A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/03/2019) parl sobre les primeres feministes de les Balears: Aurora Picornell, Catalina Flaquer Pasqual, les dones de la llata, Maria Mayol, Joana Sintes i Maria Marí:
Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.
Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.
Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
Fer diana
En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts, al costat d’Ilitia, filla de Júpiter i Juno. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.
Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).
Diana (Joseph Werner)
Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí. Juntament amb elles s’erigí en un símbol de la militància femenina.
Diana i la Lluna
A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.
Acteó i Diana (Tizià)
Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.
Àrtemis i Ifigènia
Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)Sacrificid'Ifigènia (Françoise Perrier)
Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.
Temples
Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.
Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)
Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.
Àrtemis politèlia Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma.
Les feministes encara són víctimes del mite misogin de la femme fatale, que les presenta com a dones seductores i destructives alhora. Tot i el seu origen francès, el terme va néixer a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX amb els primers moviments feministes de la Revolució Industrial. Els homes se sentiren amenaçats per aquella New Woman, que reclamava igualtat d’oportunitats en tots els àmbits. Es desfermà així el que els mitjans denominaren “guerra de sexes”. Tanmateix, hi havia un altre motiu per témer l’atrevit i pervers gènere femení. La proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució, sobretot la sífilis, deixava cada any centenars de morts. “La malaltia és una dona”, sentencià l’admirat poeta Maurice Rollinat –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.
Vinyeta dels primers moviments feministes
Pensadors del moment també s’encarregaren de combatre el mite de la femme fatale. Mentre Nietzche posava èmfasi en la superioritat viril del seu Superhome, Schopenhauer assegurava que “només infonent-les temor es pot mantenir les dones dins els límits de la raó”. Al seu parer, elles, per culpa de la seva “miopia intel·lectual”, eren incapaces “de produir una obra perdurable”. Els novel·listes, per la seva part, preferiren apostar per personatges femenins adúlters, com Madame Bovary (Flaubert) o Anna Karènina (Tolstoi), que lluitaven contra les convencions patriarcals de la seva època.
En el món de la pintura el mite de la femme fatale es recreà a partir de personatges del món antic com Helena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè o Judith. La preferida, però, fou Eva, la causant, segons la Bíblia, dels mals de la humanitat i de la perdició de l’home. Totes elles eren representades amb uns mateixos trets físics. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos i pits abundants. Amb tals atributs desprenien una energia sexual incontrolable i una personalitat fascinant. Així doncs, aquests redescoberts vampirs sexuals no tenien res a veure amb la figura romàntica de la dona malaltissa, dèbil, fidel, submisa, casta i pudorosa.
Helena, femme fatale (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
La femme fatale s’acabaria convertint en tot un mite sexual masculí. Deu ser per això que avui molts homes no acaben de veure amb bons ulls que les dones exercesquin el seu poder “letal” extramurs. El camí s’inicià quan se’l reconegué el dret al sufragi, que a l’Estat espanyol no fou fins el 1931, durant la II República. De llavors ençà no han aturat de rebre atacs en forma d’etiquetes del tot despectives com misàndriques o “feminazis” en al·lusió a la seva suposada aversió als homes.
Judith I (Gustav Klimt, 1901) La dona, doncs, encara arrossega com una llosa l’estigma de ser una femme fatale. Se sent incompresa davant un terme, el feminisme, que alguns segueixen considerant sinònim de masclisme, però al revés. Tanmateix, aquesta ideologia no propugna la superioritat de la dona sobre l’home, sinó simplement l’equiparació de drets entre els dos gèneres -per a la superioritat femenina ja es reivindica, en castellà, el terme “hembrismo”.
Les dones estan més que cansades d’haver-se de justificar en una societat, hereva d’una mentalitat misògina ancestral, que té en la violència de gènere la seva pitjor cara. Fins ara, però, no ens ho hem pres seriosament. Bé ho sap el nostre expresident autonòmic Gabriel Cañelles. El 1996, en assabentar-se per ràdio de la notícia d’una nova víctima mortal, digué en antena: "Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, ses dones... Es devia resistir".
Paradoxes impossibles de Zenó
L’emancipació femenina, tant moral com econòmica, és una de les principals causes de l’actual crisi del model tradicional de parella, que els més retrògrades s’entesten a no acceptar. Les dones no volen ser homes, sinó estar en igualtat de condicions enmig d’un món de micromasclismes constants i d’estereotips femenins hipersexualitzats.
Davant tanta fal·locràcia, moltes s’esforcen per treure’s de sobre el gen de la culpabilitat. Rebutgen les quotes de poder per discriminació positiva (ha d’imperar -diuen- la meritocràcia, independentment del gènere), la pornografia que atempta contra la seva dignitat, el castrador amor romàntic i la tirania de la bellesa. I no només defensen l’avortament sinó també el dret a no acatar l’asfixiant convenció social que és, al seu parer, la maternitat. La revolució ja ha començat. El segle XXI serà el segle de les dones, almanco a Occident.
The Dinner Party (1979) Aquí teniu una entrevista a Mary Nash, especialista i directora d’un grup de recerca de multiculturalisme i gènere a la Facultat de Geografia i Història de la UB.
En aquest article Xavier Domènch repassa la lluita feminista al llarg de la història. Fa una menció especial a Olympe de Gouges, una dona de la revolució francesa. A la seva 'Declaració dels drets de la dona i la ciutadana', de Gouges començava amb una pregunta clau: “Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta...”
Aquí teniu una entrevista a Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Parla de dona i desig.
Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:
Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:
Aquí teniu la campanya ‘We are #WomenNotObject’ que critica el masclisme a la publicitat:
Aquest vídeo és sobre el terme "feminazi":
Aquí teniu la canÇó "I tu, sols tu", del Diluvi, basat en el versos de de Maria Mercé Marçal: "A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida".
La bellesa de les dones pot espantar. Al segle segle XIX ja va prendre força a Europa la imatge de la dona destructiva i seductora alhora, demoníaca i atractiva alhora. És el que en francès es conegué com a femme fatale (dona fatal).En contraposició a aquesta iconografia, imperava la idea romàntica de la dona malaltissa i dèbil.
Dona malalta (Vasily Polenov)
Ofelia (1852), de John Everet Millais, representa l'ideal de dona victoriana que mor per l'amor d'un home.
Tanmateix, a Anglaterra, el mite de la femme fatale va estar propiciat, en part, per l’aparició de moviments feministes. Les seves peticions d’igualtat alteraren els valors de la societat puritana britànica. Aleshores els homes se sentiren amenaçats per la "nova dona", que es veia capacitada per fer-ho tot. El temor envers el sexe femení també s’accentuà amb la proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.
El despertar de la consciència (William Holman Hunt), d'època victoria: la dona és una prostituta
Mentre tot això passava en els carrers, en els llibres autors com Nietzche o Schopenhauer exaltaven la superioritat de l’home, alimentant així actituds misògines. Els novel·listes, per la seva part, apostaren per personatges femenins adúlters, como Madame Bovary o Anna Karènina, que lluiten contra les repressions socials de la seva època. Els pintors també hi ficaren cullerada. Molts d’ells recrearen el mite de la femme fatale a partir de personatges del món antic: Hèlena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè, Judith o Dalila.
En totes aquestes representacions pictòriques les dones fatals responien a unes característiques físiques específiques. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos, pits abundants i, sobretot, una energia sexual incontrolable (vampirs sexuals) i una personalitat fascinant.
Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)
Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891) Lilith (1892), de John Collier Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Fa molt de temps que als habitants de Lesbos els robaren la identitat. Al 2008 tres ciutadans d’aquesta illa grega, situada al nord-oest del mar Egeu, davant les costes de Turquia, volgueren acabar amb la broma. Cansats que el seu gentilici servís per referir-se també a les dones homosexuals, demanaren la intervenció d’un jutge d’Atenes. El magistrat, amb tot, no els donà la raó, de manera que l’adjectiu lesbiana continua amb les seves dues accepcions. Avui, més de dos mil·lennis després de la seva mort, les paraules de la causant d’aquest conflicte sonen profètiques: “Penso que algú altre encara es recordarà de nosaltres” (μνάσεσθαΐ τινά φαμι χαΐ Οστερον άμμίων).
Són poques les dades que es tenen de Safo, la dona més famosa de Grècia. Tan sols sabem amb certesa que va viure entre els segles VII i VI aC a Mitilene, la capital de Lesbos. La tradició diu que era de família noble i que es casà amb un home ric amb qui tingué una filla, Cleis. Aviat quedà viuda i durant una temporada, forçada per les tensions polítiques locals, hagué d’exiliar-se a Sicília. En tornar, creà una escola només per a al·lotes aristocràtiques que estava en sintonia amb l’alt grau de llibertat de què gaudia la dona en la tercera illa més gran de Grècia.
Des de la seva escola, coneguda com “la casa de les servidores de les muses”, Safo es convertí en l’artífex de la poesia lírica i en la primera persona de la literatura occidental que s’atreví a parlar del seus propis sentiments i no de guerres ni herois llegendaris. S’encarregà principalment de descriure l’amor en tots els seus aspectes: el desig, els zels, la infidelitat o el dolor per l’absència de l’ésser estimat. En aquesta tasca, la de Lesbos, que es descrivia a si mateixa com a “baixeta i sense gràcia”, fou una revolucionària per partida doble: perquè fou la primera veu femenina a fer-se sentir i perquè, en alguns casos, el seu destinatari era gent del seu mateix sexe. En el seu cèlebre poemaAdéu a Àtidas es mostrava així de dolguda per la marxa d’una deixeble seva obligada a casar-se: “[...] això, de veritat, em colpeja el cor dins el pit, car quan et miro un instant, ja no m’és possible dir una paraula, sinó que la llengua se’m trava i prest un foc subtil em recorre la pell, amb els ulls no veig res i em ressonen les orelles [...]”.
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
La majoria de poemes de Safo presenten una relació especial entre una dona gran i una altra més jove molt similar a la que es produïa en l’univers masculí amb la pederàstia, que a l’antiga Grècia era tota una institució pedagògica –res a veure amb el seu significat actual. En un principi, segons autors com Plató, la pederàstia era concebuda com una relació d’admiració d’un menor preadolescent cap a un adult, el qual l’instruïa en els valors de la polis. Diferent és, però, la versió dels recipients de ceràmica dels simposis (banquets masculins), que contenen imatges amb un clar contingut sexual. Els poemes sàfics, en canvi, no fan referència explícita a cap contacte carnal. En tot cas, s’entreveu a partir de fragments com aquest: “i sobre un llit flonjo, suau... deixaves lliure el desig...”.
La desena musa
De Safo, tan sols ens han sobreviscut sis-cents cinquanta versos dels més de deu mil que se li atribueixen. I si hem de fer cas a l’arqueologia, encara no han sortit a la llum vestigis pictòrics de les seves suposades pràctiques homosexuals. Sí que hi ha, en canvi, restes que demostrarien la gran acceptació social que tingué la seva figura. Abunden les imatges de joves estudiant lletra amb poemes seus. Això equipararia Safo amb Homer, l’obra del qual -la Ilíada i l’Odissea- era utilitzada de llibre de text a les escoles.
Suposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC
La importància de Safo en la literatura grega també es veu reflectida en les fonts escrites. Al segle IV aC, Plató quedà tan rendit a la seva sensibilitat poètica que l’anomenà la “desena Musa”. El seu deixeble, Aristòtil, també la tingué en molt alta consideració “malgrat que era una dona”.
Amb tot, la forta misogínia que imperava a la Grècia clàssica acabà passant factura a Safo. Molts autors la qualificaren de tríbada (“la que es frega”), al·ludint així a la seva suposada condició homosexual. Avui el terme tribadisme s’empra per referir-se a la pràctica lèsbica en la qual dues dones es refreguen les seves respectives vulves una contra l’altra, estimulant-se així el clítoris.
Els antics grecs desaprovaren l’homosexualitat femenina no per qüestions morals, sinó perquè no s’ajustava als paràmetres que havia de seguir qualsevol relació sexual composta per un erastés o subjecte actiu i un erómenos o objecte passiu. Entre l'un i l'altre hi havia d'haver una diferència: superioritat oposada a inferioritat. La igualtat era mal vista i censurable, mentre que la superioritat podia ser de tres tipus: de gènere (home/dona, considerada sempre un ésser inferior), d'edat (adult/adolescent, i no preadolescent com acabà essent en la pederàstia) i d'estatus social (home lliure/home esclau).
Sappho, Amanda Brewter (1891)
Interpretacions
Tanmateix, la suposada homosexualitat de Safo és tan sols una interpretació. No debades, la de Lesbos també té poemes adreçats a amants masculins. Això féu que a l’antiguitat hi hagués autors que, en contra del pensament general, es fixassin més en aquesta faceta. Al segle IV aC, en una comèdia perduda titulada Leucàdia, l’atenès Menandre va atribuir a la poetessa un romanç amb un jove anomenat Faó. En no sentir-se corresposta, se suïcidà, llançant-se a la mar des d’un penya-segat. A Roma, al segle I aC, en la seva obra Heroides, Ovidi, a través del gènere epistolar, faria declarar a Safo el seu amor per aquest amant masculí.
Safo (August Mengin)
Llegenda sobre la mort de Safo (1881), obra de Miquel Carbonell i Selva
A pesar d’aquests testimonis, durant l’edat mitjana Safo va ser àmpliament rebutjada i el seu nom es convertí en sinònim de desig sexual femení irrefrenable lligat al tocament. Una tradició no provada diu que la majoria dels seus poemes foren destruïts pel puritanisme eclesiàstic del moment. A partir del segle XVII, el terme lesbiana s’utilitzà per ridiculitzar les “dones sàvies” i, més tard, per designar despectivament les feministes.
Escena lèsbica en el món grec
La paraula lesbianisme o sàfic associada a l’amor entre dones es començà a generalitzar a finals del segle XIX quan la psicologia creà els conceptes heterosexual i homosexual. Aquesta dicotomia no havia estat necessària a l’antiga Grècia, on es donà més importància al rol que jugava cada persona dins la relació que no pas a la seva identitat sexual. Biològicament, els grecs tampoc no distingien entre allò viril i allò femení. N’és un exemple el fet que els tractats mèdics clàssics es refereixen als ovaris amb la mateixa paraula emprada per al·ludir als testicles masculins, órkhis, d’on tenim el mot orquídia. L’ambigüitat s’aclaria recorrent al context. L’homosexualitat femenina, doncs, ha hagut de recórrer un llarg camí per a ser reconeguda com a tal.
Avui, dos mil sis-cents anys després de la mort de la seva suposada pionera, Lesbos s’ha convertit en la meca del turisme lèsbic. Els seus ingressos compensen qualsevol disputa onomàstica.
Convé recordar que cada 26 d'abril és el Dia de la Visibilitat Lèsbica.
Sacrificid'Ifigènia (Françoise Perrier)
