petit”.

Dorífor (Policlet, 440 aC)
Dorífor (Policlet, 440 aC)

En contraposició, el penis gran definia l’home vulgar, salvatge i bàrbar –així eren representats els homes d’edat avançada o els borratxos. En època moderna, però, amb l’auge de la pornografia, aquesta concepció fàl·lica ha canviat. Ara la mida sí que importa.

Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte
Sàtir (imatge de l'esperit salvatge) amb penis erecte



Les “pollas” dels “gilipollas”

Com a paraula vulgar de penis que també s’ha imposat per via de la metàfora, tenim polla, que en el món de l’ornitologia és una gallina jove i que està relacionada amb el verb pul·lular, derivat del llatí pullulo (“brotar”) -en viatjar a Xile, hem d’anar en compte perquè la “polla nacional” és una loteria. En castellà, però, la “polla” també s’empra com a sinònim d’al·lota jove, d’on vendria l’insult “gilipollas” (carallot o colló en català).

A principis del segle XVII Baltasar Gil Imón de la Mota ocupava el càrrec de fiscal del Consell d’Hisenda. Segons les cròniques de l’època, aquest alt funcionari sempre acudia a qualsevol acte social amb les seves tres filles amb la intenció de trobar-los algun promès. El problema era que aquelles tres “pollas” no eren molt espavilades ni tampoc agraciades físicament.

És per això que, quan Gil Imón apareixia amb les seves filles a una festa, les males llengües començaven a dir “Ahí va de nuevo don Gil con sus pollas”. D’acord amb aquesta teoria, l’associació d’idees fou inevitable i aviat l’enginy popular hauria fusionat en un sol concepte l’estupidesa i les filles del fiscal. Tanmateix, la RAE apunta com a etimologia de “gilipollas” la paraula caló jili (“innocent”, “càndid”).

Cròniques de l’època que parlens de l’etimologia de “gilipollas”
Cròniques de l’època que parlen de l’etimologia de “gilipollas”


El famós penis de Rasputin
Un dels famosos penis de la història és el de Grigori Rasputin. Va ser un monjo i curandero rus de finals del segle XIX que va fer de conseller de l’últim tsar de Rússia, Nicolau II. Era molt carismàtic i tenia fama d’estar sonat, però, sobretot, de tenir una vida sexual molt dissoluta. Tanmateix els historiadors no han trobat proves que justifiquin aquesta vida llicenciosa.

Grigori Rasptuin (1869-1916)
Grigori Rasptuin (1869-1916)


El 1916 Rasputin, que en rus vol dir “bifurcació”, va ser assassinat a Sant Petersburg. Després de ser tirotejat, el seu cos va ser llançat a un riu. La llegenda diu que, un cop trobat el seu cadàver, se li extirpà el cor i fou castrat no se sap per què. Des d’aleshores el seu membre fou considerat una relíquia i va donar tombs per tot Europa. El 2004 un metge assegurà tenir-lo i l’exposà al museu eròtic de Sant Petersburg que gairebé va obrir a posta i que encara es pot visitar. Està guardat dins un pot amb un líquid especial que evita la seva putrefacció. No sabem si aquest membre viril realment és el de Rasputin. El cert, però, és que les seves mides impressionen. Té 30 centímetre i és bastant gruixut

Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg
Penis de Rasputin, al museu eròtic de Sant Petersburg



El 1978 Rasputin seria mundialment conegut gràcies a la cançó homònima que li dedicà el grup de música disco alemany Boney M.



Bobbit, l’exitosa vida d’un penis decapitat
En època moderna, el penis més mediàtic ésel del soldat nord-americà John Wayne Bobbit. El 1993 la seva dona, Lorena Bobbit, cansada dels maltractes que rebia, va aprofitar que Bobbit dormia per tallar-li les seves parts nobles. De seguida la dona, amb el penis a una mà, va sortir espaordida de casa en cotxe. En veure que el que duia a una mà la molestava per conduir, el va llançar per la finestra.

Mentrestant, Bobbit va despertar xop de sang i, lògicament, fet un fera. Lorena no trigaria a ser capturada. Gràcies a les seves indicacions, la policia va poder localitzar aquell penis decapitat. El va posar en un cub ple de gel i se l’endugué a l’hospital, on, després de nou hores de quiròfan, va poder ser reimplantat al seu antic amo.

El membre reimplantat va cicatritzar a la perfecció i de seguida va estar en condicions per complir amb les seves funcions sexuals. Bobbit, però, no en quedà satisfet. Amb els doblers que féu venent la seva història als mitjans de comunicació va decidir sotmetre’s a una altra operació per augmentar la mida del seu penis. I amb aquest nou potencial Bobbit es reconvertí en actor porno.

John Bobbit en la seva faceta d’actor porno
John Bobbit en la seva faceta d’actor porno


I què va passar amb Lorena Bobbit? Un jurat la va declarar innocent per patir a l’instant del delicte una “trastorn mental transitori”. Va ser, però, internada durant 45 dies en un centre psiquiàtric. Després, va crear una fundació dedicada a donar protecció i ajuda psicològica i social a dones maltractades. Ah!! I es va tornar a casar al cap de poc temps. No sabem si el seu marit dorm tranquil.

Aquí teniu un article interessant titulat "Hic habitat felicitas: memoria del falo"

A
rticles del web relacionats:
Sobre el priapisme i l'onanisme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px