Banner Top

Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma

Roma fou coneguda com el Septimontium perquè el seu cor, a l’est del riu Tíber, estava envoltat per set turons: el Palatí (Mons Palatinus), el Capitoli (Mons Capitolinus), el Quirinal (Collis Quirinalis), el Viminal (Collis Viminalis), l'Esquilí (Mons Esquilinus), el Celi (Mons Caelius) i l'Aventí (Mons Aventinus). Tanmateix, a partir del segle I dC, a aquest conjunt de pujols se n’hi sumaria un altre d’artificial: el Monte Testaccio -està a només mitja hora a peu del Colisseu. El nom prové del llatí testa (“teula”, “tros de ceràmica”) -ὅστρακον en grec- en clara al·lusió al material de què estava fet: àmfores. 

Pujada al Monte Testaccio
Pujada al Monte Testaccio
 
Hispània fou la principal responsable de la creació del Monte Testaccio, també conegut com a Monte dei cocci. A l’antiguitat l’oli de la província de la Baetica era considerat un dels millors de l’imperi. A part d’aliment, es feia servir per a molts altres usos: com a ungüent per després del bany, com a perfum, com  combustible o per retornar l’elasticitat a la pell. Així, fins al riu Tíber anaren desembarcant una gran quantitat de vaixells d’Hispània carregats d’àmfores (ἀμφι, “al voltant” + φέρω, “portar”) plenes d’oli.
 
Tipologia d’àmfores
Les àmfores es dissenyaven tenint en compte tant el producte que contendrien com el mitjà de transport on calia encabir-les. Així per exemple, les àmfores per a salaons eren llargues i estretes. En canvi, les àmfores de vi eren una mica més amples, i les d’oli podien tenir una forma pràcticament esfèrica. Com ja feien els grecs, un cop plenes, les àmfores es tapaven amb un tap de suro, fusta o fins i tot amb guix, segellat per resina o calç.

Tipus àmfores
Tipus àmfores
 
Una característica de les àmfores era el pivot, l’acabament en punta de la part interior. Això en permetia l’apilament a les bodegues dels vaixells de manera que s’aguantaven entre elles. També permetia, però, clavar les àmfores a l’arena de la platja.
 
Un abocador convertit en muntanya
El Monte Testaccio està format per 25 milions d’àmfores bètiques trencades, que arribaren a Roma al llarg de dos segles i mig, fins al segle III dC -només un petit percentatge procedeixen del nord d’Àfrica. Té un perímetre d’un quilòmetre i 36 metres d’alçada. En un principi era una esplanada, que acabà convertint-se en un abocador.

Disposició de les testae
Disposició de les testae
 
Tanmateix, més que un abocament, era una disposició endreçada i organitzada. A causa del ràpid deteriorament de les restes d’oli, les àmfores no eren aptes per a la reutilització. Així, un cop buidades, eren trencades i dipositades acuradament al mateix lloc per economitzar l’espai. A sobre se’ls tirava calç per a combatre les males olors.
 
Les àmfores descobertes al Testaccio han aportat nombrosa informació sobre l'evolució del port fluvial de Roma i sobre aspectes diversos com el comerç entre la península Ibèrica, nord d'Àfrica i la capital de l'Imperi romà. 
 
Restes d'àmfores al Monte Testaccio
Restes d'àmfores al Monte Testaccio

Les primeres recerques arqueològiques es varen dur a terme a finals del segle XIX per l’arqueòleg prussià Heinrich Dressel. Actualment el Monte Testaccio dóna nom a un barri de Roma que, com era d’esperar, s’identifica amb el símbol d’una àmfora.

Escut del barri Testaccio
Escut del barri Testaccio


L’institut d’Arqueologia Clàssica de Catalunya (ICAC), amb seu a Tarragona, ha creat una eina on-line molt útil pel que fa a la catalogació de les àmfores trobades a Hispània.

En aquest enllaç del web "Històries d'Europa" trobareu més informació sobre el Monte Testaccio.

Aquest article parla de la mercaderia d'àmfores per la Mediterrània.

Aquí teniu un reportatge meu sobre Pep Beltrán, el primer caçatresors de Balears.

No us podeu perdre aquest petit documentat sobre el Testaccio:




I aquest és de la historiadora mediàtica Mary Beard:




Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
Roma segons Ròmul?
- Capitals amb Capitoli
- Grecs a la Mediterrània

Cristians, "guiris" cretins?

El nom de Jesús (Ιησούς) és la forma grega de l’hebreu Yeshúa (“el Senyor salva”). Amb tot, els Evangelis, que foren escrits en grec (la llengua de cultura de l’època), utilitzen l’apel·latiu “Crist” per referir-s’hi. En grec, Χριστός és la traducció de l’hebreu Messies (Mashiach), que significa “ungit”.

La concepció hebrea de l’ “ungit” prové d’una antiga creença segons la qual untar una persona amb oli atorgava qualitats extraordinàries. En un principi, el terme només s’utilitzava per a càrrecs com a sacerdots o reis. Amb el temps, però, es restringí al redemptor i restaurador de la nació jueva, encarnat en la figura de Jesús. Els seus seguidors, per tant, no trigaren a ser coneguts com a cristians. El nom propi de Jesucrist fou fruit de la lectura de les cartes de Pau, qui amb freqüència utilitza l’expressió “Jesús messies” (Ιησούς Χριστός). Χριστός donaria els noms propis de Cristòfor (“el portador de Crist”) i Cristina.
 
Crisma, Christmas i cretí
El verb χρίειν (“ungir”) també va servir per donar nom al crismó, el símbol cristià existent abans de la creu. És fruit de la la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστός.

 

Crismó
Crismó

Un altre derivat de χρίειν és crisma. És una barreja d’oli i bàlsam emprat en alguns sagraments com el baptisme i la confirmació o en l’ordenació de sacerdots i bisbes. Com que el crisma s’ungeix al cap, no és estrany que en el llenguatge popular “la crisma” passàs a designar el cap. Antigament, els anglosaxons anomenaren Cristes maesse (literalment, “festa de Crist”) la festivitat de la nativitat de Crist, fixada arbitràriament per l’Església el dia 25 de desembre. Això explica que avui en anglès Nadal sigui Christmas.
 
Els cristians també varen donar nom al cretinisme, una malaltia que provoca deformitats.  El terme fou encunyat a finals del segle XVIII per metges francesos en al·lusió als cristians (crétin) de la regió suïssa de Valais que patien aquesta malaltia. Atès el lamentable aspecte que presentaven, segurament els habitants de la zona es referien als cristians amb la piadosa expressió de “pobre cristià”. D’aquí que, amb el temps, cretí passàs a ser sinònim d’estúpid, neci.

Salvator Mundi. Crist com a salvador del món, obra atribuïda a Leonardo da Vinci (és l'obra més carai mai venuda en subhasta)
Salvator Mundi. Crist com a salvador del món, obra atribuïda a Leonardo da Vinci (és l'obra més cara mai venuda en subhasta)
 
“Guiris”
Els cristians també estan relacionats amb els “guiris”, els turistes estrangers. Segons l’etimologia més acceptada, aquesta paraula neix al País Basc durant les guerres carlines del segle XIX. Aleshores els carlistes anomenaven cristinos els partidaris de Maria Cristina de Borbó. Com que el basc tendeix a rebutjar les consonants sordes inicials, la c inicial es convertí en g i aparegué una vocal de reforç, de manera que es quedà en guiristino. I com que per als carlistes els seus adversaris eren uns estrangers, amb el temps la paraula serví per anomenar qualsevol altre estranger.

Articles del web relacionats:
Cristians amb cara de peix
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic

Els romans ja perdien oli

L’expressió “perdre oli” per indicar que un home és homosexual està relacionada amb el món romà. I té una història ben curiosa. Els homosexuals romans que es dedicaven a la prostitució utilitzaven oli d’oliva per lubrificar el seu anus. En marxar de fer el servei, era normal que els en regalimàs una mica. I d’aquí l’origen de l’expressió.

La paraula homosexual és un neologisme que no formava part del vocabulari llatí. Com en la societat grega, el que existia era el concepte d’efeminat (effeminatus), molt negatiu, ja que es relacionava amb el paper passiu o de receptor (pathicus), impropi de l’home. En l’àmbit sexual, doncs, el “mascle alfa” només podia fer el paper de dominant, d’actiu. També li podien fer fel·lacions.  En canvi, ser penetrat o ser la persona que realitzava la fel·lació (fellatio o irrumatio) era una de les majors humiliacions. És per això que al mateix Cèsar l’anomenaren uir omnia mulieris et mulier omnia uirorum (“marit de totes les dones i dona de tots els marits”).

Escena homosexual d'Espàrtac
Escena homosexual d'Espàrtac

 

Tampoc entrava en els plans de l’amant virtuós preocupar-se per fer gaudir la seva parella. En aquest sentit, en una relació heterosexual un cunnilingus també era interpretat com un homenatge servil a la dona, considerada un ser inferior per naturalesa.
 
Així doncs, a l’antiga Roma el sexe mai no era una relació entre iguals, sinó un joc de poder, on allò que era acceptable o no venia determinat pel lloc que un dels dos ocupava en la jerarquia social. Ho manifestà clarament Sèneca el Vell (Controvèrsies, 4, praef 10): “la passivitat sexual és, per a un home lliure, un crim, per l’esclau una necessitat, per a un llibert una obligació”.

Les obscenitats de Catul
Valeri Catul (segle I aC) és considerat el poeta llatí més obscè. Així demostrava la seva virilitat en uns dels seus poemes més famosos (Carmen-16) que va escriure per defensar-se dels crítics que titllaven els seus versos de mollici (“suaus” o “covards”).

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Us donaré pel cul i me la xuclareu,
Aureli súcube i Furi cosó,
que pels meus versets m'heu considerat
Doncs bé: cal que un poeta sigui cast
en la vida, als versets no els fa cap falta.
Que en el fons només tenen sal i enginy
si són blans i un poquet desvergonyits
i poden excitar i posar calents
no diré els nois, sinó també els peluts
que no poden ni moure els seus lloms durs.
Vosaltres, després de tants mils petons
com heu llegit m'heu de jutjar poc mascle?
Us donaré pel cul i me la xuclareu”.

Queda clar, doncs, que en llatí, “donar pel cul” era paedico (o pedico). Curiosament, en grec l’expressió que es feia servir per a “donar pel cul” (avui “fer un grec”) era Λακωνίζω, literalment “fer un espartà” (natural de la regió de Lacònia).

Escena homosexual grega
Escena homosexual grega

Copa Warren
Les escenes més explícites de sexe anal provenen de la famosa copa Warren, un recipient romà de plata que data del segle I dC. Copes com aquesta, d’una gran qualitat artística, es degueren fer servir en simposis o trobades d’homes per beure, una pràctica que a l’antiga Grècia ja tenia una forta tradició. La copa gafa el nom del seu antic propietari, l’escriptor i col·leccionista d’art nord-americà Edward Perry Warren (1860-1928). Sembla que l’adquirí a la ciutat de Jerusalem el 1911.

En un dels costats de la copa es representa una parella practicant sexe anal. Un home amb barba (erástes en la terminologia grega o participant actiu) jeu amb un jove (un erómenos o participant passiu), que està assegut damunt d’ell. Aquest s’aferra a una corda que penja del sostre mentre és penetrat. Hi ha, però, un tercer individu, possiblement un esclau, que observa clandestinament, talment un voyer, l’escena darrere una porta.

Copa Warren (1)
Copa Warren (1)


En la còpula anal que hi ha altre costat de la copa, un home jove sense barba penetra per darrere un al·lot més jove que es troba tombat lateralment.

Copa Warren (2)
Copa Warren (2)

La dècada dels anys cinquanta del segle passat la duana dels EUA va denegar el permís per a l’entrada de la Copa Warren. Fins i tot diversos museus, inclosos el Museu Britànic, rebutjaren comprar-la a causa del seu contingut sexual. En els anys vuitanta, però, hi hagué un canvi general en l’actitud social envers el col·lectiu homosexual, que començava a patir la xacra de la sida. Així, després d’haver estat exhibida en diverses sales d’Europa, finalment la copa Warren fou adquirida el 1999 pel Museu Britànic per 1 800 000£.

Satiricó
El Satiricó és la millor obra de la literatura llatina que ens ofereix un interessant testimoni sobre les relacions homosexuals en l’època de la Roma imperial. Lamentablement només se’ns han conservat alguns fragments. Es creu que el seu autor és Titus Petroni, que hauria nascut al segle I dC a l’actual Marsella (França). Aquesta obra, a més, es tracta del primer exemple de novel·la picaresca de la literatura occidental. Relata les desventures del jove Encolpi i del seu atractiu amant, un jovenet de 16 anys anomenat Gitó a qui li plouen pretendents de per tot.

Sodomites que “surten de l’armari”
Durant molt de temps els homosexuals també foren coneguts com a sodomites sodomitzar, per tant, al·ludeix al coit anal. Aquesta etiqueta feia referència a la ciutat bíblica de Sodoma que, juntament amb Gomorra, fou destruïda per Déu com a càstig a les “aberracions sexuals” dels seus habitants. 

La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)
La destrucció de Sodoma i Gomorra (John Martin, 1832)


A poc a poc, tanmateix, el col·lectiu gai ha deixat d’estar estigmatitzat i molts s’han animat a “sortir de l’armari”. L’origen d’aquesta expressió és més recent. Va ser encunyada per primera vegada el 1869 per l’advocat alemany Karl-Heinrich Ulrichs, pioner del moviment pels drets LGBT (Lesbianes, gais, Bisexuals i Transsexuals). Amb ella volia animar els homosexuals a donar a conèixer la seva condició i a plantar cara a la societat davant les contínues discriminacions que patia aquest col·lectiu.

Dos anys abans, el 1867, Ulrichs s’havia convertit en el primer homosexual a declarar-ho públicament en un discurs davant el Congrés de juristes alemanys a Munich. Allà va demanar una resolució per a l’eliminació de les lleis contra els homosexuals. Es tractava de lleis molt dures que, entre altres coses, contemplaven acomiadaments i fins i tot penes de presó. Als països anglosaxons s’utilitza l’expressió “coming out of the closet”.

Aquest article parla sobre homosexualitat i legislació a l'antiga Roma.

I aquest article para sobre la condició de gai a l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre la bisexualitat a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article que parla sobre com es va ocultar la relació homosexual entre els protagonistes de Ben-Hur:



I aquí teniu la famosa escena d'Espartacus, també de contingut sexual, el famós diàleg d' "ostres i caragol":

 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:

 

Articles del web relacionats:
- Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

- Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/01/2017), reflexion sobre la identitat sexual.

Aquí teniu un capítol del programa "La gent normal" de TV3 dedicat a la gent que decideix canviar d'orientació sexual:

I aquí teniu un interessant vídeo sobre el sexe a l'antiga Roma:



I aquí teniu unes quantes cançons icòniques del moviment LGTB: "La revolución sexual", "I am what I am", "Go West", "Love Today":



 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px