Banner Top

El pecat de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (11/11/2016)

Comença a ser ben hora que l’Església catòlica ampliï el seu catàleg dels set pecats capitals. Al costat de la luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia hauria d’aparèixer ja el pecat de la indiferència. El bombardeig incessant d’imatges que rebem cada dia ens ha fet més inhumans. Ara vivim anestesiats contra el dolor del món. En paraules del papa Francesc, som víctimes de la “globalització de la indiferència”.

‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)
‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)

Fa 44 anys el món s’estremí amb una de les primeres imatges de la barbàrie humana de l’era moderna. Fou la famosa fotografia de la “nina de Napalm”. El 8 de juny de 1972 Kim Phuc tan sols tenia 9 anys quan un avió de l’Exèrcit sud-vietnamita bombardejà el seu petit poble de Trang Bang, prop de l’antiga Saigon. L’atac, coordinat amb els Estats Units, pretenia controlar l’abastiment per carretera entre Cambodja i Vietnam. Els míssils que es llançaren anaven carregats de napalm, un combustible capaç de calcinar qualsevol forma de vida. Els informes de EUA indicaven que no hi havia civils a la localitat. Això, però, resultà ser una gran mentida. Aviat el lloc es convertí en un infern en flames.
 
Kim Phuc sortí corrents amb altres nins per la carretera completament nua. El foc de les bombes carbonitzaren les seves robes i li cremaren el 65 per cent del cos. Presa del dolor i amb el rostre ple de llàgrimes, cridava “¡Em moro, em moro!”. El moment fou immortalitzat pel fotògraf vietnamita Nick Ut, que cobria la Guerra de Vietnam per a l’agència Associated Press. Aquell click, “El crit” de Munch de la fotografia, es publicà en portades de tot el món i mostrà les conseqüències de la guerra sobre la població civil. Després de posar en dubte la seva autenticitat, pressionat per l’opinió pública, el president Richard Nixon accelerà la retirada de les seves tropes i Ut guanyà el premi Pulitzer. L’últim soldat nord-americà sortí de Vietnam del sud el 29 de març de 1973. La guerra, però, finalitzaria dos anys després amb la victòria de Vietnam del nord comunista. Els prop de vint anys de conflicte se saldaren amb més de 4 milions de morts, la majoria civils.

Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
 
Avui malaurament ja no hi ha fotos que acabin amb una guerra. Els fotoperiodistes se senten impotents. Les seves imatges ja no sacsegen consciències. En veure-les per televisió o pel mòbil ens pensam que formen part d’una pel·lícula de ficció. La banalització del dolor del proïsme no coneix límits. La solidaritat només és per a moments puntuals. Ja hem enterrat per sempre la màxima llatina Homo sum, nihil humanum a me alienum (“Home som. Res del que és humà em pot ser indiferent”). En l’actual societat de l’espectacle pot més la inèrcia de la indiferència. Els números de les víctimes mortals ens han deshumanitzat i han anul·lat el nostre deure de diferenciar el bé del mal. I, per no tenir remordiments amb els refugiats extraviats per la Mediterrània, la solució política passa per dir que són potencials terroristes.

Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
 
Enmig d’aquest desori mundial, preferim quedar-nos amb la visió edulcorada de la realitat virtual. El divorci mediàtic de Brad Pitt i Angelina Jolie o la cobra de Bisbal a Chenoa ens ajuden a viure més alleugerits. Instal·lats en la intempèrie moral, vivim pensant que el que passa als altres no ens passarà a nosaltres. Ja ho va denunciar sota el règim nazi el pastor luterà Martin Niemöller en un famós poema atribuït erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista,/ Quan van empresonar els socialdemòcrates,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era socialdemòcrata,/ Quan van venir a buscar els sindicalistes,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era sindicalista,/ Quan van venir a buscar els jueus,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era jueu,/ Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Paraula de Luther King
Paraula de Luther King
 
Ara, infotoxicats i ofegats per la superficialitat, som incapaços de valorar la magnitud de la tragèdia. De tant de posar call davant tanta ignomínia hem callat. I ja se sap que qui calla atorga. Hem arribat a aquest col·lapse ètic des del desolador benestar del nostre microcosmos. El pecat de la indiferència és la bestialització de la humanitat. Només ens queda aferrar-nos fort a la cançó de la cantant argentina Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios/ que el dolor no me sea indiferente/ que la reseca muerte no me encuentre/ vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.”
"En les coses, hi resta sempre quelcom de la mirada que les ha contemplat" Walter Benjamin. Dibuix de John Berger

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.



I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “ La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència”.

I contra la indiferència també faríem bé de tenir present aquest poema del poeta anglès del segle XVII John Donne:

"Ningú és una illa,
complet en ell mateix.

Cada home és un bocí del continent,
una part de la terra;
si el mar se n'emporta una porció de terra,
tota Europa queda disminuïda,
tant li fa si és un promontori,
o la casa d'un dels teus amics,
o la teva pròpia casa.

La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes:
toquen per a tu".

Aquí teniu un article interessant de Paco Tomás que parla sobre el tractament mediàtic de l'horror.

Aquí teniu una interessant entrevista del Papa a El País.

Aquí teniu un famós text d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Es titula “Odi als indiferents”. És un extracte de “La Ciudad Futura”, revista cultural publicada per Antonio Gramsci l’11 de febrer de 1917:

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència.

El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partisà, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; res del que en ella passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partisà. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):


Aquí teniu la cançó de Mercedes Sosa:



Aquí teniu un enllaç amb les 100 fotos més influents de la història.

I aquest article de Carles Capdevila és molt recomanable. Es titula "La crueltat s'encomana".

Articles del web relacionats:
L'ombra d'Auschwitz
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia


Paraules de la terra

Hi ha paraules que ens reconcilien amb el nostre passat agrícola. El mateix mot cultura, derivat de colo (“conrear”), ens fa tocar amb els peus a terra, igual que home, que prové de humus (“terra”), en al·lusió al nostre caràcter terrenal, ben diferent del celestial dels déus –altres derivats seus són inhumar (enterrar), exhumar,  humil, humiliar o humanitat

Durant molt de temps es donà per fet que la paraula pòstum també provenia d’humus, pensant així que el terme al·ludia a allò que ve “després de la terra”. Es tracta, però, d’una etimologia popular –la veritat és que l’adjectiu llatí postumus és el superlatiu de posterior (“de després”). Tanmateix, a causa d’aquesta mala associació, en algunes llengües la paraula ha vist incorporada una “h” intercalada –és el cas de l’anglès posthumous o del francès posthume.

Tots podem passar per dificultats pecuniàries, és a dir, econòmiques. Abans de l'aparició de la moneda, quan imperava la barata (“trueque” en castellà), un dels béns d'intercanvi més preuats era el bestiar (pecus en llatí). S'intercanvien, per exemple, quatre caps (capita) de bou per altres productes necessaris per a la subsistència. Va ser així, doncs, com va néixer el capitalisme, que sempre demana retribucions o emoluments -en un primer moment, aquesta paraula només designava la quantitat de farina que s'havia mòlt (< emolere).

Vincent Van Gogh. El sol.
Vincent Van Gogh. El sol.


Pobres empegueïts

El capitalisme genera molts de pobres, i no només d'esperit. En els seus orígens, però, els que eren pobres de veritat eren aquells que comptaven amb terres poc fèrtils (pauper) o paupèrrimes -pauper alhora és una fusió de paucus (“poc”) i de parire (“engendrar”).  Els que, en canvi, tenien la sort de comptar amb terrenys més productius (laetus) podien estar ben contents  -és el cas de la nostra reina Letizia, sempre tan contenta.

A vegades, fins i tot, unes terres tan “contentes” creixien tant que sortien de mare, tot generant molta abundància o luxúria (luxuria, en llatí, significava originàriament “creixement immoderat de plantes o d’arbres”, cosa que lliga amb frondositat, abundància i, finalment, sota l’òptica cristiana, amb excés). Les terres també podien ser exuberants, és a dir, molt fèrtils (< ex, “des de” + ubero, “fertilitzar”, “produir fruits”) o ubèrrimes.

Atesos els seus efectes tan catastròfics, el capitalisme també ens pot fer empegueir a tots. No debades, tal com hem esmentat més amunt, el capitalisme va néixer en el món ramader, amb els pecora (neutre plural de pecus, -oris, “bestiar”). En un principi aquesta paraula al·ludia als animals dolents, que no eren productius. Amb el temps, convertit en insult masclista, donà peu a l’expressió mala pècora.

De pecus, -oris, en català antic sorgí el mot pec per al·ludir al bestiar; amb el temps, però, agafà el significat de “beneit”, “estúpid”, present en el refrany “Qui foll va a Roma, pec se’n torna”. Després, apareixerien els termes peguesa (“beneitura”) i empegueir, que, de “mostrar-se com un beneit”, passaria a significar “avergonyir-se”.

Gregaris reclacitrants
Ningú no negarà que el capitalisme ens ha convertit en xotets o en éssers gregaris. I és que, com  a bestiar (grex) que som, ens congregam per evitar que ens segreguin. I els que sobresurten del bestiar, és a dir, els egregis (+ ex, “des de”), tenen els dies comptats perquè estan mancats de la força del grup. Com passa, però, al món animal, també tenim mortals indomables: són els contumaços (contumax, “caparrut”, derivat de tumere, “estar inflat”) i els recalcitrants (aplicat originàriament a les bísties que retrocedien pegant cops de taló, calx).

El sembrador (Van Gogh)
El sembrador (Van Gogh)


Les persones més delirants ja s'han desmarcat del solc del capitalisme. No debades, etimològicament parlant, delirar (embogir) volia dir “apartar-se del solc (lira)" que fa l'arada. Derivats seus són delirium tremens (estat de confusió i d’al·lucinacions) o deler (sinònim de desig). N'hi ha, però, que en lloc de delirar, prefereixen prevaricar. Originàriament, aquesta paraula també volia dir “fer un solc tort”; posteriorment, passà a utilitzar-se en el lèxic jurídic per al·ludir a l'advocat que actuava en connivència amb la part contrària -i avui a un individu que ha prevaricat se l'acusa d'haver-se desviat de les obligacions del seu càrrec.

Amb tants de solcs, el capitalisme dóna per fer molts de versos. Al món agrícola, els versos (< uerto, “dirigir-se a”, “girar”) eren precisament els solcs que anava deixant l’arada. La seva denominació poètica deriva de la forma en què la tinta quedava sobre els papirs, a la manera com els bous deixen la terra llaurada. La prosa, en canvi, s'escriu tot seguit fins al final. Prové de pro +  versus, la qual cosa indica “moviment cap endavant”.

Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.
Les espigadores (1857, Jean-François Millet). París, Museu d'Orsay.


Són molts, tanmateix, els que no  volen estar subjugats al jou (iugum) del capitalisme. Si es casen, però, no es podran escapar d'aquesta pena perquè sempre estaran fermats al seu cònjuge –amb els consorts, en canvi, tendran més sort. I si viuen en un municipi, el seu ajuntament  els sotmetrà igualment en forma d'impostos -altres derivats d'iugum són: conjunt, juxtaposar, conjugar, jugular, conjuntura, subjuntiu, junt, adjunt...

Ja podem, doncs, incoar, és a dir, iniciar el nostre expedient per donar-nos de baixa d'aquest capitalisme que ens decapita. La paraula deriva de cohum, que era el forat on s'encastava la biga de l'arada -aleshores, quan el pagès posava la biga in cohum, volia dir que ja estava llest per a llaurar. A l'hora de passar l'arada calia anar en compte amb els rivals, és a dir, amb aquells habitants de l'altra banda del riu (river). Era millor que l'agricultor no es fes molt enfora del seu fòrum (foris, “porta”) que inicialment designava la tanca que rodejava la casa pairal. Els que vivien fora d'aquesta tanca eren els forans o forasters.

Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)
Camp de blat amb corbs (1890, Van Gogh)


Llavors amb espelmes
La nostra mare terra (γῆ en grec) antigament era tota (πᾶν) una massa compacta, una pangea. Durant molt de temps, per culpa del geocentrisme, se li tenia un respecte reverencial. Avui, però, encara se li té. No debades, tothom tem els seus moviments tel·lúrics (tellus, eris, “terra”), és a dir, amb els seus terratrèmols, derivat de terra, un altre sinònim que es feia servir. De l’expressió llatina terra patria (“terra paterna”) ens ha quedat el concepte pàtria. A la seva obra Tusculanes, Ciceró tenia clar què era la pàtria: Ubi bene, ibi patria (“On s’està bé, allà és la pàtria”)

En grec, γῆ convivia també amb χθών, d’on tenim autòcton, és a dir, “propi” (αὐτός) de la terra; en canvi, allò que procedeix d’un “altre” (ἄλλος) indret rep el nom al·lòcton

Pangea amb les fronteres actuals
Pangea amb les fronteres actuals


La feina principal de l’agricultor era inseminar bé la terra. En llatí, llavor és semen, -inis d’on tenim seminari i, en castellà, “semilla” -semen prové alhora del verb sero (“sembrar”), d’on tenim també disseminar o sementer.. Curiosament la nostra paraula llavor també té arrels agràries. Prové del llatí labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Ja ho deia Virgili (segle I aC) en les seves Geòrgiques: Labor omnia vincit improbus (“Tot ho venç el treball tenaç”).

Propaganda amb gust de terra
En llatí, per a sembrar també hi havia el verb pango, que ens regalà paraules país, pagès i pagà. La història d’aquesta última paraula és ben curiosa. Al segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals (< pagus, “camp", "llogaret”), es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (< αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg (pro) dels camps (pagi). Fou aquesta la seva primera acció de propaganda, que ens féu a tots veïnats d’aquesta “aldea” (vicus) global que és el món.

Tanmateix, la paraula propaganda va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme.

Si llauram bé la terra podem recollir fruits (< frui, “gaudir”) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”) –d’aquí tenim optimisme o inòpia, que en un principi significava “sense riquesa”; ara, en canvi, l’expressió castellana “estar en la inòpia” vol dir no saber res d’un tema.

Ops amb dos nins (Rubens)
Ops amb dos nins (Rubens)

 

En grec, fruit és ὁ καρπός, ου, que ens ha donat paraules com carpologia, part de la botànica consagrada a l'estudi del fruit, o mesocarpi (+ μέσος, η, ον “mig”), la part intermèdia de les capes d’un fruit (situada entre l’endocarpi i l’epicarpi, és la part que normalment s’aprofita per menjar). 

Dessa Ops
El panteó romà, per influència dels sabins, comptava precisament amb la deessa Ops, que presidia la fertilitat i la terra. Al món grec era identificada amb Rea, i el seu marit Saturn, el generós monarca de l’edat daurada, amb Cronos. Per representar el seu excés de riqueses, se la representava amb un feix de blat en una mà i una cornucòpia (corn de l’abundància) a l’altra.

La deessa Ops també tenia cura de les llavors, una paraula que, en la seva versió grega (σπερμα), ens ha donat  espelma. Avui la cera de les espelmes sol ser agafada de les abelles. El seu actual nom, però, està influenciat probablement pel verb espalmar que al·ludeix a l’acció d’untar una embarcació amb sèu o matèries semblants, com la mateixa esperma de balena. 

Per a “llavor”, en grec també hi havia σπόρος, que, amb la preposició δια (“a través de”), donà paraules com espora, element reproductor dels vegetals, no implicat en la reproducció sexual, o diàspora, mot que al·ludeix a la dispersió dels jueus per diverses contrades del món.

Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dansa de camperols (Pieter Brueghel, 1568, Kunsthistorisches Museum Viena)


Un dels fruits que dóna la terra si la llauram bé són els tubercles. Aquesta paraula prové del llatí tuberculum, diminutiu de tuber (“bony” o “tumor”). És una etiqueta aplicada a la patata, el moniato, la xufa, la pastanaga, e rave o la remolatxa. De tuber també deriven les paraules trufa (amb metàtesi), protuberància i la castellana “tobillo” (turmell en català), que no deixa de ser una protuberància entre el peu i la cama.

A mitjan segle XIX es va donar el nom de tuberculosi a la malaltia contagiosa més famosa de l’època. Es caracteritzava per la formació d’uns petits tubercles o bons en alguns teixits de l’organisme. Si som amants de totes aquestes “plantes” (φυτόν) serem neòfits -inicialment era una persona “nova” (νέος) iniciada en el culte d’una religió; per extensió, és persona que s'acaba d’adherir a una doctrina, a un moviment o un partit polític, etc. 

Radicals des de l’arrels
En grec arrel és ῥίζα, que ens ha donat paraules com rizòfag (+ φάγομαι, «menjar»), dit dels animals que s'alimenten d'arrels, o rizòfit (+ φυτόν, “planta”), planta amb arrel. El seu homònim llatí és radix. Sovint empram l’adjectiu radical per referir-nos a una persona violenta que va contra el poder establert i que, per tant, es contraposa a una persona moderada, que actua amb seny. Això, no és així si tenim en compte l’ “arrel” d’aquesta paraula.

Etimologia de radical
Etimologia de radical


Així doncs, en essència, un radical és qui vol canviar-ho tot “des de l’arrel”, de manera que es pot ser “radicalment pacifista” sense emprar cap mètode violent. Amb tot, lamentablement avui aquesta paraula s’ha pervertit tant fins a convertir-se en un insult. Ens convé, doncs, eradicar del nostre imaginari lingüístic la connotació tan despectiva que ha adquirit una paraula que ens demana a crits que sapiguem arrelar bé els nostres pensaments per així trepitjar amb pas més ferm la vida.

Davant tantes disquisicions etimològiques, hem de saber discernir (< cerno, “garbellar”, “contemplar”)  bé el gra de la palla i no oblidar els orígens pagesos, del camp (pagus) –això ho saben bé els Jordis, atès que el seu nom deriva del grec Γεώργιος, compost per γῆ (“terra”) + ἔργον (“treball”); aquest era el nom que rebien al món hel·lè els agricultors. No em cal estipular res més.  No debades, aquest mot prové del trencament simbòlic d'un bri de palla (stipula) que es feia en concloure un contracte.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge de terra, mar i aire. I aquest altre capítol del mateix programa parla sobre el llenguatge dels animals i dels homes. I aquest altre capítol vendria a ser la segona part. 

Aquest altre capítol està dedicat a paraules relacionades amb el bosc.

Articles relacionats:
Desitjos siderals
L'origen terrós de l'home
- Etimologies botàniques

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/11/2018) reflexion sobre la història de l'ecologisme:

 

Aquí teniu Mercedes Sosa cantant "Cuando tenga la tierra":

 

La controvertida etimologia de puta

Hi ha molta de controvèrsia sobre l’etimologia de l’ofici més antic del món. El gran etimòleg Joan Coromines (1905-1997) apunta que la paraula seria el femení del llatí putus (“al·lot”), paraula relacionada amb puer (nin) i puella (“nina”). No debades, a la literatura romana hi ha textos del segle I aC on apareix el terme putus en al·lusió al jove que es dedica a la prostitució –aplicat a les dones, el terme no apareixeria fins uns quants segles més tard.

Avui, en història de l’art es parla dels putti (plural de la paraula italiana putto) per referir-se a les figures de nins, freqüentment despullats i alats , en forma de Cupido, querubí o àngel. També són coneguts com a erotes o amorets. Varen ser un dels principals motius ornamentals del Renaixement i del Barrroc italià.

Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“
Els putti de Rafael Sanzio, de l'obra “Madonna Sixtina“


A part de la tesi de Coromines, hi ha hagut altres propostes etimològiques per a la paraula puta. Encara que totes elles estan mancades de rigor científic, val la pena esmentar-les per fer justícia a la famosa dita italiana se non è vero, è ben trovato (“encara que no sigui vera, ben trobat sigui”).

Bordells i banys de Pompeia
Bordells i banys de Pompeia
 
Putes pudents o podrides
Tractant-se d’un ofici que a l’antiguitat no gaudia de les millors condicions higièniques, semblaria raonable pensar que puta ve del verb llatí puteo (“fer pudor”). Puteo, però també vol dir “estar podrit”, de manera que aquesta etimologia estaria més en sintonia amb la moral cristiana que des de sempre ha considerat la prostituta com una “dona podrida”.
 
Putes amb seny
Aquesta és la versió etimològica més surrealista de totes. Quan els romans entraren en contacte amb la cultura grega se sorprengueren que, al país veí, determinades prostitutes, a part de mantenir relacions sexuals, també es prestassin a conversar amb els clients. Eren les ἕταιραι (“companyes”), dones de cultura refinada que es contraposaven amb les seves rivals més vulgars, les πόρναι (equivalent a les meuques), d’on tenim la paraula pornografia.


Prostituta
Prostituta

Segons aquesta versió etimològica, els romans haurien exportat a la capital del Laci la figura de les ἕταιραι que, en la nostra llengua romànica, serien conegudes com a putes. El nom derivaria del verb llatí puto (“pensar, considerar”). No debades, es tractava de prostitutes que enraonaven amb els seus clients. Tot i que sigui una hipòtesi del tot absurda, no deixa de ser curiós que a Mallorca -i també en alguns altres indrets- prevalgui l’expressió “ets un puta” en el sentit de persona astuta, viva, que pensa. En aquesta accepció (que només té sentit en masculí), puta està relacionada amb el verb llatí esmentat.

Sexe a l'antiga Roma
Sexe a l'antiga Roma
 
Puta, deessa de l’agricultura
En la mitologia romana Puta hauria estat la deessa menor de l’agricultura. El seu nom derivaria d’una altra accepció de puto, la de “podar”. Segons aquesta teoria, durant les festes en honor a la deessa es podaven arbres i les seves sacerdotesses organitzaven bacanals sagrades on es prostituïen. El cert, però, és que la deessa Puta no és anomenada per cap autor clàssic ni apareix en cap diccionari mitològic. La deessa que realment actuava com a protectora de les prostitutes fou Venus sota l’advocació d’Erycina, que agafa el nom d’Erice, una ciutat a l’est de Sicília.
 
Prostitutes romanes
A Roma l’ofici més antic del món era exercit tant per homes com per dones de diferent estatus social. Aquests professionals del sexe oferien el seu servei seguint els costums sexuals d’una societat on els principals tabús eren el sexe oral (fel·lació, cunnilingus o la posició del 69) i el fet d’assumir el rol passiu.

Pels romans la prostitució no estava mal vista. No debades, complia un important paper en la conservació de l’ordre social. Ja ho deia Cató el Vell: “És bo que els joves posseïts per la luxúria vagin als bordells en lloc d’haver de molestar les dones d’altres homes”. Per contra, el pitjor crim que podia cometre una dona era l’adulteri.

picasso

"Les senyorete d'Avignon" (Picasso, 1907)

 

Amb el comerç carnal l’Estat recaptava molts d’impostos. Segons conta Tàcit, per exercir la prostitució calia obtenir de l’oficina de l’edil la licentia stupri (“llicència de deshonor”) –la paraula estupre deriva del verb stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid i estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat, sinó que és un delicte consistent a efectuar un coit amb una menor (major de 12 anys) mitjançant engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta. Ara, doncs, l’estupre també s’entén com un “deshonor”, en aquest cas és el que pateix la víctima.

 

Escena amb prostituta
Escena amb prostituta


L’any 1 hi havia inscrites a Roma 32.000 prostitutes. Les cases de putes rebien el nom de lupanars –suposadament els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes (lupae). Els lupanars estaven regentats per un leno (proxeneta). D’aquí deriva l’expressió castellana “casa de lenocinio” com a sinònim de prostíbul; en canvi, la nostra paraula bordell probablement estaria relacionat amb bord (bastard) –de procedència cèltica- pel fet de ser un lloc d’eventual engendrament de gent borda, és a dir, fruit d’una relació extramatrimonial.

La majoria de professionals del sexe eren esclaus i lliberts. Una ciutadana romana també podia exercir la prostitució. Abans, però, havia de fer una declaració pública davant l’edil, pel qual perdia els seus drets com a ciutadana i tots els elements distintius del seu estatus -entre altres coses, no podien ni fer testament ni rebre herència. . Les prostitutes, a més no es podien casar ni fer testament.

Lupanar romà
Lupanar romà


Hi va haver moments de la història de Roma que el Senat va voler controlar el fet que les dones es dedicassin a la prostitució. S’entenia que la seva conducta sexual posava en perill l’estabilitat de la societat romana. Això va passar el 19 aC i així ho relata Tàcits en els seus Annals (II, 85, 1-2):

“El mateix anys, amb seriosos decrets del Senat, fou reprimit el llibertinatge de les dones, i es va manar que no fes mercadeig del seu cos aquella de la qual l’avi, o el pare, o el marit, hagués estat cavaller romà. Perquè Vistília, dona de família pretoriana, havia declarat als edils que prenia la llibertat de prostituir-se, d’acord amb un costum admès entre els antics, que trobaven prou de càstig contra les prostitutes en la declaració mateixa de llur infàmia”.

"Venus pendula" o "dona cavalcant", imatge molt recorrent

Arcs per a fornicar
La paraula prostituta prové de pro (“davant”) i de statuo (“estar dret”). Al·ludia a aquelles dones que es col·locaven a la porta del local per captar clients. El local rebia el nom de prostíbul (pro, “davant” + stabulum, “estable”). També, però, podien ser conegudes com a meretrius (< mereor,“la que guanya”).

 

Cunilinguis Lupanar romà
Cunilinguis Lupanar romà
 
Algunes prostitutes solien prestar els seus serveis sota la volta o arc (fornix) d’un porxo –i d’aquí tenim el verb fornicar. Avui una etimologia popular, del tot ridícula, relaciona aquest verb amb l’anglès fuck (“follar”), que seria l’acrònim d’un cartell que es penjava durant l’edat mitjana a l’entrada d’algunes cases angleses: Fornicacion Under Consent King (“Fornicació sota consentiment del rei”).

Escena de lupanar
Escena de lupanar


La famosa salsa a la putanesca també estaria relacionada amb l’exercici de la prostitució durant l’edat mitjana. Es desconeix, però, el seu origen exacte. En tot cas, no deixa de ser un menjar ben luxuriós, paraula que prové del llatí luxus (“excés”, “abundància”) i d’on també deriva luxe. A Roma, però, la luxúria mai no va tenir una connotació de disbauxa sexual. En canvi, la paraula lascívia (< lascivus, “juganer”), sí que tingué aquest significat.

En aquest fresc la inscripció llatina
En aquest fresc la inscripció llatina "Lente impelle" ("empeny lentament") parla del desig sexual de l'al·lota

A Pompeia s’han trobat molts de grafits que al·ludeixen a l’acte sexual. Un diu fututa sum hic (“jo vaig ser follada aquí). N’hi ha de més vanitosos: Hic ego puellas multas futui (“Aquí jo em vaig follar moltes al·lotes”). Avui en dia s’ha imposat un nou terme per a la prostituta de luxe: escort. Aquest anglicisme deriva del llatí scorgere (“guia”), d’on tenim també escorta

Inscripció trobada a Pompeia
Inscripció trobada a Pompeia


Fotre un clau o “echar un polvo”
Als prostíbuls es foten molts de claus. Aquesta expressió és prou metafòrica. Diferent és la història etimològica del seu equivalent castellà “echar un polvo”.  Segons la versió més acceptada, el seu origen data del segle XVIII, quan entre les classes aristocràtiques hi havia el costum de consumir una pols de tabac coneguda com a “rapé”.

"Echar un polvo" per esnifar

Aquest “rapé” era aspirat via nasal, la qual cosa provocava molestos esternuts. Per això, a les festes i reunions era habitual que els cavallers es retirassin a una altra estança  amb la intenció d’ “echarse unos polvos en la nariz”. Amb el temps, s’emprà aquesta excusa per poder mantenir encontres sexuals fugaços amb l’amant de torn.

Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.
Femmes de Maison, Henri de Toulouse-Lautrec.


Sabíeu que el 2 de juny és el Dia Internacional de la Treballadora Sexual?

Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Roig d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció:
Estàtua de bronze Belle en De Wellen, al barri Vermell d'Àmsterdam. Va ser inaugurada el març de 2007 sota la inscripció: "Respectem les treballadores sexuals de tot el món"

 

Aquí teniu un vídeo de "This is art" sobre quadres protagonitzades per prostitutes:



Aquí teniu un curiós àudio del programa "La noche en vela" sobre la sexualitat en el llenguatge. Aquesta és la segona part de l'àudio.

Aquest altre àudio és del programa "Les mil i una nits", de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu el testimoni d'Amelia Tiganus, una supervivent d'una xarxa de prostitució.

Aquí trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma. I en aquest altre també. I en aquest també.

En aquest enllaç trobareu informació sobre pràctiques sexuals a l'antiga Roma. Aquest altre article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la pornografia de Kieran McGrath, consultor en benestar infantil.

Aquí teniu les il·lustracions del primer llibre pornogràfic de la història.

Aquí teniu un article que parla sobre la infidelitat a l'antiga Roma.

Aquest enllaç parla sobre els diferents tipus de prostitutes a l'antiga Grècia.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la prostitució a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Messalines promíscues
Spintriae, les misterioses monedes sexuals de l'antiga Roma
La guerra de sexes
- Cupido concupiscent
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
 Qui gaudeix més del sexe?
-
Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
Per què en català deim vaga i en castellà "huelga"?
Friné, la bellesa feta dona

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"



Aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



No us podeu perdre aquest vídeo del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la prostitució:



Aquí teniu un debat sobre la prostitució avui en dia al programa "Para todos la 2" de TVE:



I aquí teniu la cançó "Milord" (1959), d'Édith Piaf, que parla de la trobada d'una prostituta amb el seu client ric que té problemes amorosos:




Sobre nimfòmanes i sàtirs

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.

Hylas i les nimfes (John William Waterhouse)
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester


Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.

En el món animal les nimfes o “carolines” són unes precioses aus de l'ordre dels psitàcids. Originàries d’Austràlia, pertanyen a la família de les cacatues, encara que són bastant més petites -no superen els 35 cm des del cap fins a la cua. Pel seu caràcter dòcil, són molt apreciades com a mascotes. Es caracteritzen, igual que les cacatues, per tenir una cresta.

ninfas ancestrales

Nimfes o carolines

El sistema limfàtic de les nimfes
En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre eren representades amb poca roba. Rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar), les Melíades (dels freixes), les Orèades (de les muntanyes) o les Híades (que provoquen la pluja).


Dríade (Evelyn De Morgan)
Dríade (Evelyn De Morgan,  1884-85)

Nereides (Gaston Bussière 1902)
Nereides (Gaston Bussière 1902)

Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)
Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)

Com a divinitats de les fonts que podien ser, la paraula nimfa donaria l’adjectiu limfàtic per referir-se al líquid transparent que circula pels vasos limfàtics. D’altra banda, el sistema limfàtic està constituït pels capil·lars limfàtics, pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics.

Sistema limfàtic
Sistema limfàtic



En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu com Dionís o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. Eren mortals, però la seva vida es perllongava nou mil vegades més que la dels éssers humans.

Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

partenope

Les nimfes de Partenope (Charles Meynier 1827)

El lotus de la nimfa Lotis
També trobam nimfes de mal caràcter. És el cas de Lotis, que s’acarnissà amb Dríope. Un dia aquesta mortal va anar a un llac a portar corones per a les nimfes. Anava acompanyat del seu fill Amfís, que era un nadó. Aleshores va veure una planta que tenia unes flors brillants i en va collir algunes per al seu fill. No sabia, però, que aquell arbre era la nimfa Lotis transformada, que, irritada, va convertir Dríope en la mateixa planta que ella, el lotus.

driope parmeDríope transformada en lotus

Mentre s’estava transformant, arribaren el marit de Dríope i el seu pare, els quals es posaren a besar el tall d’aquella planta herbàcia aquàtica (el mite ovidià parla d’arbre). Ella els va demanar que cuidassin el seu infant i que el portassin sempre a jugar al seu nou redol. 

Lotus formosissima 2

Flor de lotus

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos.

Els sàtirs eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè
, pare adoptiu de Dionís.

Silè ebri (Rubens)
Silè ebri (Rubens)

 

Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir copulant amb una cabra

 

Sàtir i nimfa
Sàtir i nimfa

 

Representació d'un sàtir en una ceràmica
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica

 

Sàtir bevent
Sàtir bevent

Zeus va adoptar la forma d’un sàtir per unir-se amb la mortal Antíope, una jove tebana d’una bellesa extraordinària. Amb ella va tenir bessonada, Amfíon i Zetos.

Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Màrsias, l’atreviment d’un sàtir
Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)


Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.

Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)


Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, MissouriApol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri

El càstig de Màrsias recorda el que va patir sant Bartomeu, el màrtir cristià que, segons la llegenda, també va morir escorxat viu. Bartomeu era un dels dotze apòstols. Pel seu martiri, és patró d'oficis relacionats amb el treball de la pell, com els blanquers, assaonadors i adobers. La seva onomàstica és el 24 d’agost.

Sant Bartomeu escorxat
Sant Bartomeu escorxat

Satisfets amb les sàtires
Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.

El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)
El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Apol·lo i Màrsias.

Relacionat amb les nimfes hi hauria les fades de la cultura celta. En aquest enllaç en teniu més informació.

Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px