Banner Top

Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat

La pel·lícula per antonomàsia de la descoberta de la sexualitat a l’adolescència és El llac blau, de 1980. Està basada en la novel·la The Blue Lagoon, de l’escriptor irlandès Henry De Vere Stacpoole, que volgué saltar-se la rígida moral de l’època victoriana de finals del segle XIX.

El film conta la història de Emmeline (Brooke Shields) i Richard (Christopher Atkins), dos cosins, de 10 i 12 anys respectivament, que sobrevivien a un naufragi juntament amb el cuiner d’un veler. Acaben essent arrossegats fins a una illa deserta del pacífic sud. Al poc temps, l’home mor i els nins no tenen més remei que cercar-se la vida enmig d’aquell paisatge idíl·lic.

El lago azul

Els protagonistes del Llac blau

Amb el pas del temps, els nins creixen comencen a experimentar de manera maldestra amb la seva sexualitat. El sexe acaba essent un fet quotidià en les seves vides a diferència de les restriccions de la societat victoriana. Un dia, però, Emmeline perd el desig sexual i, després de marejos i vòmits constants, descobreix que està embarassada. El 1991 arribà un remake de la cinta amb el títol Retorn al llac blau, protagonitzada per una joveníssima Milla Jovovich.

Dafnis i Cloe
La trama d’El llac blau ja la trobam present en la literatura clàssica, concretament en la novel·la Dafnis i Cloe, de Longus, un grec del segle II, de qui sabem ben poca cosa. Relata també la història d'amor de dos adolescents de l’illa de Lesbos, Dafnis («llorer» en grec) i Cloe («herba fresca»), de 15 i 13 anys, respectivament. Aquests són alguns fragments que parlen d’aquest enamorament en traducció de Jaume Berenguer:

«Després va demanar-li que es banyés altra vegada, i, mentre ell es banyava, Cloe el veié nu i després el va tocar i, tot anant-se’n, l’admirà de nou, i aquesta admiració va ser l’inici de l’amor. Noia jove criada al camp, i que mai no havia sentit a parlar d’amor, no sabia què li passava. L’angúnia li oprimia l’ànima, els ulls no l’obeïen i no tenia als llavis sinó el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s’oblidava del seu ramat; ara veia, ara plorava; s’adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor. Ni la vedella picada pel tàvec se sent tan follament agitada (1, 13).

Quant a Dafnis, hauríeu dit que havia rebut no una besada, sinó una picada: tot seguit va entristir-se, tremolava, reprimia els batecs del cor; volia mirar Cloe i, quan la mirava, la cara se li envermellia. Aleshores, per primera vegada, admirà la rossor dels seus cabells, els seus ulls, grans com els d’una vedella, el seu rostre, més blanc que la llet de les cabres; s’hauria pogut dir que en aquell moment començava a veure i que, fins aleshores, no tenia ulls. Si prenia aliment, amb prou feines el tastava; si bevia, en cas de pura necessitat, a penes es mullava els llavis. Estava silenciós, ell que abans era més xerraire que les cigales; vagarós, ell que botava més que les cabres. S’oblidava del seu ramat, la seva flauta jeia abandonada per terra, la seva cara era més verda que l’herba en la bella estació. Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així: ‘Què m’ha fet el bes de Cloe?....’” (I, 17).

Daphnis et Chloe

Dafnis i Cloe (Louise Marie-Jeanne Hersent-Mauduit)

Poesia bucòlica
La novel·la de Longus s’inspira en els Idil·lis de Teòcrit, un grec natural de Siracusa (Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. Ell és considerat el pare de la poesia pastoril o bucòlica, dita així perquè estava ambientada enmig del camp, on el bou (βοῦς) era el principal animal de pastura. La literatura bucòlica estava protagonitzada per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Es tractava d’un gènere evasiu que propugnava un retorn al paradís perdut en contraposició a la vida urbana, artificiosa i corrupta.

En Teòcrit el paisatge apareix moltes vegades sota la forma del famós locus amoenus («lloc agradable») que Virgili popularitzà en diferents obres seves: la descripció d'un racó natural de bellesa ideal (arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables...).

Tot i que Teòcrit va ser el pioner de la poesia bucòlica, va ser el poeta llatí Virgili qui al segle I aC, amb les Bucòliques o Èglogues, va donar categoria immortal al gènere. Com el poeta grec, Virgili ressalta les virtuts d’una vida rural privilegiada (obviant els feixucs treballs del camp) i com a font de la felicitat. Va ser Virgili qui també consagrà la imatge d’Arcàdia (regió muntanyosa del nord-est del Peloponès) com la terra ideal de goigs –la idealització d’aquesta regió començà un segle abans amb l’historiador grec Polibi. Al segle I aC Horaci igualment s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos, com el famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

La poesia bucòlica en l’obra de Longus queda ben reflectida en fragments com aquest (1, 9):

«Començava la primavera i esclataven tota mena de flors, les del bosc, les dels prats i les de les muntanyes; ja se sentia el brumir de les abelles, el refilar dels ocells cantors; es veien saltar els anyellets acabats de néixer, i botre els moltons pels tossals; les abelles brumien pels prats, les garrigues ressonaven pels cants dels ocells. Veient que totes les coses sentien l’alegria de la nova estació, Dafnis i Cloe, tendres i joves, van posar-se a imitar el que sentien i veien. En sentir cantar els ocells, cantaven, en veure botre els anyells, saltaven àgilment, i, com imitant les abelles, anaven collint flors, posant-se les unes al pit i teixint amb les altres, petites corones que portaven a les Nimfes».

Dafnis e1418959916701

Dafnis i Cloe

Dafnis i Cloe descobriren com realitzar l’acte sexual a partir de les lliçons dels animals del seu entorn. Així es desprèn d’aquest passatge (3, 14):

«Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
 
- El mateix -li respongué- que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres. ¿Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
 
- Però, ¿no veus, Dafnis, que els bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les femelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. ¿És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?
 
Dafnis li va donar la raó, va estirar-se al seu costat i així va restar força estona; després, no sabent com atènyer el que desitjava, la va aixecar i, imitant els boscs, l’abraçà per darrera. Però encara va créixer més el seu neguit; es va asseure i plora que plora, perquè entenia menys que els marrans en les pràctiques de l’amor».

800px Daphnis Chloe Cortot Louvre CC171Dafnis i Cloe de Jean Pierre Cortot(1824).

Finalment és una prostituta, Licènion, qui ensenya a Dafnis la pràctica de l’amor (3, 18):

«Licènion, veient-lo encara més innocent cabrer del que s’havia imaginat, començà a instruir-lo d’aquesta manera. Va manar-li d’asseure’s al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d’abraçar-la i d’ajeure’s a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella, quan el va sentir a punt i turgent, l’aixecà una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d’ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s’acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer».

A continuació, Licènion avisa Dafnis que Cloe ho passarà malament en perdre la virginitat (3, 19):

«Cal que sàpigues encara una cosa, Dafnis. Jo era ja una dona, i ara no m’has fet mal perquè ja fa temps que un altre home m’havia instruït, i el preu de la lliçó va ser la meva virginitat. Però quan Cloe sostindrà amb tu aquesta lluita, cridarà, plorarà, sagnarà com si l’haguessis morta; però tu no tinguis por d’aquesta sang, i quan l’hagis persuadida que se’t doni, porta-la aquí per tal que, si crida, ningú no la senti; si plora, ningú no la vegi; si sagna, que es renti en aquesta font. I recorda’t que jo t’he fet home abans que Cloe».

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula El llac blau:

Articles del web relacionats:

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px