Morir d’amor


Leandre i Hero
Una història similar a la Píram i Tibe és la de Leandre i Hero. Hero era una sacerdotessa dedicada al culte d’Afrodita, la deessa de l’amor. Vivia en una torre a Sestos, juntament amb els seus pares, en un extrem de l'Hel·lespont, l’estret que, al nord del mar Egeu, avui separa Àsia d’Europa. Era tant bella que fins i tot Apol·lo i Eros la desitjaven. Ella, però, s’enamorà Leandre, un jove d’Abidos, a la costa oposada de Sestos. Fou, per sort, un amor correspost que, tanmateix, acabà en desgràcia.

La relació no rebia el suport dels pares d'Hero, que era sacerdotessa. Davant d'aquesta situació, els amants varen decidir veure's en secret. Així, cada nit Leandre creuava nedant l’estret que els separava. Perquè es pogués orientar bé, Hero encenia una torxa que col·locava a la finestra de la seva habitació de la torre. Així varen passar moltes nits junts, amb el temor a ser descoberts, que obligava a Leandre a tornar molt d'hora cap a Abidos.

Una nit, però, quan Leandre estava nedant per trobar-se amb l’estimada, va esclatar una tempesta i la torxa s’apagà. L’endemà, Hero trobà el cadàver del seu estimat al peu de la seva torre. Aleshores, empesa pel gran dolor i desconsol que sentia, s’estimbà des de dalt de la seva torre. En honor al mite es va construir La Torre de Leandre, que actualment es coneix com a La Torre de la Donzella, situada a l'estret del Bòsfor, que divideix la ciutat d’Insanbul.

El mite de Leandre i Hero ha servit com a font d'inspiració per a molts autors, com per exemple Christopher Marlowe, que va escriure una versió de la història que acaba quan Hero i Leandre es fan amants. Milorad Pavic també en va escriure una versió, titulada "La cara interna del vent (la novel·la d'Hero i Leandre)". També podem resseguir el mite en algunes obres teatrals, com per exemple l'obra de Ben Jonson anomenada "Bartholomew Fair". De poesia trobem el Sonet XXIXde Garcilaso de la Vega, i el poema "Idili. Leandre i Hero", de Ignacio de Luzán. Francisco de Quevedo i Ramon Campoamor també li han dedicat molts poemes.
Anaxàrete i Ifis
Més tràgica la història d’amor protagonitzada per Anaxàrete i Ifis. Anaxàrete era una donzella xipriota molt altiva. Contínuament menyspreava les peticions del pastor Ifis, que estava profundament enamorada d’ella. Desesperat, el jove es va penjar a l’entrada de la casa d’ella.

Anaxàrete, tanmateix, no s’immutà davant d’aquell suïcidi. El dia del funeral guaità per la finestra per veure passar la trista comitiva d’Ifis. Aquella mostra d’insensibilitat indignà tant Afrodita, la deessa de l’amor, que convertí la jove en una estàtua de pedra. Aquesta estàtua, anomenada Venus Prospiciens (“la Venus que mira cap endavant”), es guardava en un temple de Salamina de Xipre.

En arribar Eneas a Cartago, Dido encara estava de dol per la mort del seu marit Siqueu. En veure’l, però, el seu cor torna a bategar amb força. “Quin hoste extraordinari és el qui ha arribat aquí a la nostra casa!”, exclama. Dido consulta a la seva germana Anna si ha de continuar fidel al seu marit difunt o bé llançar-se als braços d’Eneas. La germana ho té clar: “¿És que consumiràs tota la teva joventut en el dol del viduatge i no coneixeràs els dolços infants ni les joies de Venus?”. Dido, fàcil de convèncer, s’abandona a la seva passió.
Crema la infeliç Dido i, trasbalsada, vaga per tota la ciutat, talment com una cérvola atesa de sobte per una sageta que de lluny li clavà, dins els boscos de Creta, el pastor que l’encalçava amb fletxes: li deixà clavat sense adonar-se’n el ferro volàtil, i ella fuig i tresca les forests i les gorges dictes, però roman enganxada al seu flanc la canya mortífera. Ara la reina s’emporta Eneas pel mig de la vila i li mostra orgullosa l’opulència de Sidó i de la ciutat prompta a acollir-lo: comença a parlar i s’encalla enmig de la frase; (...) Després, quan se’n separa, quan, al seu torn, la lluna esblaimada amaga la claror i els estels que tomben aconsellen de dormir, tota sola es tortura al seu palau desert i s’ajaça damunt el llit que ell ha deixat.
“¿Esperaves també, pèrfid, poder dissimular un tal sacrilegi i abandonar, sense que jo me n’adonés, la meva terra? ¿Ni el nostre amor no t’atura, ni els teus juraments d’ahir, ni la cruel mort que Dido sofrirà? (...) Si almenys, abans de la teva fugida, jo hagués tingut de tu algun fill, si jo veiés jugar un petit Eneas a la meva cort, que si més no retirés al teu rostre, no em creuria, de veritat, del tot traïda i desemparada”.
“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador (=Anníbal), per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!”

Els cartaginesos també eren coneguts com a tirs, ja que provenien de la ciutat de Tir, a l’actual Líban. Arran d’aquesta maledicció de Dido contra els descendents del troià Eneas, avui tenim l’expressió “tirs i troians”. Fa al·lusió a dos enemics irreconciliables.

Aquí teniu el lament de Dido a la seva germana (que aquí nom Belinda) a l'òpera de Henry Purcell:
I aquí teniu la famosa cançó d'Édith Piaf, La vie en rose (1947). Parla sobre com el seu amant li fa veure la vida en color rosa. Des de llavors, nombrosos músics han versionat el tema i, actualment, Madonna la inclou a la seva gira Rebel Heart Tour. A més, dóna títol a la pel·lícula biogràfica protagonitzada per Marion Cotillard.
Aquest article parla del tòpic literari amor post mortem. I aquest altre del tòpic foedus amoris ("pacte d'amor").
Articles del web relacionats:
- L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
- Cupido concupiscent
- Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort
Miguel Bosé canta "Morir de amor":
Camilo Sexto té "Vivir así es morir de amor":
L'italià Gianni Bella assegura que "De amor ya no se muere":
I aquí teniu la fantàstica cançó "Muertos de amor":
I aquí teniu unes quantes cançons de "Los Pecos" sobre el mal d'amor:
Aquí teniu un debat sobre el mal d'amors del programa "Para todos la 2" de TVE:
- Publicat a Amor