Banner Top

Sobre nimfòmanes i sàtirs

En el llenguatge mèdic, la paraula nimfomania va aparèixer al segle XVII per al·ludir al desig sexual exagerat d’una dona, també conegut com a “furor uterí”. Els seus ètims són νύμφη (“núvia”, “al·lota”) i μανία (“follia”). Amb el significat concret de núvia, tenim el mot paranimf, nom que rep avui el saló d’actes d’algunes universitats. En l’antiguitat aquesta paraula al·ludia al padrí de noces, la persona que anava a cercar la núvia (παρα, “al costat de”) i que la conduïa fins al nuvi. A continuació els dedicava un petit parlament.

Hylas i les nimfes (John William Waterhouse)
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester


Al segle XI, quan varen néixer les universitats a Europa, el paranimf era la persona que es posava a la porta de cada curs per fer propaganda de les seves bondats i per així captar més estudiants. Després, passà a significar el saló d’actes de l’alma mater.

En el món animal les nimfes o “carolines” són unes precioses aus de l'ordre dels psitàcids. Originàries d’Austràlia, pertanyen a la família de les cacatues, encara que són bastant més petites -no superen els 35 cm des del cap fins a la cua. Pel seu caràcter dòcil, són molt apreciades com a mascotes. Es caracteritzen, igual que les cacatues, per tenir una cresta.

ninfas ancestrales

Nimfes o carolines

El sistema limfàtic de les nimfes
En la mitologia grega, les nimfes eren divinitats menors, d’una extraordinària bellesa, que personificaven les forces naturals. Gairebé sempre eren representades amb poca roba. Rebien diferents noms segons la regió de la naturalesa que habitaven: dríades (les dels arbres), Nàiades (les de les fons, rius i llacs), Nereides (les de la mar), les Melíades (dels freixes), les Orèades (de les muntanyes) o les Híades (que provoquen la pluja).


Dríade (Evelyn De Morgan)
Dríade (Evelyn De Morgan,  1884-85)

Nereides (Gaston Bussière 1902)
Nereides (Gaston Bussière 1902)

Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)
Nàiade acostant-se a Hilas (John William Waterhouse 1893)

Com a divinitats de les fonts que podien ser, la paraula nimfa donaria l’adjectiu limfàtic per referir-se al líquid transparent que circula pels vasos limfàtics. D’altra banda, el sistema limfàtic està constituït pels capil·lars limfàtics, pels vasos limfàtics i pels ganglis limfàtics.

Sistema limfàtic
Sistema limfàtic



En la mitologia romana les nimfes foren identificades amb les camenes. Solien formar part del seguici d’algun déu com Dionís o deessa com Àrtemis, o d’una altra nimfa de més alt nivell, com Calipso. Eren mortals, però la seva vida es perllongava nou mil vegades més que la dels éssers humans.

Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)
Diana i les nimfes sorpreses per Faune (Rubens)

La sexualitat és, sens dubte, una important dimensió de les nimfes de la mitologia clàssica, ja sigui com a objectes d’assetjament eròtic –com els passà a Dafne o Sírinx- o buscant elles mateixes la unió amb mortals, com fou el cas de Calipso, que prometé la immortalitat a Odisseu si es quedava al seu costat.

partenope

Les nimfes de Partenope (Charles Meynier 1827)

El lotus de la nimfa Lotis
També trobam nimfes de mal caràcter. És el cas de Lotis, que s’acarnissà amb Dríope. Un dia aquesta mortal va anar a un llac a portar corones per a les nimfes. Anava acompanyat del seu fill Amfís, que era un nadó. Aleshores va veure una planta que tenia unes flors brillants i en va collir algunes per al seu fill. No sabia, però, que aquell arbre era la nimfa Lotis transformada, que, irritada, va convertir Dríope en la mateixa planta que ella, el lotus.

driope parmeDríope transformada en lotus

Mentre s’estava transformant, arribaren el marit de Dríope i el seu pare, els quals es posaren a besar el tall d’aquella planta herbàcia aquàtica (el mite ovidià parla d’arbre). Ella els va demanar que cuidassin el seu infant i que el portassin sempre a jugar al seu nou redol. 

Lotus formosissima 2

Flor de lotus

Satiriasi
També conegut com a andromania, és la versió masculina de la nimfomania, és a dir, l’obsessió patològica que tenen els homes pel sexe. En la mitologia grega, els sàtirs (σάτυροι) eren uns personatges meitat home meitat cabra, amb cοa i orelles punxegudes, que personificaven l’esperit de la vida salvatge. Formaven part del seguici de Dionís, però també de Pan, déu dels boscos.

Els sàtirs eren addictes al vi, a la festa i a la luxúria. Solien ser representats despullats, amb el membre viril perpètuament erecte. Consumaven el seu desig sexual amb qualsevol ésser o fins i tot amb objectes inanimats. Els sàtirs més importants foren Màrsias i el vells Silè
, pare adoptiu de Dionís.

Silè ebri (Rubens)
Silè ebri (Rubens)

 

Sàtir copulant amb una cabra
Sàtir copulant amb una cabra

 

Sàtir i nimfa
Sàtir i nimfa

 

Representació d'un sàtir en una ceràmica
Representació d'un sàtir erecte en una ceràmica

 

Sàtir bevent
Sàtir bevent

Zeus va adoptar la forma d’un sàtir per unir-se amb la mortal Antíope, una jove tebana d’una bellesa extraordinària. Amb ella va tenir bessonada, Amfíon i Zetos.

Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
Hans von Aachen Zeus i Antíope, amb Cupido
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)
La Venus del Pardo o Júpiter i Antíope (Tizià, 1520-1552, Louvre)


Màrsias, l’atreviment d’un sàtir
Màrsias era un expert tocant l'aulos, una espècie de flauta feta canya. Havia trobat l'instrument al terra, on l’havia deixat la seva inventora Atena, després que els altres déus es burlassin d’ella en veure-la amb les galtes inflades. Un dia el famós sàtir volgué desafiar en un certamen Apol·lo. El déu de la música i les arts ho acceptà amb la condició que el vencedor tingués completa llibertat per fer amb l’altre el que volgués. Ell tocaria amb la lira i Màrsias amb l’aulos.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)


Les Muses, que presidien el certamen, no s’atreviren a pronunciar-se. Consideraven que els dos havien tocat molt bé. Llavors Apol·lo va proposar que cadascú tocàs el seu instrument en posició invertida. Ho va proposar a consciència perquè sabia que Màrsias no ho podia fer amb la seva flauta. Així doncs, les Muses varen declarar guanyador el déu, el qual s’acarnissà a ple amb el seu contrincant: l’escorxà viu i el deixà penjat d’un pi. De la seva sang vessada es va formar el riu Màrsias -altres versions afirmen que el riu va néixer de les llàgrimes dels seus amics.

Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)
Apol·lo i Màrsias (Luca Giordano)


Apol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, MissouriApol·lo i Màrsias (1620), Bartolomeo Manfredi, Saint Louis Art Museum, Missouri

El càstig de Màrsias recorda el que va patir sant Bartomeu, el màrtir cristià que, segons la llegenda, també va morir escorxat viu. Bartomeu era un dels dotze apòstols. Pel seu martiri, és patró d'oficis relacionats amb el treball de la pell, com els blanquers, assaonadors i adobers. La seva onomàstica és el 24 d’agost.

Sant Bartomeu escorxat
Sant Bartomeu escorxat

Satisfets amb les sàtires
Avui s’empra la paraula sàtir per referir-se a l’home que pateix d’hipersexualitat. El mot no té res a veure amb sàtira, que deriva del llatí satis (“suficient”), d’on ve també satisfacció. A l’antiga Roma, una sàtira era una composició literària de diversos metres i gèneres; després passà a ser una crítica a tota mena de comportaments humans. El retòric d’origen hispà Quintilià (35-95 dC) va ser la primera persona que va fer servir la paraula sàtira per referir-se a una forma particular de la mètrica llatina. Aviat, però, el concepte es va estendre a qualsevol text que utilitzàs la ironia (< εἴρω, “dir”) per criticar una situació o un personatge. Alberto Manguel ha definit la sàtira com “l’art d’ofendre amb destresa” o “la rialla de la raó davant la solemnitat de la bogeria”.

El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)
El sàtir i el pagès (Jacob Jordaens 1625 Budapest, Szépmüvészeti Múzeum)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Apol·lo i Màrsias.

Relacionat amb les nimfes hi hauria les fades de la cultura celta. En aquest enllaç en teniu més informació.

Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan




Quina joia de juguetes!

Els nins esperen amb molta de joia el Nadal perquè és temps de jocs i de juguetes. No saben, però, que l’etimologia actua sobre d’ells com si fos un autèntic imant. No debades, aquestes tres paraules deriven del llatí iocus (“broma”, “diversió”), que en anglès, a través del francès, donà joke (“acudit”) i en castellà “jocoso” com a sinònim de bromista –en anglès, quan s’ho passen bé el que fan és to enjoy, és a dir, prendre “joia d’una cosa”. Durant l’edat mitjana, també produïa molta de joia escoltar els joglars, encara que fos per afinitat etimològica.

schola

Una altra paraula llatina que s’utilitzà amb el mateix significat que iocus fou ludus. No deixa de ser curiós que a l’antiga Roma l’escola infantil s’anomenàs precisament ludus; això constata que la infància ja llavors era concebuda com una etapa per a l’esbarjo –el mateix reflecteix la paraula escola, que deriva del grec σχολή (“temps lliure”, “oci”). L’escola, per tant, no hauria de ser cap negoci (< nec, “no” + otium, “oci”, “descans”), paraula que antigament no tenia la forta connotació econòmica que té ara; tan sols era sinònima d’ocupació.

Escena d'
Escena d' "otium" en una pintura romana


De ludus tenim lúdic, ludòpata, ludoteca, interludi (“joc entre” dos actes), preludi (originàriament, “el que va abans d’una representació), al·ludir -originàriament, “fer broma amb algú”- i eludir -originàriament, “esquivar alguna cosa des de (ex-) la broma”. Il·lusió també conté el mateix ètim; amb la incorporació de la preposició in (“cap a”), antigament significava “mentida”, “engany”.

Nins gaudint d'un espectacle de titelles, París, 1963 (Alfred Eisenstaedt)
Nins gaudint d'un espectacle de titelles, París, 1963 (Alfred Eisenstaedt)


Ara sabem, doncs, que incorrem en una redundància etimològica quan deim que la vida és un joc d’il·lusions –és a dir, un joc (iocus) d’il·lusions (<ludus, “joc”). A falta d’il·lusionar-nos a nosaltres mateixos, sempre podem recórrer a un il·lusionista que es dedica a enganyar la gent amb jocs de mans i falsa màgia.

Amb el temps, però, la il·lusió perdria el seu significat original i esdevindria sinònim d’esperança sense fonament real. És per això que ara, per a molts, una il·lusió és una mentida que sembla real. Això, però, és millor que encara no ho sàpiguen els nostres il·lusos (“enganyats”) infants –ja s’ho trobaran. Deixem que aquests dies continuïn gaudint de la joia que els provoca saber que les seves il·lusions s’han fet realitat en forma de joc o de jugueta. I acabarem amb tres frases lapidàries:

  • “Les úniques persones serioses són les que, de tant en tant, juguen”
  • “L’adult que no juga perd l’infant que duia dins”
  • “L’única pàtria de l’home és la seva infantesa” (Rainer Maria Rilke)

Jocs de nens (Pieter Brueghel el Vell,1560, Kunsthistorisches Museum Viena)
Jocs de nens (Pieter Brueghel el Vell,1560, Kunsthistorisches Museum Viena)


I per favor, aquest Nadal heu de saber que massa juguetes anestesien els nins. Llegiu aquest article!

Aquí teniu un àudio del programa "La noche en vela" de RNE sobre la història de la jugueta.

Recordau, tanmateix, que el millor regal per als nins és el temps. Ho diu Carles Capdevila en aquest fantàstic article.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua", de TVE, parla sobre expressions relacionades amb la infància.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Wonderland" (Ràdio 4), on parla dels jocs infantils a l'antiga Roma.

Aquest reportatge de "National Geographic Historia" parla sobre com es criaven els nins a l'antiga Grècia.

Aquí teniu unes reflexions molt interessants sobre la vida fetes per un nin:



I aquí teniu el famós discurs del professor de la pel·lícula "La pell dura" (1976) de Francois Truffaut. Parla de com d'important és tenir una bona infància:




Articles del web relacionats:

Els misteriosos Reis d'Orient

El fòrum dels aforats

Article publicat a l'Ara Balears (28/06/2014)

A l’antiga Roma el forum era la plaça major, el que els grecs anomenaren ἀγορά (d’on tenim agorafòbia, la por als espais oberts). Un derivat seu és fur (“fuero” en castellà), sinònim de norma jurídica. El seu significat està relacionat amb el fet que el forum esdevingué l’espai públic per excel·lència on s’impartia justícia, generalment en uns edificis anomenats basíliques (de βασιλευς, “rei”), que amb el cristianisme adoptaren una funció religiosa.

D’aquesta manera també tenim que el metge que està al servei d’un jutge per determinar les causes d’un homicidi és conegut com a forense. I una cosa desmesurada, que està fora de tota norma habitual, és desaforada.

De forum també deriva una paraula de plena actualitat, aforament (“privat de la norma”). Va néixer fa més de dos segles durant la Revolució francesa per garantir la llibertat d’expressió dels diputats. Aleshores es volgué dotar d’immunitat les cambres legislatives per evitar que els poders judicials hereus de l’Antic Règim poguessin impedir la tasca d’aquells que havien estat escollits pel poble. 

Avui l’aforament ha vist pervertida la seva motivació inicial per part dels mateixos aforats, que s’aferren a la seva immunitat per fugir de la justícia. El darrer a apuntar-s’hi és l’exrei Joan Carles, a qui el Govern espanyol ha blindat de seguida com si es tractàs d’un criminal de guerra –sembla que en el seu fur intern (és a dir, en la “seva jurisdicció interna”) el monarca acabat d’abdicar passa pena que li caiguin unes quantes demandes de paternitat.

A Espanya hi ha 10.000 aforats, dels quals, uns 2.300 són polítics (la meitat d’ells són diputats autonòmics); la resta són membres de les altes institucions de l’Estat, components de la carrera judicial i de les forces de seguretat. Si giram la vista a països del nostre entorn, ens podem morir de vergonya. A Alemanya, Regne Unit o EUA no hi ha ni un sol aforat, mentre que a Portugal i a Itàlia només ho és el president de la República, i a França es restringeix a l’Executiu. Una altra dada interessant és que la Constitució només contempla l’aforament dels membres del govern, senadors i diputats (poc més de 600 persones). Els altres, fins a 10.000, gaudeixen d’aquesta prerrogativa judicial gràcies a lleis posteriors.

Aforats (Duarte)
Aforats (Duarte)

Avui la finalitat teòrica de l’aforament és doble. Garanteix que la tasca dels alts càrrecs no sigui entrebancada per maniobres polítiques, i que els tribunals ordinaris no patesquin pressions a l’hora de jutjar els poderosos. No debades, un aforat té el privilegi de ser jutjat per un tribunal superior que el que jutja un ciutadà normal. La perversió del sistema és que són els propis parlamentaris qui pacten la composició d’aquests tribunals superiors. Amb l’aforament, doncs, immunitat (no subjecte a cap “càrrega”, munus en llatí) ha esdevingut sinònim d’impunitat (no subjecte a cap “càstig”, poena). Que ningú no dubti que en aquest fòrum que és la vida no tots som aforats, és a dir, no tots som iguals davant la llei.

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px