Pigmalió era un antic rei de Xipre molt aficionat a l’escultura. Mai no va voler casar-se perquè no trobava la dona que encaixés amb el seu ideal de bellesa. Dedicava tot el seu temps a la creació d’estàtues cada vegada més ben treballades. Finalment en va esculpir una de tan perfecta que se’n va enamorar, posant-li el nom de Galatea (“blanca com la llet”). Afrodita, compadint-se d’aquell home, la dotà de carn i ossos i li va concedir el do de la fertilitat. Va ser així Pigmalió va veure complit el seu somni. D’aquella unió naixeria una nina anomenada Paphos, que donaria nom a una ciutat del sud-est de Xipre.

Aquesta història mítica de Pigmalió ens donaria el terme pigmalionisme, que és l’atracció per les estàtues. Diferent és l’efecte Pigmalió, també conegut com a profecia autocomplerta. És quan una persona aconsegueix el que es proposa perquè així ho ha cregut fermament. En la medicina pot passar el mateix: en alguns casos, ens podem curar si ens ho creim.

Pigmalió a l’escola

Allà, però, on es nota més l’efecte Pigmalió és en l’àmbit educatiu, tal com ho varen demostrar el 1968 els nord-americans Robert Rosenthal i Leonore Jacobson. En aquest cas, l’efecte es produeix quan la conducta d’un alumne ve condicionada per les expectatives prèvies que sobre ell té el professor. Així un alumne traurà bones notes si rep reforços positius; i, a la inversa, traurà males notes si rep energia negativa. El mateix ocorre en l’àmbit laboral quan un treballador rendeix bé perquè el seu cap el sap motivar. En els casos positius la relació amb el mite és clara. Pigmalió, quan esculpeix la seva dona ideal, ho fa amb l’esperança que sigui la seva dona i li correspongui amb l’amor que sent ell per ella. I així acaba passant.

Complex de Pigmalió
En psicologia també es parla del complex de Pigmalió quan homes grans s’enamoren d’al·lotes molt més joves a qui desitgen modelar al seu gust, tal com féu Pigmalió amb Galatea. Així s’asseguren que els idolatraran. És un concepció del tot misògina de l’amor, ja que la dona és vista com una eterna menor d’edat que necessita un home que la guiï a la vida.

El complex de Pigmalió ha inspirat moltes pel·lícules. El 1913 serví de base per a l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor irlandès George Bernand Shaw (Nobel de Literatura). El 1938 l’obra seria portada a la gran pantalla amb el mateix títol. I aquesta mateixa versió inspiraria una altra pel·lícula amb un títol diferent, My Fair Lady (1964), on un professor converteix en una dama educada una jove dels suburbis de Londres -el 1989 Hollywood reversionaria el mite amb Pretty Woman (1989).

Aquí teniu una famosa escena de My Fair Lady:

I aquí teniu la banda sonora de “Pretty Woman”:

Aquí teniu la intervenció de la humanista Mònica Miró parlant del mite de Pigmalió a la secció “Els ulls de Minerva” (02/10/2016) del programa “Wonderland” de Ràdio 4 (RNE).

Per conèixer més les Metamorfosis d’Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat “Els fruits de la immortalitat“. I aquest altre titulat les Metamorfosis d’Ovidi.

Articles del web relacionats:
– Posteducació
– Butades i l’origen de la pintura i l’escultura