Banner Top

Al principi existia la paraula

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (10/08/2013)

“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu […]. El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres […]”. D’aquesta manera tan semiòtica arranca l’Evangeli segons Sant Joan. Ja al Gènesi trobam que la creació es produeix precisament per l’acte de la parla: “Déu digué: que existesqui la llum. I la llum va existir [...]. Després que Iahvè designàs cadascuna de les realitats superiors (el dia i la nit, el cel i la terra...), l’home, Adam, fou l’encarregat de anomenar els animals: “Déu va modelar amb terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria”.
 
La nostra vida, per tant, no seria res sense les paraules. Si no, que ho demanin a l'escriptor colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Quan tenia dotze anys, el Premi Nobel de Literatura de 1982 va estar a punt de ser atropellat per una bicicleta. Se salvà gràcies a un capellà, que, en cridar “Alerta!”, va provocar la caiguda del ciclista. Aleshores aquell salvador li va dir: “Ja ha vist vostè què és el poder de la paraula”. El filòsof alemany Heidegger (1889-1976) insistí en el tema afirmant que  “el llenguatge és la casa del Ser”. No debades, la paraula és el principal element que ens distingeix de la resta d’animals; suposadament ens dóna seny.
 
Curiosament el grec de les Sagrades Escriptures empra el terme lógos (“enteniment”) per referir-se a la Paraula. La seva traducció al llatí cristià fou verbum. Aquest mot, tanmateix, acabaria essent desplaçat per un altre d’origen grec, parabolé, que en un principi volia dir, literalment, “llançament a un costat” i, després, “comparació”. Fou així com irrompé de forma proverbial en la nostra llengua la paraula. En aquesta evolució semàntica, la seva connotació original, lligada al cultisme paràbola, quedava reservat a l’àmbit de la geometria i de la literatura.
 
Per parlar, doncs, cal tenir paraules; en altres llengües romàniques, en canvi, es prefereix fer-la petar d’una manera més fabulosa. Així, el llatí fabulor (“conversar”) donà en castellà “hablar” i en portuguès “falar”. En qualsevol cas, som persones de paraula o faltam a la paraula donada. Demanam la paraula, la cedim, la prenem i, fins i tot, la retiram, sabent que tots som esclaus de les nostres paraules i amo dels nostres silencis. O, de la mateixa manera que, segons un famós lema publicitari, som el que menjam, també podem dir que som el que parlam.
 
Avui, però, assistim a un empobriment de la dialèctica. Les paraules han esdevingut crits. El que importa és vèncer i no convèncer, dissuadir i no persuadir. El raonament ha donat pas a l’atrofia mental del maniqueisme. Ara tot és blanc o negre. No existeix el gris. Opinió equival a dicotomia. Tenim misologia, aversió al raonament. Ens hem convertit així en éssers gregaris que, com un bestiar (grex, en llatí), ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis, tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Per coherència, doncs, ens aferram (haero) a la cohesió tribal.

Els prejudicis segons Mafalda
Els prejudicis segons Mafalda

En la nostra societat tampoc ja no hi ha judicis, sinó prejudicis. Tothom es creu estar en possessió de la veritat absoluta i no es mou de la seva trinxera. No suportam (tolero) la tolerància. Som, per tant, fanàtics de les nostres idees. Les defensam amb els ulls embenats, sense escoltar i alçant la veu, perquè ens fa por desxifrar la complexitat de la realitat. També evitam argumentar, ja que això implica demostrar (arguo) els nostres principis arrogants no ratificats (< reor, “creure”) sovint per cap raó. Defugim el diàleg (“conversa”, en grec); ens pot més la violència de la paraula: el debat (<battuo, “colpejar”) i les discussions (< discuteo, “trencar”). Davant tal degradació, cobra sentit el vers de Blas de Otero: “Pido la paz y la palabra”.

La tribu segons Nietzsche
La tribu segons Nietzsche
 
Tampoc no volem sentir a parlar de l’objectivitat, és a dir, dels obstacles que se’ns llancen (iaco) davant (ob-) nostre i que ens podem provocar algun que altre ictus. La subjectivitat ens dóna més seguretat perquè ens permet tenir-ho tot més sota (sub-) control. Per descomptat, avui la ignorància és més atrevida que mai i ja no ens fa plorar. No enyoram (ignoro) el coneixement perquè, ja em permetran el barbarisme, som així de “xulos”. No debades, hem tornat a la nostra infància, a quan no podíem parlar (for) i, en italià, érem criatures irreverents (fanciullo), forma que es simplificà en ciullo.
 
Ara comunicam sense sentit comú i ens expressam pressionats per les majories. El llenguatge s’ha pervertit. Els tabús s’han convertit en autèntiques armes de destrucció massiva que cal evitar per salut mental. Així, alleujam la crisi amb l’eufemisme recessió i ens conhorten més les reestructuracions que no pas els acomiadaments. Tants d’eufemismes, però, no han aconseguit rebaixar la tensió verbal. La petulància fa que ens adrecem (peto) a la gent amb la mateixa impetuositat i competitivitat, mots d’ètim idèntic. Convé, doncs, tornar a dotar de contingut la famosa sentència de Ramon Llull: “La paraula és l’arma més poderosa”.

Per reflexionar més sobre el poder de la paraula, aquí teniu un article molt interessant, titulat Divines paraules, d'Àlex Rovira.

I sobre la societat tan maniquea que tenim, aquí teniu un article de Pérez Reverte.

Aquí teniu un poema del poeta felanitxer Jaume Munar dedicat a les paraules

 

Els humans sempre s’han pres
la Paraula massa a pit!
Si ens fos permès de parlar
amb les bèsties veuríem
que fins i tot elles senten
que amb els seus grunys desoculten
el sentit pregon de l’Ésser.

En aquells primers batecs,
remugaven, redundants,
l’immens prat de versemblança
que la llum els atorgava
i fou així com, de cop,
confortablement inútils,
amb les manyes esburbades
de qui descobreix el foc,
balbucitaren, tot just,
el primer de tots els mots.
Després: sols l’avorriment,
tot el tedi del camí
acostumat de les bísties,
sempre el mateix puta nom
per a cada puta cosa...
D’aquell llot reiteratiu
grassos prohoms respectables
n’induïren lleis morals,
científiques, tractats,
com aquestes burocràtiques
estructures de la llum
que a tothora t’enlluernen,
com un pres que a les palpentes
desaprèn el manament,
que l’haurà de redimir:
«Oblida-ho tot, calla-ho tot
i habita sols la paraula,
lliure, òrfena de món,
per tal que així esdevengui
com una nit sense dia,
com un ou sense trencar:
inútil, però possible». 


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



El filòsof Emilio Lladó fa un elogi de la paraula:



I en aquest vídeo Nuria Pérez Paredes alerta de l'empobriment lèxic dels nostres fills:



I aquí teniu "L'elogi de la paraula" de Joan Maragall.

I aquí teniu una tertúlia del programa "La noche en vela" de RNE sobre el mal que poden fer les paraules.

Articles del web relacionats:
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
Apologia de la paraula
-
 Emparaular el món

Jo adoctrín

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (20/06/2013)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo (“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.
 
Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ὀρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-, “davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis, aconseguint així no ser presoners de la ignorància.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n'heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca.

Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Com a tutors que protegim (tueor), hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho. Només instruint-los (< struo, “unir”) podran construir estructures sòlides mentals que contínuament hauran de revisar per evitar que s’obstruesquin.
 
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. He de confessar que també som mestres (< magis, “més”), alguns amb més d’un màster, perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus, “menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
 
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees  que els permetin veure-hi millor (εἴδω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αὐλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual.

L'educació segons Kant
L'educació segons Kant

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d'ells mateixos, sense que, d'acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d'imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.
 
A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d'ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràsia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s'involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν ("L'home és un animal polític", és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia:



Aquest altre també és molt interessant. En una escola de Pèrsia un professor, des de la disciplina més rígida, ensenya als seus alumnes que dos més dos són cinc. Alguns es reprimeixen i ho accepten, i d’altres s’hi intenten rebel·lar. Babak Anvari, a través d’aquest curtmetratge xocant, fa una crítica al sistema educatiu d’alguns països orientals, on l’educació està manipulada i el preu d'encarar-t'hi és massa car. I de pas, ens apropa una oportunitat per reflexionar sobre la importància –i la responsabilitat– d'ensenyar a pensar i a reflexionar més que a obeir i acotar el cap.



Aquí teniu un poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):
No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 


Articles del web relacionats:
Talents castrats
Engrescats de bell nou
Etimologies escolars
- El mite de l'adoctrinament
- Posteducació

Aquí teniu deu articles sobre la importància d'educar.

Aquí teniu el dia a dia del professor explicat mitjançant diferents obres d'art.

Dia 5 d'octubre és el Dia Mundial del Docent. Aquí teniu reflexions sobre l'ofici de docent. I aquest vídeo també és interessant.

Aquí teniu l'educació en aforismes.

Aquí teniu un article del gran Umberto Eco titulat "¿De qué sirve el professor?"

Aquest article de Jaume Cabré també és interessant. Es titula "Elogi del professor de secundària. Segon intent".

Aquest article també és interessant: "Los buenos profesores".

Aquí teniu frases sobre l'educació de gent il·lustre.

Aquí teniu altres reflexions sobre l'art d'educar.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró parlant sobre l'educació a l'antiga Roma.

Gianni Rodari, un dels mestres de la literatura infantil, també té grans frases sobre l'educació.

I per conèixer la realitat de les nostres aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu el meu homenatge a docents il·lustres de les Balears. És la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (15/09/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears. En aquest cas, amb motiu de l'inici del nou curs escolar, parl de Guillem Cifre de Colonya (fundador de l'escola alternativa a Mallorca), Alberta Giménez (educadora que reactivar el col·legi "La Pureza"), Vicent Serra Orvay(intel·lectual eivissenc col·laborador de mossèn Alcover) i M. Àngels Cardona (insigne biòloga menorquina).



Aquí teniu un conjunt de textos sobre l'ensenyament a l'antiga Roma recopilats per Mònica Miró:

Textos sobre educació a l'antiga Roma
Textos sobre educació a l'antiga Roma


Frases sobre l'educació
Frases sobre l'educació

Etimologia comparativa

Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós.El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res” –de res també ve “República”, és a dir, “la cosa pública”. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. quesoEl castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot "germen", deriva del verbgignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

També és molt curiós veure com diferents llengües romàniques expressen la idea d’estimar. En català aquest verb derivad’aestimare, que conté una moneda romana, l’aes, feta de bronze. Per tant, en l’origen de la noció hi ha un sentit de valoració econòmica: es tracta de donar un preu a alguna cosa. En català aquest sentit es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. El castellà, en canvi, té querer, queve de quarere, que vol dir “buscar”. El francès (aimer) i l’italià (amare) conserven l’arrel llatina, amare.

Etimologies animals
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius(“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”; encara que també es pot dir Flusspferd ("cavall de riu").

Hipopòtam ve del grec
Hipopòtam ve del grec


D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”) –en castellà, “pulpo”. Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, de manera que pertanyen a l’ordre zoològic dels octòpodes –curiosament, en anglès, pop manté aquesta terminologia (“octopus”). En italià, se li diu “polipo”. Nosaltres tenim també la paraula “pòlip” per referir-nos a un tipus de tumor que guarda semblança amb la forma dels pops, que són cefalòpodes (+ κεφαλή, “cap”), és a dir, “cap de peu”.

Papallona en llatí és papilio, papilionis(m). El francès papillon ha mantengut també el gènere masculí, com en llatí. Malgrat això, l'etimologia del castellà "mariposa" és ben curiosa. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca -podem trobar aquesta mateixa associació en un altre insecte, "marieta", "mariquita" en castellà. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, babochaka, literalment, "doneta". Tot plegat, a part de curiós, és senzillament fantàstic. Quanta sang, és a dir, ètims, poden arribar a compartir les llengües per les seves venes!!!

 

Dionís, el déu de les orgies

La paraula orgia prové del grec (οργάω, “ser fèrtil”, “estar excitat”) i comparteix, per tant, ètim amb orgasme. En un principi  al·ludia a l’estat de frenesí (< φρήν, “entranyes”, “cor”, “ànim”) de certs cultes religiosos. Les orgies més famoses foren les que presidia Dionís, déu del vi, la disbauxa i la inspiració mística, també conegut com a Bacus (Βάκχος). Com que era un déu del llibertinatge, a Roma es guanyaria el sobrenom de Liber (“lliure”).

bacanal pousin

La bacanal (Poussin)

Dionís vendria a ser l’antítesi d’Apol·lo, el déu de l’equilibri. Així ho consignà el 1872 Friedrich Nietzsche en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a Grècia. Per al filòsof alemany, aquestes dues forces creadores (el seny i la rauxa) havien provocat l’aparició de l’art a l’antiguitat.

Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau
Detall de l'obra 'Júpiter i Sèmele', Gustave Moreau

Culte dionisíac
L’objectiu del culte dionisíac, considerat una festa del deliri, era reviure el tràgic destí que havia marcat la vida del déu. Segons la mitologia, tot començà quan Zeus intentà seduir Sèmele, princesa de Tebes. Això irrità molt Hera, muller del patriarca olímpic, la qual no es volgué estar amb els braços creuats. Disfressada d’una serventa de Sèmele, persuadí la princesa tebana perquè aconseguís que Zeus, “cent vegades més brillant que el sol”, se li presentés en tota la seva esplendor.

La mort de Sèmele (Rubens, 1640)
La mort de Sèmele (Rubens, 1640)


Davant la insistència de la seva amant, el pare dels déus no s’hi pogué negar, intuint, però, que les conseqüències serien fatals. I així va ser. Sèmele, en veure els llampecs que envoltaven el seu amant, va caure fulminada. Aleshores ja estava embarassada de Dionís i, per evitar la mort del fetus, Zeus s’afanyà a extreure-li’l del ventre per després cosir-se’l a la cuixa. D’aquesta manera, quan arribà l’hora del part, es desfé el cosit i va treure viva una criatura perfectament formada -en fer-se gran, Dionís anirà a buscar la seva mare Sèmele al món inferior i la portarà a l’Olimp.

Naixement de Dionís
Naixement de Dionís


Després del seu naixement, Zeus confià Dionís a Hermes, el qual el lliurà a Ino, germana de Sèmele. Quan Dionís es féu adult, Hera s’assabentà de la seva existència i, com a represàlia, el féu embogir. Amb aquest estat d’alienació mental, el jove heroi vagarejà per tot Egipte i el Pròxim Orient. A Frígia la deessa Cíbele el purificà. Restituït, doncs, Dionís es proposà escampar el seu culte.

Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)
Júpiter i Sèmele (Sebastiano Ricci, 1695)

Mènades i bacants
El culte dionisíac tenia lloc als boscos i era protagonitzat per unes dones conegudes com a mènades (“dones possesses”), que, en sentit estricte, eren les nimfes de la regió de Nisa (Turquia) a les quals Zeus va ordenar que criassin el seu fill -el volia salvar de la ira de la seva dona Hera.

Convertides en les seves primeres seguidores, el jove déu provocà en elles una mena de bogeria (μανία) o èxtasi místic. Per extensió, el terme mènades també es va aplicar a les bacants, les dones que, a les festes en honor a Dionís, s’entregaven, embriagades i al so de la música, a danses desenfrenades. 

bacanal tizia

Bacanal (Tizià)

Aquestes seguidores dionisíaques anaven gairebé nues, amb lleugers vels. Lluïen una corona d'heura al cap, i, a la mà, portaven un tirs, el seu atribut principal. Es tractava d’una vara de fonoll que, decorada amb fulles d’heura o vinya, era coronada amb una pinya de pi, símbol regenerador de vida. A vegades també portaven un instrument musical. El crit orgiàstic de les Bacants era l’evoè, d’on tenim la paraula ovació, que és una clamorosa i joiosa manifestació d’aprovació i simpatia per part d’una multitud de persones.

Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.
Les dones d'Àmfissa (Women of Amphissa), 1887, Sir Lawrence Alma-Tadema. The Clark Museum (Williamstown, Massachusetts). En el quadre, les joves desplegades pel terra vestides de blanc són mènades, les dones que participaven en els ritus de Dionís, llevant-se després d'una nit orgiàstica.

Tant les mènades com les bacants sempre anaven acompanyades de sàtirs i d’animals que representaven les forces més salvatges de la natura (panteres, serps, llops, lleons...). Tot aquest seguici rebia el nom de θίασος (“confraria”). El culte solia incloure l’esquarterament d’animals salvatges (σπαραγμός) que eren devorats per l’enfollit seguici en un àpat conegut com a ὠμοφαγία (“ingestió de carn crua”).

Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)
Ofrena a Bacus (Michel-Ange Houasse, 1720)


Les Bacants
d’Eurípides
L’obra que millor retrata el culte dionisíac és la tragèdia Les Bacants d’Eurípides (segle V aC). Dionís, després d’haver imposat el seu culte a tot Orient, es dirigeix a la ciutat natal de la seva mare, Tebes. Aleshores hi regnava Penteu, nét de Cadme i, per tant, cosí seu. El déu s’hi presenta sota l’aparença d’un vagabund que assegura ser portador del nou culte dionisíac. Penteu, però, li veta l’entrada i, com a càstig, Dionís fa que mori esquarterat a les mans de la seva mare Agave, germana de Sèmele, ja imbuïda per la μανία del déu.

Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)
Sàtir jugant amb una bacant (Henri Gervex)


Havent conseguit estendre el seu culte per tota l’Hèl·lade, Dionís va pujar a l’Olimp per ajuntar-se amb la resta de déus. Aleshores es va buscar parella. L’elegida fou Ariadna. La trobà a l’illa de Naxos, on la jove havia estat abandonada per l’heroi Teseu, a qui havia ajudat a matar el Minotaure del famós laberint de Creta.

“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacional de Varsòvia

baco y ariadna tiziano

Bacus i Ariadna (Tizià)


L’art representa Dionís de dues maneres: o bé com un al·lot jove i imberbe, una mica grassonet i amb un cert grau d’efeminament, o bé com un vell barbut, més aviat obès i, de vegades, embriac. Sol portar una corona d’heura, un tirs (bastó guarnit d’heura i fulles de parra), un penjoll de raïm i una copa a les mans. Qui ensenyà a Dionís l’art de treballar les vinyes fou el sàtir Silè, el seu pare adoptiu.

Dionís (Caravaggio)
Dionís (Caravaggio)

 

Dionís (Guido Reni)
Dionís (Guido Reni)

 

Dionís (Rubens)
Dionís (Rubens)

 

Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)
Silè ebri (José de Ribera 1626 Nàpols, Museo Nazionale di Capodimonte)

 

Bacanals prohibides
Atesos els seus orígens tan foscos, per als romans la paraula orgia només significà “culte misteriós” –antigament, els misteris eren assemblees tancades (μύω) i no de cara al públic; tanta opacitat seria l’origen de l’actual significat de misteri.

Bacanal, Rubens (segle XVII)
Bacanal, Rubens (segle XVII)


A Roma, però, les orgies foren conegudes com a bacanals en al·lusió a Bacus, l’altre nom de Dionís. En contra del que pensa molta gent avui, tampoc no tingueren un contingut sexual. Aquest significat li seria atorgat posteriorment per autors cristians. Si algú a l’antiguitat celebrava un simposi o banquet per beure i tenir sexe, això no era cap orgia ni cap bacanal; senzillament era una festa privada desenfrenada.

borr

El triomf de Bacus, també conegut com "Els borrachos" (Velázquez, 1628-1629); és la primera obra de temàtica mitològica de Velázquez

En tot cas, hi va haver un moment donat en què les bacanals no comptaren amb el vistiplau de l’Estat romà. Als seus ulls, eren unes celebracions que es desviaven de la religió oficial i que, a més, essent un focus de gent de tota condició social, podia donar lloc a conspiracions. L’historiador Tit Livi relata que el 186 aC el Senat les prohibí. Aleshores més de set mil homes i dones, alguns de família noble, foren arrestats per participar en unes bacanals. 140 anys després, Juli Cèsar convertiria les bacanals en celebracions regulars, sempre, però, dins l’àmbit privat.

Bacchus davinci

Bacus (Leonardo da Vinci)


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Aquest article parla de festivitats sexuals romanes. Aquest altre article parla sobre el mite de les orgies al món clàssic.

Aquí teniu un interessant article sobre l'orgasme.

Aquest article parla sobre la història etimològica de la paraula orgasme.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a l'orgasme.

Aquí teniu una recreació d'una bacanal. És de l'obra de teatre "Mount Olympus":

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Els romans de la decadència
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Bellesa apol·línia
- Tots som Apol·lo i Dionís!

Prohibicions cohibidores

Ara ens sentim més cohibits que mai amb tantes prohibicions que ens fan oblidar l’enorme quantitat de mots derivats del verb llatí habeo (“tenir”). Aquest ètim ens indica que tenim el deure (<de + habeo) de desinhibir-nos i d’exhibir-nos fora de les nostres habitacions. I és que el nostre hàbitat natural és el carrer que hem d’habitar amb les nostres habilitats habituals sense por al fet que els més dèbils d’esperit, carregats de prebendes institucionals amb les quals eixuguen els seus dèbits, ens inhabilitin per a l’exercici dels nostres hàbits ciutadans. Aleshores, haurem de recuperar la cèlebre consigna del Maig del 68: Prohibit prohibir!
 
El verb habeo, doncs, ha de ser el nostre quadern de bitàcola (< habitaculum), la famosa caixa forta on els capitans solien guardar el seu diari de navegació -donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en aquell habitacle. I, amb aquest coixí etimològic que tanta força ens dóna, no podrem més que alegrar-nos en sentir cada cert temps el crit de joia vaticà: Habemus papam! (“Tenim papa!”).
 
Habeas corpus
Els que, però, estan més contents amb el verb habeo són els perseguits per la justícia. La seva salvació és el llatinisme Habeas corpus. Prové de l’expressió llatina habeas corpus ad subiiciendum (“que tenguis el teu cos per mostrar”, “que el teu cos sigui mostrat”). Es tracta d’un recurs processal que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda a disposició immediata de l'autoritat judicial competent per determinar-ne la legalitat de la detenció. S’utilitzà per primera vegada al 1305, durant el regnat d’Eduard I d’Anglaterra, quan es va demanar al rei que donàs explicacions sobre la detenció arbitrària d’un súbdit.
 
Avui en dia l’aplicació del dret de l’habeas corpus és fonamental, ja que protegeix de les detencions arbitràries i els atacs contra la integritat personal (la tortura, per exemple). Tanmateix, el dret romà ja recollia aquest principi en el recurs conegut com a Interdicto de homine libero exhibendo (“recurs de mostrar l’home lliure”).
 
Per reflexionar sobre les nostres prohibicions internes, aquí teniu un poema deliciós d’Alfredo Cuervo Barrero titulat “Queda prohibido”. I en aquest enllaç el podreu acabar d’assaborir amb la veu de l’actor argentí Ricardo Darín.
 
¿ Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.
 
Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes.
 
Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:
queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.
 
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.
 
Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.
 
Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando les necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.
 
Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a toda la gente que me quiere.
 
Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hacer mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.
 
Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
olvidar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.
 
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
pensar que con su falta el mundo se termina.
 
Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.




Posa un coach, és a dir, un “cotxe” a la teva vida!

Vehiculum en llatí era un carruatge. La paraula prové del verb vehere (“arrossegar”, “transportar”), d’on deriven també vehemència, vector, convex (sinònim de corbat), invectiva o l’adjectiu provecte, sinònim d’avançat en edat, en experiència. Tanmateix, els romans acabarien adoptant el terme carro dels gals. En anglès podem resseguir aquest ètim en paraules com car i en la nostra llengua tenim carretera, carruatge, carrossa, carrera, carrer, carril (d’on sorgí ferrocarril), carregar (en un principi “posar dins un carro”), encarregar (en un principi “detallar les coses que s’havien de posar dins el carro”), descarregar, carregar i càrrec.

L’etimologia de cotxe, en canvi, no té res a veure amb aquests termes. Agafa el nom d’una antiga ciutat hongaresa, Kocs, que avui, convertida Kósice, és la segona ciutat més important d’Eslovàquia. A partir del segle XVI es féu famosa per la fabricació d’uns carruatges amb un sistema de suspensió que feia que viatjar fos més còmode. D’aquesta manera, en hongarès, es començà a parlar de kocsi szeker o “carruatges de Kocs”. 

Quan a finals del segle XIX el motor d'explosió substituí els cavalls (que des d'aleshores són virtuals "cavalls de força") calgué inventar un nom nou que definís la idea de moure's per si sol. Fou així com el cotxe esdevingué automòbil. A partir dels anys 20 del segle XX, aquest nom s'abreujà i passà a ser simplement auto. Cap als 50-60 l'auto es tornà a dir cotxe -a Sud-amèrica li diuen carro per influència del car nord-americà.

En alemany, el terme kocsi es transformà en kutsche i en italià en cocchio. En anglès, en canvi, es mantingué car (< carro) i kocsi es transformà en coach per referir-se a les carrosses i als autocars. Avui, però, coach és en boca de tothom, però amb un altre significat, com a sinònim d’entrenador personal. Tanmateix, encara que no ho sembli, el terme guarda relació amb la seva etimologia originària. No debades, la funció d’un coach, com la d’un cotxe, és la de transportar individus d’un lloc a un altre, cap a un millor benestar professional i personal.

Sobre xòfers, busos i taxis
En certa manera, un coach també exerceix de xòfer (o xofer) de les nostres vides. La paraula procedeix del francès chauffeur, que significa “calefactor”, la qual cosa és fàcil de suposar si tenim en compte que, en els seus inicis, els cotxes eren autèntiques estufes de vapor que calia cuidar. I qui ho feia era conegut com a chauffeur, paraula derivada del llatí calefacere(“fer, mantenir la calor”). El nom de xòfer s'ha mantingut per als conductors dels cotxes actuals, tot i que ja no han de fer aquesta feina tan pesada i rutinària.

A falta de tenir un xòfer particular, sempre podem recórrer al xòfer d'un autobús, una altra paraula que traspua antigor. Prové de voiture ómnibus, una expressió híbrida -meitat francesa, meitat llatina- que significa "cotxe per a tothom" -ómnibus és l'ablatiu plural de l'adjectiu omnis, -e, "tot". Sembla que el primer voiture ómnibus es posà en circulació a finals del segle XVII a París, encara que la seva popularització no arribaria fins el primer terç del segle. Aleshores, l'expressió es va contreure en ómnibus i després en bus, que, amb l'afegitó del prefix grec auto-(un mateix), també es mudaria en autobús.

Si ens volem desplaçar per carretera, una altra opció, encara que més cara, és el taxi. Es tracta d'un mot que s'originà a Alemanya a finals dels segle XIX a patir d'una màquina que comptava l'extensió del trajecte i els doblers corresponents. En francès aquesta màquina s'acabà coneixent com a taximètre ("comptador de taxa"). Més tard d'imposà l'abreviatura taxi, que passà a denominar el mateix cotxe.

A priori hom pot pensar que la base de taxi és l’ètim grec τάξις (“ordre”) que donà paraules com sintaxi –no debades tots els taxis intenten circular de manera ordenada. Aquesta, però, és una interpretació temerària. La vertadera arrel etimològica d’aquest vehicle és el verb llatí taxare, que inicialment volia dir “tocar molt i fortament”, “palpar”, i després “estimar”, “avaluar” –d’aquí tenim les “taxes” que hem de pagar per la prestació d’un servei concret.

Els taxis avui són vehicles molt còmodes. Els antics carros, però, no ho eren. Amb el temps, quan adoptaren molles, permetien fer un viatge amb més diligència, és a dir, amb més comoditat, més atenció (la paraula prové del llatí lego, “seleccionar”). Fou així com a França aquestes carruatges acabaren essent coneguts com a diligències.

Sobre Audis i Volvos
L’any 1909 va néixer el cotxe de luxe per excel·lència, l’Audi. Es tracta de la traducció al llatí del cognom del seu fundador, August Horch, que en alemany significa “escolta”. Aleshores, en alemany aquest nom tan imperatiu ja estava registrat, de manera que Horch s’hagué de conformà amb la seva versió llatina. Els quatre famosos anells de la marca representen les quatre companyies que el 1932 s’uniren per fer front a les dificultats derivades de la Gran Depressió de 1929. Una altra marca alemanya, fundada per Hitler el 1937, és Volkswagen, que significa “cotxe popular”.

Audi
Audi


El llatí també es troba present en la marca sueca Volvo, nascuda el 1927. Es tracta de la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí volvere (“girar”, “rodar”). Queda clar que amb aquest nom tot els va anar “rodat”. Tanmateix, sempre hi haurà gent que no vulgui anar ni amb Audis ni amb Volvos. Són els que tenen amaxofòbia, por (φόβος) a viatjar en un cotxe (ἀμαξα, “carro” en grec) o ser atropellats per un d’ells.

Aquí teniu un àudio que parla de paraules normatives relacionades amb el cotxe.

En aquest enllaç trobareu la història de set logos de marques de cotxes.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món automobilístic en el nostre vocabulari.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px