Banner Top

Insomni, el triomf del capitalisme

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (05/07/2019) reflexion sobre la societat 24/7, oberta les 24 hores al dia els set dies de la setmana. Ho faig a patir del llibre "24/7" del nord-americà Jonathan Crary:

 

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
-
 Esclaus de l'horror vacui
-
 Sapere aude?
Narcisistes, addictes a l'ego en l'era del postureig
Ha mort la intimitat?
Mai més sol
- El capitalisme que ens decapita
Eternament precaris
Resignau-vos!

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

“Governar” la nau de la vida

Per arribar a Ítaca hem de saber “governar” bé les nostres vides. Aquesta paraula prové del grec κυβερνάω, que volia dir “pilotar una nau” i que té altres derivats com cibernauta i cibernètica.

L’etimologia, doncs, ens indica que la vida humana es pot entendre com una navegació, sempre sotmesa a tants factors incontrolables. No debades, fer-se a la mar, com llançar-se a viure, implica l’assumpció d’un perill ja que la mar és imprevisible i no sempre està tranquil·la. Ens convé, per tant, pregar per tenir molt d’encert a l’hora de lidiar amb els temporals que ens vendran. Anam ben errats si pensam que el vent sempre ens bufarà a favor, per la popa. Hem d’assumir que la nostra navegació existencial és de final incert. Per desgràcia, massa sovint no feim cas a senyals premonitoris que ens adverteixen que hem de redreçar el rumb.

Medusa naufragi

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)

Als polítics també se’ls desitja tenir encert en la “governació” de la nau de l’Estat. Varen ser els egipcis els primers a utilitzar aquesta metàfora, que després passà al món grec. Al segle VIII aC Homer, a la Ilíada, la insinua quan parla de Zeus com a kybernetes, “el pilot de la nau”. Seria, però, el poeta Alceu de Mitilene, del segle VI aC, qui popularitzà el tòpic literari de la nau de l’Estat. Ho feu en aquest poema (la traducció és de Maria Rosa Llabrés):

Em desconcerta la rebel·lió dels vents:
ve una ona rodolant per una banda
i una altra per l’altra, i enmig
ens arrossega la negra nau,
lluitant durament contra el pervers temps;
l’aigua ja cobreix el peu del màstil,
i pengen estrips de les veles destrossades;
s’amollen les ancles i els rems
les meves dues cames aguanten
entre cordatges de papir; només això em pot salvar,
però la càrrega ha caigut…

A Roma, al segle I aC Horaci també tractaria el tòpic literari de la nau de l’Estat a la seva oda 1, 14:

Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,
el pal destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir
la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble
dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia d'una popa guarnida. Tu, vigila
si no vols ser joguina dels vents.
Un dia em vas causar preocupació i angoixa
ara em dónes desig i una delicada cura.
Fuig dels mars que
banyen les formoses Cíclades.

Aquí teniu un llistat d'autors que també fan servir el tòpic de la nau de l'Estat.

Aquest article de La Vanguardia també en parla.

Articles del web relacionats:

El cosmopolitisme segons els clàssics

Al segle IV aC el grec Diògenes de Sínope, del corrent del cinisme, va ser el primer a definir-se com a cosmopolita o “ciutadà (πολιτής) del món (κοσμου)”. Aquest “filòsof caní”, enemic de qualsevol convencionalisme, no sabia pràcticament res de gran part de pobles del món. Amb aquesta expressió no volia dir que estava a favor d’un govern únic del món. Volia dir que, encara que no siguem membres d’una mateixa comunitat política subjecta a un govern únic, tots som conciutadans.

Diògenes insistia en la necessitat de preocupar-nos del destí de tots els nostres congèneres humans i no només dels que viuen en la nostra comunitat política. És la mateixa idea que al segle II aC propugnà el comediògraf romà Terenci en la seva cèlebre cita Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, penso que res del que és humà m’és aliè”).

El cosmopolitisme de Diògenes també posava en valor la idea del diàleg, la capacitat d’interactuar des de l’escolta, la humilitat i el respecte, sempre amb la predisposició d’aprendre quelcom de l’altre. Aquesta visió cosmopolita del món seria seguida pels estoics i pels primers cristians. Al segle I dC Saule de Tars –conegut històricament com a sant Pau- escrivia això a la seva Epístola als Gàlates: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist (Ga, 3:28)”.

Sant Pau va dur a terme la seva tasca evangelitzadora sobretot a l’Àsia Menor, allà on va néixer i allà d’on era també natural Diògenes. A Roma, al segle II dC, emperadors estoics com Marc Aureli també defensaren el cosmopolitisme del filòsof grec: “Com és de proper el vincle entre un home i tota la raça humana, car és una comunitat no d’un poc de sang o de llavor, sinó de l’esperit”.

cosmopolitisme 400x200


Cosmopolitisme i nacionalisme
Al segle XVIII la Il·lustració europea rescataria de l’oblit la idea del cosmopolitisme de Diògenes. Aleshores fou vist com un complement del nacionalisme. Herder, el gran filòsof del romanticisme i del nacionalisme alemanys, creia que els pobles germanoparlants tenien dret de viure junts en una única comunitat política; amb tot, també va veure clar que el que era bo per als alemanys era bo per a tothom. Així, a diferència de gran part del seus coetanis alemanys, creia en l’autodeterminació política de tots els pobles del món.

Avui, doncs, en l’era de la globalització, el cosmopolitisme no s’ha d’entendre com una manifestació “guay”, sinó com una manifestació de respecte envers la diversitat cultural, envers totes les persones que integren la nostra tribu global. Aquest cosmopolitisme és una manera de combatre la indiferència, un dels mals de l’actual societat.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci: Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Articles del web relacionats:

Quin sentit té la política?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/05/2019) reflexion sobre el sentit de la política. Ho faig a partir de la cita d'Aristòtil: ὁ ἄνθρωπος φύσει πολιτικὸν ζῶον (“L’home és, per naturalesa, un animal polític”):

 

Articles del web relacionats:
Etimologies cíviques
- L'esperançadora democràcia digital
Democràcia obsoleta
- Per què és tan difícil viure en societat?
Té sentit l'actual democràcia?
Atenes, la primera democràcia
-Sapere aude?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px