Banner Top

Tàcita Muta: les dones han de callar

Els romans, igual que els grecs, pensaven que la paraula, eina fonamental de la lluita política, era una prerrogativa masculina. Aquesta idea quedà plasmada en l’univers religiós a través del culte a una deessa del silenci, Tàcita Muta. Els seus dos noms ja són prou reveladors: provenen del verb taceo, “callar” (d’on tenim també taciturn)  i de l’adjectiu mutus, “mancat de paraula”. La terrible història d’aquesta dona la podem resseguir en l’obra els Fastos d’Ovidi (II, 583-616), on apareix amb el nom de Lara o Lala (“la xarlatana”).

Conta la llegenda que Tàcita Muta era una nimfa nàiade descarada que solia parlar més del compte. Un dia s’atreví a ventilar a Juno una de les tantes incursions sexuals del seu marit, el promiscu Júpiter. Aquest, menjat per la ira, li arrancà la llengua, condemnant-la així al silenci etern.  A continuació, lliurà la nimfa a Mercuri perquè la conduís a l’inframon. Pel camí, el missatger dels déus la violà, però ella no pogué cridar a causa del càstig diví. Fruit d’aquella violació varen néixer els bessons Lares, que es convertiren en els encarregats de guardar i vigilar les cruïlles de Roma i els recintes domèstics.

safoSuposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC

Al servei del patriarcat
Segons Plutarc (Vides paral·leles, Numa, 8), Tàcita Muta, era una de les nimfes Camenae i el seu culte va ser introduït a Roma pel rei Numa Pompili (segle VII aC). Tingué una capella dedicada al mont Palatí. Tàcita Muta era un símbol ben eloqüent. Les romanes estaven al servei del patriarcat; no podien exercir càrrecs públics ni participar en la vida política. A la primera meitat del segle I aC, tan sols una generació va permetre l’existència d’oradores, entre elles la famosa Hortènsia. Aquesta activitat, però, aviat quedà prohibida. Tal com relata Irene Vallejo al seu llibre El infinito en un junco, les dones romanes de bona família solien tenir accés a la paraula escrita, no, però, per treure’n un profit personal, sinó per ensenyar-la en la seva funció de mares i mestres de futurs oradors.

Avui Tàcita Muta dona nom a un Grup d'Estudis de Dones i Gènere a l'Antiguitat. Està integrat per professores, investigadores i investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.  

Aquí teniu un reportatge sobre les dones empoderades de l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
La primera manifestació femenina de la història
Feministes "femmes fatales"
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
- Atletes ascetes
- Penèlope no tenia cap síndrome!
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
L'etern mal uterí

Ars amandi, el primer manual per lligar

Ars amandi (“L’art d’estimar”), datat de l’any 2 aC, és el primer manual per lligar de l’antiguitat. El seu autor és Ovidi, també conegut per les seves Metamorfosis. Aquesta obra va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Amb tot, alguns dels seus fragments són del tot masclistes. Aquí els teniu en traducció de Teresa Puig:

“Que cada una es conegui a si mateixa. Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures. Una mateixa posició no s’adapta a totes les dones. La que sigui bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena [...]. La dona que hagi de ser admirada pels seus amples malucs, que es posi de genolls sobre el matalàs flexionant suaument el cap enrere. Si les cuixes de la dona són juvenils i els pits no tenen cap defecte, l’home s’estarà dret i ella s’ajaurà en un llit inclinat”.

pompei eros affresco 620x330Escena eròtica (Pompeia, Museu Arqueològic de Nàpols)

Ovidi també diu que la dona ha de fingir en l’acte sexual:

“Que la dona, deixant-se anar, senti plaer des del moll de l’os i que els amors agradin a tots dos igual. Que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris. No calleu les expressions excitants enmig dels jocs. Fins i tot tu, aquí la natura t’ha negat sentir el plaer de Venus, fingeix dolços plaers amb crits falsos. Infeliç la dona que té insensible la part amb què tots dos, home i dona, han de gaudir conjuntament! Quan fingeixis, vigila només que no se’t descobreixi: fes-ho creïble amb el moviment i amb els ulls mateixos. Que les teves paraules i el teu panteix li demostrin com t’agrada [...]. No deixis entrar llum a la teva cambra amb les finestres ben obertes: és millor que moltes parts del teu cos quedin ocultes”.

L’autor d’Ars amandi, també conegut com a Ars amatoria, assegura que les dones que millor practiquen el sexe són les de més edat. Ho argumenta de la següent manera:

“Elles arreglen amb refinament els desperfectes del pas dels anys, es cuiden per no semblar velles i fan l’amor amb mil postures, al teu gust: cap pintura mostra més modalitats. Amb elles s’experimenta plaer sense provocar-lo; l’home i la dona han de gaudir del plaer per igual. Odio aquelles unions que no els satisfan a tots dos [...]. Odio la que s’entrega a l’home perquè toca i, seca com està, va pensant en les labors. Aquest plaer que es dóna per obligació no m’agrada: que cap dona s’uneixi per obligació.

M’agrada escoltar els seus crits que delaten plaer, que em demani que vagi més a poc a poc o que em retingui; m’agrada veure els ulls vençuts de l’estimada fora de si; que defalleixi i que no vulgui que l’acaroni més. Aquests béns la natura no els ha concedit a la primera joventut, sinó que solen venir després dels set lustres”.

unnamedEscena eròtica (Pompeia, Museu Arqueològic de Nàpols)


A l’hora de lligar, tanmateix, Ovidi s’apropia de l’actual perfil del “mascle alfa”:

“Potser primer es resistirà i et dirà `pocavergonya’. Però per més que lluiti, ella voldrà ser vençuda. Això sí, procura que la teva fogocitat no danyi els seus llavis delicats i vigila que no es pugui queixar de duresa [...].

Encara que l’anomenessis violència, aquesta violència agrada a les dones. El que els agrada, desitgen donar-ho sovint per la força. Qualsevol que és violada amb un sobtat atac de passió, gaudeix i considera un regal aquesta vilesa. En canvi, aquella que, podent haver estat forçada, en surt intacta, encara que fingeixi alegria en el seu rostre, estarà trista”.

conocer arte prohibido gabinetes secretos xlsemanal 3Escena eròtica (Pompeia, Museu Arqueològic de Nàpols) 

Exili
Ovidi va patir la nova política moralista de l’emperador Octavi August. L’any 8 dC, amb cinquanta anys, va ser condemnat a l’exili, a Tomis, a la riba del mar Negre, a l’actual Constança, Romania. En els seus escrits, el poeta romà n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").

Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l’Ars amandi, clarament contradictori amb els valors de regeneració moral propugnats per August. Amb tot, el poema s’havia publicat set anys abans. Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

OvidiEstàtua d'Ovidi a Constànça (Romania)

Després de deu anys d’exili, Ovidi moriria el 18 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. Tenia 61 anys. De res serviren les súpliques i les adulacions primer a August i després a Tiberi amb l’esperança d’aconseguir el perdó i poder tornar a la capital. A l’exili l’autor d’Ars amandi va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:
 
Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.
 
“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.

L’episodi d’Ovidi inaugurà a Europa la censura de caire moral. Tanmateix, August no se sortí amb la seva, ja que l’Ars amandi aconseguiria arribar a les nostre mans avui.

El periodista i escriptor català Víctor Amela ha recrelat el conflicte que va tenir Ovidi amb August en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:

 

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula "Ovid And The Art Of Love" (2020).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/02/2018), reflexion sobre l' "apassionant" món de la parella. Ho faig a partir del llibre d'Erich Fromm "L'art d'estimar":

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/02/2019) reflexion sobre el poliamor en l'actual societat líquida:

Aquí teniu un article del divulgador Xavier Sierra que parla de l'art d'estimar d'Ovidi.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".

Aquest article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquest altre article dona més informació sobre la sexualitat a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:

Ifis, la transsexualitat feta realitat

L’endeví Tirèsias és considerat el primer transsexual de la mitologia grega. De jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó. Aleshores quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que tornà a ser un home.

Ovidi, en les seves Metamorfosis (IX, 666-797), ens explica un altre cas cèlebre de transsexualitat. Fou el d’Ifis, una dona que es converteix en home i que, a diferència de Tirèsias, no torna a recuperar el seu sexe originari. Era filla de Ligdo i Teletusa, un matrimoni de Festos (Creta) de classe molt humil.

iphisianthe

Ifis i Iante

Estant ella embarassada, Ligdo tenia clar que volia un nin. En cas que fos una nina, estava disposat a matar-la per la càrrega econòmica insuportable que suposava, en un futur, aportar el dot el dia de les seves noces. Ja ho va deixar escrit Plaute en una de les seves comèdies (Bàquides, 41): Miserius nihil est quam mulier (“No hi ha res més miserable que una dona”).

Un dia, durant l’embaràs, Teletusa va tenir un somni en el qual se li apareixia la deessa egípcia Isis i li anunciava que, en contra de la voluntat del seu marit, havia de criar la nina que era a punt de parir. En néixer la criatura, la mare l’ocultà a Ligdo, entregant-li un nadó embolcallat entre pedaços. El pare, tot orgullós, li posà el nom del padrí, Ifis, un nom que, tanmateix, en grec, és ambigu.

Ifis y Yante Auguste Rodin

Ifis i Iante, Auguste Rodin (1890-1912)

Per seguir el joc al seu marit, Teletusa vestí i educà la seva filla com si fos un nin. Als tretze anys, seguint la tradició establerta, Ligdo decidí donar-la en matrimoni a la seva companya d’esbarjo, la rossa Iante. Tanmateix, aviat sorgí l’amor homosexual entre aquella parella, però Ifis se sentia malament amb si mateixa: havia d’actuar com un home quan en realitat era una dona. A les Metamorfosis (IX, 731-734). d’Ovidi es turmentava d’aquesta manera, en traducció de Jordi Parramon:

“Ni la vaca es consum per la vaca, ni l’egua per l’egua;
va pel moltó l’ovella i la cérvola busca el seu mascle,
tal com s’ajunten les aus, i no hi ha entre totes les bèsties
cap femella que senti desig per una femella”.

Teletusa, la gran encobridora del secret, intentà aplaçar sense èxit el dia de la boda. Finalment demanà ajuda a la deessa Isis, la qual optà per concedir la gràcia del canvi de sexe a Ifis. La metamorfosi es produí de la següent manera (785-790):

“No pas tranquil·la, però contenta pels signes propicis,
surt la mare del temple, amb Ifis seguint-la a la vora,
fent unes passes més grans que no acostuma; el seu rostre
és menys blanc, i li creix la força, i la seva figura
és més potent, i els cabells en desordre escurcen la mida,
i demostra un vigor que a la dona d’abans li faltava”.

Va ser així com, convertida en home, Ifis es va casar amb Iante. Tanmateix, el cas d’Ifis no seria ben bé un cas de transsexualitat. Ella es veu abocada a actuar com a home a instàncies de la seva mare i després, per intervenció divina, es transforma definitivament en home. Una persona transsexual, en canvi, experimenta una identitat de gènere no associada culturalment al seu sexe assignat. És el que es coneix també com a disfòria de gènere (la paraula prové del prefix grec δυς, que indica dificultat, i del verb φερειν, “portar”; el seu antònim és eufòria. Tal incomoditat el porta a una reassignació del sexe mitjançant assistència mèdica. 

Generalment transsexual és considerat com un subconjunt de transgènere, encara que algunes persones transsexuals rebutgen aquesta etiqueta. L’antònim de transgènere és cisgènere (+ prefix llatí cis–, que vol dir “d’aquest costat”). Al·ludeix a la identificació de gènere amb el sexe de naixement. 

Isis Iphis

Isis canvia el sexe d'Ifis, gravat de J. W. Bauer

Aquí teniu un reportatge molt interessant sobre Margalida Borràs, una mallorquina coneguda per ser la primera transsexual del País Valencià. Va ser condemnada a mort el 1960.

Aquí teniu un llistat d'etimologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere.timologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere.

L'OMS ja ha tret la transsexualitat de la llista de malalties mentals. Aquí teniu més informació d'aquesta notícia.

Aquí teniu un article que parla sobre la situació de les persones transsexuals durant el franquisme.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

 

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:

 

Aquí teniu un conjunt de vídeos sobre sexe i gènere:

 

 

Articles del web relacionats:

Morir-se de fam per culpa de “Fames”

Si avui qualcú es mor de fam és per culpa de la deessa Fames (“fam” en llatí), Λιμός en grec. Essent filla de la Discòrdia (Eris), és una mala consellera. Virgili la situa al “vestíbul” dels Inferns, al costat de la Pobresa i altres divinitats negatives. Ovidi, en canvi, la presenta com una dona raquítica (< ῥάχις, “espina dorsal”) i mal vestida que habita la desolada regió d’Escítia, a l’oest d’Àsia. Aquesta és la desagradable descripció que d’ella fa l’autor de les Metamorfosis (VIII, 802-808), en traducció de Jordi Parramon:


“Té els pèls de punta, els ulls enfonsats, el rostre tot pàl·lid,
blancs els llavis de bruts, la gola de pústules aspra,
seca la pell, en la qual se li poden veure les tripes;
sota les anques combades, eixuts, li surten els ossos,
el seu ventre és el buit del ventre, del pit, que li penja
i que s’aguanta només pels lligams de l’espina diries;
la magror li realça els junts; se li inflen els globus
dels genolls, i als turmells uns grossos tumors li destaquen”.


En la mitologia grega, una de les principals víctimes de Λιμός (Fames) va ser Erisícton, Era un jove príncep de Tessàlia que va cometre el sacrilegi de tallar amb la seva destral arbres d’un bosc consagrat a Demèter i habitats per dríades. Aleshores la deessa el va condemnar a patir una fam eterna i féu que la monstruosa Λιμός (en grec, amb tot, és una paraula masculina) s’introduís, com una tènia (< τείνω, “estendre”), a les entranyes d’Erisicton.

El jove tessali dilapidà tot el seu patrimoni per comprar queviures que mitigassin la seva insadollable fam. La seva filla Menestra, que per voluntat de Posidó tenia el do de metamorfosejar-se, es va vendre com a esclava i, un cop venuda, canviava de forma i es tornava a vendre. Tots els doblers obtinguts els donava al seu pare perquè pogués comprar més aliments. Tanmateix, Erisícton, embogit de fam, s’acabà devorant a si mateix.

Trastornos alimenticios en hombres
Transtorns alimentaris

Bulímia versus anorèxia
Avui del grec λιμός tenim bulímia, nom donat a un trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits. Amb l’afegitó de βοῦς (“bou”), literalment vol dir “fam de bous”, ja que antigament, en un món marcat per la ramaderia, aquest era l’àpat estrella -el terme no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

Un altre trastorn alimentari és l’anorèxia. És un neologisme format per α privativa i per ὄρεξις (“gana”). A diferència de la bulímia, l’anorèxia és una manca absoluta de ganes de menjar.

Els qui durant un temps volen purificar el seu cos fan dejuni ("ayuno" en castellà), paraula que deriva del verb llatí ieiuno (“estar afamat”). El dejuni implica no prendre aliments o prendre'n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. En castellà tenen el verb “desayunar” per referir-se al primer àpat del matí, quan tornes a estar afamat i deixes enrere el dejuni.

e6c94545bc003c79c3faf9411e195ac4

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
Vitamines que donen vida
- Etimologies gastronòmiques
- Adonis no patia vigorèxia!

Cèfal i Procris, quan la gelosia femenina passa factura

La mitologia grega ens diu que Procris era una princesa atenensa, filla d'Erecteu. Es casà amb l'heroi Cèfal. La seva felicitat semblava perfecta fins que Cèfal va voler posar a prova la fidelitat de la seva dona. Se disfressà d’estranger i la intentà seduir mitjançant costosos regals. Procris hi acabà cedint. Aleshores Cèfal li revelà la seva vertadera identitat. Segons algunes versions, davant aquella jugada, ella, avergonyida i indignada, marxà cap a Creta, a la cort de Minos.

Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
Mort de Procris, per Piero di Cosimo, ca 1490, Londres, National Gallery
 
El monarca cretenc de seguida s’enamorà de la seva hostessa. Sobre seu, però, tenia una maledicció de la seva esposa Pasífae: quan s'unia amb una altra dona, del seu cos sortien serps i escorpins que mataven la seva amant. Per lliurar-lo d’aquell encanteri, Procris va donar a Minos una herba que li havia proporcionat la fetillera Circe. Així es pogueren unir carnalment. A canvi, però, la princesa atenesa li va reclamar dos regals de la deessa Àrtemis: Laelaps, un ca que mai no deixava escapar la seva presa; i una javelina que sempre donava en el blanc.
 
Procris, tanmateix, temé la gelosia de Pasífae, així que decidí tornar a Atenes, on es reconcilià amb el seu marit Cèfal. Com a mostra del seu amor renovat, li regalà els dos presents d’Àrtemis. Al cap d’un temps Procris començà a sospitar que el seu marti, en les seves caceres, li era infidel amb alguna nimfa de la muntanya. Ho preguntà a un servent i aquest li explicà que Cèfal sempre cridava una tal “Aura” perquè li refrescàs el seu ardor.

 Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
Cèfal i Procris (Paolo Veronese, c. 1580)
 
Amb aquesta informació, Procris va seguir, d’amagat, el seu marit a la següent cacera. Cèfal, però, en veure uns matolls que es bellugaven, llançà la infalible javelina de Minos. En acostar-hi, es trobà amb la seva dona defallint. Abans de morir, li explicà que l’ “Aura” era, en realitat, una brisa refrescant. Ja fou, però, massa tard. El poeta Ovidi narra l’escena a les seves Metamorfosis (VII, 837-865). Aquí la teniu en traducció de Jordi Parramon (Quaderns Crema):
 
[...] Quan la veu hi vaig reconèixer
de l’esposa fidel, amb pressa i horror vaig anar-hi;
mig defallent la trobo, amb tots els vestits en desordre
bruts de sang (dissortat de mi), traient-se l’obsequi
de la ferida; el seu cos, que més que no el meu jo estimava,
vaig aixecar tendrament i, del pit estripant-me la roba
per estroncar-li la sang i embenar-li la crua ferida,
que com un reu no em deixés amb la seva mort vaig pregar-li.
 
Ella pogué, faltant-li les forces i ja moribunda,
dir-me aquests mots tan breus: ‘T’ho prego pels vincles del nostre
matrimoni, i pels déus del cel, i pels meus, t’ho suplico
per tot el bé que et pugui haver fet i l’amor és la causa:
no deixis mai que aquesta Aura el nostre tàlem ocupi’.
 
Diu, i aleshores l’error del nom de debò vaig comprendre
i li ho vaig explicar. Mes ¿de què em servia explicar-li-ho?
Ja defalleix, i amb la sang les migrades forces li fugen.
Mentre encara podia mirar alguna cosa, em mirava,
i el dissortat esperit en mi va exhalar, en els meus llavis:
prou que, pel rostre serè, va semblar que moria tranquil·la”.
 
  • Publicat a Amor

Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

La mitologia grega ens dóna motius per creure en el matrimoni i en l’amor etern. Ho exemplifica en el mite de Filemó i Baucis. Es tractava d’una anciana parella que vivia a la ciutat de Frígia (actual Turquia) sense grans pretensions. Un dia Zeus i Hermes varen decidir posar a prova la Humanitat. Vestits de viatgers, erraren per tota la terra a la recerca d’hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que arribaren a la humil casa de Filemó i Baucis.

Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
 
Els amfitrions varen oferir als visitants tot el que tenien. Fins i tot estaven disposats a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, però, els varen dir que no calia i, agraïts pel tracte dispensat, els revelaren la seva vertadera identitat. Aleshores Zeus i Mercuri avisaren els seus hostes que tenien intenció de destruir la regió on vivien per acabar així amb tots aquells que els havien negat l'entrada. Els animaren a cercar aixopluc al cim d'una muntanya. Des d’allà dalt, el matrimoni va veure com s’inundava la seva ciutat. L’única casa que se salvà fou la seva, la qual quedà transformada en temple.

Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
 
Filemó i Baucis es feren càrrec d’aquell temple. Com a premi, Zeus els concedí un desig. Els dos ancians demanaren poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser. Després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s'inclinaven un cap a l'altre. A les seves Metamorfosis Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en una alzina (o roure) i Baucis en til·ler (ella també té un asteroide amb el seu nom).
 
Aquest mite fa referència a la xenofília,  l’amor (φιλία) als estrangers (ξένος), el contrari de xenofòbia. La llegenda de Filemó i Baucis és evocat en la literatura com a exemple de l’amor que sobreviu a la vellesa i dura fins a la mort. Goethe, Proust i Beckett es feren ressò d’ella. També va inspirar grans pintors com Rubens i Rembrandt i músics, com Gounod (òpera Baucis i Filemó).

Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)
Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)

Aquí teniu Daniel Climent Giner parlant sobre el simbolisme del roure i del til·ler:








Articles del web relacionats:

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
- Etimologies botàniques
Estimar té un preu
Matrimoni amb amor?
- Morir d'amor

Fama, la deessa de la postveritat

L’era de la postveritat, de la mentida vestida de veritat, està presidida per la deessa Fama (“la veu pública”) -prové del verb llatí for (“dir”). A Treballs i dies (vers 760) el poeta grec Hesíode (segle VIII aC) ens adverteix dels perills de la mala fama (la traducció és de Joan Castellanos per a Edicions La Magrana):
 
“Actua d’aquesta manera i evita la fama perjudicial entre els homes, perquè la mala fama és una cosa lleugera i fàcil d’aixecar, dura de suportar i difícil d’evitar. I la fama que molta gent ha divulgat no desapareix mai del tot: també ella és com una deessa”.
 
Seria el poeta llatí Virgili qui al segle I aC faria una descripció més completa de la deessa Fama. A l’Eneida (llibre IV, versos 173-197) conta que va ser engendrada per Gea (la Terra) després de Ceu i Encèlados. La presenta com un monstre alat amb nombrosos d’ulls, sempre oberts, i boques insaciables. Viatja a gran velocitat per tot el planeta propagant tant mentides com veritats, a vegades incòmodes. Així ens ho conta Virgili en traducció de Joan Bellès (Editorial Empúries).

“De nit vola entre el cel i la terra, xiulant enmig de la fosca, sense aclucar els ulls per al dolç son; de dia està a l’aguait apostada dalt de les teulades o al capdamunt de les torres i té atemorides les grans ciutats, missatgera persistent tant de la mentida i la calúmnia com de la veritat. Ella llavors es complaïa a omplir els pobles amb tota mena d’enraonies i pregonava per igual coses que havien passat i coses que no havien passat [...]”

Representació de la monstruosa Fama de Virgili
Representació de la monstruosa Fama de Virgili
 
Ovidi enriquí el perfil mitològic de Fama. A les seves Metamorfosis (Llibre XII, vers 43) la imaginà habitant al centre del món, en els confins de la Terra i la Mar, en un palau sonor fet de bronze i amb mil obertures per on hi entraven totes les veus. Aquest palau sempre estava obert i retornava amplificades les paraules que li arribaven.
 
Des de la seva morada, Fama ho veia i ho sentia tot, i escampava les notícies que rebia, fossin certes o falses. D’aquesta manera, provocava malentesos entre els mortals. Vivia envoltada per la Credulitat, l'Error temerari, l’Alegria vana, els Temors neguitosos, el Desacord recent i els Murmuris.

Saturn, vençut per l'Amor, Venus i l'Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.
Saturn, vençut per l'Amor, Venus i l'Esperança 1645-46; Simon Vouet (Musée du Berry). Fama apareix al darrere.
 
Fama immortal
La deessa Fama era estimada per gran part de la població. No debades, s’encarregava que els fets heroics fossin coneguts i recordats. En conseqüència, era invocada contínuament per aquells que apel·laven a la seva fama per diferenciar-se de la resta. Tanmateix, Fama també podia enaltir fins a l’eternitat les persones caigudes en desgràcia o enfonsar en la misèria qui no s’ho mereixia.

Font de la Fama (Madrid)
Font de la Fama (Madrid)
 
Per als herois, Fama era la deessa que els proporcionava la tan desitjada immortalitat. El mateix Aquil·les va poder elegir entre una llarga vida, però anònima, o una de curta i gloriosa si participava a la guerra de Troia. I no dubtà a triar la segona opció.
 
A vegades Fama és considerada la missatgera de Júpiter, eclipsant així la figura de Mercuri, qui tradicionalment tenia assignada aquesta funció. El fet que estigués dotada d’ales feia que pogués ser confosa amb la deessa Νίκη (“Victòria”). A la mà portava una trompeta que utilitzava per cridar l’atenció abans de parlar. Com que era efímera, volàtil i inestable, Fama podia ser representada sobre una bolla, que és el més inestable que existeix.

Estàtua de Fama a Dresden
Estàtua de Fama a Dresden
 
Acabarem al ritme de la banda sonora de  mítica sèrie de televisió dels anys 80, “Fama”:



Articles del web relacionats:
La fama i el complex d'Heròstrat
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike
L’homosexualitat i el complex d’Aquil·les

Formigues, quins grans guerrers!

A mi les formigues em generen molt de respecte. El seu cos diminut alberga un gran guerrer. Així ens ho explica Ovidi en les seves Metamorfosis (Llibre VII). Èac era un rei de l’illa d’Egina, fruit de l’enèsima infidelitat de Zeus. Això indignà novament Hera, que estava cansada que el seu marit li posàs les banyes. Per venjar-se’n, envià a Egina una epidèmia de pesta que matà tots els habitants.
 
El somni d'Èac
El somni d'Èac

Èac, espantat en quedar-se sense súbdits, va córrer fins al temple del seu pare Zeus i li va suplicar que repoblàs l’illa. Aquella mateixa nit somià que unes formigues eren transformades en criatures humanes. L’endemà, el seu fill Telamó l’anà a despertar i li ensenyà com d’enfora una multitud armada avançava cap a la cort reial. S’havia fet realitat el somni: totes les formigues (μυρμιδόνες) de l’illa s’havien transformat en guerrers, en Mirmidons. Amb el temps, aquestes curiosos soldats emigraren a Tessàlia, capitanejats per Peleu, fill d’Èac. Després, a la guerra de Troia lluitaren a les ordres d’Aquil·les.

Els mirmidons d'Aquil·les
Els mirmidons d'Aquil·les


Formigues en el formigó?
Segons una teoria, les formigues també es troben present en el nostre formigó. El ciment hauria agafat aquest nom  d’un plat elaborat a Espanya des de l’edat mitjana conegut com a “hormigo”. Era un plat fet amb ametles o avellanes, que, en la textura final, semblaven “hormigas”. La metàfora després es traslladà al ciment (“hormigón”). I es que les pedres petites que contenia aquesta pasta que es fa servir en la construcció també recordaven molt la menjua.

Formigues en el formigó
Formigues en el formigó
 
Curiosament a Amèrica Llatina, en lloc d’ “hormigón”, fan servir la paraula “concreto”. L’han agafada de l’anglès concrete, que deriva alhora del llatí concretus (“sòlid”). Els francesos tampoc no relacionen el formigó amb les formigues. L’anomenen béton ja que antigament es fabricava amb betum.
 
El pànic de Dalí a les formigues
Salvador Dalí tenia un pànic terrible a les formigues, segurament arran d’algun trauma infantil. Apareixen obsessivament en moltes de les seves obres: Rostro de hormigas, las hormigas, La persistencia de la memoria o El gran masturbador. En l’artista de Figueres aquests insectes tenen un significat negatiu. Evoquen la mort i les primeres fases de la putrefacció.  

Busto de mujer retrospectivo  (1933 / 1977), Dalí
Busto de mujer retrospectivo (1933 / 1977), Dalí

Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.
Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.

No deixa de ser curiós que Dalí donàs un simbolisme tan negatiu a un insecte que, més que fer mal, molesta i que en moltes faules de l’antiguitat té fama de pencaire. Sí és cert, però, que en alguns llocs d’Estats Units, Austràlia o Filipines podem trobar formigues més perilloses, de picada verinosa que pot acabar essent mortal. . Per combatre-les, haurem de contractar un ós formiguer, és a dir, un mirmecofàgids (+ φάγομαι, “menjar”) -són oriünds de Centreamèrica i Sud-amèrica.

Diferents tipus de formigues
Diferents tipus de formigues

Aquí teniu el famós fragment de les formigues de la pel·lícula "Un perro andaluz" (1929), realitzada per Luís Buñuel i inspirada en Dalí:



Si voleu conèixer més sobre la presència de formigues en l'obra de Dalí, heu de consultar aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra. I aquí trobareu més informació sobre la representació pictòrica de les formigues.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

I per acabar, un fragment de la pel·lícula "Bitxos" (2009) protagonitzada per formigues:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px