Banner Top

Pandora, les arrels gregues de la misogínia

Pandora (Alma-Tadema, 1881) Pandora (Alma-Tadema, 1881)
Pandora constitueix el mite fundacional de la misogínia grega. Ella va ser, segons explica Hesíode, a Teogonia i Treballs i dies (segle VIII aC), la primera dona de la mitologia. Zeus l’havia enviada als homes com a càstig després d’haver-se sentit traït pel tità Prometeu. Com que els mortals l’havien enganat en un sacrifici, el patriarca olímpic els havia privat del foc. Aleshores, Prometeu, el seu benefactor, pujà a l’Olimp d’on extragué una guspira amb la qual els homes pogueren continuar amb les seves tasques. Enfadat, Zeus aplicà una doble càstig a tanta insolència: a Prometeu l’encadenà al Caucas, on un voltor li devorava el fetge, i als homes els envià una dona.

Pandora (Alexandre Cabanel)
Pandora (Alexandre Cabanel)

Aquella primera Eva grega fou presentada sota una bella forma amb l’ajuda de la resta dels déus. En crear-la Hefest amb fang, cadascú d’ells l’havia embellida amb un do; d’aquí que Pandora, en grec, signifiqui “regals (δῶρα) de tots (παντα)”. Així ho relata Hesíode a Els treballs i els dies, en traducció de Joan Castellanos (55-83, Barcelona: Edicions la Magrana, L’esparver clàssic 35):

`“Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia”.

Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir a riure. Va ordenar a l’ínclit Hefet que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, el treball dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il·lustre Rancallós [Hefest] va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal·las Atena va arranjar tots els guarniments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal·laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors


Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908.
Pandora - Thomas Benjamin Kennington, 1908
 
Pandora era, per tant, un regal enverinat, un καλόν κακόν (“un bell mal”), en paraules del poeta grec -s'anticipà així al prototip de femme fatale del segle XIX. Es casà amb Epimeteu (“el que reflexiona tard”), el germà de Prometeu (“el que reflexiona amb antelació” –de res serviren les advertències d’aquest perquè no ho fes. Tal com passà amb l’Eva bíblica, Pandora també es deixà portar per la curiositat a l’hora d’obrir una misteriosa gerra, de la qual sorgiren tots els mals de la terra –durant el Renaixement aquesta gerra fou representada com una capsa; d’aquí tenim que avui “obrir la capsa de Pandora” signifiqui “obrir la capsa dels trons”. Tan sols va estar a temps de tancar l’esperança, que també és un mal perquè, com és esperam una cosa que finalment no arriba, més frustració sentim. Ja se sap: qui espera desespera. I d’aquí l’expressió “l’esperança és el darrer que es perd”. 

Pandora (W. Waterhouse  1849-1917)
Pandora (W. Waterhouse 1849-1917)

El gran dramaturg Èsquil (segle V aC) va resumir magistralment aquesta frustració en fer exclamar al seu Prometeu: “He donat a l’home cegues esperances”. En època contemporània, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche assegurà: “L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home. A Els treballs i els dies Hesíode relata així l’episodi de la gerra (90-105):

`Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena. De dia o de nit, les malalties visiten els homes a l’atzar i els procuren desgràcies de manera silenciosa perquè el provident Zeus els ha privat de veu. Així, no hi ha manera que els homes evitin els designis de Zeus.´


Pandora
Pandora (William-Adolphe Bouguereau)
 
La filosofia tampoc no s’escapà d’aquesta misogínia. Al segle IV aC Plató deia: “Dono gràcies a Déu per haver nascut grec i no bàrbar, home i no dona, lliure i no esclau”. El seu deixeble Aristòtil, en la Història dels animals, mantenia que la dona és un ésser limitat racionalment, ja que, degut a les seves alteracions hormonals, no pensa amb el “cap”, com fa l’home, sinó amb l’ “úter” o ὕστερα (literalment, “les darreres parts”, d’on deriva la nostra paraula histèria). Per a Aristòtil, la dona era un defecte de la naturalesa, una mala còpia de l’home.

Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
Pandora (Dante Gabriel Rosseti)
 
El gineceu, la presó
Atenes és la polis que ens ofereix més informació sobre el paper de la dona (γυνή). La seva presència en la societat era pràcticament nul·la. No podia tenir propietats ni tenia dret a votar. En les classes benestants, des del seu naixement, la dona estava apartada de l’educació. Vivia reclosa en el gineceu de casa, dedicada a les feines domèstiques –mai no sortia de la casa atès que eren les esclaves qui anaven al mercat. Sempre havia d’obeir les ordres del seu tutor  (κύριος, l’equivalent al pater familias romà), que podia ser el seu pare o, en el seu defecte, el seu germà. En complir els quinze anys se li buscava un marit.
 
Des que es casava, la dona vivia entregada al seu marit i a la tasca de donar fills a la polis. I és que els motius que empenyien un home a casar-se, a partir dels trenta anys, eren purament pràctics: tenir fills legítims que heretassin el patrimoni familiar i que poguessin cuidar d’ell en fer-se gran (algunes polis establien penes per als que desatenien els seus progenitors). A pesar de ser considerada per la llei com una menor d’edat, la dona atenesa sí que tenia importants funcions en rituals religiosos, on la trobam exercint de sacerdotessa o participant en processons. Tampoc no podia assistir als jocs públics però sí al teatre, perquè aquest era considerat un acte religiós.

Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
Pandora (Jules Joseph Lefebvre, 1872)
 
La llibertat de les espartanes
A Esparta, en canvi, les dones tenien un grau de llibertat molt més elevat que les d’Atenes, tot i que sempre foren considerades també com a “menors d’edat”. Es tractava d’una polis molt guerrera on els homes passaven llargues temporades fora de casa. Les dones, per tant, podien anar més al seu aire, sense descuidar, però, la seva forma física ja que havien de procrear fills forts i sans. Per això, era habitual que realitzessin exercicis gimnàstics al costat dels homes.
 
També, a diferència del que passava a les altres polis, la dona espartana no es casava en la pubertat, sinó ben entrada l’adolescència o la joventut. La constitució espartana així ho estipulava per promoure la gestació de nins forts. A més, l’al·lota solia elegir parella d’acord amb els seus gustos, no deixant que ho acordassin els pares.

Pandora
Pandora

La dona i el teatre
En els textos teatrals grecs queden ben plasmats els atributs, sempre negatius, de la dona: histerisme, xafardera, luxuriosa, golafre... No obstant això, tots aquests aspectes negatius queden anul·lats per la ingent figura de l’heroïna, l’equivalent femení de la grandesa i la misèria de l’heroi tràgic.

De fet, multitud de títols teatrals  són noms de dones. La rebel·lió davant la injustícia del tirà es veu representada en Antígona que, desobeint ordres i desafiant fins i tot la pena de mort, enterra el seu germà Orestes; la fidelitat conjugal, en Penèlope, la fidel esposa d’Ulisses, que durant més de vint anys espera el seu retorn; l’amor conjugal, en Alcestis, que ofereix la seva vida per salvar la del seu espòs, Admet.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un article de Meritxell Blay que també parla de la gerra de Pandora com a origen de la misogínia occidental.

Aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

La pel·lícula "The Girl With All The Gifts" és una interpretació modera del mite de Pandora


Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px