Sant Valentí s’ha apropiat d’un personatge de la mitologia clàssica: Cupido (Eros grec). Cupido era fill de Venus i Mart. Se’l sol representar com un nin alat, juganer i capritxós, dotat d’arc i fletxes, que tenen poders diferents: les d’or infonen amor a qui és ferit i les de plom provoquen aversió en el cor de l’estimat. En un primer moment, era el símbol del sexe pur i dur. Després, ho fou de l’amor ideal. També se sol considerar que Cupido era el protector de l’amor homosexual. La seva mare, en canvi, s’encarregava més de vetllar pels amors heterosexuals.
Cupido, quan s’enfadava, feia molta de por. Bé ho sabé Apol·lo, que un dia es burlà d’ell per la seva poca perícia en l’ús de l’arc. Cupido, molest amb aquella actitud tan prepotent, va llançar al déu una fletxa que feu que s’enamoràs bojament de la nimfa Dafne. A ella, però, la ferí amb una fletxa d’odi, de manera que la venjança ja estigué servida.
Cupido adormit (Luigi Miradori, conegut com Il genovesino,1652)
Durant el Renaixement i del Barroc italià, molts de Cupidos donaren forma als putti (plural de la paraula italiana putto, “al·lot”). Es tractava de figures de nins, freqüentment despullats i alats. També són coneguts com a erotes o amorets.
Un Cupido ben cobejat
Cupido deriva del verb llatí cupio (“desitjar”), d’on tenim concupiscència, apetit desordenat de plaers sensuals; cobejar, cobdícia o conspicu, sinònim d’eminent, que atreu l’atenció per la seva excel·lència. En canvi, el seu equivalent grec, Eros, prové d’ἐράω (“estimar”). D’ell tenim la paraula eròtic, que fa referència a l’amor sensual i al desig sexual, però també, per extensió, a l’atracció molt intensa, similar a la sexual, que se sent cap als doblers, el poder o la fama. Quan en la intimitat ens encomanam a Eros, hem de prestar atenció a les “zones erògenes”, les parts del cos especialmente sensibles a l’exitació sexual.
En psicologia es parla d’erotofòbia quan hom manifesta una actitud intel·lectual i emocional negativa envers el sexe. La persona que sofreix aquesta patologia s’avergonyeix de la seva nuesa i evita parlar i fer bromes sobre el sexe. No es toca els genitals i es posa tens al llit. A més, sent horror per l’homosexualitat. Tendeix a patir desajustos sexuals: frigidesa, impotència i vaginisme. En general, sobreestimen els riscs del sexe per no practicar-lo.
La cultura erotofòbica fou típica de l’Edat Mitjana, l’època victoriana i els règims autoritaris del feixisme espanyol i l’estalinisme soviètic.
Eros i Psique
Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu, Eros ja apareix adult.
Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique. No debades, la seva bellesa espantava els pretendents.
Afrodita, tanmateix, estava indignada. No podia consentir que tots els honors se’ls emportàs la seva jove rival. Així, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique estaven impacients per casar la seva bella però solitària filla. Demanaren ajuda a un oracle, el qual els instà a deixar Psique en una roca. Havia de romandre allà pomposament vestida a l’espera que fos esposada per un monstre horrible (el càstig d’Afrodita). Aquells pares, desfets en plors, compliren l’ordre.
Eros no trigà a davallar de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare. Desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs.
Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí. Hi havia, però, un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Ella es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva pròpia lletjor.
L’enveja de les germanes
Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu.
Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu objecte de desig en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant que la llàntia li tremolà i una gota d’oli calent caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà. Enfadat per haver estat desobeït, de seguida fugí per no tornar mai més.
Eros, però, fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. Psique, desconsolada, es proposà recuperar el seu estimat. Arribà fins a Afrodita, la qual, per demostrar que seria una dona digna per al seu fill, li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles per a un mortal, incloent-hi un descens a l’inframón.
Eros i Psique (Antonio Canova, 1787-93)Després de caure en un son profund, Psique va ser rescatada per Eros, que continuava enamorat d’ella. Finalment, Zeus els va donar permís per casar-se. A les noces que se celebraren a l’Olimp, la jove va beure nèctar i va menjar ambrosia, de manera que es féu immortal i es convertí en una divnitat. La parella tengué una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.
A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.
Eros, la força primordial
Tanmateix, la primera menció d’Eros en la literatura grega la trobam a la Teogonia d’Hesíode (segle VIII aC). Apareix en els albors del cosmos al mateix temps que Gea, la Terra. És la força primordial que fa moure els altres déus. Aquest paper està en sintonia amb el que li assigna la posterior Teogonia òrfica, que narra que Eros va sorgir de l’ou còsmic inicial i va donar origen a la resta de déus i després, a través de les cendres titàniques, als humans.
Hesíode torna a anomenar Eros en el naixement d’Afrodita, sorgida de l’escuma marina prop de Xipre. En aquest cas, però, és una figura diferent, que, al costat del Desig i la Persuasió, s’integra al seguici de la deessa com un adolescent gràcil, tal com l’han representat els pintors.
En El Convit de Plató, Eros és fill de Penia (“pobresa”) i Poros (“riquesa”). L’amor, per tant, és quelcom intermedi entre la pobresa més absoluta i la riquesa més abundant, entre no tenir res i tenir-ho tot. D’aquesta manera, si no coneixem algú, no l’estimam i, si el coneixem massa, el deixam d’estimar. En qualsevol cas, Plató, menyspreant els plaers sexuals d’Afrodita, dotà Eros d’un sentit transcendent en la seva funció d’orientar l’ànima humana cap a allò bell ideal, més enllà del món material. Al seu parer Eros és la força que imanta el cosmos i eleva l’ànima cap al Bé i la Bellesa.
Sòfocles, a la seva tragèdia Antígona, parla sobre els efectes d’Eros. Ho fa en aquest fragment (vs. 781-807) que posa en boca del cor (la traducció és de Carles Riba:
“Amor invencible en batalla,
amor, que enmig dels bestiars et llances,
que vas a les galtes suaus
de la joveneta a fer nit
i rondes més enllà del mar
i per les ferésteques clastes:
de tu ningú no s’escapa,
ni dels celestes que no moren
ni dels efímers humans;
i el qui et té, tot d’una delira.
Tu àdhuc dels justos, injustes
les ànimes rossegues a l’oprobi;
tu també aquesta discòrdia
de consanguinis has mogut.
Triomfa el desig que pels ulls
de la núvia de llit amorós
fulgeix, i seu de costat
amb les altes lleis que governen
el món; car sense combatre
fa el seu joc la dea Afrodita”.
- Aquí teniu un llistat d’etimologies de mals d’amor.
- Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari del militia amoris (l’exèrcit de l’amor).
Aquí teniu unes quantes reflexions sobre l’amor del periodista català Joan Barril (1952-2014):
«El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l’identificaríem entre molts altres petons. De petons se’n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben.»
«L’amor etern no té sentit, perquè l’amor ve quan ve i se’n va quan se’n va. Ens cau al damunt com una pluja tropical i se’ns esmuny d’entre els dits quan volen retenir-lo. L’eternitat està renyida amb la mateixa idea de l’amor… l’amor ha de brollar en el desert sentimental de la vida quotidana.»
«Una cançó d’amor no ho és mai quan s’estima, sinó quan es recorda… Sense cançons d’amor no tindríem paraules d’amor i no sabríem desembarassar-nos de sentiments que a vegades necessiten paraules que serveixin de pont entre el desig i la carícia…»
- Aquí teniu un capítol del programa “This is art” de TV3 dedicat al desig.
- A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l’era de l’amor 2.0.
Si voleu saber si una persona està enamorada de vosaltres, aquí teniu una intervenció de Teresa Baró, experta en comunicació personal, al programa “Para todos la 2” de TVE:
- En aquest àudio del programa “La noche en vela” de RNE es reflexiona sobre l’amor a primera vista que provoquen les fletxes de Cupido.
- I aquest altre àudio parla sobre “Lo que mueve el amor”.
- Aquest capítol del programa “Téntol” d’IB3 està dedicat a paraules de l’amor.
I us deix amb la canço “Las flechas del amor” de Karina:
I aquí teniu la fantàstica cançó de Rafa Carra “En el amor todo es empezar”:
Articles del web relacionats:
– Valent Sant Valentí
– L’enamorament, un estat d’imbecil·litat transitòria
– La vulgarització de l’amor platònic
– Matrimoni amb amor?
– Estimar té un preu
– Compte a “venerar” massa Venus!
– Dafne, el llorer que corona els batxillers
Aquest quadre és molt eloqüent. Hi apareix Cronos tallant les ales a Cupido. és de Pierre Mignard (1612 – 1695), que recull la idea “L’amor ho venç tot, però el temps venç l’amor”.
No Comments